dilluns, 30 de maig del 2011

SOBRE UNA FAMA ANTIGA DELS VALENCIANS

El present text, SOBRE UNA FAMA ANTIGA DELS VALENCIANS, és de JOAN FUSTER.  L'he trobat copiat al meu arxiu però no sé quan ni amb quin motiu el vaig guardar.  Tampoc no sé si copiant-lo, introduiria alguna incorrecció en les nombroses cites en diversos idiomes, que van sense traducció però són prou entenedores pel context. Espere que el disfruteu: 
   
LA CIUTAT

“In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città”, escrivia Matteo Bandello: ho havia sentit dir a molts “mercadanti genovesi” que havien conegut la València rica i vitalíssima de finals del XV i principis del XVI. I no era el frare novel·lista l'únic escriptor italià que va deixar-nos constància d'una extrema reputació de galanteria, indiscutiblement ben guanyada pels valencians, en el món europeu del Renaixement. Benedetto Croce i Arturo Farinelli han publicat un bon nombre de testimoniatges literaris que reflecteixen, si més no, la picant satisfacció dels nostres veïns d'ultramar -subjectes, aleshores, a la mateixa fama- en trobar a València l'espectacle d'un altre llibertinatge col·lectiu. Potser arribarien a creure que els italians exageraven: atribuint-nos uns costums relaxats, no solament es trobarien consolats de llur propi relaxament, sinó que encara es venjarien per la calúmnia de la nostra presència dominadora en llur país. Però això serien explicacions massa inconsistents. Car les insinuacions i les denúncies provinents d'Itàlia es completen amb d'altres que podríem espigolar en les novel·les i els llibres de viatges, en els drames i els poemes, d'autors de les més diverses parts d'Europa: portuguesos, flamencs, castellans, tudescos i francesos, als quals no sempre cabria adjudicar un ressentiment previ envers els catalans, ni una situació moral -o immoral, si voleu- semblant a la nostra.

Os jardins de Valença de Aragão em que o amor vive e reina, onde floresce, por onde tantas rebuçadas vão...,

diu Saa de Miranda.

“L'admirable bourdeau” de València, que Antonie de Lalaign, senyor de Montigny, descriu en 1501, era cèlebre per tot arreu: Menéndez Pelayo senyala com és al·ludit, indefectiblement, en la majoria, en la totalitat de les Celestinas que seguiren la del batxiller Rojas. “Más ganaba yo”, afirma un personatge de La lozana andaluza, “que puta que fuese en aquel tiempo, que por excelencia me llevaron al publique de Valencia...”. Els documents conservats confirmen, en efecte, que tot això que els forasters descobrien a la nostra ciutat, i que havia esdevingut un tòpic turístic i literari a l'Europa renaixentista, era cert: tot això i moltes coses més. Fóra oportú recordar, com a exemple, l'abundància de disposicions municipals en matèria sumptuària, limitant el luxe en el vestir i en les festes familiars dels valencians del XV. Fins i tot podríem referir-nos a l'extensió per convents i monestirs -d'”espluga e niu de vicis e pecats”, en qualifiquen un els Jurats, l'any 1414- d'aquella exultant disbauxa. No cal dir que un judici purità estaria, ací, fora de lloc. Ni significa que, contemporàniament, no hi haguessen valencians tocats de puritanisme. Però sempre haurem de reconèixer que el to general d'aquell moment de la vida valenciana -un segle llarg, almenys- ve donat per la desenfrenada alegria sensual. Era l'època del màxim esplendor material i intel·lectual del País Valencià, i València, gran ciutat com mai més no tornaria a ésser-ho, podia i volia abocar-se a fruir-lo, i s'hi 1liurava sense límits ni prevencions. Si els valencians d'aquell temps haguessen conegut les opinions i les censures que corrien, sobre llur conducta i llur ciutat, pels 1libres europeus, no haurien sabut desmentir-les: és més, crec que se n'haurien enorgullit i s'hi haurien complagut. Ignore si algú ha explorat la literatura escrita a València entre el XV i el XVI per esbrinar, exactament, quina consciència tenien els valencians de llur prestigi eròtic. L'atzar de la lectura em permet d'aportar ací alguns textos curiosos, que fan un bon subratllat, corroborador, dels textos aliens. De tota manera, una bona part de la literatura originària de València, pertanyent al període esmentat, participa del clima lliure, descarat i escandalós en què es movia la nostra societat. Des del Tirant fins al que Miquel i Planas titula Cançoner satíric valencià, les obres a citar serien de les més interessants de les lletres catalanes medievals. I encara algunes, com el Llibre de les dones, que naixen d'una pruïja moralitzadora, coincideixen, de retop, a confirmar allò que les altres delaten.

ELS VALENCIANS

Una de les conseqüències de l'ambient 1licenciós d'aquella valenciana “tardor de l'Edat mitjana”, és l'aparició de l'home valencià convertit, si val l'expressió, en heroi eròtic. Res no podia ésser tan propici perquè es perfilàs, fins i tot amb una derivació caricaturesca, la figura d'un “hom de fembres” particularment espontani i quasi com exigit per les circumstàncies. Ja ben entrat el XVI, Venturino da Fabriano descrivia els cavallers valencians vestits “con ogni sorta di lindezza e ornamento, ben spesso piuttosto muliebre che virile”. Aquesta afectació en l'abillament no era nova -més aviat devia acompanyar l'opulència econòmica i cortesana de la ciutat, al llarg del XV-, i venia a afegir-se al gust pels perfums i els afaits. Una cançó carnavalesca del temps de Lorenzo el Magnífic comença esmentant els valencians:

Siam galanti di Valenza
qui per paggi capitati,
d'amor già presi e legati
delle dame di Fiorenza...
Secondo i nostri costumi
useremo ancor con voi;
usseletti, olii e profumi,
donne belle, abbiam con noi...,

i deixa explícit el port exterior d'aquell tipus d'expert amorós. El seu capteniment era proverbial: l'Ariosto, en Orlando Furioso, diu d'un dels seus personatges que

tutto ne' gesti era amoroso, come
fosse in Valenza a servir donne avvezzo,

i l'Aretino fa una referència burlesca a tot això en dos noms que, per ells mateixos, resulten admirablement reveladors: Don Cirimonia di Moncada i el Signor Lindezza de Valenza. És clar, i en el pitjor dels casos, també la ironia ve a ésser un homenatge à rebours a les qualitats atractives dels valencians. No hi ha dubte que aquells avantpassats nostres eren refinats en llur tàctica: cal suposar, a més, que sabien doblar llur apetit amb la millor de les fantasies. La propensió amorosa, si hem de creure encara els italians, era universal entre els hòmens de la València daurada: vull dir que l'edat no els eximia, per avançada que fos, de la destresa amatòria. “Plerique Valentini cives”, afirma l'humanista Pontano, “tum senes tum iuvenes, amoribus dediti ac delitiis”. I m'incline a calcular que, si eren irresistibles, era principalment per gosadia: les dones se sentirien atretes, tant com per l'elegància o per la seducció de les maneres, per l'embranzida incontinent. Jaume Roig, en el Llibre de les dones, ens conta una graciosa historieta, en la qual trobem especificada la idea que els valencians tenien d'ells mateixos com a tals herois eròtics. Una monja tempta impúdicament el seu metge -una escena pareguda, però amb una altra mena de protagonistes, hi ha als Ragionamenti de l'Aretino-, i com que el bon home resistia a la provocació, ella expressa el seu menyspreu dient:

Vós Josef sou,
l'egipcià;
valencià
fósseu cuidava.

Oposar l'home valencià al cast Josep de la Bíblia resulta tan significatiu, que no necessita comentaris. Un altre fragment literari que convé aportar és de l'austeríssim -a estones- cavaller Ausiàs March:

Doncs, ¿què farà qui Amor no l'acull
de son hostal, per ésser grosser vell?
Valencià de tal cas no s'apell.

Ja queda mencionada l'observació de Giovanni Pontano, feta a propòsit d'un tal Carrascio de València que, a vuitanta anys, passejava Nàpols tocant la trompa i cantant els seus amors. La senectud, segons sembla, no dispensava els valencians de l'exercici amorós: o si no, “valencià de tal cas no s'apell”. Sens dubte, el destí final d'aquest heroi galant és -com hauria dit el meu paisà Bernat i Baldoví- “l'agüelo Pollastre”: el vell verd. Però, fos com fos, els poetes del País Valencià, en el pas del XV al XVI, es van prendre molt seriosament el problema de les perspectives amoroses dels vells.

LES VALENCIANES

“Au regard des dames”, anotava el flamenc Lalaign, “elles sont les plus belles et plus gorgiases et mignones que on sçace”. “Le donne de Valenza”, afegeix Fabriano, “sono più belle dall'altre sinora viste in Spagna, e più invernisate o lisciate e liberissime nella vita loro”.

Toda jardín de placeres
y deleites abastada,
de damas lindas, hermosas,
en el mundo muy loada...

Llegim en un romanç d'Alonso de Proaza, al Cancionero General. Si la bellesa de les valencianes queda sempre proclamada en primer lloc, també ho és, de seguida, la lleugeresa que les caracteritza. Era natural. El crèdit galant de què gaudien la ciutat i l'home valencians, a València i fora de València, només es podia explicar a expenses del bon nom i de la bona fama -per dir-ho en termes consuetudinaris- de la dona valenciana. És massa evident que la 1licència dels costums no pot anar a càrrec dels barons exclusivament. Àdhuc comptem amb fabulós al·legat contra les dones en general, i contra les valencianes, si bé es mira, en particular -l'acció del 1libre passa, en bons trossos, a València-: l'Espill, de Jaume Roig, en el qual es tracta de transferir totes les culpes del desori moral a les dones. Ja sé que el poema del metge valencià respon a una constant de misogínia, comuna a tota Europa durant un temps. Però ni això, ni la irritació moralitzant del poeta que l'indueix a la visió pessimista, no lleva significació a l'obra. La història, la petita història local, ens confirma la veritat de la narració de mestre Jaume, si no en els detalls, en la tònica. Potser només se li podria reprotxar allò que amaga: més que misogin -i ho és tant!-, Roig se'ns apareix andròfil. Exagera, però no quan malparla de les dones, sinó quan calla dels hòmens, els quals pinta dotats d'una virtut o d'un candor difícils de creure. És Matteo Bandello qui precisa l'expertesa amorosa de les dones valencianes, valent-se sempre de les notícies d'aquells “mercadanti genovesi”. Són, diu, “bellisime e vaghe” i saben jovialment “invescar gli uomini”. Si per casualitat cau en llurs mans “qualque giovine non troppo esperto”, elles l'espavilen de tal manera “che le siciliane non sono di loro migliori ne più scaltrite barbiere”. I a propòsit d'això, Benedetto Croce -de qui obtinc la informació italiana- recorda que la Fiacumetta de l'Orlando, que enganyava tan gentilment Giocondo i el rei Astolfo, era, precisament, filla d'un hostaler “che tenea albergo al porto di Valenza”. Però, sense arribar a l'extrem una mica dur del Bandello -cal suposar que els mercaders genovesos freqüentarien una mena bastant concreta de dones, en llurs estades a València-, trobem en el Tirant una versió “respectable” de les mateixes virtuts. És l'únic passatge de la nostra gran novel·la quatrecentista que parla de la pàtria dels seus autors. Passatge, per cert, ben pintoresc i carregat d'un eufòric entusiasme local, quant a la ponderació de la terra, i paradoxalment de mal auguri respecte del futur de la ciutat. Però venint al cas: “la gent qui és d'allí natural”, escriu Joanot Martorell, “molt bona e pacífica e de bona condició”; i agrega que les valencianes, en concret, “són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món”. I sí, Martorell confirma que sabien “invescar gli uomini”: “ab llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens”. Efectivament, el cavaller novel·lista pensa en unes dames distintes a les dels mercaders de Gènova. Tanmateix, el sentit últim és bastant afí. I en aquell escenari virolat, de la València que encetava el Renaixement, les dones es mouen potser “plenes de seny”, però també endutes per la joia de viure, amigues del plaer i de la vanitat. Europa, a la seua manera, les admirava.

dimecres, 25 de maig del 2011

ANÈCDOTES ELECTORALS

Acabat un míting i desfilant la multitud d’autobusos que  entrebancaren la circulació de València durant tota la vesprada, vaig observar que alguns d’ells anaven ocupats per poques persones. Si cada autobús costa de 300 a 500 €, la despesa electoral, només per açò i amb tan pocs ocupants, resultava considerable. Ara entenc la necessitat de buscar ajudes fins en l’infern...
Comentant açò, un amic m’informà que havia observat junt a la porta un cert nombre d’assistents que duien bosses de plàstic en les quals es podia veure l’anagrama LLIG, un enginyós joc de paraules que relaciona l’acte de llegir amb les inicials de la Llibreria de la Generalitat Valenciana...
- Els assistents al míting duien llibres? Espere que no fos per si s’avorrien en els discursos, ans bé serien per a llegir durant el trajecte d’anada i tornada des del seu poble.
Vaig respondre al meu amic.
Ell m’ho aclarí tot: En aquelles bosses duien el berenar que els havien preparat! Com en els millors temps.

El dia 22, només entrar al col·legi electoral em va preguntar una dona que semblava una mica perduda:
         - Oiga, el socialista ese...
I clar, jo vaig pensar si el “socialista ese” seria Alarte...
         - No, no, jo no quiero a Zapatero, a Zapatero no lo quiero.
Jo comencí explicar-li que Zapatero ni es presentava ni res, però davant la seua actitud, vaig decidir desentendre’m.
Immediatament després, una altra dona de les mateixes característiques, indecisa sobre a quina mesa electoral havia de dirigir-se em preguntà:
         - Para votar al PP?
També em vaig desentendre. Votí, i vaig eixir cames ajudeu-me!
Malgrat tot, els resultats serien una sorpresa carregada d’esperances i de futur.

dissabte, 21 de maig del 2011

UNA MULTA CONTRA TOTS



EN SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL




El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.


Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.


Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.


Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquen aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural  http://www.acpv.cat : així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.


Acció Cultural necessita una vegada més de la vostra solidaritat fins a recollir tots els diners per fer front al pagament de les multes, per això us adjuntem el següent enllaç:  

dimarts, 17 de maig del 2011

A "TORO PASAO"

Açò ve a compte de les meues cabòries al voltant de la moda dels aplaudiments generalitzats en segons quins llocs i moments, acostant indiscriminadament i perillosa qualsevol ocasió al teatre o els toros. I clar, he arribat a pensar que en algun d’aquests “homenatges” espontanis a tort i a dret, algun homenatjat corre perill d’acabar com en els toros: ovación y vuelta al ruedo, cosa que pot arribar a ser excessivament informal.

Com cada vegada som més espontanis, més informals, no ens importen les formes i acabem per no saber adaptar-nos als moments i els llocs. No és que les formes siguen eternes i inviolables, però d’això a passejar en calçotets per la ciutat hi ha molts matisos, i alguna ciutat -que no nomenaré- ja s’ha plantejat propinar multes a tot aquell que no faça el carrer com Déu mana.

Però m’agrada tornar al símil taurino precisament ara, en aquesta època de controvèrsia sobre si la fiesta és o no tal, si és nacional, racional o internacional, si cal considerar-la patrimoni de la humanitat o de la animalitat. Uns moments en què fins i tot els fills de la madre patria, com el Perú, es plantegen prescindir de tan alt i honorable signe d’identitat racial.

Totes aquestes giragonses venen a compte d’unes meues reflexions anteriors, motivades per la mort de famosos personatges i alguna circumstància relacionada amb aquests fets. Passats alguns dies més, he observat que els mitjans periodístics han descobert que és més correcte dir-li Ben Laden al terrorista més famós dels darrers temps, aquell a qui abans tothom anomenava Bin Laden. I ho han fet ara, després de mort, quan ja quasi ni caldrà anomenar-lo.

Modestament, jo vaig saber des de primera hora això que acaben de descobrir ara els periodistes, i tampoc no és que siga una constatació molt brillant, tenint tants exemples en els nostres pobles. En aquest cas han fet les coses a toro pasao, i ho dic aprofitant el temps que resta abans que la fiesta esdevinga obsoleta i no puga fer ús del símil, amb el toro definitivament pasao.

dilluns, 9 de maig del 2011

UN CARDENAL ÉS UN BLAU

Per si algú no ho sabia, un cardenal, segons i com, també pot ser un blau per als valencians, i no canta missa ni res. Aquesta és la primera idea que em va vindre al cap en assabentar-me de la mort del Cardenal Garcia Gasco (sense accent, please!).

També em van cridar l’atenció el lloc i circumstàncies de tan lamentable pèrdua: a Roma, quan esperava la cerimònia de la accelerada beatificació de Joan Pau II, el papa mediàtic; en el dia que la seua ex diòcesi celebra la festivitat de Sant Vicent, escenificant els seus miracles en la llengua que el nostre pastor espiritual sempre ens va negar, i en estranya coincidència amb l’assassinat de Ben Laden, això em va fer imaginar que potser les dues ànimes, de l’arquebisbe i del terrorista, es creuarien de camí cap al seu respectiu Paradís.

Encuriosit, vaig llegir diversos articles sobre la repercussió local de l’esdeveniment i vaig assabentar-me que en arribar el seu fèretre les banderes del Palau onejaven a mitja asta i el cel llagrimejava.

Però el fet que em va colpir és que a l’interior de la Catedral es va produir un moment molt emocionant, quan els centenars de feligresos que assistien a la cerimònia matutina van irrompre en una càlida ovació, secundats per les autoritats polítiques, civils i militars presents. I açò a petició de l’orador sagrat, un frare dominic de l’orde de San Vicent, que va interrompre la seua oratòria, supose que en castellà, demanant tal “homenatge” al difunt.

I una altra volta em venien les cabòries: Picar de mans dins de l’església? Igual que en el teatre i en els toros? Doncs si, és un fet que ja es va produir en un Te Deum a la mateixa Catedral, i que es pot comprovar també en altres actes religiosos com les processons. Vaig arribar a pensar que és un signe més dels temps, de la modernització dels costums al voltant de tan vella institució, i no vull dir-li aggiornamento perquè aquesta paraula, quan jo era jove, tenia altres connotacions en els ja passats temps del Concili Vaticà II, que desmuntà de manera minuciosa el recentment beatificat.

No totes les necrològiques que he llegit eren encomiàstiques i tampoc no és cosa de perdre el temps bastint ara una tediosa biografia. Una entre altres coses em crida l’atenció: malgrat que el seu regne no era d’aquest món es va dedicar a inscriure en el Registre de la Propietat totes les ermites i ermitetes vagants que trobà a la diòcesi. Així, doncs, deixem per a un altre moment quina és la traducció del mot que més li quadraria.

dimecres, 4 de maig del 2011

TRÍPTIC SOBRE EL VIIIC ANIVERSARI DE JAUME I


I – HAPPY BIRTHDAY, JAUME 

M'agrada estrenar aquest bloc reproduint algunes reflexions ja passades d'actualitat -o no- que anotava segons m'arribaven les notícies sobre la commemoració del vuit-cents aniversari del pare de la pàtria -mai millor dit- dels valencians, el Rei Jaume I el Conqueridor. 

Acostumat a l’estil i brillantor dels esdeveniments de referència mundial i mediàtica que aleshores eren cosa corrent, em van sorprendre els primer actes programats: concert i repicada de campanes, desfilades de bandes i de moros i cristians, mascletada, o siga, més o menys, un avançament de les falles a febrer! 

A la Catedral, enlluernadora pels molts focus, pantalles i elements de T.V.V., hi hagué un Te Deum, aplaudit al final pels assistents a l'espectacle. Els braços, eclesiàstic, militar i polític, es van situar en llocs delimitats per tanques bellament folrades de tela roja, que els mantenien aïllats del poble pla, arrecerat en les naus laterals. 

El Consell es reuní en el Museu de Belles Arts, -deixant memòria eterna amb una placa marmòria- i es dedicà a la recuperació de la iconografia històrica (no confondre amb la memòria històrica, que ara fa referència a uns fets concrets) 

I sota el retaule de Joan Sarinyena -pintat per a la capella de la Generalitat, on figura repetidament la neta heràldica del rei En Jaume- El Consell aprovà un projecte de llei sobre el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que el qualificava de “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València que és, així mateix, símbol de grandesa del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica.” Sembla que alguna cosa així també es va incloure en el darrer Estatut d’Autonomia. 

A mi em va semblar molt bé, i trobe molt lògic que en aquelles, i en les actuals circumstàncies, la grandesa del poble valencià estiga simbolitzada per una ruïna. 

Mira per on, tenim “un punt de trobada i unió sentimental de tots els valencians”, del qual supose que es va fer càrrec una fundació creada amb el nom d’Alt Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, i en tindrem un parell, perquè ja existeix una altra, la de Jaume II el Just. Se suposa que ambdues vetllaran per tot allò que calga i més. 

També és molt original i coherent commemorar el rei Jaume I amb referències al Monestir de la Valldigna, fundat pel seu nét Jaume II el Just, al cap i a la fi, tot queda en la família. 

I què fem amb el Monestir del Puig? -aquest sí- creat pel fundador del regne, en les proximitats del qual es conserven encara el lloc i la memòria de la famosa patà així com l’ermita de Sant Jordi, erigida en record de la col·laboració del sant en la victòria de la Batalla del Puig. Però com allí encara es fan els famosos aplecs... 

De moment acabaré amb la gran exposició “Llibres i documents d’un rei”, una part de la qual es va exhibir i -ara sí- en el Monestir del Puig. D’ela es pot dir que combinava tradició i modernitat, perquè es podien veure coses com una recent biografia del rei escrita per Antoni Furió, un colorejable editat per lo Rat Penat, obres d’Arcadi Garcia, de la famosa Amparo Cabanes amb el comissari de l’exposició, els Furs, el llibre dels Feits, l’Aureum Opus... en total una cinquantena de volums i documents, però quasi tots en facsímil, o siga, com en “París-Valencia”. 



II – EL MOLT ALT REI EN JAUME 

Continuant les historietes sobre la commemoració del rei En Jaume, un d'aquells diumenges passava en cotxe pel coentíssim pont de les flors i vaig observar a la meua esquerra, en plena Albereda, com emergia de l’interior d'una gran polseguera, elevant-se majestuós, un helicòpter, negre i brillant; pels voltants hi havia falleretes i grups de persones ben mudades. Sense donar-li més importància a la cosa vaig pensar que es tractaria d’alguna de les exhibicions que tant abunden darrerament a la nostra quasi cosmopolita València. 

Després vaig assabentar-me gràcies a la premsa local que havia assistit de manera involuntària al bateig d’un helicòpter; el titular deia més o menys “Montpeller dóna el nom de Jaume I a un centre cultural i Camps bateja un helicòpter”. Gràcies al text vaig saber que la consellera de Cultura estava molt satisfeta i havia agraït l'assistència dels ciutadans que disfrutaren participant en una de les jornades de l’ambiciós programa d’activitats commemorant l'aniversari de Jaume I. 

Doncs sí, vuit-cents anys després de l’històric i llegendari bateig a Montpeller del nostre pare de la pàtria, es produeix un nou bateig que el commemora. Gràcies a la fina sensibilitat de les autoritats del país s'ha fet material l’abstracte, idealista i habitual tractament que rebia el reial personatge: Molt alt rei En Jaume. A partir d'aquell moment, convertit en helicòpter, volarà més i més alt en el nostre cel tan blau. 

Després vaig assabentar-me que la Generalitat no tenia cap helicòpter, amb la qual cosa a Jaume I el tenien llogat!... O potser sí que era propi, em vaig fer un embolic i ja no sé si la Generalitat era o no propietària de cap helicòpter; però sembla que sí que és segur que hi hagué un contracte milionari –d’euros-, probablement del 2.004, i sí que és ben clar que la contractació es va dur a terme amb l’empresa preferida pel senyor Zaplana en els seus desplaçaments no oficials. 

Com que en aquell contracte hi llogaren sis; cabrà la possibilitat que un d’aquests fos el reial? o tal vegada va ser el que –pintat de blanc- va participar el 21 d’octubre de 2007 a una exhibició aèria en la platja de la Malva-rosa? 

I com aquest tipus de notícies solen produir-se en cascada, més tard vaig saber que alguns membres de la policia autonòmica (de nom, perquè està adscrita a la policia española per voluntat expressa de les nostres benvolgudes autoritats autonòmiques) es queixaven de la poca utilitat del pobret Jaume I, perquè no sabien en què utilitzar-lo. Vaig pensar que podria ser en boniques exhibicions que materialitzaren la molta altura del reial personatge. 



III i final – LA CREU DE JAUME I 

Un vuit-cents aniversari dona per a molt, i si és a València més, gràcies a ell ja vam quedar units sentimentalment tots els valencians en el famós punt de trobada de la Valldigna, però en aquell moment hi havia alguns que es sentien exclosos en determinats actes i protestaven. 

Per exemple, l’Ordre de Cavallers del Centenar de la Ploma no va ser formalment convidada al Te Deum de la Catedral. En el mateix sentit es va pronunciar el Prohom de la Germandat de l’Esquadra dels Ballesters de la Ploma, una filial de la Germandat de Cavallers de Mio Cid. És possible que no foren convidats per evitar la proliferació de plomes en un acte tan seriós. 

Reprenent l’exposició “Llibres i documents d’un rei”, dels faxímils a l’estil de París-Valencia només n’hi havia a la part del Puig, l’altra part, a l’Arxiu del Regne de València, exhibia peces tan interessants com un segell (en cera, no de correus) de Jaume I, el Llibre de Privilegis d’Alzira i el Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi. 

El comissari de l’exposició va dir d’aquest llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, del 1263, que és el primer document escrit en valencià, només tretze anys després de la repoblació d’Alcoi. 

I una altra vegada em vingué l’embolic: què volia dir això? que als repobladors els costà tretze anys d’aprendre el valencià? que quan repoblaren Alcoi eren analfabets i no aprengueren a escriure’l fins a tretze anys més tard? que no els donà la gana escriure’l abans? que no tenien tinta? (que paper sí que n’hi havia, perquè el fabricaven els moros). En fi... 

Una notícia molt interessant va ser la creació de l’alta distinció anomenada creu de Jaume I, en diversos graus: Creu d’Honor, Gran Creu, Creu, més una placa; en dues modalitats: caballeros i señoras (aquesta és opcional, i substitueix la cinta per un floc). A la premsa els dissenys es podien veure en blanc i negre, però informava que els colors eren blau i blanc; roig i groc; blau i groc, respectivament. Dels colors de la cinta i floc no hi havia informació, però segons el dibuix publicat, semblava ser de fons blanc, amb dos pals rojos en forma de creu... de Sant Jordi! 

I em vaig fer un nou embolic: perquè en aquella creu de Jaume I no apareixien per a res les quatre barres del seu escut? seria una mostra més del pensament lògic i subtil tan habitual en les nostres terres per a fugir d’iconografies incòmodes i compromeses? 

Doncs molt bé, van trobat la millor solució, una sola creu per a Jaume i Jordi. Justament igual va fer el falsificador anònim d’una tauleta que falsifica la batalla del Puig del retaule del Centenar de la Ploma. Podeu veure-la en la capelleta exterior de la catedral, on se diu que es celebrà la primera missa després de la conquesta. Porteu una foto de l’original que es troba a Londres i compareu. La pintura original representa en primer terme el rei Jaume I vestit de barres roges i vermelles, igualment va vestit, de dalt a baix, el seu cavall, i en segon terme, Sant Jordi va vestit amb la creu roja sobre fons blanc. La falsificació ha suprimit les barres i ha posat Sant Jordi en primer terme i darrere Jaume I, vestits els dos amb la creu del segon. 

Per cert que, si mal no recorde, la creu de Sant Jordi forma part de l’heràldica de... Barcelona! 

Jo em consolava pensant que el nostre pare de la pàtria duria calladament aquesta nova creu, perquè la seua mòmia, allà a Poblet, va passat per molts esdeveniments degradants. És una sort que ja no puga parlar. 

Em pregunte si es regiraria incòmoda en la seua tomba sagrada o donades les circumstàncies no acabaria aprenent a ballar la Dansa Macabra. 

Millor serà, doncs, no recordar més la seua commemoració i esperar al pròxim segle. 

dimarts, 3 de maig del 2011

TIL·LA I HAMBURGUESES


Es trobava incòmoda en la butaca, però la son hi podia més. Amb els ulls enteranyinats feia becaines; semblaven un gest d’assentiment que, en realitat, no practicava amb tanta freqüència.
Dorotea havia sofert una jornada esgotadora, treballant de valent les preceptives hores de funcionària modèlica i aprofitant el descans de l’esmorzar per les gestions urgents en els bancs i botigues més pròximes. En acabar el treball, la visiteta a la mare, després, les compres de queviures, la tintoreria, la farmàcia, etc. etc., seguint el meticulós programa dissenyat per a les primeries de cada mes.

Mentre becava havia anat diluint-se la gloriosa i brillant posta de sol de ple estiu. La cuina, gradualment engolida per la foscor, esdevenia cada cop més un espai indefinible, inestable, quasi aterrador.
No hi era conscient. Ja no pensava. S’escorava perillosament cap al costat esquerre, impel·lit tot el seu cos per la inèrcia de les becades. El braç sobre la taula anava estirant les estovalles i la poca vaixella que reposava a sobre, amb les restes del sopar favorit de Dorotea: til·la i hamburgueses.
El mòbil sonava suau i persistent, reclamant la seua consciència. Alçà cap i cos nerviosament, recuperant la postura inicial. L’agafà en un gest automàtic i precís malgrat la més absoluta foscor.
-Dorotea, Dorotea!
-Si? Qui és?
-Dorotea, ai! Dorotea...!
-Però qui és?
-És que no em coneixes, Dorotea? No estaries dormint...
-Doncs si, estava adormida, per això no t’he conegut. Què passa, Marta?
-Què va a passar, allò pitjor. Que diu que vol vindre.
-Qui, Albert?
           -Clar! Qui havia de ser? Ai Dorotea! Sempre que et necessite et trobe dormint. Si no em pots ajudar, no sé a qui podré acudir.
         -Espera, espera que ja estic recuperada, he dut un dia molt atrafegat. T’escolte, però comença pel principi.
            -Mira, ja saps les coses que està fent Albert, i tinc molta por d’alguna desgràcia. Ara diu que vindrà a parlar amb mi i jo no vull veure’l, perquè tinc por... mira, no puc continuar... No podries vindre a casa, Dorotea? Estic francament mal, necessite ajuda, però per telèfon em resulta tan difícil...
             -Be, ara vaig, però espera una miqueta, no tardaré gens.
Sense obtindre més resposta de la desesperada Marta desconnectà el mòbil.


Ja eren les deu i mitja de la nit i el trànsit de divendres presagiava una bona retenció. Estaria esperant-la, i ella allí, nerviosa d’impotència en ple embussament... potser arribaria massa tard. Com se li hauria acudit triar aquell camí? A més, tota aquesta part de la ciutat on vivia Marta havia quedat a fosques.
Va aparcar el cotxe en doble fila, sense frenar i arrencà a córrer pel carrer enfosquit, però com guiar-se? Realment no coneixia prou bé la zona, era molt despistada i sempre es guiava pels rètols dels establiments, ara invisibles. Intuïtivament anava endinsant-se segons en quins carrers, confiant en encertar aquell on l’esperava Marta.
Pel seu cap rodava el contingut de la conversa. La desesperació de Marta era ben real i ella volia ajudar-la.
Febles llums sortien d’algunes finestres, que eren com a punts de referència, encara que no li facilitaven el camí. Finalment va ser conscient que no havia dirigit malament els seus passos, quan es trobà de sobte a la porta de la casa on vivia Marta.
Panteixant per la correguda temptejà els botons del porter automàtic. A ull, premé el que creia adequat.
         -Però, si no hi ha llum!
Es va fer enrere, cap al mig del carrer, i tan bon punt alçà el cap, observà una densa ombra informe que sortia d’una de les finestres i creixia ràpidament fins a precipitar-se cap avall. Un salt instintiu de Dorotea evità que li colpegés allò tou i pesant que caigué al seu costat fent un soroll somort.
Ho va intuir. Sorpresa i alarmada es va inclinar, allargant la mà per identificar l’objecte caigut. Amb el tacte va sentir aquelles formes arrodonides, toves, tèbies a través dels teixits... Havia arribat irremissiblement tard?
El mòbil sonava i sonava i sonava...
         -Quin horror! Quin malson tan brutal
Va dir Dorotea mentre amb una mà agafava el telèfon i amb l’altra premia el botó del llum.