dijous, 30 de juliol de 2020

CARMELINA SANCHEZ-CUTILLAS I MATÈRIA DE BRETANYA

Carmelina Sànchez-Cutillas i Martínez del Romero (Madrid 1-1-1927 – València 22-2-2009) va ser filla de Carlos Sànchez-Cutillas i d’Elisa Martínez Pardo; el seu avi era l’alteà Francesc Martínez i Martínez, historiador i folklorista valencià del segle XIX al qual volia i admirava. Després d’una breu etapa a Barcelona, la seua família –de classe benestant- es traslladà a viure a València, a la casa palau del seu avi al carrer del Governador Vell.


Des de ben menuda va estar envoltada de llibres, antiguitats, i col·leccions arqueològiques, després va ser una autèntica apassionada de la història; qualsevol cosa li interessava. Pot ser heretà del seu av, una personalitat intel·lectual que se sentia amb l’obligació de saber de tot. Moltes vegades, en compte d’anar a jugar amb les seues amigues, anava en companyia de l’avi a Lo Rat Penat,  al Centre de Cultura Valenciana, als concerts que feia l’Orquestra Filharmònica a València o a conferències, on conegué les personalitats del món intel·lectual del moment, que formaven part de l’entorn del seu avi.

Quan arribava el bon temps, ella i els seus germans, José Francisco i Carlos, es traslladaven a Altea amb la família per a passar l’estiu, allí residien a la finca Mar i Cel, situada a la partida de Cap Negret.

A Altea vivien alguns parent propers, l’oncle Miquel i les ties Tereseta i Agnamaria. Carmelina guardà moltes vivències i records d’aquesta època.

Estudià Filosofia i Lletres a València; va col·laborar amb el diari Levante, en la secció de cultura amb articles -tant en castellà com en català- d’història i literatura medieval i publicà diverses obres sobre temes històrics; començà a escriure poesia un poc més tard que la resta d’autors de la seua generació poètica -la dels anys cinquanta- publicà els seus primers llibres, Un món rebel, el 1968 i Conjugació en primera persona, el 1969. L’any 1976 publicà el seu tercer poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, el millor recull de poemes de l’autora i el més original dins de l’àmbit de la poesia valenciana dels anys setanta pel que fa a la forma i a l’estètica. A banda d’altres poemaris, és autora de dues narracions El llamp i la sageta dels records i A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat, cara cosina nostra (1981), en què Carmelina empra el parany historiogràfic per fer-se passar com a transcriptora d’un text medieval de Sor Isabel de Villena.

Tota la seua obra va ser una mica eclipsada pel gran èxit de la novel·la Matèria de Bretanya, guanyadora del premi Andròmina de narrativa en la convocatòria de l'any 1975 dels Premis Octubre.

L’any 1981, Carmelina deixà de fer publicacions literàries, encara que continuà escrivint nadales i alguns poemes. Va mantenir un llarg auto-exili de trenta anys, potser per dues raons: se sentia decebuda pel poc ressò que havien tingut els seus dos poemaris darrers, i perquè volia dedicar-se plenament a la seua vida familiar.

L’any 2008, Carmelina fou distingida “Valenciana de l’any 2008” per la Fundació Huguet i fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El 2011, dos anys després de la seua mort, s’inaugurà al barri de Benicalap de la ciutat de València, una nova biblioteca que porta el seu nom.

MATÈRIA DE BRETANYA.

Matèria de Bretanya és una de les obres més llegides pels valencians i una peça clau en el redreçament cultural i literari que començà els anys setanta al País Valencià, de manera quasi miraculosa, com del no-res, sense gaire tradició, sense un públic lector i encara sense un mercat editorial.


Amb ben pocs referents anteriors pel que fa a la narrativa valenciana, Carmelina va reeixir a construir una prosa solvent per a contar les coses que va viure als estius d'Altea, quan era xiqueta. Ho va fer amb un llenguatge col·loquial, oral i espontani, a mitjan camí entre la llengua normativa de les gramàtiques i els diccionaris i la viva riquesa del parlar dialectal de la Marina Baixa, i més concretament, del d’Altea, amb un recull de paraules i expressions populars i quotidianes que ens fan recordar aquell món propi d’un temps passat.

A continuació copiem alguns fragments de Matèria de Bretanya:

Del pròleg, titulat L’origen

He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables. Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquells temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.

Del primer capítol, Entre cap Negret i el poble

La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de l’Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s’alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que neixia al coll del Mascarat i arribava a la vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I nosaltres vivíem com si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l’avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa del pare vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera, la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabar la mar. Però el poble estava molt propet i podies anar caminant per la carretera o caminant per la via. Si anaves per la via t’estalviaves el carrer de la Mar i la costera de la Séquia i entraves al poble per Bellaguarda , però a mi em feia por per si un cas em topava amb el tren, perquè la via era un gran cavalló de terra aplanat per damunt i per sobre aquest planer passaven dues bigues de ferro llargues sense fi. Això eren els raïls i perquè no es mogueren del seu lloc, els homes que tenien compte de la via ficaven de tant en tant mig tronc d’arbre travessat. I els mitjos troncs eren les costelles del camí del tren, perquè estaven clavats als raïls com les costelles que estan apegades a l’espinada. A banda i banda dels raïls hi havia una senderola de terra de dos o tres pams d’amplària per on passava la gent, i a mi em semblava que el tren m’agafaria amb les seues mans de ferro i se m’enduria.

El capítol complet de Remembrança

La mare Paula vivia al barri del Fornet, el qual era el més amunt del poble per la part de Migjorn. Des del Fornet es veu l’Aitana i el Puigcampana i l’Alfàs, que sembla una pinya plena de pinyols. Al Fornet pega el sol tot el dia, per això la calç de la façana de les cases enlluerna més; les dones, els homes i els infants sembla com si fossen de terrissa; i el negre dels meus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes.

La mare Paula havia alletat un oncle meu, que diu que sa mare va morir en nàixer ell. I ara era tan vella que caminava poquet a poquet amb el cap mirant terra, i el seu rostre estava ple d’arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record.

I com que havia alletat un oncle meu, se l’afillà per a sempre, car al poble quan una dona cria un menut que no és el seu fill, se l’afilla perquè li ha donat la seua llet, i diu que la llet és com la sang, però blanca. I el meu oncle li deia mare Paula i als fills d’ella els deia germans. I nosaltres també li dèiem mare Paula i quan érem al seu costat sentíem una caloreta com d’estar al costat de la mare.

A mi m’agradava molt anar al Fornet, i moltes vegades anava amb el meu avi, que encara era molt ben plantat i semblava un senyor dels d’abans. Per això, malgrat que no fos marquès de debò la gent li deia el marquès del poble de dalt, perquè vivia part de dalt del poble, i li ho deien per tal de diferenciar-lo d’un altre marquès de bon de veres que vivia fora vila.

Quan anàvem al Fornet mon avi i jo, les dones que cosien o xarraven assegudes als cantons cercant la frescoreta, segons que nosaltres avançàvem pel carrer, s’alçaven de les seues cadires per tal de saludar-nos. I era com si nosaltres fórem dos reis passejant, però ell parlava amb totes les dones i les coneixia de sempre i s’interessava pels seus assumptes, i això em sembla que els reis no ho fan. I era de veure aquell gran senyor, com s’oblidava aleshores de l’orgull i es tornava senzill com el poble menut.

Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa la mare Paula, i miràvem caure l’aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc, gloc, gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora rodona feta d’espart. De tant en tant una gota d’aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s’anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol, sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i la féiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.

En arribar l’hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filla i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l’aliment principal de la gent pobre era la saladura, i diu que el salat vol l’acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m’agradava de tot el repertori era el de Peret i Margaliteta, Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conte es diu Hansel und Gretchen i que el saben tots els xiquets del món. I és possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.

Al Fornet hi havia una placeta molt petita i al mig de la placeta una font d’anar les dones a l’aigua amb els cànters i les capçanes de dur-los al cap, i com que l’aixeta regalimava sempre, s’havia fet un xipoll que quan no el remenàvem nosaltres i el fang s’aquietava al fons, tenia l’aigua clara, i si t’acostaves, t’hi veies com en un mirall. I els parotets també s’acostaven al xipoll perquè sembla que els agradava de mirar-s’hi, tan bonics, amb les ales blaves o vermelles. I hi havia parotets i marotetes, que la gen sabuda diu libèl·lules. I nosaltres aleshores sabíem quin era el parotet i quina la maroteta, però ara ja he oblidat com ho sabíem.

Quan les dones del Fornet parlaven amb mon avi, se’ls encenia als ulls una llumeneta, i per un instant els desapareixia tot el cansament de la vida, que el portaven ben apegat als ulls. I era com si totes elles l’haguessen estimat secretament, quan eren joves.

Però un dia va morir la mare Paula, i tota la menudalla l’acompanyàrem al cementeri. I encara em recorde d’aquell camí que ens semblava tan llarg, tot costera amunt... Me’n recorde encara, com passàrem pel Pla del Castell... per Casa Donyaila... per les runes de l’ermita de Sant Xotxim... I per distreure’ns la pena, anàvem contant una per una totes les capelletes del Calvari. Costera amunt i la pols del camí blanquinosa, que se’ns apegava a les espardenyes i als peus i a les cames. Fins que arribàrem. I quan els grans soterraren la mare Paula, nosaltres, els nins, vam soterrar moltes coses. 

I uns fragments del darrer capítol, Matèria de Bretanya

De tant en tant arribava al poble algun amic de mon avi, com aquell professor de l’escurada. Sempre venien en l’autobús de La Unió, i jo baixava al carrer de la Mar a rebre’ls per si un cas qualsevol dia, em comptes d’aplegar un senyor estrany carregat de llibres i de paperots, venia un cavaller amb la cuirassa de llautó i un capell de ferro.../...

Mentre que dinàvem, el meu avi li contava al viatger com es va trobar un amagatall ple de llibres, quatre o cinc, xicotets i relligats en pergamí. Una joia, li deia. Tot el cicle bretó i jo anys, i més anys, sense saber que hi eren. I ara que els he trobat tampoc sé quina de les meues avantpassades els va amagar. I en llevar-nos de la taula se n’eixiren els dos a la terrassa amb un paquet embolicat en tela de fer coixineres.../...

En sentir el seny de l’Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l’embolic de tela em deia, xiqueta ajuda’ns. Però només donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu el va dir “que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar en les seues mans tota la Matèria de Bretanya.”

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat l’any 2020 a Carmelina Sánchez Cutillas

dimarts, 12 de maig de 2020

LA RONDALLA DE RONDALLES, DE FRA LLUIS GALIANA



El frare dominic Lluis Galiana i Cervera (Ontinyent, 8-6-1740 – 4-3-1771) fill del metge Antoni Galiana i de Luciana Cervera, professà el 1756, amb 16 anys d'edat, al convent de Sant Joan i Sant Vicent de la seua ciutat nadiua; estudià en aquest convent i als col·legis d'Oriola i de València. Va ser ordenat de retor a finals de maig del 1763 i tornà de nou al seu convent on va ser lector d’Arts des del setembre del 1764. El 1765 l’anomenaren mestre d’estudiants del convent de Sant Onofre de Museros, càrrec que hagué d’abandonar malalt, potser de tuberculosi, per a retirar-se a una finca que els seus pares posseïen al camp d’Ontinyent, on morí ben jove, als 31 anys.

Malgrat haver viscut una època marcada pel Decret de Nova Planta i per l’abandonament del valencià als usos cultes, la seua preocupació per la llengua pròpia del país el dugué a entrar en contacte amb el notari Carles Ros, al qual proposà l’edició, entre d’altres, de la Crònica de Jaume I, la Vita Christi d’Isabel de Villena, les obres religioses traduïdes per Joan Roís de Corella, o l’Espill de Jaume Roig,  i la confecció d'un diccionari normatiu.

La Rondalla de rondalles

Entre els escrits que deixà Fra Lluis Galiana, La Rondalla de rondalles, a ell atribuïda amb prou fonament, és l'obra més important, publicada l'any 1768 de forma anònima: "Rondàlla de rondàlles, a imitaciò del Cuento de cuentos, de Don Francisco de Quevèdo, y de la Historia de histories de Don Diego de Torres; composta per un curiòs apassionat à la llengua llemosina. y treta a llum per Carlos Ròs,../...”.

Segons alguns estudiosos, Galiana superà de bon tros els antecedents que prenqué com a model.

L'obra es planteja com una recopilació de refranys i frases fetes que, en lloc de presentar-se en forma de llistat, s'articulen dins d'una narració, generalment al si dels diàlegs entre els diversos personatges. En ella hi ha un suposat narrador que tan sols n'ha copiat les paraules d’aquests; també fa ús del gènere epistolar, amb unes cartes que creuen els enamorats Eufrasieta i Ximo del Portal. Amb aquests recursos, l’autor combina el llenguatge del narrador, culte, amb les expressions populars dels personatges.

El llibre comença amb una “Advertencia de Carlos Ròs”, segueix amb una “Carta a Carlos Ròs que pot servir a un matèix temps de Dedicatòria, y Prolech” i una “Prefaciò, (o com vullguen dirli) a la Rondàlla de rondàlles”.

De la Carta a Carlos Ros copiem un fragment una mica actualitzat: “Amic i senyor meu. Encara que la llengua valenciana sia capaç de tota aquella perfecció i primor, que pot tindre qualsevol altre idioma, no obstant, és cosa certa que primer deu netejar-se de més de quatre taques, que la fan ridícula, lletja,... /... I sinò diga’m: Què vol dir fer figa? I fer la pruna? Gastar les olives, portar bona randa, i prendre la barcella? Són frases per a usar davant persones?”

L'argument és la història d'Eufrasieta i el seu enamorat Ximo del Portal, el pare de la qual es proposa emparentar amb el germà major de Ximo, Pep de Quelo, que és el fill pubill i hereu de la casa. En l’afer intervé la tia Bajuana, una vella celestina que intenta fer desistir Eufrasieta de la seua passió, a més dels germans de Ximo del Portal i altres personatges que intervenen en diversos episodis, amb equívocs i una gran baralla amb morts, però que acaben amb una gran festa matrimonial.

Així comença l’obra (text una miqueta actualitzat):

"Lo que s’haja de fer, prompte, que a mi tant me s’hi dóna bif, com baf. Ell s’ha de contar, i no té cura: pos fora cumpliments i anem anant.

"Diu, que era un jove, i este jove, estan vostés, començà a topetar que topetaràs, que havia de casar-se; perquè tenia un tros de pà, i no era raó que visquera sense ombra. Jo, dia el pobret, tinc en què passar molt decentment: doncs, qui em fica a mi en carrer que no trau cap? Si em quede per casar tot serà polls i no tindré qui em pegue un punt. I si estic mal? Ah! Mare de Déu, quina desditxa. Tot se’n va entre guapos i valents. Si busque dona tinc qui em calfe el llit, i puc esperar bona vellea. Per a què vull los dinerets? A mi ningú no em fa el conte. Dos germans tinc, però ells se donaran aire; i acampe qui puga que al dia de hui no hi ha més bons germans que els reals castellans, ni millors coneguts que els papers de menuts, Cassar-me vull i prenguen-ho com vullguen; que cadascú estornuda com Déu li ajuda. I d’ací no em trauran encara que em prediquen Teatinos. No me l’he encaixquetada jo. Pos bé se la poden raure del cap; que així faré de la boca cul, com ara plouen gínjols: i mal és que jo ho diga.

"Era l’home, com ara digam, d’estos que se’ls calfa la tafarra a cada trico.../...perquè encara que li anaren fent tres tres mai no dia esta boca és meua, ni es posava alt de polsera; ans bé sempre pareixia no tocar ni en Cel ni en Terra, pensant en la mona de Pasqua, i com si mai no haguera vist cul en finestra.

"A este bon Joan, vostés m’entenen, que com dic, pareixia dels que ballaren en Betlem, li dien Pep de Quelo, i tenia dos germans, segons tinc dit, si no m’enganye. Eren estos molt tafurs, i tan brivons , que li donaven quinze i falta, perquè tostemps que volien la hi pegaven i l’enganyaven en ginges i marranxes. L’u picava de valent, volent-ho tot matar i degollar; perquè era home de fums, i li pujava en cinc-en-tres la mosca al nas. Però l’atre era més guilopo que polit, amb més raboseries que manà la llei, gran escarba-calius i aguaita-cosos, trabucant i matutero, fisgó i gaita.../...

"Pos per aón no volgué el Dimoni (Jesús, Maria, Jusep) que els tres s’encarabassinaren a la una? Ací fon ella: tres al sac, i el sac en terra, com diu l’altre. Els fon molt rodat, i d’aquells que succeeixen una volta en la vida, i altra en la mort; perque sempre me he criat, que lo que no passa en cent anys, passa en un dia; i bé dia m’agüela (Déu l’haja abraçada, i a fé que era bona dona) que quan més va, més en sap u, i que bo és viure per a veure.../...

"Fonc açó que en certa part del món.../...havia una xica, filla de bons pares, i la que s’emportava la palma de la terra; perquè en la una galta tenia el sol i en l’altra la lluna. Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró, cos d’agulla, manetes de plata i peus de perdiueta. Era com unes lleteroles, tenia un gra de cara molt garrit, i en lo parlar pareixia una mèl cuita. Es componia com un monyo de novençana, i quan anava pel carrer, tip-i-tip, no igualava un pardalet.../...

"Era esta doneta, com tinc dit, una pintura, però tan rampinya i carassera que per tres-i-no-res girava la casaca: i s’alegrava tant d’haver-les amb qualsevol que, en fer-li algú memeus, o anar-li ballant l’aigua davant, s’estovava com un filadís, se desfeia com la sal en l’aigua i es derretia com un greix. Per abreviar raons, veleta de campanar, i tot lo demés que vostés vullguen.,,/...

"Com que senyors, cridaren a Eufrasieta (que se n’havia entrat en lo corral a fer sos fets) i agarrant-me-la l’agüela li digué que com estava? A dos i ratlla (respongué) i no tinguen que cansar-se que sóc caixa tancada. Primer me deixaré fer trossos, que casar-me a disgust meu.../...

"Però com l’agüela tenia aquella catxassa (anem, no és per a dir).../... encarant-se altra vegada en Eufrasieta, ll va persuadir amb gran fervor que volguera a Pep de Quelo, que era un xic de molt bon geni, triat a pols, devot i quiet; i que tirara del revés a Ximo del Portal que era un txapucer, un llepa-crestes, un fatxendis, vivesa de rata, i al brosquil.../...

"Açò és atre cantar (digué l’agüela, al veure que la xica s’anava ja ablanint) No ho dia yo? Si entre Déu i bones gents tot se compon. Pobra Tia Bajuana! No t’han de valdre coples. Que et pensaves tindre ja la xica a ton manar? Agafa-la del rabo, si és que en té. I cuidado, que ara vé lo bo. Pos Vostès han de pensar, com dic, que l’Eufrasieta passá tota la nit de clar en clar, sense poder plegar los ulls, plorant fil á fil com una Madalena, menjant-se les mans á mossos, i tremolant com la fulla en l’arbre, de pensar que havia d’avorrir, com qui no diu res, a Ximo del Portal. Què no hi ha mes? Pose’s cadascú la mà en son pit, i vorà si es bona codonyeta. Per a agarrar-li un batistot n’hi havia, i encara em quede curt. Pos senyors, lo que feu fonc que així com se llevà, prengué la ploma, i tris tras, en dos plomades, li dispará una carta, que el posà més blanet que una bacora."

dimarts, 7 d’abril de 2020

CARLES ROS

Un retrat intercalat a mà en un vell
 llibre sobre Ros de Faustí Barberà
Carles Ros i Hebrera va nàixer, en ple conflicte successori entre Àustries i Borbons, al carrer de Calatrava de València el 4 de novembre del 1703 i un dia després va ser batejat a la parròquia de Sant Nicolau. Com era nét i fill de notari, va continuar amb l'ofici familiar i publicà obres tècniques notarials, però sembla que va tindre poca clientela i que va sofrir penúries econòmiques tota la seua vida.

Preocupat pel procés de castellanització lingüística, molt avançat aleshores al nostre país, va assumir el paper de defensor de la llengua; amb una gran dedicació estigué fent publicacions en valencià durant més de cinquanta anys, i també va fer-les en castellà.

Podem distribuir la seua producció en quatre grups: Obres gramaticals; Obres tècniques per a notaris i escrivans; Obres sobre esdeveniments coetanis; i el grup més nombrós el dels Col·loquis i Romanços -gèneres populars a l’època- fets amb la pretensió de difondre i millorar l’ús del valencià d´una manera entretinguda. També es va encarregar l'any 1735 de l'edició d'un clàssic de la literatura catalana, el Llibre de les dones, de Jaume Roig, i el 1768 de la Rondalla de rondalles, de fra Lluís Galiana; També va transcriure en un dels seus col·loquis el text dels tres únics misteris del Corpus Christi que s’han conservat.

Carles Ros criticava els aspectes més irracionals de la societat, com les supersticions, però, al mateix temps, expressava el seu amor per les tradicions,costums i llengua del seu poble i la seua pàtria, tot i recordant figures com Sant Vicent Ferrer o Jaume I. Però no va ser tan sols un amant de la cultura popular i el folklore valencià, assimilà molts principis del moviment il·lustrat i va intentar que transcendiren l'ambient intel·lectual i arribaren també al poble. Amb els seus estudis ortogràfics i fonètics va voler donar els instruments gramaticals i lexicogràfics per a parlar i escriure el valencià. A més, en la seua Explicación de la Cartilla Valenciana (1751), proposà que l’ús de la llengua fos introduït a l'educació i s’ensenyara a les escoles primàries, juntament amb el castellà i el llatí.

La falta de referents sòlids, la repressiva situació del moment històric, amb la crítica situació de la llengua i la cultura pròpies del país, i el seu reduït bagatge intel·lectual, provocaren que els principis sobre els quals fonamentà el seu model de llengua i els arguments que donà per a defensar-la, no tingueren una base científica sòlida en moltes ocasions. Les seues idees li van valdre el rebuig dels representants de l'erudició il·lustrada i mai no va figurar entre els principals cercles intel·lectuals del moment.

Va morir a la mateixa ciutat on va nàixer i que tant va lloar en les seues obres, el 6 d´abril del 1773, quan estava corregint les proves d’impremta d’un dels seus llibres, ho va fer com sempre havia viscut, fadrí, pobre i quasi marginat.

Encara avui, Carles Ros és un personatge poc conegut, però malgrat les seues mancances va ser, en moments difícils, un honest pioner de la reivindicació de la llengua pròpia i de la seua identitat.

Com a mostra de les seues obres més populars, ací teniu alguns fragments, molt lleugerament adaptats.

Així parlava dels metges, personalitzats en un tal mestre Nicolau:

Ja metges, no es menester
estudiar la Medicina,
ni regir-se per l’orina
ni per lo que ix del traser,
que el dotoret Verduler,
que li diuen Micolau
ha tret un modo suau
i molt fàcil de curar,
que és, aigua fresca ordenar,
a tots d’aquest mon trau...
Aigua ordena de mati;
aigua dispon de vesprada;
aigua de nit, ben gelada;
aigua a tota hora, mai vi;
aigua per al mal d’orí;
aigua al pobre i poderós;
aigua al tísic i al potrós;
aigua per al mal de mare;
aigua a la monja, aigua al frare;
aigua per al mal de tos.

Així descrivia les grans despeses que comporta un matrimoni per als pobres:

Ell ha de llogar primer
per a habitar una casa,
ó mitja, à lo mènys un quarto,
d’un doblò cada any de paga:
ha de comprar un llitet,
si no dormirà en la palla,
matalaf, ó marfegueta,
segons el cabal aguanta:
 tres llansols com mes precís,
puix dansant-ne u en bugada,
no mudant los dos alhora,
dissimularan la falta;
un parellet de coixins,
i un cobertor, o flassada:
una taula, dos cadires
de a deu reals una caiza;
una paella; un setril;
un cresol de bona llanda;
un cociolet; puix bací,
put molt quan ell se gasta;
un cullerot; dos culleres;
alguna poca escurada;
un morter; un ganivet;
o en son lloc una navaixa;
dos parells de servilletes;
dos tovalles de la taula;
també un paréll d’embudets
per si pel temps un porch mata:
i algunes altres cosetes,
que costen mòlt bona plata;
això és forçós per à un pobre,
que dels richs no es parla.

I també les seues dificultats de manteniment digne:

El pobre casat sols trau
de sos braços de ganància
cada dia sis, set sous,
que per al cabas no basta:
llevant diumenges, i festes,
no li ix ni a real de plata:
D’allí ha de comprar carbó
de pí, no de carrasca;
salses, oli, pinyons, pebre,
sal, ví, pa, comú vianda,
que a la menuda el pobret
paga en les tendes la farda;
també per a companatge,
cebes, alls, que és la triaca
tot açò de la gent pobra.

dimarts, 25 de juny de 2019

PERE JACINT MORLÀ, ESCRIPTOR BARROC

Pere Jacint Morlà, (*València, ? - +c. 1656), va ser fill natural d’un prestigiós jurisconsult nomenat cavaller. Va poder ser ordenat sacerdot cap al 1626 perquè son pare havia obtingut la legitimació. Va passar la major part de la seua vida com a beneficiat de la parròquia de Sant Martí de València.

Va escriure poesies, col·loquis i altres obres, principalment en la llengua del país. Participava freqüentment en certàmens literaris i festes locals. Malgrat la seua sàtira no molt agressiva, destinada generalment a la diversió del públic, arribà a molestar algú i com a conseqüència passà algun temps a l’antiga presó de la porta de Serrans; aquesta reclusió el va inspirar una llarga composició en vers on contava la seua experiència.

Gaudí de gran popularitat i prestigi a la València del seu temps, però després va ser oblidat durant segles, fins que modernament, el 1995, ha estat editada la seua producció en català, dispersa en diversos manuscrits.

Us oferim el tast de gran part d’una de les seues obres:

ROMANÇ

Per estar cansat del món,
que lo enteniment mareja,
i la mar, de tantes trampes,
corre perill de tormenta,
a cert convent me n’aní
que està fora de València,
de monges que, per enteses,
la discreció les celebra.
Demaní, tocant al torn,
per la mare sor Taleca,
la qual, eixint, me digué:
«So Morlà, passe a la reixa!»
Passí a la reixa i trobí
que havien eixit ab ella
a sor Col i a sor Lletuga,
a sor Andívia i sor Bleda,
monges que tan sols són bones
en lo temps de la Quaresma.
Digueren-me, molt mirlades:
«Si vosté no està de pressa,
a parlar-li vol eixir
la priora, que és discreta.»

*****

Demanà’m que com estava,
gastant conceptes d’entesa,
obligant-me a mi a respondre
de compliments gran arenga.
«Què hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li: «Una gran festa
lo diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per qui?» «Per santa Teresa,
que una confraria funden
de mil indulgències plena.
Hi ha solemne processó,
i lo dilluns, en la iglésia,
hi ha d’haver en una justa
de poetes gran contienda.»
«I qui fa tot eixe gasto?,
que a fe que costa moneda.»
«Frare Manuel Mendoza,
lo que va en una muleta.»
«Deu poder molt, eixe frare!
És de nació portuguesa?»
«Vol veure vosté si pot,
que farà eixir la diablera
i una dansa de peraires

********

«Frare que té tants amics,
serà molt just que el conega.»
«Allargue-li Déu la vida
sense fred i sense febra,
i a pesar de la malícia,
puix en tals obres s’emplea,
mereix son nom fama eterna
i que el món gravat lo veja
en llàmines de llautó

*****

«Pare meu, si ho considera,
bé valen estos versets
quatre lliures de ragea;
però, que gran desditxa que no s’usa
donar-los a los poetes ni una puça!»
Volgué veure lo certamen;
traguí’l de la faltriquera
dient: «Estos són los premis
que donen, senyora meua:
al que farà millors lires
li donen en recompensa
un diamant en un anell,
tan gros com una nespla.»
«Ja el pendran, senyor Morlà,
com un pinyol de cirera.»
«I en les dècimes prometen
de pedres una maceta;
i en la glossa hi ha una tassa
que, per ser tan rica i bella,
podrà beure sens escrúpols
de Bretanya la princesa.
Mes tinc por, segons m’ha escrit
un amic que tinc en Sueca,
que diu: “Amic del meu cor,
si glossa ve de Montalban o Vega,
no hi ha poeta que en la tassa bega.”
Al romanç donen bolsillo,
i, segons modo i manera,
pense que lo hi donaran
a Jacinto de Maluenda,
perquè ha posat tants de medis,
segons m’ha dit una vella,
que em fa estar esbalaït.
So Jacinto bé poguera
deixar-se d’aqueixes coses!
¿No bastava una novena
que ha fet vosté aquestos dies,
a sent Martí i a sent Mena,
i no fer que li parlàs
a Cros Jusepa la cega?
M’han dit que l’ha sobornada
en donar-li aquella lletra
que diu, si mal no recorde:
 “A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»

*****

Responguí-li: «No és excusa
tot allò que lo món usa,
senyora. L’home que és pobre,
li diuen Juan Canelobre;
mes, si diner a sa prosàpia amela,
li diuen Canelobre de Canela,
i si en la tal hacienda té millores,
Canelobre Canela i de Tisores.»
Respongué’m, molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè pense deixar-la molt contenta:

*****

oja’m lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n un cert dia per la Llonja
i posí’m a parlar en Joan Taronja,
i anant los dos devés lo Consolat,
viu que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n a casa, i diu-me una veïna:
 “Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»


dilluns, 3 de juny de 2019

LES COENTES, d'EDUARD ESCALANTE

Eduard Escalante i Mateu (1834-1895) nasqué al Canyamelar per accident -els seus pares anaven de camí cap a Marsella-;  la mare va morir després del part; el pare, que era militar i liberal, va fer padrí d’Escalante un altre liberal, l’editor i llibreter Mariano Cabrerizo, i el deixà a càrrec de tres humils germanes, veïnes circumstancials del Canyamelar. El pare morí quan Escalante tenia cinc anys. Aquest i les seues cuidadores es traslladaren al barri del Mercat. Eduard va estudiar dibuix, literatura i francés al Liceo Valenciano; alguns dels seus companys d'estudis esdevindrien els intel·lectuals de l’època. Quan encara era estudiant, aconseguí una feina de pintor de palmitos o ventalls que li assegurà un mínim d'ingressos durant bona part de la seua vida. Col·laborà en diaris, i el 1855 ja va escriure un parell de miracles vicentins.

Casat amb Amalia Feo, l’any 1857 tingué el primer fill de la seua futura nombrosa família. Aquest mateix any, la baronesa de Benimuslem, amiga de la seua família paterna, veïna i també protectora, va facilitar el seu viatge a Madrid, on conegué dos germanastres amb els quals va mantindre una certa relació posterior.

Començà a ser reconegut com un autor de sainets consolidat a partir del 1868, arran de l’estrena d’Un grapaet i prou. Els sainets eren peces curtes, normalment en un acte, de tema satíric. Les seues obres es van representar en teatres prestigiosos, el de la Princesa, o el Principal.

El prestigi d’Escalante com a autor teatral facilità la seua participació en les tertúlies del diari Las Provincias, que dirigia Teodor Llorente i en les activitats de Lo Rat Penat, promogut per Constantí Llombart. Llorente li aconseguí la plaça de Secretari Administrador de la Junta de Beneficència de València perquè pogués millorar la seua situació econòmica.

A més de les nombroses edicions soltes dels seus sainets fetes en vida de l'autor, el 1894 també van ser publicats en una Colección completa de Obras dramáticas.

Escalante és considerat el pare del teatre popular valencià gràcies als seus sainets bilingües. Estaven ambientats en els barris menestrals de València, i muntats sobre una trama simple, d’amors contrariats que finalment trobaven solució satisfactòria. La força còmica se centrava en el dibuix dels tipus i en la vivesa col·loquial del diàleg; la fina perspicàcia costumista d’Escalante aconseguí de fer en les seues obres testimoniatge de molts aspectes històrics de la seua època.

Des d’una posició divertida, moderada i benigna, va fer crítica social de la petita burgesia, pretensiosa i ridícula, que per afany de pujar en l'escala social convertia en model de comportament tot allò foraster, abandonant fins i tot la pròpia llengua: eren els coents, els cursis, els esnobs… Pel contrari, valorava positivament aquells qui romanien fidels a les essències valencianes. Teodor Llorente arribà a qualificar el teatre escalantià de "sermons sense Ave Maria i sàtires sense fel".

Escalante creà escola, i una gran part del teatre valencià posterior s’inspirà en les seues obres, que l’habituació del públic seguia demanant.

A continuació teniu un fragment de Les coentes, considerada la seua obra pòstuma, copiat (sense les notes) del II volum d’Eduard Escalante, Teatre original complet, edició del 1995, a cura de Josep Lluis i Rodolf Sirera.

LES COENTES
(Fragment de l'escena IX)

SEBASTIANA                                 ¡Qué risa,
                                   Barón!
SENÉN                                  Usté dió en llamarme
                                   Barón... y todos se piensan...
                                   Yo soy Baró de nyinyatge...
SEBASTIANA          ¿y no és barón?
SENÉN                                                 Clar, soy macho.
                                   Digo...
SEBASTIANA                      Hase más retumbante.
SENÉN                      ¡Apchí...! ¿Se han dejado abierta
                                   la ventana?
SEBASTIANA                              Tanqueu.
SENÉN                                                         Tanquen.
                                   ¿M’ha visto? Estaba suando.
ARTEMISA               No corre ni un pelo d’aire.
SENÉN                      Las personas delicadas
                                   Como yo, deben cuidarse.
ROSARIO                 ¡Dise que está delicao!
SEBASTIANA          ¡Qué bromozo es!
SENÉN                                                     ¡Adelante!
SEBASTIANA          ¡Si da usted salud al mundo!
ROSARIO                 ¡Tan robustote!
ARTEMISA                                         ¡Tan ample!
SENÉN                      Justamente ese es mi mal.
SEBASTIANA          ¿Eso es mal?
SENÉN                                             ¡Hi ha pe’a penjar-se!
                                   Al verme como un llaüt
                                   tots ixen en la cantà
                                   de desirme: “¡Hombre usté està
                                   reventando de salut!”
                                   no saben lo que me abronco
                                   de esta robustés insana,
                                   que em costa cada setmana
                                   mantindre més d’un floronco.
                                   Porque esta cosecha impía
                                   es en mí tan abundante
                                   que siempre tengo sobrante
                                   aun cuando reine sequía.
                                   Lo bo és que em veuen patir
                                   lleno de desinquietud,
                                   y aún se atreven a desir:
                                   “¡Tonto, pues si eso es salud!”
SEBASTIANA          Sierto.
SENÉN                                  Espere una meajita,
                                   Que no acaba aquí el bromaso:
                                   hay ves que bajo del braso
                                   siento sierta picorita,
                                   que al prinsipio no me altera
                                   però als pocs minuts que passen,
                                   ¡Cristo!, el sobaco em traspassen
                                   en una aulla saquera...
                                   Creyéndome en l’ataút,
                                   llamo a un médico ¡Yo trino!
                                   y ell dise: “Es un golodrino;
                                   esto no es nada, es salud”
                                   Y con la salud maldita
                                   me té prop d’un mes perdut,
                                   ¡afirmando que es salud
                                   i cobrant-me la visita!
SEBASTIANA          Usted abulta...
SENÉN                                              ¿Abultar?
                                   Pues contarle de sipelas
                                   y flusiones de las muelas
                                   seria nunca acabar.
                                   A mí, un pequeño disgusto,
                                   cualquier impresión... no res,
                                   que me demanen diners
                                    o em donen de xansa un susto,
                                   en seguida me alborota
                                   la sangre –pareix mentira-,
                                   lo mismo que si bollira,
                                   ¡y me hase sudar cà gota!
SEBASTIANA          Causarán impertinensias,
                                   en ello todos convienen;
                                   pero gravedad no tienen
                                   esa clase de dolensias.
SENÉN                      Tampoc són graves ni gravas,
                                   y yo sé las desasones
                                   que paso con los pruñones
                                   y las salidas de fabas.
                                   en fi, váyase al veneno
                                   mi salud...
SEBASTIANA                             ¡Qué ingratitud!
SENÉN                      Desde que tengo salud
                                   no estoy ni dos dias bueno.
ROSARIO                 ¡En quant poc d’aigua s’ofega!
SEBASTIANA          Claro. Yo me ajuegaria
                                   Que en casándose cambía.
                                   Lo mismo era La Borrega.
SENÉN                      ¿Si? Pues seguiré el capricho
                                   y me caso, como hay Dios,
                                   con la que de ustedes dos
                                   me quiera. Lo dicho, dicho.
SEBASTIANA          ¡Jesús!
SENÉN                                  Saber me presisa
                                   si els pete.
SEBASTIANA          (Apart)                   ¡Al fin rebentà!
                                   (Alt)     ¿Lo habéis oído?
ARTEMISA                                                        Mamá...
SEBASTIANA          (A Rosario) Habla tú...
ROSARIO                                                        Me ruborisa...
SEBASTIANA          Niñas, no es ningún aprieto...
SENÉN                      Clar; también podía yo
                                   burrorisarme. L’objeto
                                   es desirme pronto sí u no.
ARTEMISA               Mucho me honra...
ROSARIO                                                  Y a mí...
SENÉN                                                                     Grasias.
SEBASTIANA          ¿Lo ve usted? A las dos les peta.
                                   (Aparte, a las niñas) Pareséis nyim, nyam, terreta
                                   d’escurar, (Alt) ¡Uy que chelasias!
SENÉN                      A las dos; yo solamente
                                   puedo con una apencar.
                                   no sé com s’ha d’arreglar
                                   el assumpt.
SEBASTIANA                              Muy fásilmente.
ROSARIO                 ¿Cómo salimoso del trote?
SEBASTIANA          Por suerte: haséis palletitas;
                                   la que saque las larguitas,
                                   esa se lleva el titote.
ROSARIO                 Ben pensat.
ARTEMISA                                   Pe’a eixir del trot...
SENÉN                      ¿El titote soy yo?
ARTEMISA                                             ¡Xansa!
SEBASTIANA          Ha sido una comparansa...
ROSARIO                 ¡Si m’isquera a mi el titot!
SENÉN                      No vull que me rifen. Ja
                                   triaré la que em parega.
SEBASTIANA          Llévese la que se lleve,
                                   se llevará usté una perla.
                                   Y en cuanto a la dote, grasias
                                   A Dios poseemos tierras...
SENÉN                      Usté me dijo que en Pego...
SEBASTIANA          Allí compró La Borrega...
SENÉN                      Bien valdrán veinte mil duros
                                   las que tengo yo en Culllera.
ROSARIO y ARTEMISA    ¡Vint mil!
SEBASTIANA                                       Usted es pudiente,
                                   pero ellas buscan las prendas
                                   en la persona.

ROSARIO                                         Y las suyas
                                   son estimables.
ARTEMISA                                          Muy bellas.
ROSARIO                 ¡Tan simpático!
ARTEMISA                                          ¡Tan fino!
SENÉN                      ¿Ya me jameláis?
ROSARIO                                               ¿Se acuerda
                                   que prometió acompañarme
                                   esta tarde a comer fresas?
SENÉN                      (Apart) Acompanyar-les vol dir
                                   convidar-les. (Alt) Guardo idea...
ROSARIO                 Cuidadito, que si falta
                                   Le prometió a usté una felpa...
ARTEMISA               Pues la mia será floja...
SENÉN                      ¡Hombre, cómo se despiertan!
SEBASTIANA          ¿Verdad que son muy moninas?
                                   Si las viese La Borrega...
SENÉN                      ¿Que también tienen borregos?
SEBASTIANA          ¿Borregos?
SENÉN                                           Como nomena...
SEBASTIANA          ¡Calle! Si es apellido
                                   de mi esposo, que en gloria estea.
ROSARIO                 ¿Conque iremos?
SENÉN                                                    Bueno, chicas,
ARTEMISA               Pues pronto estamos dispuestas
ROSARIO                 Pronto.
SENÉN                      Lo manco me costa
                                   Quatre pessetes la festa.