dijous, 17 de març del 2016

JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA

aquest any miserable,
M.CM.LXIII. d. de c.
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,

[i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Vicent Andrés Estellés

Quan enguany ( per 2013), passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias:«El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».

Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».

Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot” que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».

Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.

La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.

Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.

Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I

NOTA: He tret aquest interessant tex d'Internet.


dimarts, 8 de març del 2016

MIGUEL DE CERVANTES I EL TIRANT LO BLANC

Enguany fa quatre-cents anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, esdevinguda a Madrid el 22 d’abril del 1616.

Amb aquest motiu citarem un fragment de EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA, la seua obra mestra, editada l’any 1605, és del capítol VI de la primera part, on el capellà i el barber revisen la biblioteca del Quixot i llencen a la foguera quasi tots els llibres de cavalleries que hi troben: 
“CAPÍTULO VI
Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo.

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.”

Tirante el Blanco
Ben probablement, Cervantes conegué l’obra per la traducció castellana anònima publicada a Valladolid el 1511, sense el nom de l’autor. Tirante el Blanco esdevingué un dels seus llibres de capçalera, que va deixar determinats vestigis i concordances en quasi totes les seues obres, segons un estudi de Rosa Navarro Durán.

El passatge de la cita és considerat el més fosc, o el que més costa d'interpretar del Quixot: en ell es diu diu que Tirante el Blanco és el millor llibre del món, però  que el seu autor mereixia la condemna a galeres, perquè no havia fet totes aquelles nicieses “de industria” o intencionadament.

Segons Pedro Javier Pardo García, la condemna de l'autor no és per haver fet "necedades de industria", sinó per no fer-les amb un propòsit deliberat, per no ser conscient del potencial paròdic i de l'abast artístic d’allò que feia. Evidentment Cervantes pensava que, malgrat la dimensió paròdica, l'obra no responia a un propòsit conscient, o, amb altres paraules, hi trobava elements  (als quals el capellà no fa referència, d'ací el problema) que li feien dubtar d'aquesta intenció paròdica o que el, per a ell desconegut autor, tingués una intenció clara.

A la versió castellana del Tirant la paròdia és respectuosa, en el Quixot de Cervantes és burlesca, i d'ací la crítica. Cervantes dóna l'esquena definitivament al gènere cavalleresc i porta la paròdia que s'apunta en Tirante a les seues últimes conseqüències, el Quijote és un antiheroi ancorat en la vella tradició literària que s'estavella en la realitat, mentre que el Tirante només es transforma i adapta a una nova realitat en gran mesura anticavalleresca, la paròdia sorgeix de l’intent d'adaptar el gènere de cavalleries a una nova realitat per a renovar-lo, mentre que en el Quijote la paròdia l'enfronta a una nova realitat per a ridiculitzar-lo.

Així, segons Cervantes, al Tirante li va faltar propòsit, li va faltar «indústria».

Per altra banda, “echar a galeras” també potser un joc de paraules, i signifique, a més de condemnar a remar en una galera, posar en una galera, una taula on es composaven els tipus d’imprempta per a tirar les proves o galerades. És a dir, que es continués imprimint “por todos ls dias de su vida”.

Cervantes no va saber que l’autor de l’obra original era Joanot Martorell, un cavaller pertanyent a la mitjana noblesa, nascut a Gandia vers l'any 1414, que va ser víctima de la seua condició social, en clara decadència al seu temps. Martorell intervingué en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seua família, i va dedicar part de la vida a defensar el seu honor i afrontar deutes.

Sostingué una aguda i incisiva correspondència amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seua germana, Damiata, un escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, aquest afer dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que mai no es va celebrar.

De tornada a València, Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, i fou desafiat per Felip Boyl,  un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa.

Sovint el desenllaç d'aquestes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar les seues vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina, un record de les noces secretes de la seua germana amb el seu cosí Joan de Monpalau, que va incomplir les promeses matrimonials, o les greus desavinences que tingué amb don Gonçalbo d'Híxer, comanador de Muntalbà, amb motiu del pagament d'unes possessions, a qui també desafià a mort, el qual apareix al Tirant juntament amb  Tomàs de Muntalbà, el seu germà, com el fanfarró Kirieleison de Muntalbà, dels quals faburla. Per altra banda, també s’inspira en fets ocorreguts al seu temps, com la caiguda de Constantinoble.

A més d’Anglaterra, se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim, i que morí el 1468, havent empenyorat l’original del Tirant a Martí Joan de Galba, el qual gestionà la seua impressió.


Tirant lo Blanc