dijous, 20 de juliol de 2017

EL CUL I L'ESTIU

Rodant els mots he trobat uns  textos relacionats. Són coses una mica antigues, però que encara conserven gràcia i frescor, cosa que va bé per a l'estiu.
El primer, CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL, és de Josep Pla, escrit als anys 1970/71, quan ell tenia 74, anys. El segon, adjunt al primer, és molt curt i va escriure-lo Joan Solà cap al 1999. El tercer, AGOST: EL CUL, és de Joan Francesc Mira, anterior a l'any 1987. He anotat els enllaços d'on els tret.

CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL

Josep Pla:

EL CÈLEBRE NATURALISTA BUFFON, en la seva coneguda «Descripció de l'home», escriví les següents paraules, que deixarem en francès, per a més fidelitat: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n'appartienent qu'à l'espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes n'a des fesses. Ce que l'on prend pour cette partie, ce sont leurs cuisses. Perfecte. No hi ha res, em sembla, a replicar.

Així, doncs, les anques dels homes i de les dones —el que amb el seu permís anomenarem el cul— són un privilegi de l'espècie humana. Cap altre animal no pot disposar d'una cosa semblant. És un privilegi? És probable. És un fet, però, que, d'aquestes coses, durant molts anys, ningú no en gosava parlar —i encara menys subratllar-ho. Quan jo era jove —i total tinc, en aquest moment, 74 anys— imperava sobre les anques una reserva absoluta, total. Passava una cosa curiosa: quan una dona o un home té un privilegi o es pensa que el té, el sol manifestar d'una manera o altra —el sol ensenyar. De vegades —generalment— aquest privilegi és una pura il·lusió de l'esperit, una simple ficció personal. No hi fa res. Tant si el privilegi és real com si és una pura, vaga, abstracció, es manifestava. El privilegi de tenir anques era una excepció: es feia tot el que convenia per ocultar-les.

Tot sembla indicar, però, que les coses han sofert un gran canvi. Avui, és possible de llegir en els diaris, molt sovint, frases com aquesta: «La moda vestimentària dels nostres dies —ara ens trobem en els anys 1970-1971— ens porta fatalment a aquesta constatació: mai, el que se'n diu mai, la part posterior de l'ésser humà no havia estat posada en evidència com en els nostres dies, ni per mitjans més sàviament concertats i combinats». Parlant en general, la frase és absolutament certa. Tothom se n'havia adonat. Si utilitzo, ara, els diaris com a mitjà d'informació és perquè hi ha molta gent que, a pesar de veure les coses amb els seus propis ulls, no les creuen si el diari no ho porta —si no ho llegeixen en un paper de diari.

Hem passat d'una determinada situació a la situació contrària, d'una manera inqüestionable. La situació a què hem arribat permet d'afirmar que el darrera de les persones de sexe femení, sobretot, ha arribat a un prestigi absolutament considerable. Anys enrera, aquest prestigi també existia. L'objectivitat m'obliga, en aquest moment, a demanar als meus lectors que eliminin, encara que només sigui un moment, la tendència a la hipocresia sistemàtica. Sí. El prestigi era real. Succeïa, però, que hom feia tots els possibles per no fer remarcar el privilegi de què parlàvem fa un moment. Per altra part, la convenció social normal exigia de no parlar-ne. I, així, el privilegi quedava ofegat. Però no ens hem pas d'enganyar: el prestigi ha existit sempre. I, si existia, alguna raó devia tenir. No se'n parlava. Ja n'hi havia prou! S'havia posat una convenció agradable per a tothom sobre un estat de naturalesa més aviat horripilant. Això és la civilització. La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens doni la gana. Consisteix a no caure mai en la realitat bruta i elemental —a fer o deixar de fer les coses que la societat exigeix o rebutja d'una manera indiscutible i sense compliments.

Hem passat, doncs, d'una banda a l'altra. No voldria pas dir que tothom s'hagi decidit pel desplaçament i hagi fet el moviment pendular. No. La discreció sembla encara prou vasta. Ara, ens equivocaríem si exageràvem la realitat. En aquest moment, l'ostentació femenina, sobre un panorama humà que va dels set als setanta-set anys, és molt voluminosa. La particularitat anatòmica dels éssers humans té molta visibilitat. Llegeixo que un escriptor polonès de molta anomenada, Gombrowicz, pretén, en un assaig molt documentat, que hem entrat en la civilització del cul. Si aquesta afirmació hagués estat exaltada pels representants de la moralitat professional no hauria pas tingut gaire valor. Vaig veient, però, que l'exalten i la difonen moltes persones a les quals la moralitat fa horror. Jo també ho crec. La gent es passa de rosca. En fa un gra massa. Extrema excessivament determinades particularitats.

Les persones que creuen que la societat que tenim davant és sobretot una societat d'estiu, inseparable de la calor i, en definitiva, del clima del Mediterrani, tenen raó des d'un punt de vista superficial. A l'estiu, a les platges i a les piscines, s'hi concentra una quantitat desorbitada de gent, una gran densitat de carn humana, pràcticament despullada. El resultat, però, no és pas gaire brillant. Potser mai no havia estat possible de contemplar una quantitat concentrada de monstres fenomenals, horribles, com en aquestes canícules mediterrànies. És impressionant. El resultat d'aquesta contemplació és contraproduent. Objectivament parlant, la bellesa, el que s'anomena la bellesa, no té gairebé mai res a veure amb el cos humà. La bellesa és cosa de les estàtues. Hi ha noies adolescents —algunes— d'una gran bellesa, perfectament ben construïdes, admirables. Però la bellesa femenina dura dues o tres primaveres i s'ha acabat. La decepció que produeixen aquests espectacles incita l'espectador a entrar en un narcisisme, en una indiferència marcada.

La densitat del cul arriba a embafar i produeix una crítica que, probablement perquè és tan fàcil, tendeix a un cinisme inhumà. Cinisme que, en definitiva, no és més que una manifestació d'ignorància i d'una descortesia intolerable. El món és tal com és i no en tenim d'altre; els homes i les dones som el que som, no tenim altra forma que la que presentem. La no acceptació d'aquests fets és un símptoma d'energumenisme excessiu. Practicar la comprensió humana no és pas fàcil. Cal haver superat l'infantilisme i els capricis personals. La moneda corrent és el grotesc, i no en podem utilitzar d'altra. La comprensió humana implica l'acceptació del grotesc a cada instant. De vegades és difícil d'entrar-hi. El sentit de l'humor ho pot lubrificar. Aquest sentit ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer. I això és el que passa, a l'estiu, en aquests topants tan animats per la presència de tants de monstres per metre quadrat, com tothom pot veure.

A l'hivern és diferent. La cosa és més picant, perquè tot és més individual. Les dones, a Europa, no poden anar vestides contra el clima, que, en aquest continent, és més aviat fred. I, així, les dones, quan arriba el mal temps, es vesteixen, però ho fan —aquests últims temps— amb escletxes a través de les quals és possible d'observar nuditats extremament vives. Per altra part, en aquests temps, no es produeix l'embafament que, d'una manera indefectible, ocasionen les grans aglomeracions. El sentit, però, és el mateix, tot i que es mantingui en un terreny més individual i confidencial. Sigui com sigui, la cosa no té dubte: és a l'estiu que la situació agafa un aspecte visible i inqüestionable.

La frase de Gombrowicz —em sap greu que el nom de l'assagista no sigui més lligat a la llatinitat, perquè, ara que vivim un moment de cosmopolitisme cultural, els noms remots fan un efecte estrany i, com a màxim, indiferent— ha donat origen a molta elucubració. Els escriptors normals de llengua francesa han dit davant una possible civilització del cul: quan el cul puja, el cap baixa. És el que resulta de l'observació del que els francesos en diuen la culbute, i que nosaltres en diem el capgirell, que no és res més que una pujada del cul i una baixada del cap. És la definició del Littré: cul par dessus la tête: culbute. Molt bé. La realitat és aquesta.

Ara, d'aquesta definició els elements diríem immobilistes o classicistes n'han tret algunes conseqüències. Diuen aquests senyors que les anques humanes formen part del concret, del precís i de l'anecdòtic i que la civilització és inseparable d'una visió més llarga, més vaga i més futura de les realitats immediates. És una afirmació molt ben girada, sempre que es tingui en compte la seva immensa tristesa. Llevat d'una petita minoria extremament narcisista, la generalitat dels homes vol una anca, i no els poden treure d'ací. Hi ha l'instint irreparable i brut, malgrat els resultats sempre deceptius. La chair est triste —hélas! —escriví Verlaine. Però tornem a començar. És una cosa que no s'acaba mai i que durarà mentre hi hagi homes i dones sobre la terra. Per altra part, la cosa és antiga, antiquíssima: forma part de la vaguetat del món —probablement és l'única cosa concreta de la vaguetat del món. Ara diuen que, en el sector estètic, l'exhibició substitueix l'estil i el pensament. És molt possible. Ara jo voldria saber quina relació té l'estètica amb la vida, més enllà de les ínfimes i honorables minories. Aquestes minories poden fer, fan, algunes coses. Tot està dominat per les masses envaïdores. Ho repeteixo: tot està dominat per les masses envaïdores. Volen viure bé: volen que els wàters funcionin, que hi hagi gas a les cuines, que hi hagi aigua corrent, amb els aparells electrodomèstics corresponents. Tot això està molt bé, però no crec que hagi canviat la nostra civilització per res. Ha accentuat la civilització burgesa. Ha demostrat que ningú no vol ésser pobre, sinó ric. Tothom vol entrar en la societat de consum: cada dia —en aquesta postguerra la cosa és més evident— la gent consumeix més. És degut, probablement, al retard que portem. Però, a part el retard, hi ha encara una tendència més profunda: Catalunya és un país en què la gent vol ésser rica. Els observadors afirmen que hi ha pobles per als quals la riquesa o la pobresa és indiferent. No ho he cregut mai. Jo crec que tothom vol ésser ric i que els pobles que no poden arribar-hi és perquè no poden resoldre el problema —per la raó que sigui —per la pobresa intrínseca del país o perquè estan endogalats per un sistema social que els ho impedeix.

Jo no crec en un canvi de civilització en el món occidental —si no és que es produeixi una catàstrofe immensa. El diagnòstic de Gombrowicz és divertit; però, de la seva formulació, no se'n dedueix res de particular. Es tracta d'una manipulació comercial d'una amplada considerable. Dirigit per una banda d'hàbils aventurers, d'aventurers dedicats no pas a la creació, sinó a la vulgarització, hom ha transformat el sistema clàssic de vestir, imperant en aquests últims decennis, utilitzant consideracions eròtico-històriques lligades amb la tendència present, en un exhibicionisme picant i provocatiu. La característica més viva d'aquest moviment no és més que una: la rendibilitat. El que s'anomena l'art nou ha adoptat una posició contra el capitalisme, contra la indústria i el comerç, però, en definitiva, aquest art s'ha convertit en la forma més rendible del capitalisme, de la indústria i del comerç. El fet no és pas inèdit. Des que existeix alguna forma del comerç, lliure, vull dir de la burgesia, l'absorció existí sempre. Ara, el que passa en els nostres dies, potser, en la vida normal, no havia existit mai.

La gent demana una llibertat d'expressió. El fet és arcaic.

Sempre ha estat així. En aquest moment, la forma d'expressió ha estat la que tenim davant els ulls a cada instant. En altres moments, les formes d'expressió havien estat més acceptades per gairebé tothom. La llibertat d'avui reivindica, per als qui l'exerceixen, el dret il·limitat d'ésser ells mateixos deixant purament als altres el deure de reconèixer-ho, facin el que facin. En la cultura de masses, tot és col·lectiu. És un missatge casernari, de ramat. Les seves expressions són gregàries. En aquestes expressions, rarament, s'hi troba un pensament, un estil —és a dir, una forma. Tota forma implica un allunyament de la matèria bruta. Ara hem arribat a la matèria bruta, a la desintegració total de la forma. I aquesta obra ha estat feta i la fan grups d'aventurers que solen anomenar-se «grups culturals», constantment protestataris però interessats purament en la rendibilitat. La protesta és antiburgesa, anticapitalista, però —només pensen en la rendibilitat. La rendibilitat ha passat a ésser l'obsessió, l'ideal general. I, com sempre, el capitalisme, la burgesia, per indiferència o per impotència, ha callat. D'aquest cantó tot es va aigualint i desvirtuant.

És molt curiós el que passa: hi ha avui grans empreses, considerables negocis, que obtenen grans profits de l'obsessió sensual, de la confusió mental, de la vulgaritat, de la subversió de determinats principis essencials. Mai no s'havia treballat, en aquests aspectes, amb una amplitud econòmica semblant. Les dones han seguit, és clar. Quan una cosa es posa de moda per les dones, s'hi tiren d'una manera cega, ràpida i des del nord de Noruega al Cap de Bona Esperança. Les dones tenen un instint de caserna, de ramat. Accepten o deixen una cosa amb la més gran facilitat, sense pensar-s'hi, en virtut del mimetisme més mecànic. D'ençà de l'existència de la massivitat, el fet s'ha accentuat. Aquests moviments vastíssims i gregaris, ¿han augmentat el gust, han fet més plausible la vida, l'han més o menys ennoblida? I ara! Hi ha algunes, poques, escassíssimes dones agradables a la vista. La immensa majoria són una monstruositat —igual que els homes, és clar. Però tot això és igual. Les dones, com l'alimentació, són cada dia més susceptibles de crear rendibilitat.

I a aquests extrems hem arribat, sobretot ara a l'estiu, en aquests topants.

[Les Hores]


Joan Solà:

El dia 2 de desembre 1999, en la seva col·laboració del dijous a l'Avui, el professor Joan Solà afirmava el següent, que, directament o indirectament, sembla relacionat amb la citació de Buffon que fa Josep Pla en aquest text.
No cal que els digui per què, però el cas és que remenant coses del metre, he anat a raure al cul (el salvo honor, com en deien al segle passat; o «amb perdó», que ens van ensenyar a dir de petits), i en trobo aquesta definició en un bon diccionari especialitzat: "Part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu". La primera reacció és de sorpresa: ¿aleshores un cavall, un conill, un moixó, un peix no tenen cul? Vinga: diccionaris de sinònims. Hi apareix anca i gropa, però no sembla que ni l'una paraula ni l'altra siguin exactament això: mirin diccionaris.



AGOST: EL CUL

Joan F. Mira:

Rellegint Les hores, de Josep Pla, trobe una citació preciosa de Buffon: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a de fesses.» Aquells il·lustrats i enciclopedis­tes del XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que ho compartim tot amb la resta dels mamífers, absolutament tot, tret del cul. El cul és privilegi exclusiu dels humans, mar­ca distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, és una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, s’estranyava el senyor Pla, escrivint l’any 71, que un tal privilegi, durant segles i segles ignorat, amagat, objecte de discretíssim silenci, fóra de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. ¿És que anem cap a unacivilització del cul?, es pre­gunta passablement horroritzat. Li resulta, pel que diu, profundament desagradable que la moda marque la forma de les anques, o que la gent —les dones— les ensenyen lliurement a la platja. A mi, però, em sembla perfecte, de primera: si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista i encara més al tacte, ¿per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar?

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. El cul és privilegi de l’espècie, sí, però més pri­vilegi de les dones que dels homes. Les anques feme­nines són —¡ai, ja hi tornem!— més redones, abundo­ses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha molts més homes atrets per un cul de dona que dones per un cul masculí. Qui sap si és per això que, ara mateix, quan les adolescents es posen brevíssims biquinis o banyadors que fan ben manifesta la creixent generositat humana del seu darrere, els xicots de la mateixa edat van per la platja amb uns amples sara­güells fins als genolls. És que en matèria d’atributs carnals, per poc que ens hi parem a pensar, tot es complica.

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 275-276







dilluns, 17 d’abril de 2017

ARRÒS A BANDA (Un parell de cites gastronòmiques)


Vicent Marqués ja du un bon grapat de llibres escrits sobre gastronomia valenciana. En certa ocasió, jo vaig cometre el greu error de relacionar el seu nom amb el del sociòleg ja difunt Josep Vicent Marqués, i bé que m’ho tiraren per cara els presents!

Aquest autor inclou algunes cites al seu llibre “Els millors arrossos valencians”. N’hi ha algunes de Josep Pla i una de Joan Fuster que m’ha fet gràcia per l’acabament, molt en la seua línia. Així que em permetré fer una cita de les cites de Josep Pla i Joan Fuster, que en el llibre van seguides:

 “A Roma, davant la relativa fastuositat amb què Joan March i la seva família passaven el seu involuntari però en tot cas còmode exili, feia l’efecte que March se n’hauria pogut passar perfectament. Tot aquell confort, luxe, normalitat -capellà i cuiner mallorquins-, ho trobava una cosa sobreposada i totalment fictícia. Li era igual. Del que potser no s’hauria pogut passar hauria estat de l’arròs a banda que serviren per dinar.”

Al contrari que Pla, el seu amic Joan Fuster no tenia costum d’escriure de cuina i són raríssimes les ocasions en què ho va fer, però tenim la sort que una d’elles va ser l’article “Un arròs a banda”, que va publicar el setmanari Qué y donde el 14 de juny del 1981:

“Jo sempre he estat un gran partidari de menjar arròs. Avui, per raons cautelars de dietètica i per dificultats domèstiques, només en menge molt de tard en tard. Però, quan en tinc l’ocasió, m’hi apunte de seguida. La inèrcia ancestral és poderosa: Sóc de Sueca i, durant segles, a Sueca pràcticament només hem menjat arròs, i gràcies a Déu! Quins arrossos, de més a més! Els que confeccionava la meua mare eren genials. M’ho semblen ara, en la perspectiva de l’enyorament. Mai més no en tornaré a menjar d’iguals. Els restaurants indígenes s’han especialitzat en una estranya combinació que venen amb el títol de “paella”, sovint incomestible, i obliden les altres oportunitats. Aquesta “hegemonia de la paella”, com diu Vergara, (el periodista i crític gastronòmic Antoni Vergara) sol ser un desastre gastronòmic, fins i tot per als qui procedim d’una fam abrupta de les marjals. L’alternativa és l’arròs a banda: fórmula esplèndida, potser la millor de totes... L’altre dia en vaig ingerir unes quantes cullerades, a Dénia, davant la mar de Dénia, amb peixos de Dénia. Nostre Senyor és bondadós amb els ateus i ens facilita aquestes delícies”



dimarts, 14 de març de 2017

NOTÍCIA DE LA MORT DE MARGARIDA BORRÀS


Alfons V d'Aragó, IV de Catalunya, III de València i I de Nàpols, dit el Magnànim, el 25 d’octubre de 1435 nomenà Melcior Miralles capellà seu a Nàpols, i ho va ser fins el 1466, quan passà a València per a exercir el càrrec de sotssagristà de la seu de València, que ostentà fins a la seua mort el 1502.

Aquest Melcior Miralles ha estat identificat, amb prou fonament, com l’autor del conegut com a Dietari del Capellà d'Alfons el Magnánim, que és un dels més antics i més importants dietaris privats escrits en català. 

Abasta, en intervals variables, un període entre aproximadament el 1455 (en què hauria començat l’elaboració, si bé hi inclou fets molt anteriors a aquella data) i el 1478.

En aquest dietari figura la notícia de la mort de Margarida Borràs, nascuda Miquel, que diu així:.


“Com penjaren a Margalida, que era home.

En l’any de MCCCCLX, dilluns, a XXVIII de joliol, en lo mercat de València penjaren a Margalida, la que era home, e dien-li Miquel Borràs, fill de un notari de Mallorca, lo qual anava vestit com a dona, e estigué en moltes cases en València en hàbit e vestidures de dona, la qual cosa fon sabuda, e fon presa e turmentada, e per causa de la dita Margalida o Miquel, foren presos alguns e turmentats; emperò la dita Margalida fonc penjada, e vestiren-li camisa de home, e ben curta, e sens panyos, en manera que amostrava totes ses vergonyes.”


Notícia oferida en honor dels qui en nom de la llibertat d’expressió fan propaganda de l’odi, la discriminació i la intolerància; dels que volen una societat uniformitzada, autoritària i dominada; dels que s’esforcen en condemnar a la desgràcia i la infelicitat moltes persones; dels que volen imposar els seus dissenys de comportament humà com si foren lleis divines. Aquesta minoria dictatorial, si poguera, en els nostres dies també es dedicaria a l’extermini sistemàtic, com ho feien en els llunyans temps del segle XV.

diumenge, 17 de juliol de 2016

L'ANY LLULL


Ramon Llull pertanyia a una família de rics colons barcelonins que va prendre part en la conquesta de Mallorca, on va néixer cap al 1232. Als trenta anys ocupava algun càrrec a la cort reial mallorquina i fins i tot havia conreat la poesia trobadoresca. Segons ell mateix va dir, Jo era un home casat, amb fills, dissolut i mundà.

Però es va sentir cridat per Déu a canviar de vida i, sense ingressar mai en cap orde religiós ni esdevenir clergue, es lliurà a la causa de la fe cristiana, escrigué llibres per a aconseguir la conversió dels no cristians i promogué la fundació d’escoles de llengües per a la formació de missioners.

Llull va concebre un sistema nou i revolucionari, que ell proclamava que li havia estat donat per voluntat divina i que oferia com a solució global i alternativa per comprendre totes les coses visibles i invisibles: és el que coneixem com a Art lul·liana. La seua obra amaga sempre, de manera més o menys clara, una intenció didàctica i tracta de les més variades ciències: geometria, medicina, dret, astronomia, metafísica, filosofia, teologia, retòrica, lògica...

També és autor d’obres literàries: poemes, novel·les, proverbis, exemples, preàmbuls narratius, sermons, etc. En aquest sentit, Llull és considerat un dels pares de la literatura catalana, especialment valorat per la maduresa estilística de la prosa, l’especial habilitat narrativa i l’originalitat de les seues creacions. També escrigué en llatí i en àrab, el seu coneixement d’aquesta darrera llengua i de la religió musulmana és difícil de trobar entre els teòlegs cristians de la seua època; ell mateix es va definir com a christianus arabicus.

Viatger incansable, va escriure alguna de les seues obres quan anava embarcat. Pelegrinà a Compostel·la i a Santa Maria de Rocamador, a Occitània. Es mogué principalment entre Palma, Montpeller i Gènova, però viatjà constantment a Perpinyà, París, Lió, Marsella, Pisa, Roma, Nàpols o Messina, i va fer quatre viatges missionals: dos a Tunis, un a Bugia, i un altre a Xipre i a Armènia la Menor; probablement també anà a Terra Santa. En aquests viatges va patir un empresonament (a Bugia), un naufragi (a prop de Pisa) i un intent d’enverinament (a Xipre). Morí a Tunis, a finals del 1315, o en el retorn a Mallorca, a començament del 1316. Està soterrat a l'església del Convent de Sant Francesc de Palma.

Entre l’any passat i enguany estem commemorant l’any Llull, el 700 aniversari de la seua mort.

El Fèlix o Llibre de meravelles, escrit per Llull del 1288 al 1289, és una mena d’enciclopèdia de tota la creació, dividida en deu capítols: Déu, àngels, cel, elements, plantes, metalls, bèsties, home, paradís i infern. Fèlix, el protagonista, camina pel món i es va trobant ermitans, filòsofs i pastors, que han esdevingut savis i manté amb ells els diàlegs que formen cada capítol o llibre, que estan plens d´exemples.

El Llibre de les bèsties és la setena d’aquestes deu parts, on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia, però en realitat és una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula, on s’exposen les maquinacions de Na Renard, la rabosa, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla, però acaba fracassant després de moltes injustícies i atrocitats, víctima de la seua desmesurada ambició. Al final del llibre, se’ns diu que Fèlix va dur l’obra a la cort d’un rei perquè anés amb compte a l’hora de refiar-se de segons qui.

Ací teniu un fragment del Llibre de les bèsties, lleugerament retocat per tal de fer-lo més llegible:

Un dia que Lleó, lo rei, havia d’entendre en un gran fet que fou esdevingut en son regne, aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall digué al rei que no era suficient aconsellar-lo en tan grans afers, sense altres companyons, car no era honor de rei que es minvàs de consell, del qual foren de menys la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tingué lo rei de fer més consellers, e haguera’ls fets, però Na Renard digué aquestes paraules:
―En una terra havia un home, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot allò que deien les bèsties e los ocells. Aquella ciència li l’havia Déus donada a aquell home sobre la condició que quan oís i entengués d’allò que digueren les bèsties i los ocells, no digués res a ninguna persona, e aquell dia que ho diria, que moriria. Aquell home havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on l’home femava aquell hort. Esdevingué un vespre que lo bou fou enutjat, e l’ase l’aconsellà que aquell vespre no menjàs la civada, per tal que l’endemà no el posés l’home a tirar de la sénia, e que fes pausa. Lo bou estigué al consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà, cuidant que el bou fos malalt, posà l’ase en son lloc a tirar de la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase de la sénia ab molt gran treball. Quan vingué la nit, ell anà a l’estable, on trobà lo bou que jeia e sojornava. L’ase plorà davant lo bou, e digué aquestes paraules: «Lo senyor», «té voluntat de vendre’t a un carnisser, perquè pensa que sigues malalt, e per açò, abans que no et mate, és bo que tu tornes al teu ofici, e no poses semblant que estàs malalt». Aquestes paraules digué l’ase al bou, per tal que l’home no el tornàs a fer tirar de la sínia, qui li era de major treball que los fems que portava. Lo bou tingué por de morir e menjà aquella nit la civada, e feu semblant com si fos guarit. Aquell home, qui era senyor del bou e de l’ase, entengué açò que havien dit lo bou e l’ase, lo qual home es rigué davant sa muller d’açò que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell home volgué saber de son marit de què es reia, e ell no li ho volgué dir. Sa muller li digué que no menjaria ni beuria, e que es deixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit durà la mala muller que no volgué menjar ni beure. Lo marit, que molt l’amava, digué que li ho diria, e féu son testament; e després de lo testament, volgué dir a sa muller açò de què s’havia rigut. Mes oí allò que el ca digué al gall, e allò que el gall respòs al ca.
―E com fou això? ―digué lo Lleó a Na Renard.
Na Renard contà al Lleó, que mentre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprengué lo gall, que cantava quan son senyor anava a morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li contà com son senyor devia morir, e volia morir, per tal que sa muller visqués. Respongué lo gall, e digué que bé estava que morís, perquè home era que no sabia ser senyor d’una fembra. I lo gall cridà deu gallines que tenia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles allò que ell volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort merescuda de son senyor. Ambdós es consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», digué lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què faries, si per ventura en aquest cas t’arribara la mort, com li passarà a mon senyor?». Lo gall digué que si ell fos en lloc de son senyor, tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, fins que totes les hagués trencades, e faria menjar e beure sa muller, o que la deixaria morir de fam e de set. L’home, qui havia entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu açò que lo gall havia aconsellat; e sa muller, quan fou ben batuda, menjà e begué, e féu tot allò que son marit volgué.
Quan Na Renard hagué contat l’exemple damunt dit, digué que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes les coses, e per açò no calia que lo rei fes créixer el consell; e majorment com en multitud de consellers hi ha gran variació de diverses intencions e opinions e voluntats, per la qual multitud és moltes vegades torbat el consell del príncep.
Quan Na Renard hagué parlat, lo Gall digué aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, i cuidava de fer foc, e bufava en aquella llenya per intenció de fer foc en què es calfàs. Lo papagai cridava al simi, e li deia que no era foc, que era una lluerna. Lo corb digué al papagai que no volgués castigar ni adoctrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades digué lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc allò que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, perquè volia endreçar allò que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, perquè li pogués millor donar a entendre açò de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi el prengué e l’occí.
Quan lo Gall hagué dit aquest exemple, lo rei hagué l’opinió que per ell ho deia, e féu un mal gest contra el Gall, en semblant de mala voluntat. E lladoncs Na Renard prengué lo Gall e l’occí, e el menjà davant lo rei.
Quan Na Renard fou solament ella conseller del rei, e lo Conill fou lo cambrer del rei, e lo Paó fou porter, fou Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot allò que volia.





dijous, 19 de maig de 2016

LA VESITA

Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud (València, 1480/85-1549) fou un cavaller que lluità contra els agermanats de València i un dels personatges més destacats de la cort de Germana de Foix, que gaudí d'un gran prestigi com a autor de poesia i teatre.

El 1524 va escriure la peça teatral en vers Coloquio en el cual se remeda el uso, trato y pláticas que las damas de Valencia acostumbran hacer y tener en las visitas, que fou representada el mateix any davant Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, i del marqués Joan de Brandenburg-Ansbach, amb motiu del seu segon matrimoni; una vegada morta aquesta, vidu el seu tercer marit, el duc de Calàbria, es va tornar a representar el 1541 a petició de Mencia de Mendoza per a la celebració del seu matrimoni amb el duc.

Aquesta obra, també comeguda com La vesita, constitueix una de les primeres mostres del teatre valencià de tipus profà, en la qual apareixen personatges que fan servir tres llengües (català, castellà i portugués) que mostra un retrat viu del'aristocràcia valenciana del moment i l'estat de la llengua a la cort renaixentista de la virreina Germana de Foix. 

L’argument és la imminent visita d’unes amigues a una senyora valenciana. La dama es disposa a rebre-les mentre malparla del negre costum de les aristòcrates valencianes a fer-se visites.

Els diàlegs són d’una gran vivesa, plens de girs populars, renecs i formes allunyades de la condició social que aparenta la dama. Les seues criades són castellanes i la senyora no s’està d’atorgar-les una condició inferior en comparació amb les valencianes, mentre que aquestes la critiquen entre elles. Quan entren les visites canvia el to, el llenguatge i el joc escènic, amb diàlegs banals però plens de girs, jocs d’enginy lingüístic, dissimulacions i tocs irònics, per tal de fer evident les intencions velades dels personatges, amb dobles intencions referents a l’amor, la visió que uns tenen dels altres, i dels seus costums. Ferrandis posà tot el seu enginy en aconseguir que els seus personatges foren el viu reflex del públic que els estava mirant i que s’hi veieren reflectits.

Ací teniu uns breus fragments lleugerament arreglats:

De la senyora i les seues criades, Guzmana i Catalina:
                     …...
                    GUZMANA         Vuestra merced me persigue
                                                     que no se puede sufrir.

                    SEÑORA              Vine tu, si has de venir,
                                                     dóna’m recapte que em lligue.
                                                     Digues, truja descuidada,
                                                     ¿no has sentit tocar tres hores?
                                                     Si vénen eixes senyores,
                                                    ¿vols que em trobem deslligada? 

                    CATALINA       ¿Qué tengo que aparejar? 

                    SEÑORA            ¡Com! ¿En això estàs encara?
                                                   L’espill i lo drap de cara,
                                                   la caixeta de lligar!
                                                   Les pinces i el pelador
                                                   me porta, per a pelar-me,
                                                   sabonet per a escurar-me,
                                                   blanquet i també color.
                                                   Da-li, trau-me un bon capell,
                                                   los canonets per al coll,
                                                   un poc d’oli i alcofoll,
                                                   que no tinc gràcia sense ell.
                                                   Digues, ¿tinc los cabells plans? 

                    CATALINA      Sí, señora.
                 
                    SEÑORA           Crec que ments.
                                                  Porta’m pólvora de dents
                                                  i greixet per a les mans.

                    CATALINA      Diga si otra cosa falta.

                    SEÑORA          Los guants, i també el ventall.
                                                 Ai, espera, que altre em fall:
                                                 pegadet per a la galta.
                                                 No t’estigues Catalina
                                                 que tostemps ho fas així;
                                                 guarda’m lo mart gebel·lí
                                                 que m’ha portat de Medina.
                                                 moria-me’n de desig,
                                                 mas bé està en més del que creu;
                                                 bé li costà al senyor meu
                                                 més de tres-cents ducats i mig.
                                                 Da-li, vés! Esta’t allà,
                                                 oblida’t que has de venir!
                     …...
                    SENYORA       Com vos allargau, Guzmana!
                                                 Poc a poc vos sobreixiu.
                                                 Com se mostra que teniu
                                                 la llengua ben castellana!
                                                 Ves mai la vilana porca?
                                                 Estos castellans orats
                                                 presumen, sent uns pelats,
                                                 més que Rodrigo en la forca.
                    ......
                   GUZMANA      Esta loca de nuestra ama,
                                                 que no hay quien pueda sufrilla
                                                 que es una cosa salvaje.

                   CATALINA      Cómo, ¿que riñó con vos?

                  GUZMANA       Sí, que no la medre Dios,   
                                                 porque tocó en mi linaje
                  ......
                 CATALINA       ¿Y yo no soy hijadalgo
                                                de los mejores de allá?
                                                de mi madre no sé nada
                                                mas sé, poco más o menos,
                                                que es mi padre de los buenos
                                                que hay en toda Granada

                 GUZMANA       Si yo en mi linaje entrase,
                                                de grandes de mucha cuenta
                                                de a veinte cuentos de renta
                                                En tres dias no acabase

De l’arribada de les visites:
                  .…...
                 BEATRIU          Vostra mercé ha de passar.
               
                 SENYORA         Millor me perdone Déu
                                                que passe.
                                                Que en ma casa em vol forçar?
                                                Tan malcriada ha de ser?
                 
                 BEATRIU          Vós passareu.
                                                Ans és fer lo que és raó.

                 SENYORA         Sus, vaja.

                 BEATRIU         Que passe jo?
                                                Tostemps restarà per fer,
                                                mal goig ne veja de mi
                                                si jo passe.

De les converses sobre la salut de les contertulianes que la visiten:
                 ......
                 SENYORA         De vostra mercè no cal
                                                demanar què tal està,
                                                perquè en ella es mostra ja.
                 
                 MARIA              Ans, de veres que estich mal.

                 SENYORA         No·és mal lo mal que no·es mostra.

                 BEATRIU          Massa és cert, ans és així.

                 MARIA              Que ja es vol burlar de mi?

                 BEATRIU          No faig, per ma vida i vostra

                 SENYORA         Sa mercè, senyora mia,
                                                me diga com s'és trobada.

                 BEATRIU          Mig morta·em té i acabada
                                                esta negra melangia.

                 SENYORA         Molt és cruel mal, i fort,
                                                encara que no és planygut.

                 MARIA              Bé·ho sé jo, que n'he tengut,
                                                que m’ha portat a la mort.

Acabarem amb una dança:
                  ......
                  SENYORA        Contrapàs? No, per sa fe,
                                                que en ell no em sé donar manya

                  RODRIGO        I en la dança d’Alemanya?

                  SENYORA       Eixa si.




dijous, 17 de març de 2016

JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA

aquest any miserable,
M.CM.LXIII. d. de c.
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,

[i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Vicent Andrés Estellés

Quan enguany ( per 2013), passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias:«El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».

Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».

Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot” que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».

Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.

La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.

Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.

Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I

NOTA: He tret aquest interessant tex d'Internet.


dimarts, 8 de març de 2016

MIGUEL DE CERVANTES I EL TIRANT LO BLANC

Enguany fa quatre-cents anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, esdevinguda a Madrid el 22 d’abril del 1616.

Amb aquest motiu citarem un fragment de EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA, la seua obra mestra, editada l’any 1605, és del capítol VI de la primera part, on el capellà i el barber revisen la biblioteca del Quixot i llencen a la foguera quasi tots els llibres de cavalleries que hi troben: 


“CAPÍTULO VI
Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo.

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.”


Tirante el Blanco
Ben probablement, Cervantes conegué l’obra per la traducció castellana anònima publicada a Valladolid el 1511, sense el nom de l’autor. Tirante el Blanco esdevingué un dels seus llibres de capçalera, que va deixar determinats vestigis i concordances en quasi totes les seues obres, segons un estudi de Rosa Navarro Durán.

El passatge de la cita és considerat el més fosc, o el que més costa d'interpretar del Quixot: en ell es diu diu que Tirante el Blanco és el millor llibre del món, però  que el seu autor mereixia la condemna a galeres, perquè no havia fet totes aquelles nicieses “de industria” o intencionadament.

Segons Pedro Javier Pardo García, la condemna de l'autor no és per haver fet "necedades de industria", sinó per no fer-les amb un propòsit deliberat, per no ser conscient del potencial paròdic i de l'abast artístic d’allò que feia. Evidentment Cervantes pensava que, malgrat la dimensió paròdica, l'obra no responia a un propòsit conscient, o, amb altres paraules, hi trobava elements  (als quals el capellà no fa referència, d'ací el problema) que li feien dubtar d'aquesta intenció paròdica o que el, per a ell desconegut autor, tingués una intenció clara.

A la versió castellana del Tirant la paròdia és respectuosa, en el Quixot de Cervantes és burlesca, i d'ací la crítica. Cervantes dóna l'esquena definitivament al gènere cavalleresc i porta la paròdia que s'apunta en Tirante a les seues últimes conseqüències, el Quijote és un antiheroi ancorat en la vella tradició literària que s'estavella en la realitat, mentre que el Tirante només es transforma i adapta a una nova realitat en gran mesura anticavalleresca, la paròdia sorgeix de l’intent d'adaptar el gènere de cavalleries a una nova realitat per a renovar-lo, mentre que en el Quijote la paròdia l'enfronta a una nova realitat per a ridiculitzar-lo.

Així, segons Cervantes, al Tirante li va faltar propòsit, li va faltar «indústria».

Cervantes no va saber que l’autor de l’obra original era Joanot Martorell, un cavaller pertanyent a la mitjana noblesa, nascut a Gandia vers l'any 1414, que va ser víctima de la seua condició social, en clara decadència al seu temps. Martorell intervingué en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seua família, i va dedicar part de la vida a defensar el seu honor i afrontar deutes.

Sostingué una aguda i incisiva correspondència amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seua germana, Damiata, un escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, aquest afer dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que mai no es va celebrar.

De tornada a València, Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, i fou desafiat per Felip Boyl,  un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa.

Sovint el desenllaç d'aquestes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar les seues vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina, un record de les noces secretes de la seua germana amb el seu cosí Joan de Monpalau, que va incomplir les promeses matrimonials, o les greus desavinences que tingué amb don Gonçalbo d'Híxer, comanador de Muntalbà, amb motiu del pagament d'unes possessions, a qui també desafià a mort, el qual apareix al Tirant juntament amb  Tomàs de Muntalbà, el seu germà, com el fanfarró Kirieleison de Muntalbà, dels quals faburla. Per altra banda, també s’inspira en fets ocorreguts al seu temps, com la caiguda de Constantinoble.

A més d’Anglaterra, se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim, i que morí el 1468, havent empenyorat l’original del Tirant a Martí Joan de Galba, el qual gestionà la seua impressió.


Tirant lo Blanc