dimarts, 25 de juny de 2019

PERE JACINT MORLÀ, ESCRIPTOR BARROC

Pere Jacint Morlà, (*València, ? - +c. 1656), va ser fill natural d’un prestigiós jurisconsult nomenat cavaller. Va poder ser ordenat sacerdot cap al 1626 perquè son pare havia obtingut la legitimació. Va passar la major part de la seua vida com a beneficiat de la parròquia de Sant Martí de València.

Va escriure poesies, col·loquis i altres obres, principalment en la llengua del país. Participava freqüentment en certàmens literaris i festes locals. Malgrat la seua sàtira no molt agressiva, destinada generalment a la diversió del públic, arribà a molestar algú i com a conseqüència passà algun temps a l’antiga presó de la porta de Serrans; aquesta reclusió el va inspirar una llarga composició en vers on contava la seua experiència.

Gaudí de gran popularitat i prestigi a la València del seu temps, però després va ser oblidat durant segles, fins que modernament, el 1995, ha estat editada la seua producció en català, dispersa en diversos manuscrits.

Us oferim el tast de gran part d’una de les seues obres:

ROMANÇ

Per estar cansat del món,
que lo enteniment mareja,
i la mar, de tantes trampes,
corre perill de tormenta,
a cert convent me n’aní
que està fora de València,
de monges que, per enteses,
la discreció les celebra.
Demaní, tocant al torn,
per la mare sor Taleca,
la qual, eixint, me digué:
«So Morlà, passe a la reixa!»
Passí a la reixa i trobí
que havien eixit ab ella
a sor Col i a sor Lletuga,
a sor Andívia i sor Bleda,
monges que tan sols són bones
en lo temps de la Quaresma.
Digueren-me, molt mirlades:
«Si vosté no està de pressa,
a parlar-li vol eixir
la priora, que és discreta.»

*****

Demanà’m que com estava,
gastant conceptes d’entesa,
obligant-me a mi a respondre
de compliments gran arenga.
«Què hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li: «Una gran festa
lo diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per qui?» «Per santa Teresa,
que una confraria funden
de mil indulgències plena.
Hi ha solemne processó,
i lo dilluns, en la iglésia,
hi ha d’haver en una justa
de poetes gran contienda.»
«I qui fa tot eixe gasto?,
que a fe que costa moneda.»
«Frare Manuel Mendoza,
lo que va en una muleta.»
«Deu poder molt, eixe frare!
És de nació portuguesa?»
«Vol veure vosté si pot,
que farà eixir la diablera
i una dansa de peraires

********

«Frare que té tants amics,
serà molt just que el conega.»
«Allargue-li Déu la vida
sense fred i sense febra,
i a pesar de la malícia,
puix en tals obres s’emplea,
mereix son nom fama eterna
i que el món gravat lo veja
en llàmines de llautó

*****

«Pare meu, si ho considera,
bé valen estos versets
quatre lliures de ragea;
però, que gran desditxa que no s’usa
donar-los a los poetes ni una puça!»
Volgué veure lo certamen;
traguí’l de la faltriquera
dient: «Estos són los premis
que donen, senyora meua:
al que farà millors lires
li donen en recompensa
un diamant en un anell,
tan gros com una nespla.»
«Ja el pendran, senyor Morlà,
com un pinyol de cirera.»
«I en les dècimes prometen
de pedres una maceta;
i en la glossa hi ha una tassa
que, per ser tan rica i bella,
podrà beure sens escrúpols
de Bretanya la princesa.
Mes tinc por, segons m’ha escrit
un amic que tinc en Sueca,
que diu: “Amic del meu cor,
si glossa ve de Montalban o Vega,
no hi ha poeta que en la tassa bega.”
Al romanç donen bolsillo,
i, segons modo i manera,
pense que lo hi donaran
a Jacinto de Maluenda,
perquè ha posat tants de medis,
segons m’ha dit una vella,
que em fa estar esbalaït.
So Jacinto bé poguera
deixar-se d’aqueixes coses!
¿No bastava una novena
que ha fet vosté aquestos dies,
a sent Martí i a sent Mena,
i no fer que li parlàs
a Cros Jusepa la cega?
M’han dit que l’ha sobornada
en donar-li aquella lletra
que diu, si mal no recorde:
 “A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»

*****

Responguí-li: «No és excusa
tot allò que lo món usa,
senyora. L’home que és pobre,
li diuen Juan Canelobre;
mes, si diner a sa prosàpia amela,
li diuen Canelobre de Canela,
i si en la tal hacienda té millores,
Canelobre Canela i de Tisores.»
Respongué’m, molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè pense deixar-la molt contenta:

*****

oja’m lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n un cert dia per la Llonja
i posí’m a parlar en Joan Taronja,
i anant los dos devés lo Consolat,
viu que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n a casa, i diu-me una veïna:
 “Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»


dilluns, 3 de juny de 2019

LES COENTES, d'EDUARD ESCALANTE

Eduard Escalante i Mateu (1834-1895) nasqué al Canyamelar per accident -els seus pares anaven de camí cap a Marsella-;  la mare va morir després del part; el pare, que era militar i liberal, va fer padrí d’Escalante un altre liberal, l’editor i llibreter Mariano Cabrerizo, i el deixà a càrrec de tres humils germanes, veïnes circumstancials del Canyamelar. El pare morí quan Escalante tenia cinc anys. Aquest i les seues cuidadores es traslladaren al barri del Mercat. Eduard va estudiar dibuix, literatura i francés al Liceo Valenciano; alguns dels seus companys d'estudis esdevindrien els intel·lectuals de l’època. Quan encara era estudiant, aconseguí una feina de pintor de palmitos o ventalls que li assegurà un mínim d'ingressos durant bona part de la seua vida. Col·laborà en diaris, i el 1855 ja va escriure un parell de miracles vicentins.

Casat amb Amalia Feo, l’any 1857 tingué el primer fill de la seua futura nombrosa família. Aquest mateix any, la baronesa de Benimuslem, amiga de la seua família paterna, veïna i també protectora, va facilitar el seu viatge a Madrid, on conegué dos germanastres amb els quals va mantindre una certa relació posterior.

Començà a ser reconegut com un autor de sainets consolidat a partir del 1868, arran de l’estrena d’Un grapaet i prou. Els sainets eren peces curtes, normalment en un acte, de tema satíric. Les seues obres es van representar en teatres prestigiosos, el de la Princesa, o el Principal.

El prestigi d’Escalante com a autor teatral facilità la seua participació en les tertúlies del diari Las Provincias, que dirigia Teodor Llorente i en les activitats de Lo Rat Penat, promogut per Constantí Llombart. Llorente li aconseguí la plaça de Secretari Administrador de la Junta de Beneficència de València perquè pogués millorar la seua situació econòmica.

A més de les nombroses edicions soltes dels seus sainets fetes en vida de l'autor, el 1894 també van ser publicats en una Colección completa de Obras dramáticas.

Escalante és considerat el pare del teatre popular valencià gràcies als seus sainets bilingües. Estaven ambientats en els barris menestrals de València, i muntats sobre una trama simple, d’amors contrariats que finalment trobaven solució satisfactòria. La força còmica se centrava en el dibuix dels tipus i en la vivesa col·loquial del diàleg; la fina perspicàcia costumista d’Escalante aconseguí de fer en les seues obres testimoniatge de molts aspectes històrics de la seua època.

Des d’una posició divertida, moderada i benigna, va fer crítica social de la petita burgesia, pretensiosa i ridícula, que per afany de pujar en l'escala social convertia en model de comportament tot allò foraster, abandonant fins i tot la pròpia llengua: eren els coents, els cursis, els esnobs… Pel contrari, valorava positivament aquells qui romanien fidels a les essències valencianes. Teodor Llorente arribà a qualificar el teatre escalantià de "sermons sense Ave Maria i sàtires sense fel".

Escalante creà escola, i una gran part del teatre valencià posterior s’inspirà en les seues obres, que l’habituació del públic seguia demanant.

A continuació teniu un fragment de Les coentes, considerada la seua obra pòstuma, copiat (sense les notes) del II volum d’Eduard Escalante, Teatre original complet, edició del 1995, a cura de Josep Lluis i Rodolf Sirera.

LES COENTES
(Fragment de l'escena IX)

SEBASTIANA                                 ¡Qué risa,
                                   Barón!
SENÉN                                  Usté dió en llamarme
                                   Barón... y todos se piensan...
                                   Yo soy Baró de nyinyatge...
SEBASTIANA          ¿y no és barón?
SENÉN                                                 Clar, soy macho.
                                   Digo...
SEBASTIANA                      Hase más retumbante.
SENÉN                      ¡Apchí...! ¿Se han dejado abierta
                                   la ventana?
SEBASTIANA                              Tanqueu.
SENÉN                                                         Tanquen.
                                   ¿M’ha visto? Estaba suando.
ARTEMISA               No corre ni un pelo d’aire.
SENÉN                      Las personas delicadas
                                   Como yo, deben cuidarse.
ROSARIO                 ¡Dise que está delicao!
SEBASTIANA          ¡Qué bromozo es!
SENÉN                                                     ¡Adelante!
SEBASTIANA          ¡Si da usted salud al mundo!
ROSARIO                 ¡Tan robustote!
ARTEMISA                                         ¡Tan ample!
SENÉN                      Justamente ese es mi mal.
SEBASTIANA          ¿Eso es mal?
SENÉN                                             ¡Hi ha pe’a penjar-se!
                                   Al verme como un llaüt
                                   tots ixen en la cantà
                                   de desirme: “¡Hombre usté està
                                   reventando de salut!”
                                   no saben lo que me abronco
                                   de esta robustés insana,
                                   que em costa cada setmana
                                   mantindre més d’un floronco.
                                   Porque esta cosecha impía
                                   es en mí tan abundante
                                   que siempre tengo sobrante
                                   aun cuando reine sequía.
                                   Lo bo és que em veuen patir
                                   lleno de desinquietud,
                                   y aún se atreven a desir:
                                   “¡Tonto, pues si eso es salud!”
SEBASTIANA          Sierto.
SENÉN                                  Espere una meajita,
                                   Que no acaba aquí el bromaso:
                                   hay ves que bajo del braso
                                   siento sierta picorita,
                                   que al prinsipio no me altera
                                   però als pocs minuts que passen,
                                   ¡Cristo!, el sobaco em traspassen
                                   en una aulla saquera...
                                   Creyéndome en l’ataút,
                                   llamo a un médico ¡Yo trino!
                                   y ell dise: “Es un golodrino;
                                   esto no es nada, es salud”
                                   Y con la salud maldita
                                   me té prop d’un mes perdut,
                                   ¡afirmando que es salud
                                   i cobrant-me la visita!
SEBASTIANA          Usted abulta...
SENÉN                                              ¿Abultar?
                                   Pues contarle de sipelas
                                   y flusiones de las muelas
                                   seria nunca acabar.
                                   A mí, un pequeño disgusto,
                                   cualquier impresión... no res,
                                   que me demanen diners
                                    o em donen de xansa un susto,
                                   en seguida me alborota
                                   la sangre –pareix mentira-,
                                   lo mismo que si bollira,
                                   ¡y me hase sudar cà gota!
SEBASTIANA          Causarán impertinensias,
                                   en ello todos convienen;
                                   pero gravedad no tienen
                                   esa clase de dolensias.
SENÉN                      Tampoc són graves ni gravas,
                                   y yo sé las desasones
                                   que paso con los pruñones
                                   y las salidas de fabas.
                                   en fi, váyase al veneno
                                   mi salud...
SEBASTIANA                             ¡Qué ingratitud!
SENÉN                      Desde que tengo salud
                                   no estoy ni dos dias bueno.
ROSARIO                 ¡En quant poc d’aigua s’ofega!
SEBASTIANA          Claro. Yo me ajuegaria
                                   Que en casándose cambía.
                                   Lo mismo era La Borrega.
SENÉN                      ¿Si? Pues seguiré el capricho
                                   y me caso, como hay Dios,
                                   con la que de ustedes dos
                                   me quiera. Lo dicho, dicho.
SEBASTIANA          ¡Jesús!
SENÉN                                  Saber me presisa
                                   si els pete.
SEBASTIANA          (Apart)                   ¡Al fin rebentà!
                                   (Alt)     ¿Lo habéis oído?
ARTEMISA                                                        Mamá...
SEBASTIANA          (A Rosario) Habla tú...
ROSARIO                                                        Me ruborisa...
SEBASTIANA          Niñas, no es ningún aprieto...
SENÉN                      Clar; también podía yo
                                   burrorisarme. L’objeto
                                   es desirme pronto sí u no.
ARTEMISA               Mucho me honra...
ROSARIO                                                  Y a mí...
SENÉN                                                                     Grasias.
SEBASTIANA          ¿Lo ve usted? A las dos les peta.
                                   (Aparte, a las niñas) Pareséis nyim, nyam, terreta
                                   d’escurar, (Alt) ¡Uy que chelasias!
SENÉN                      A las dos; yo solamente
                                   puedo con una apencar.
                                   no sé com s’ha d’arreglar
                                   el assumpt.
SEBASTIANA                              Muy fásilmente.
ROSARIO                 ¿Cómo salimoso del trote?
SEBASTIANA          Por suerte: haséis palletitas;
                                   la que saque las larguitas,
                                   esa se lleva el titote.
ROSARIO                 Ben pensat.
ARTEMISA                                   Pe’a eixir del trot...
SENÉN                      ¿El titote soy yo?
ARTEMISA                                             ¡Xansa!
SEBASTIANA          Ha sido una comparansa...
ROSARIO                 ¡Si m’isquera a mi el titot!
SENÉN                      No vull que me rifen. Ja
                                   triaré la que em parega.
SEBASTIANA          Llévese la que se lleve,
                                   se llevará usté una perla.
                                   Y en cuanto a la dote, grasias
                                   A Dios poseemos tierras...
SENÉN                      Usté me dijo que en Pego...
SEBASTIANA          Allí compró La Borrega...
SENÉN                      Bien valdrán veinte mil duros
                                   las que tengo yo en Culllera.
ROSARIO y ARTEMISA    ¡Vint mil!
SEBASTIANA                                       Usted es pudiente,
                                   pero ellas buscan las prendas
                                   en la persona.

ROSARIO                                         Y las suyas
                                   son estimables.
ARTEMISA                                          Muy bellas.
ROSARIO                 ¡Tan simpático!
ARTEMISA                                          ¡Tan fino!
SENÉN                      ¿Ya me jameláis?
ROSARIO                                               ¿Se acuerda
                                   que prometió acompañarme
                                   esta tarde a comer fresas?
SENÉN                      (Apart) Acompanyar-les vol dir
                                   convidar-les. (Alt) Guardo idea...
ROSARIO                 Cuidadito, que si falta
                                   Le prometió a usté una felpa...
ARTEMISA               Pues la mia será floja...
SENÉN                      ¡Hombre, cómo se despiertan!
SEBASTIANA          ¿Verdad que son muy moninas?
                                   Si las viese La Borrega...
SENÉN                      ¿Que también tienen borregos?
SEBASTIANA          ¿Borregos?
SENÉN                                           Como nomena...
SEBASTIANA          ¡Calle! Si es apellido
                                   de mi esposo, que en gloria estea.
ROSARIO                 ¿Conque iremos?
SENÉN                                                    Bueno, chicas,
ARTEMISA               Pues pronto estamos dispuestas
ROSARIO                 Pronto.
SENÉN                      Lo manco me costa
                                   Quatre pessetes la festa.

dimecres, 21 de novembre de 2018

DÉU I LO MÓN, de BENET ALTET I RUATE


El poeta Benet Altet i Ruate (València, 1827 – 1893) participà en diversos Jocs Florals i conreà la poesia d’exaltació de temes i figures de tradició local, com, entre altres obres, en els poemes Al Micalet de València, A la conquesta de València per lo rei en Jaume primer d’Aragó, o un extens poema èpic en deu cants, dedicat a Sant Vicent.

També és de gran extensió i de caire religiós el que du per títol Déu i lo món, però aquest té la particularitat de estar escrit utilitzant només monosíl·labs, com comprovareu més avall, on teniu algunes estrofes. Per tal de facilitar la lectura he fet certes correccions ortogràfiques, però he mantingut quasi totes les formes ara en desús que, de corregir-les, no donarien la mida del vers.

                                                           DÉU I LO MÓN
9)
Dam la Fé que en un punt a Sant Páu feu
Gran de xic, bo de mal i de flac fort;
Bé tan alt i tan gran que no té preu,
Llum que en mig de la mar nos trau a port,
Do que du els ulls de l'hom cap a son Deu
En tant que en lo món viu i fins la mort....
I ple tot lo sprit meu del teu Sant foc
Vaig a dir quant val Deu i el món quant poch.

57)
Qui té poc seny diu molt i.... no diu res;
Tot qui l'ou d'ell se riu, fins el més ruc;
Mes qui sap, quan un punt un poc fosc és,
Diu molt greu: "-No veig clar; tan sols dir puc
Que és lo mon un breu pas, un buf no més;
Que a l'hom més tes, mes fort, li pot un cuc;
Que la pols de los xics i de los grans
Cap, de cert, en lo buit de mes dos mans" –

121)
¿Que res cuant fas m'ix dret? es que m'ix tort:
¿Que tinc molt temps, molts anys? es que sóc vell:
¿Que sóc molt ruin, molt fluix? no puc ser fort:
¿Que sóc més lleig que un llop? no dec ser bell:
¿Que per sort visc jo huí? puix no me he mort:
¿Que soc prim, flac, sens carn? tinc os i pell:
¿Que no tinc juí, i soc ric? puix visc molt tou:
¿Que no més tinc tres cuens? puix tinc un sou.

385)
Tal és de tots els nats lo trist cert fi:
¡Bell i lleig, gran y xic, set pams de lloc!
¿Y qué se trau del mon? L'hom que té juí
Diu que no res.—¿No res? ¡puix es ben poc!
¡Qui sap, si es pon el sol pa’l que naix hui!
Per punts se'n van els vius; res a fe sóc:
I com ja mai diu res el que se mor
No sé lo que es la mort i li tinc por....

641)
¿Qui, puix, en los alts cels no pren son lloc?
Si és sols el món on visc al cel breu pas
¿Com perc temps que tant val i llest no em moc
I tot lo que vol Deu al punt no faig?
Si tan gran llum me da ¿com veig tan poc?
¿Per què de la trist nit del mon cas faig
I no faig lo que tants de sants han fet
I sent tan bo com ells al ce vaig dret?


divendres, 5 d’octubre de 2018

LO SOMNI DE JOAN JOAN, de JAUME GASSULL


Les dades biogràfiques conegudes de Jaume Gassull són escassíssimes i, en alguns punts, errades. Desconeixem el lloc (Nàpols o València) i la data del seu naixement (circa 1455) i de la seua mort (circa 1515), així com si es va casar o va romandre fadrí.

Son pare va ser Andreu Gassull, secretari d’Alfons el Magnànim, i sa mare, Isabel Alemany, de noble família valenciana.

També sabem que el 28 de juny del 1487, la ciutat de València el designà, entre altres cavallers, per a controlar la porta de Quart, davant el perill de contagi de pesta. Aquesta encomanda se li tornà a fer quan la pesta del 1507, però ja no en la del 1515. Així mateix, fou jutge del certamen poètic celebrat el 1488, en honor de sant Cristòfol.

Residí la major part de la seua vida a València, on, tot i ésser cavaller, formà part del cercle d’escriptors burgesos aplegat entorn de Bernat Fenollar. El 1496 escriví La vida de santa Magdalena en cobles, versificació de la Història de la gloriosa santa Magdalena, de Joan Rois de Corella. És un dels principals autors de l’obra col·lectiva Lo procés de les olives (1497), del caràcter satíric de la qual també participen dues altres obres seues, la Brama dels llauradors de l’horta de València, d’interès lingüístic i sociològic, on fent irònics jocs de paraules amb doble significat defensa l’ús literari del llenguatge popular en contra del purisme idiomàtic, i Lo somni de Joan Joan escrita el 1496, potser en col·laboració amb altres poetes. A més de la sàtira de costums, l’obra de Gassull té interès pels detalls de la vida de l’època, l’erotisme i la vivacitat de l’expressió.

Lo somni de Joan Joan

L’autor somnia que és l’amant d’una dama que acaba de parir, sorprès per l’arribada del dia, ha d’amagar-se sota el llit, i d’allí estant escolta la conversa de les amigues de la dama, que la visiten. Les dones de la reunió, -descrita amb ironia, vivesa, i certa misogínia- pateixen problemes físics i psicològics a causa de l’abstinència sexual dels marits quan, per vellesa, no poden assumir el deute conjugal. Són molt coneguts dos passatges en què la conversa gira al voltant de la destresa o no del marit a l’hora de la relació sexual. En el primer, una de les dones es queixa que té l’hort sec i en l’altre és interessant la reflexió que es fa sobre el mal de mare.

Quan aquestes dones s’assabenten de la controvèrsia dels personatges de Lo Procés de les Olives, sobre la capacitat amatòria dels vells, entre aquells que els criticaven perquè encara volien «menjar olives» fins i tot sense tindre les dents, i els que defensaven el seu dret a practicar l’amor i casar-se amb dones joves, decideixen reivindicar els seus drets, per tal que es compte amb la opinió de les dones a l’hora de fer un matrimoni.

En defensa de la seua llibertat interposen un plet (amb les mateixes formalitats que els de l’època, concurs d’advocats, etc) davant la Deessa Venus i la Raó, que sentencien al seu favor i condemnen els vells a viure apartats de les joves, considerant que si algú d’aquests, molt desesperat, persisteix en el matrimoni desigual, podrà fer-ho, però haurà de permetre que la muller puga gaudir amb algun jove de la seua edat. No cal oblidar que aquesta resolució, fins i tot ara tan moderna, es produeix en el transcurs d’un somni.
Heus ací alguns fragments:
.../...
encara que dormint seguit me sia,
descriure vull un somni i fantasia
que fiu, dormint, una nit en Museros
.../...
jo somniava
que una nit anant caçava
per les teulades,
com entre l'any moltes vegades
vos esdevé,
que·n temps de pluja y en seré
diu hom al cau,
perquè·és la caça que més plau
als bons furons
que saben bé tots los racons
escorcollar.
.../...
d'on me trobí, no sé·en quina manera,
per on ni com, en cambra ben tancada:
la llebre fon una dama que hi era,
jove i gentil, que estava de partera,
.../...
I, estant en tals controversies,
vingué·el marit,
d'on fón forçat davall lo llit
jo m'encaués
i el jorn següent allí restés
tot aquell dia.
.../...
- Quan vos veuré
estar al llit del mal que té
vostra cosina?
- Si n’hi sabeu vos medicina,
dir-la em podeu
(respongué l’altra), i si ho feu
tindré-us per mestra,
que jo fins ara en sóc maldestra,
puix no ho he fet.
- Deveu tenir roïn lluquet,
que en vos l’esca
bona la veig, gentil i fresca;
mes això ho fa...
i, escolteu, feu-vos ençà,
digau-lo ver:
ha-us encertat o fet coster
vostre marit?
si envideu, té-us mai l’envit?
jo crec que no;
digau-m’ho, doncs; dir-vos he jo
també del meu...
puix sospirant me responeu,
mal guany n’hi ha.
del meu vos dic que tots temps fa
grans bancalades;
dos mesos fa que estic debades
que del meu hort
tinc ja mig sec lo morritort,
i el jolivert
tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
-Prou mal son grat, senyora, es mou
lo meu també
(respongué l’altra) i, per ma fe,
ell deixaria
tots quants envits jo fer podria,
abans del llanç,
que jo hi conec gran desavanç
d’un temps ençà
.../...
I en l’entretant, jo sentí dir
-Digau, senyora:
¿i vos, que sou gran oradora
e gran legista,
que al·legueu tant lo Salmista
i lo Tirant;
(perquè esta i jo estem altercant),
digueu-nos: com
lo déu d’Amor ha nom de nom?
-Diga-us-ho ella,
que del senyor Mossèn Corella
llig los més dies
totes les seues poesies.
-Doncs ha nom Gido...
-No tal, mal seny, sinó Cupido.
-Ai! Per ma fe,
saber llegir és molt gran bé
sols per açò;
tan ignorant me trobe jo
.../...
DENUNCIACIÓ POSADA CONTRA LOS VELLS
PER PART DE LES DONES
.../...
Primerament, dien i posen,
no sens dolor,
congoixa, pena i tristor,
que puix els vells
són secs i eixuts més que estornells,
durs i tellosos,
no deuen ser porfidiosos
ni importuns,
puix los estils i furs comuns
i l’edat,
els han del tot ja bandejat
de lleis d’amor;
que, cascú de ells, coneixedor
deu ser de sí,
pensant que són roïn bocí
de mastegar.
.../...
SENTÈNCIA DE LA DEESA VENUS I LA RAÓ
.../...
sentenciem i declarem
que tots els vells;
i els que seran semblants a ells
segons les obres,
no puguen ser d’amor manobres
ni tampoc mestres;
ans, tots aquells que són maldestres
en aquest art,
volem, manem, visquen apart,
fora el ramat;
.../...
perquè el gall que és mal granat
per a llavor,
molt poc li val ser cantador,
puix no fa pondre;
.../...
I en ser de nit,
vagen tantost de taula al llit,
i en bon coixí
reposen bé fins al matí
.../...
I no anar cercant capmeus
ni pedres fines,
comforts, solsits ni medicines
per avivar,
ni fer que puga rebrotar
el margalló,
que traücat, ple de corcó,
no és bo a res
.../...
I els ne donem bastant poder
a totes elles,
així viudes com donzelles,
amb vells casades,
sens que no siguen obligades,
a perdre el dot,
puguen seguir el nostre vot,
si en jovent,
amb ells tindran acostament;
.../...
I perquè més no les fatiguen
amb tals empreses,
els condemnem amb les despeses