divendres, 25 de desembre del 2015

LES MODALITATS LINGÜÍSTIQUES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL


A continuació podreu llegir un article escrit en la seua modalitat lingüística per Andreu Caballero, publicat en el DIARI DE BALEARS del dimecres 9 de desembre del 2015: 

Aquests dies, com imagin que ha fet tothom, he rellegit la Constitució espanyola abans no la reformin. Ha estat així que he reparat que l’article 3.3 diu: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

He trobat interessant el precepte de respectar i protegir les diferents modalitats lingüístiques, atés que la modalitat lingüística que jo parl, la llengua catalana, sovint és poc respectada i gens protegida.

M’he informat al respecte i he sabut que l’organisme encarregat de vetlar pel compliment dels principis de la Carta Magna és el Tribunal Constitucional. Ha estat aleshores quan he decidit entrar a la web d’aquest organisme per aconseguir més informació sobre el respecte i la protecció de la llengua catalana.

Quan he entrat a la web del Tribunal Constitucional he trobat tres opcions idiomàtiques: espanyol, anglés i francés. Ara mateix no record si la Constitució espanyola diu res de respectar i protegir l’anglés o el francés, hauria de tornar a llegir-la. Però he trobat que no era gens respectuós no tenir l’opció de navegar en qualsevol de les modalitats lingüístiques que han de ser objecte d’especial protecció.

Era a punt d’abandonar la pàgina, quan he trobat que, si més no, la web oferia una secció de “resoluciones traducidas”. Aleshores he fet clic a l’opció i m’he topat un escrit que deia: “El Tribunal Constitucional ofrece una selección abierta de los fundamentos jurídicos de sus resoluciones más relevantes traducidos al inglés y al francés, que se irá ampliando progresivamente y que responden al interés creciente de nuestros visitantes extranjeros”.

Si determinam que el Tribunal Constitucional no pot incomplir la Constitució, la conclusió és que aquest organisme no considera que el català sigui una modalitat lingüística d’Espanya. I, en qualsevol cas, sembla que seríem més respectats si fóssim visitants estrangers.

dimecres, 23 de desembre del 2015

CARLES SALVADOR I GIMENO


El 2015, que ara acaba, va ser dedicat per l'Acadèmia Valenciana a Carles Salvador i Gimeno (València, 1897 – 1955), mestre, gramàtic i escriptor, que fou una figura fonamental del Valencianisme i va fer una tasca enorme en favor de la nostra llengua, en els temps favorables de la República i en els més durs i foscos del franquisme. Hui seria impossible entendre el valencianisme cultural i literari de la primera meitat del segle passat, sense Carles Salvador, juntament amb altres destacats personatges de la cultura valenciana, com Emili Beüt, González Martí, Ferrer Pastor, Nicolau Primitiu o Sanchis Guarner, entre altres.

Considerat el principal dels poetes valencians de l’època, fou un dels introductors de l'avantguardisme a València amb obres com Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). També va ser important la seua prosa, la narrativa (El maniquí d’argila (1931)) i els assajos (Elogi del xiprer (1929) o Elogi de la vagància (1937), entre altres. Era un prolífic articulista en revistes com ‘Foc i Flama’, ‘Pàtria Nova’ o ‘El Poble Valencià’. No va renunciar a altres gèneres, com la novel·la o el teatre.

L’estima pel valencià va ser una constant en la vida de Carles Salvador. El polític de la llengua, com el definien en aquells anys, fou l’impulsor de la introducció del valencià a l’escola, i, veient la necessitat de comptar amb una normativa bàsica, es convertí en l’introductor destacat del fabrisme al País Valencia, i el màxim difusor de les Normes de Castelló, aprovades el 1932. La seua Gramàtica valenciana, publicada el 1951, va ser llibre de text en els cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat que ell va impulsar. Els cursos obriren el camí a molts valencianistes, que continuaren la seua obra.

Va ser membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, a més, dugué a terme una intensa activitat intel·lectual i cívica en la vida cultural valenciana i participà activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes del 1937, celebrat en plena guerra, on va fer una ferma defensa de les llibertats i la democràcia. La figura del mestre es va convertir en un del grans personatges de la cultura valenciana de les primeres dècades del segle XX. Al seu ex-libris, Carles Salvador tenia per lema: “València per damunt de tot”.

Ací teniu una curta narració seua:


L’HUMORISTA

L’humorista en veure que moria l’amic filòsof va dir-li:

- Pel que més estimes, amic que agonitzes, escriu-me de l’altre món estant. Pensa que tu mors de fam, ara, i que jo no tardaré en morir de fam, també.

El filòsof escoltava les paraules i les gravava al cervell.

- Seria gran cosa –continuà l’humorista- que jo esbrinara què hi ha de cert després de la mort, sense gens de fadiga per la meua part, mentre tu has passat la vida cavil·lós bo i estudiant problemes de Vida, de Mort i d’Eternitat. Escriu-me, per favor!

El filòsof morí.

L’amic esperava, impacient, notícies de l’altre món.

I abans de desesperar vingué el correu i li entregà una carta, que firmada pel filòsof deia:

“Antic humorista: pensa en Déu. Salva l’ànima. Hi ha cel i infern”

L’humorista quedà fet de pedra. Carta de l’altre món! L’única carta que vingut havia de l’altre món! Preparem-se a ben morir –pensà.

I, efectivament, arrencà el segell de la plica, el va vendre a un col·leccionista milionari i els milers de dolars que obtingué els gastà en ben menjar, en beure bo i en disfrutar força, car ell sabia, de l’amic filòsof, “que una bona vida proporciona una magnífica mort”.




divendres, 28 d’agost del 2015

LA DONSAYNA

 Josep Bernat i Baldoví (Sueca 19/3/1809-1/1/1864  estudià a les Escoles Pies  i més tard cursà Dret a la Universitat de València. Va patir de sordesa des dels 24 anys, per això alguns li deien Lo Sord. Arribà a ser diputat a Corts i alcalde de Sueca.
Ens interessa més la seua activitat d'escriptor i poeta. Conreà una literatura sense pretensions cultes, satírica i marcadament dialectal, amb ortografia a l’espanyola, que obtingué una gran audiència. és conegut  fonamentalment pels seus sainets, també va escriure els primers llibrets de falla, i miracles de Sant Vicent. La seua obra més coneguda és El virgo de Visanteta, que va arribar, fins i tot, al cinema.
Josep Maria Bonilla i Martínez  (València 16/8/1808-7/8/1880)  també va ser advocat, escriptor, polític, pintor i periodista. Son pare va ser notari de Llíria i liberal, per això li deien negre els realistes reaccionaris. Ell també va escriure el primer periòdic satíric en valencià, El Mole.
I tots dos junts col·laboraren en els setmanaris La Donsayna  (1844) , El Tabalet, i El Sueco (1847).
A banda del que puguen dir els filòlegs, a mi em sembla que el seu valencià vulgar amaga joietes lèxiques i sintàctiques d’un encantador castissisme i certa crítica social, amb algunes eixides quasi surrealistes. Ací teniu unes mostres de La Donsayna:


La donsayna nº 1

                           Trabajan los artesanos
                           Y los pobres labradores,
                           Y otros cogen con sus manos
                           Les figues y les bacores.


La Donsayna nº 2

                          Avans que per baix del nas
                          La llengua als atres enseñes,
                          Llígat bé les espardeñes,
                          Y pensa un póc lo que fas.»


                         GRAMATICA PARDA·

                         Sintaxis de Sento Beseroles

                        Nominativo                Yo... y nadie mas.
                        Genitivo                     De mí... no traureu res.
                        Dativo                         Pera mí... palo en éll.
                        Acusativo                   A d'aquell... tot.
                        Vocativo                     ¡Oh cara patria mia!!!
                        Ablativo                     Por... siempre jamas amén.

                        NOVA CONCHUGASIÓ DEL verbo- sum, es, est.

                        I Ego sum                   todos cayeron
                        Tu eres                        mascle ó femella
                        Aquell es                      el que fa tres
                        Nosotros somos          solo los buenos
                        Vosotros sois              de un atra casta
                        Aquellos son               ton tos y... basta

                        Ortografia del mateix autor

                        REGLES QUE NO MARREN.

                        Si sopla el vent de llevant
                                   - ? -
                        Si la tremontana asoma
                                  -
                        Y si els núbols tens damunt
                                  -
                        Mira así totes en chunt
                        Les regles de ortografía
                        Que fan posar hui en lo dia
                        Interrogant, coma y punt.

                                                           S.
                                

                        SEMENTERI DE CANTA-CUCOS.
                        EPITAFIOS.

                        Así, mano sobre mano,
                        Sínse haber ningú que chíste,
                        Estan Vaoro y Mariano,
                        Roc, Chaume, Quélo y Batiste.
                                       
                        Si a este puesto vens, chermá,
                        Sapies que estan así dins
                        Un parell de teulains
                        Que cantaben en la má.
                                       
                        Este póbre lechuguino
                        Sinse poder dir «Chesus»
                        S'ha quedat ert com un fus.
                                      
                        Descansa baix de esta llósa,
                        Que mirant, mortal,  estás,
                        Una. que li dien ... Rósa ...
                        Pero tú ... tapat el nas.
                                     
                       A UN DEPOSlTARIO DE LA FE PUBLICA.
                        Soterraren á este así
                        Sinse retor ni vicari;
                        Res vol dir, que al cap y al fí
                        El difunto era ... un notari.
                                      
                        Molt amarc y molt pudent
                        Es el nom de este chiquet,
                        Que es morí air de repent,
                        Pues li dien... Fél-y-pet.
                                     
                        Tin present, es dir, memento,
                        Que está así aguardante a tú
                        El teu eompañiero Sento.
                                      
                        A LA MULLER DE D. PEDRO CALSONES
                        El que no siga bambau
                        Es presis que considere
                        Que está así dormint en pau
                        La que avans dormia en Pere.
                                      
                        Así reposa un siñor
                        Que morí no mes de pór:
                        ¡Miren vostés que es valor!!!
                                  
                        Estes eren dos don-selles
                        Les mes honrades del mon:
                        El que els consedia el don
                        Els afaitaba les selles.
                                  
                        Así dins teniu a un mort
                        Que no ha tancat mes que un ull,
                        Perque el pobre estaba tort.

                        

  
                        Quant el profeta Abacuc
                        Anaba convertint moros,
                        Feren tres dies de toros
                        Alla en la Pobla del Duc;

                        Y plé de rabia Caifás
                        Perque aná la seua nóra,
                        Tragué tot lo faldó fora,
                        Y es quedá en lo c. al ras.

                         


                        Estant la Roca Diablera
                        De quinse mesos en sinta
                        Se li vá pédre la pinta
                        Per la vall de Gallinera;

                        Y com era en temps de otoño,
                        Fon tant lo que va sentir
                        El vores penchant el moño,
                        Que es quedá... sinse parir.

                        


                        Puchà un frare a predicar:
                        Veu sis calvos en un puesto
                        Y digué: señores, esto
                        ¿Es iglesia ó melonar?

                                                           N.


La donsayna nº 3

                        SEMENTERI DE CANTA-CUCOS.
                        EPITAFIOS.

                        Ert pera sempre está así
                        Un frare de Sen fransés;
                        Perque una volta morir,
                        No tornara a morir mes.
                                   
                        El monago Fray Romá
                        Está así per cosa serta;
                        Y de tant que demaná
                        Té encara la boca uberta.
                                   
                        ATRE AL MATEIX
                        Así está aquell llec de marres;
                        Morí de tant de fartar;
                        Y per la afisió a menchar,
                        Menecha encara les barres.
                                   
                        Plorem tots ací la sórt
                        De la infanta Chirivía,
                        Que si no s'haguera mort,
                        De sert encara viuria.
                                   
                        Ert per así com un fus
                        Va  á redolons un poeta,
                        Que per morir tan pobrús,
                        No te encara fosa feta.
                                   
                        Descansa as! un pastiser;
                        Llástima tots li tingam.
                        Perque al fí morí de fam.
                                   
                        En esta fosa tan baixa
                        Esta un famós cheneral,
                        Que sols tenia de tal
                        L'orgull, el nom y la faixa.
                        Segun disen y descurro,
                        Lo demés era de burro
                                   
                        Así está el duc Bufapet
                        Que sempre en gran coche aná,
                        Y de tant que malgastá,
                        Morí venent cacahuet.
                                   
                        Así, Deu el tinga en glória,
                        Está un avaro molt ric;
                        Reventá per lo melic
                        De tant menchar safanória.
                                   
                        Per este clot pasa aprisa
                        Que hay un lletrat descansant;
                        Vivió siempre demanant,
                        Y murió sinse camisa.
                                   
                        Así está ben soterrat
                        Caco el lladre tan famós,
                        Y un menistre al seu costat:
                        Mes no pencharen als dos.
                                   
                        Pepa. y son marit Colau
                        Descansen en pau así;
                        Sols cuant ú y atre morí
                        Estigueren chunts en pau.

                                                           N.

                             

                        TABALET
                        Cansons com a melons

                        Cuant el Profeta Cudól
                        Anaba venent tomates,
                        Meternic casaba rates
                        En lo gancho d'un cresól.
                        Adan, que era un cabiscol.
                        Li digué plorant a Andreu;
                        Home, per l'amor de Deu,
                        Ménchat esta figa al vól.

                                   

                        Qui llich este vers, está
                        Fent lo que no pensa fer,
                        Pos sinse ser donsainer,
                        té la donsaina en la má.

                                   

                        El que llixca esta cuarteta,
                        Be pot córrer com un galgo:
                        Que s'endurá bona feta
                        Si creu que vach a dir algo.



                            

                                   

dilluns, 6 de juliol del 2015

DE LA MUNTANYA I DE VORA MAR, Estampes d’Alcoi i de la Marina

Aquests són el títol i subtítol d’un llibre publicat per l’editorial L’Estel, de València, l’any 1975. Una reelaboració de narracions publicades anteriorment, pels anys cinquanta, pel seu autor, Jordi Valor i Serra, alcoià, nascut el 12 d’octubre del 1908 i mort el 30 de setembre de 1984.
Ens hem permés copiar alguns fragments de la titulada “Pasqua de Resurrecció”:


En el riuet de Moia trobaren un grapat de patrulles, carregats tots amb els típics arreus de la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i guitarra. El sol, que eixia en aquells moments pels llunyans cims de l’Aitana, banyava de gloriosa porpra les cares rosades i alegres dels pinyaters. I les colles que pujaven darrere començaren a cantar la vella cançó de:

                                               Serra de Mariola,
                                               tota a floretes,
                                               on van les socarrades
                                               a fer botgetes

omplint-se així de veus matinals tota la serra, des de la font de la Uixola fins a la porta de l’ermita de Sant Cristòfol que domina la comarca.
Allà al fons es veia Alcoi, una mica emboirat per l’alè càlid del respirall nocturn de més de quaranta mil ànimes.
Mentre que quatre xicotes, germanes o promeses dels companys, que havien arribat darrere, preparaven l’almorzar damunt del guaret d’un bancal entre penyes, s’encaminaren la colla de jovençols cap a l’era, on un rogle de gent feia pressentir una discussió interessant.
-¿Qui és, xe? ¿Què hi ha? –preguntà un.
-El tio Bamba que està barallant-se amb dos botiguers que han portat un gramòfon -digué un altre eixint del rogle-. Sempre en té de les seues.
El tio Bamba era el mestre de la guitarra: un vellet de més de seixanta anys, que a pesar de portar-los de càrrega en un seguit treball d’obrer, no es deixava cap festeta campestre sense acudir amb la seua guitarra, famosa i d’allò milloret que es feia a València fa cent anys, puix que l’heretà del seu avi, que la portà a Alcoi en una diligència de sis cavalls i tres majorals en el temps de la guerra dels francesos. El tio Bamba, a la Font Roja; el tio Bamba a Sant Antoni; a totes parts on hi hagués gresca i vinet; per consegüent, ell no podia mancar aquest jorn en Sant Cristòfol. En aquell moment estava discutint sobre com són de malastrucs aqueixos aparells que hi ha ara per a fer música.
-Està molt bé, tio Bamba -contestà u del botiguers-; però vosté no ens pot privar que toquem el gramòfon... Cadascú és lliure!...
-Jo no puc privar-vos-ho; però si m’arriba el soroll a l’orella, sí que puc arrear una cantalada i partir pel mig eixe això indecent.
Tots es quedaren parats. Els del gramòfon marmolejaven entre dents paraules que no serien gens de favor per al noble vell; però aquest, no fent cas, agafà la guitarra i començà a cantar amb fruïció:

                                               Esta nit he dormit bé;
                                               m’he gitat en la pallissa:
                                               les rates m’han rosegat
                                               el faldó de la camisa.

La gent s’escampà rient per la serra. Els del caixó indecent se quedaren mirant amb rancúnia el vellet, que, en notar-ho, els desafià amb una graciosa carassa i cantà una altra cobla:

                                               Ma mare m’envia a escola
                                               amb un llibre sense tapes:
                                               a la primera lliçó,
                                               tira pallús, que m’estaque!

I després una altra, mirant la frontera muntanya de Sant Antoni:

                                               Sant Antoni i Sant Cristòfol
                                               es miren i es van rient,
                                               i se diuen l’un a l’altre:
                                               ¡Quina vida que ens mamem!...

La gent rigué de nou i per fi els balladors del gramòfon se n’anaren allà lluny a la trasposta d’una lloma, camí dels Baradellos.

dijous, 11 de juny del 2015

UN ALTRE HOMENATGE A JOSEP LLUIS BAUSSET




Josep Lluís Bausset i Ciscar, nascut el 19 d’agost de 1910, va ser farmacèutic, llicenciat en ciències químiques i practicant de medicina i cirurgia. El 1932, com a membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, Bausset es va adherir a la signatura de les Normes de Castelló, que consagraven la unitat de la llengua. Va ser empresonat després de la guerra. 

Durant el llarg franquisme, a més del seu treball com a professor d’institut, Bausset feia classes de valencià, de nit, per als adults que volien aprendre la nostra llengua. Amic de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre altres, va ser un activista incansable per la recuperació de la democràcia, la dignitat i les llibertats nacionals del seu poble. Per això, Joan Fuster, en un article de 1984 escrivia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.

En els últims anys de la seua vida va ser objecte de nombrosos homenatges en reconeixement de la seua lluita pel redreçament nacional del País Valencià i de la llengua catalana. Bausset va morir el 3 de juny de 2012, a l’Alcúdia, amb gairebé 102 anys d’edat.

Tinc a les mans una novel·leta seua, Diari inacabat de guerra, a la primera pàgina hi ha la dedicatòria de l'autor: Al senyor Vicent Mateo que ha tingut desig de què amablement li dedique aquest llibre el dia 27 de febrer de l’any 2010. Entre les seues pàgines, com a record, conserve el fullet informatiu de l’homenatge pel seu 100 aniversari, que se li va retre el mateix dia a València.

A manera d'un altre homenatge, i ben humil, copie un parell de pàgines de la novel·leta que em va dedicar:

“D’aquella època recorde especialment una persona. Era una peixatera d’uns trenta-cinc o quaranta anys, vídua, fresca, sense fills, i amb una llengua com una destral. Pura no era massa alta ni massa bonica, però era ferma i atractiva. Solia portar les mànegues arromangades i per l’escot deixava veure el naixement dels pits. En principi em semblava estrany, perquè contrastava amb el rigor obsessiu de la resta de dones. Al poble, quan feinejaven per casa, encara podies veure’n alguna un poc despitralada, però a València no n’havia vista cap que no anara com una senyora,tapada fins al collet. Tenia la parada davant de la farmàcia. Era cosa de veure com atenia la clientela i com tractava les senyores, encara que se li notava que en les seues afalagadores paraules hi havia un punt de ironia. Em semblava que se sentia més bona femella que aquelles flors d’estufa, i tenia tota la raó. Jo passava pel costat de la parada al matí quan anava a la farmàcia i quan m’enviaven a fer alguna comanda. Ramon em va dir que s’havia interessat per mi, i un dia que me n’anava a dinar prompte, li va caure una pesseta –jo diria que la va deixar caure. Rodant, la moneda va venir als meus peus i la vaig plegar. Sense mirar-la, li la vaig allargar, i ella digué amb un punt de coqueteria:

- Gràcies, trempat. Ets un cromo.

Em vaig fer com una rosella. Des d’aquell dia la saludava sempre amb cordialitat. Quan venia a la farmàcia per comprar una aspirina deia invariablement que tenia cremor, encara que de vegades en lloc de dir que tenia cremor dei que tenia ardor. Pepe sempre li deia, amb un somriure sorneguer:

-Ho comprenc, Pura, ho comprenc.

Però un dia, en lloc de contestar-li allò, va dir:

-Jo sé la medecina que et fa falta, Pureta.

-Done-li-la a Blai –Contestà Pura.

-A Blai li agrada més l’aigua tèrbola i beneïda que hi ha a l’entrada de l’església.

Vaig entendre perfectament aquell joc ambigu, i no em fer falta aclarir res amb Pepe. Com fins aleshores havia fet. Els dos miràvem Pura mentre eixia.

-Com són les xicotes del Grau! –digué Pepe.

-Vosté deu conèixer-les bé. Perquè també és d’allí.

-No senyor, jo sóc del Cabanyal! No s’ha de confondre! Tots pensen que el Grau, el Cabanyal i el Canyamelar són el mateix, perquè estan a la vora de la mar. Però ni pensar-ho! Els del Canyamelar són xoros i els del Cabanyal som llanuts. Els llanuts no volem saber res dels xoros ni dels grauers. I encara hi ha un indret que quasi ningú coneix, el Cap de França, els habitants del qual són els muts.

-Perquè els muts?

-Perquè no tenen campanar.

Jo no entenia res i Pepe m’explicà que les campanes de les parròquies també portaven la seua guerra particular. Les del Canyamelar feien: “Vin-gau, vin-gau, co-en-tes del Grau”; les del Cabanyal afegien: “Vo-leu peix, vo-leu peix?”, i les del Grau contestaven: “No en vo-lem, no en vo-lem”.




dimarts, 19 de maig del 2015

DORIS LESSING A VALÈNCIA

Doris Lessing, Premi Nobel
Doris Lessing és el nom literari de Doris May Tayler, nascuda a Pèrsia el 1919, i morta a Londres el 2013, que va viure a l’Àfrica dels sis als trenta anys, i guanyà el Premi Nobel de Literatura l’any 2007.

Va ser feminista, anticolonialista, antisegregacionista, pacifista i marxista (açò darrer fins a l’any 1954).

Però a nosaltres ens interessa la seua relació ocasional amb València, que hem descobert gràcies a un original premi organitzat pel Born Centre Cultural de Barcelona (Born CC) que guardona els lectors atents. Esther Lucea, barcelonina, el va guanyar l’any passat, per detectat una graciosa confusió de Doris Lessing.

En una novel·la autobiogràfica: Walking in the Shade: Volume Two of My Autobiography 1949 to 1962, (traduïda i editada per Destino l’any 1998: Passejant per l'ombra: Segon volum de la meva autobiografia, 1949-1962) la premi Nobel conta un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta del segle passat, en el transcurs del qual, en alguna platja propera a València tingué un petit accident i el seu company la portà a un hospital, on quedà meravellada de sentir la llengua que parlaven els metges valencians.

Heus ací el fragment de la novel·la (a la pàgina 77):

«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»

Doris Lessing era una estrangera que desconeixia la llengua que parlem els valencians i va confodre-la amb el llatí!.

D'això han passat anys, han desaparegut aquelles platges idíl·liques, també han canviat moltes altres coses, però la ignorància, el desconeixement, i també la manipulació i la malícia, sobre la llengua que encara parlem, persisteixen al segle XXI.

dilluns, 20 d’abril del 2015

CORAL ROMPUT, Vicent Andrés Estellés (1957)


                                         L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,
 d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
 on jo voldria viure i escriure versos grisos,
 absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
 damunt les quatre brases; una taula petita,
 damunt d’ella una manta, parets empaperades,
 un taulell un poc solt, i creure dolçament
 que Campoamor fou un poeta formidable,
 que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
 i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
 i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
 que he d’escriure un poema en octaves reals
 i no com els poetes del dia, que no solen
 rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
 creure que és necessari escriure tots els versos
 ben aconsonantats i obeint certes lleis
 i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
 com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
 homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
 i dir que no, que això de que el valencià
 és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
 la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
 i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
 fer un any el llibret de versos d’una falla
 i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
 almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
 aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
 Un món petit i tendre, positivament tendre,
 el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
 després el crucigrama, i demà si Déu vol.

de La clau que obri tots els panys

dilluns, 2 de març del 2015

HIMNE AL FERRO-CARRIL

El ferrocarril  del Grau de València a Xàtiva arribà a aquesta ciutat el 20 de desembre del 1854, creat per una empresa dirigida pel Marquès de Campo. 

 Don Josep Campo, des de les pàgines de la premsa, havia convidat el poble valencià a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers que feren una anada triomfal, en la qual no mancaven els vítols a Campo i al “ferrocarril de Campo”. L’arribada a l’estació xativina fou una apoteosi. Quan minvà una mica l’entusiasme, alguns expedicionaris preguntaren quina era la hora de tornar a la capital valenciana, però ningú no sabia res. I quan interrogaren al cap d’estació, aquest va respondre solament que per la vesprada hi havia un tren, però calia traure bitllet, perquè el convit ùnicament era per a l’anada, no per a la tornada...

Amb motiu de tan remarcable efemèride es va imprimir –i cal suposar que es repartí- un full en foli simpàticament tipografiat, amb la lletra de l’Himne al ferro-carril del Grau de València a Xàtiva que, per la seua gràcia popular, reproduïm ací: