dimecres, 21 de novembre de 2018

DÉU I LO MÓN, de BENET ALTET I RUATE


El poeta Benet Altet i Ruate (València, 1827 – 1893) participà en diversos Jocs Florals i conreà la poesia d’exaltació de temes i figures de tradició local, com, entre altres obres, en els poemes Al Micalet de València, A la conquesta de València per lo rei en Jaume primer d’Aragó, o un extens poema èpic en deu cants, dedicat a Sant Vicent.

També és de gran extensió i de caire religiós el que du per títol Déu i lo món, però aquest té la particularitat de estar escrit utilitzant només monosíl·labs, com comprovareu més avall, on teniu algunes estrofes. Per tal de facilitar la lectura he fet certes correccions ortogràfiques, però he mantingut quasi totes les formes ara en desús que, de corregir-les, no donarien la mida del vers.

                                                           DÉU I LO MÓN
9)
Dam la Fé que en un punt a Sant Páu feu
Gran de xic, bo de mal i de flac fort;
Bé tan alt i tan gran que no té preu,
Llum que en mig de la mar nos trau a port,
Do que du els ulls de l'hom cap a son Deu
En tant que en lo món viu i fins la mort....
I ple tot lo sprit meu del teu Sant foc
Vaig a dir quant val Deu i el món quant poch.

57)
Qui té poc seny diu molt i.... no diu res;
Tot qui l'ou d'ell se riu, fins el més ruc;
Mes qui sap, quan un punt un poc fosc és,
Diu molt greu: "-No veig clar; tan sols dir puc
Que és lo mon un breu pas, un buf no més;
Que a l'hom més tes, mes fort, li pot un cuc;
Que la pols de los xics i de los grans
Cap, de cert, en lo buit de mes dos mans" –

121)
¿Que res cuant fas m'ix dret? es que m'ix tort:
¿Que tinc molt temps, molts anys? es que sóc vell:
¿Que sóc molt ruin, molt fluix? no puc ser fort:
¿Que sóc més lleig que un llop? no dec ser bell:
¿Que per sort visc jo huí? puix no me he mort:
¿Que soc prim, flac, sens carn? tinc os i pell:
¿Que no tinc juí, i soc ric? puix visc molt tou:
¿Que no més tinc tres cuens? puix tinc un sou.

385)
Tal és de tots els nats lo trist cert fi:
¡Bell i lleig, gran y xic, set pams de lloc!
¿Y qué se trau del mon? L'hom que té juí
Diu que no res.—¿No res? ¡puix es ben poc!
¡Qui sap, si es pon el sol pa’l que naix hui!
Per punts se'n van els vius; res a fe sóc:
I com ja mai diu res el que se mor
No sé lo que es la mort i li tinc por....

641)
¿Qui, puix, en los alts cels no pren son lloc?
Si és sols el món on visc al cel breu pas
¿Com perc temps que tant val i llest no em moc
I tot lo que vol Deu al punt no faig?
Si tan gran llum me da ¿com veig tan poc?
¿Per què de la trist nit del mon cas faig
I no faig lo que tants de sants han fet
I sent tan bo com ells al ce vaig dret?


divendres, 5 d’octubre de 2018

LO SOMNI DE JOAN JOAN, de JAUME GASSULL


Les dades biogràfiques conegudes de Jaume Gassull són escassíssimes i, en alguns punts, errades. Desconeixem el lloc (Nàpols o València) i la data del seu naixement (circa 1455) i de la seua mort (circa 1515), així com si es va casar o va romandre fadrí.

Son pare va ser Andreu Gassull, secretari d’Alfons el Magnànim, i sa mare, Isabel Alemany, de noble família valenciana.

També sabem que el 28 de juny del 1487, la ciutat de València el designà, entre altres cavallers, per a controlar la porta de Quart, davant el perill de contagi de pesta. Aquesta encomanda se li tornà a fer quan la pesta del 1507, però ja no en la del 1515. Així mateix, fou jutge del certamen poètic celebrat el 1488, en honor de sant Cristòfol.

Residí la major part de la seua vida a València, on, tot i ésser cavaller, formà part del cercle d’escriptors burgesos aplegat entorn de Bernat Fenollar. El 1496 escriví La vida de santa Magdalena en cobles, versificació de la Història de la gloriosa santa Magdalena, de Joan Rois de Corella. És un dels principals autors de l’obra col·lectiva Lo procés de les olives (1497), del caràcter satíric de la qual també participen dues altres obres seues, la Brama dels llauradors de l’horta de València, d’interès lingüístic i sociològic, on fent irònics jocs de paraules amb doble significat defensa l’ús literari del llenguatge popular en contra del purisme idiomàtic, i Lo somni de Joan Joan escrita el 1496, potser en col·laboració amb altres poetes. A més de la sàtira de costums, l’obra de Gassull té interès pels detalls de la vida de l’època, l’erotisme i la vivacitat de l’expressió.

Lo somni de Joan Joan

L’autor somnia que és l’amant d’una dama que acaba de parir, sorprès per l’arribada del dia, ha d’amagar-se sota el llit, i d’allí estant escolta la conversa de les amigues de la dama, que la visiten. Les dones de la reunió, -descrita amb ironia, vivesa, i certa misogínia- pateixen problemes físics i psicològics a causa de l’abstinència sexual dels marits quan, per vellesa, no poden assumir el deute conjugal. Són molt coneguts dos passatges en què la conversa gira al voltant de la destresa o no del marit a l’hora de la relació sexual. En el primer, una de les dones es queixa que té l’hort sec i en l’altre és interessant la reflexió que es fa sobre el mal de mare.

Quan aquestes dones s’assabenten de la controvèrsia dels personatges de Lo Procés de les Olives, sobre la capacitat amatòria dels vells, entre aquells que els criticaven perquè encara volien «menjar olives» fins i tot sense tindre les dents, i els que defensaven el seu dret a practicar l’amor i casar-se amb dones joves, decideixen reivindicar els seus drets, per tal que es compte amb la opinió de les dones a l’hora de fer un matrimoni.

En defensa de la seua llibertat interposen un plet (amb les mateixes formalitats que els de l’època, concurs d’advocats, etc) davant la Deessa Venus i la Raó, que sentencien al seu favor i condemnen els vells a viure apartats de les joves, considerant que si algú d’aquests, molt desesperat, persisteix en el matrimoni desigual, podrà fer-ho, però haurà de permetre que la muller puga gaudir amb algun jove de la seua edat. No cal oblidar que aquesta resolució, fins i tot ara tan moderna, es produeix en el transcurs d’un somni.
Heus ací alguns fragments:
.../...
encara que dormint seguit me sia,
descriure vull un somni i fantasia
que fiu, dormint, una nit en Museros
.../...
jo somniava
que una nit anant caçava
per les teulades,
com entre l'any moltes vegades
vos esdevé,
que·n temps de pluja y en seré
diu hom al cau,
perquè·és la caça que més plau
als bons furons
que saben bé tots los racons
escorcollar.
.../...
d'on me trobí, no sé·en quina manera,
per on ni com, en cambra ben tancada:
la llebre fon una dama que hi era,
jove i gentil, que estava de partera,
.../...
I, estant en tals controversies,
vingué·el marit,
d'on fón forçat davall lo llit
jo m'encaués
i el jorn següent allí restés
tot aquell dia.
.../...
- Quan vos veuré
estar al llit del mal que té
vostra cosina?
- Si n’hi sabeu vos medicina,
dir-la em podeu
(respongué l’altra), i si ho feu
tindré-us per mestra,
que jo fins ara en sóc maldestra,
puix no ho he fet.
- Deveu tenir roïn lluquet,
que en vos l’esca
bona la veig, gentil i fresca;
mes això ho fa...
i, escolteu, feu-vos ençà,
digau-lo ver:
ha-us encertat o fet coster
vostre marit?
si envideu, té-us mai l’envit?
jo crec que no;
digau-m’ho, doncs; dir-vos he jo
també del meu...
puix sospirant me responeu,
mal guany n’hi ha.
del meu vos dic que tots temps fa
grans bancalades;
dos mesos fa que estic debades
que del meu hort
tinc ja mig sec lo morritort,
i el jolivert
tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
-Prou mal son grat, senyora, es mou
lo meu també
(respongué l’altra) i, per ma fe,
ell deixaria
tots quants envits jo fer podria,
abans del llanç,
que jo hi conec gran desavanç
d’un temps ençà
.../...
I en l’entretant, jo sentí dir
-Digau, senyora:
¿i vos, que sou gran oradora
e gran legista,
que al·legueu tant lo Salmista
i lo Tirant;
(perquè esta i jo estem altercant),
digueu-nos: com
lo déu d’Amor ha nom de nom?
-Diga-us-ho ella,
que del senyor Mossèn Corella
llig los més dies
totes les seues poesies.
-Doncs ha nom Gido...
-No tal, mal seny, sinó Cupido.
-Ai! Per ma fe,
saber llegir és molt gran bé
sols per açò;
tan ignorant me trobe jo
.../...
DENUNCIACIÓ POSADA CONTRA LOS VELLS
PER PART DE LES DONES
.../...
Primerament, dien i posen,
no sens dolor,
congoixa, pena i tristor,
que puix els vells
són secs i eixuts més que estornells,
durs i tellosos,
no deuen ser porfidiosos
ni importuns,
puix los estils i furs comuns
i l’edat,
els han del tot ja bandejat
de lleis d’amor;
que, cascú de ells, coneixedor
deu ser de sí,
pensant que són roïn bocí
de mastegar.
.../...
SENTÈNCIA DE LA DEESA VENUS I LA RAÓ
.../...
sentenciem i declarem
que tots els vells;
i els que seran semblants a ells
segons les obres,
no puguen ser d’amor manobres
ni tampoc mestres;
ans, tots aquells que són maldestres
en aquest art,
volem, manem, visquen apart,
fora el ramat;
.../...
perquè el gall que és mal granat
per a llavor,
molt poc li val ser cantador,
puix no fa pondre;
.../...
I en ser de nit,
vagen tantost de taula al llit,
i en bon coixí
reposen bé fins al matí
.../...
I no anar cercant capmeus
ni pedres fines,
comforts, solsits ni medicines
per avivar,
ni fer que puga rebrotar
el margalló,
que traücat, ple de corcó,
no és bo a res
.../...
I els ne donem bastant poder
a totes elles,
així viudes com donzelles,
amb vells casades,
sens que no siguen obligades,
a perdre el dot,
puguen seguir el nostre vot,
si en jovent,
amb ells tindran acostament;
.../...
I perquè més no les fatiguen
amb tals empreses,
els condemnem amb les despeses













diumenge, 24 de desembre de 2017

“EL TITOT”, de CARLES SALVADOR



Carles Salvador i Gimeno (València, 1897 – 1955), mestre, gramàtic i escriptor, és una figura fonamental del Valencianisme, va fer una tasca enorme en favor de la nostra llengua en els temps favorables de la República i en els més durs i foscos del franquisme. Hui seria impossible entendre el valencianisme cultural i literari de la primera meitat del segle passat, sense Carles Salvador, juntament amb altres destacats personatges de la cultura valenciana.

El polític de la llengua, com el definien en aquells anys, fou l’impulsor de la introducció del valencià a l’escola, i, veient la necessitat de comptar amb una normativa bàsica, es convertí en l’introductor destacat del fabrisme al País Valencia, i el màxim difusor de les Normes de Castelló, aprovades el 1932. La seua Gramàtica valenciana, publicada el 1951, va ser llibre de text en els cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat que ell va impulsar. Els cursos obriren el camí a molts valencianistes, que continuaren la seua obra.

Va ser membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, participà activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes del 1937, celebrat en plena guerra, on va fer una ferma defensa de les llibertats i la democràcia. La figura del mestre es va convertir en un del grans personatges de la cultura valenciana de les primeres dècades del segle XX. Al seu ex-libris, Carles Salvador tenia per lema: “València per damunt de tot”.

Considerat el principal dels poetes valencians de l’època, fou un dels introductors de l'avantguardisme a València amb obres com Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). També va ser important la seua prosa, la narrativa (El maniquí d’argila (1931)) i els assajos (Elogi del xiprer (1929) o Elogi de la vagància (1937), entre altres. Era un prolífic articulista en revistes com ‘Foc i Flama’, ‘Pàtria Nova’ o ‘El Poble Valencià’. No va renunciar a altres gèneres, com la novel·la o el teatre.

Hem triat una mostra que potser no és representativa de la seua obra, però resulta graciosa i adient amb aquestes dates.
                                                              EL TITOT

                                                              Pels voltants de la masia
                                                              va el titot;
                                                              sembla que fatilleria
                                                              feu titot d’un vell bruixot.

                                                              Son vestit negre blaveja
                                                              si el recull
                                                              i a ningú del món enveja
                                                              posseït del seu orgull.

                                                             Creu portar sempre a la moda
                                                             son plomall;
                                                             quan s’ho pensa, fa la roda
                                                             i el ventall.
                                                             De son pas mai no en fa massa,
                                                             pinturer;
                                                             poc a poc vol fer la passa
                                                             pel carrer.
                                                             Cada jorn trota i retrota
                                                             per lluir l’ample vestit
                                                             i per res hom li escarota
                                                             la carraca del seu crit.

                                                            Sap baixar per lluïment
                                                            el seu moc; si vol l’arrufa,
                                                            fa una passa i de repent
                                                            se detura al temps que bufa
                                                            i obri airós altra vegada
                                                            son plomall;
                                                            no farà nova petjada
                                                            però sí l’escarafall.

                                                           Fuig de casa i de la jaça
                                                           per, voltant, no anar enlloc
                                                           i no sap que cada passa
                                                           va acostant-lo vora el foc
                                                           car del viure sols li espera
                                                           -bé que mal-
                                                           una taula llaminera
                                                           de Nadal.







dilluns, 2 d’octubre de 2017

LA INFANTA TELLINA I EL REI MATAROT


Francesc Mulet, nascut el 1624 a Sant Mateu, i mort a València el  1675, va ser frare predicador, prestigiós catedràtic de la Universitat de València, poeta i escriptor. A més de poemes, hom li atribueix altres obres, entre les quals són les més probables el “Tractat del Pet” i les satíriques de teatre “Los amors de Melissenda” i “La infanta Tellina i el rei Matarot”, que parodien obres serioses anteriors.

Com que feia ús d’un llenguatge procaç i burlesc, potser no van ser representades en els teatres tradicionals, ans bé serien dedicades a una representació privada, al porxe de la casa d’alguns artesans. Per el mateix motiu, estar escrites amb prou de llibertat i contenir expressions no del tot honestes, mai no van ser impreses segons el bibliòfil Pere Salvà.

Al segle XIX, durant el període de la Renaixença, Constantí Llombart, autor també de l’obra enciclopèdica “Los fills de la morta viva” que feia referència als valencians i la seua llengua, va publicar un volum amb les “Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Francesc Mulet, frare profés dominic”.

El mencionat Pere Salvá i Mallen, en el catàleg de la seua biblioteca anotà que “si be comunament els valencians la coneixen amb el títol de La Infanta Tellina i el Rei Matarot” el manuscrit que ell conservava duia per títol “Comèdia famosa i nova de cent anys, Secret de peixcar tellines y traça d’agafar rates”.

La Biblioteca Valenciana conserva un manuscrit de l’any 1809 que Joan Senent va regalar, el 3 de maig del 1959, al seu fundador Nicolau Primitiu Gómez.

L’argument de l’obra és ben senzill i el descrivim intercalant alguns dels versos de l’obra: Sorollameló, criat de Matarot, rei de la Xina, demana en el seu nom al rei Tabalada la mà de la seua filla, la infanta Tellina, de la qual es va enamorar en veure-la des d’un terrat que treia el cap per un forat, i el sol amb ella jugant, tots els cabells li daurava; i al mirar-li el rei les anques, estava rabiant per ella, la cara li contemplava com en l’alfàs la rosella. Quedà tan enamorat de la infanta, Matarot, que pareix un borinot quan les ales li han cremat i va com gat en gener per les teulades miolant.

Tabalada li nega la mà, perquè segons ell, en tota terra de Bàbia, a ningun arbre, açò és cert, se li pot posar empelt sens que li puge la sàvia; i el té molt esbalaït que el que de gran rei se pica vol casar-se en una xica que encara es pixa en el llit.
Hi ha una conversa entre Piula i Tellina:

        Tellina:   Com vols que estiga alegre amb tanta pena?
                        Una dona com jo no és trista cosa
                        no tindre qui en el niu li fique brossa?
          Piula:   Calla, calla, no plores
                        que bé potser que abans de poques hores
                        estigues ja casada,
                        perquè hui ja ha vingut una ambaixada
                        de Matarot que a demanar t’envia
                        Així que fóra! I quant rebé em sabria!
        Tellina:   I quin nom dius que té eixe que em demana?
          Piula:   Matarot, rei de la Xina o de la Jana
       Tellina:   Matarot! Ai quin nom! Cosa més lletja...
                        Si amb mi se vol casar com no em festeja?
                        Mal nom té per a les dames!
                        Déu me lliure de caure entre ses cames!
                        I  tu Piula, l’has vist?
          Piula:   Sí, moltes voltes
                        pelant fotges el viu per Carnestoltes
                        i altra volta, allà en Cotes
                        estava en un sequiol peixcant granotes
       Tellina:   És home de bon tall, de bona traça?
          Piula:   Escolta’m, i et diré tot el que passa.
                        El rei Matarot, senyora
                        és home tan ben tallat
                        que no hi ha en tota la llonja
                        qui li pose el peu davant.
                        Ample de pits, gros d’espatlles
                        els muscles com un bastaix,
                        els braços com dos biguetes
                        i com dos forques les mans;
                        i així, en igual proporció,
                        és des del mig en avall:
                        parle d’allò que li he vist,
                        que la resta ell se la sap.
                        Les cames com dos ballestes,
                        encara que no és estevat,
                        els peus de rajola i mitja,
                        el ventre com un tabal;
                        el cap com una barcella,
                        la cara com un gegant;
                        i d’açò el que més li agràsia
                        és una berruga al nas,
                        grossa com una albergínia,
                        que fins a la barba li cau.
                        Com té la boca esgarrada
                        i les dents pareixen claus,
                        sobre les dents la berruga
                        pareix que diga: “Mengeu”.
                        Les orelles, llargues i amples,
                        sobre les galtes penjant,
                        van fent aire a la berruga
                        com si foren dos ventalls.
                        Uns ullassos com un jònec,
                        ni ben negres ni ben blaus,
                        perquè són d’estrany color
                        entre verd i nacrat.
                        Si veres la cabellera!...
                        Ben bé es pot envejar
                        per a afegir-la a la cua
                        del cavall més regalat!...
                        La barba la té molt negra,
                        i com és barbiserrat
                        per entre la xemeneia
                        pareix que estiga aguaitant.
                        En fi, senyora, és tot ell
                        un ramellet acabat,
                        que gallardament compon
                        les més belles flors de camp:
                        el llicsó, la regalísia,
                        l’all porro, el lliri blau,
                        el morritort i la ruda,
                        la col, el rave i el nap.
       Tellina:   Doncs amiga, és molt polit,
                        si és com tu me l’has pintat,
                        que els hòmens és bé que siguen
                        molt membruts i apersonats.
                        I que haurà respost mon pare?
                        el cor se me va calfant,
                        i si mon pare fa el ase
                        jo començaré a bramar.
          Piula:   No tingues pena, senyora,
                        que frases no en faltaran.
                        Jo faré que amb ell te cases
                        Si tu ho deixes en ses mans;
                        Però me’n donaràs la paraula
                        que amb Grumet em casaràs,
                        el privat de Matarot.
       Tellina:   Quede des d’ara ajustat.
         
A Matarot no li agrada la resposta de Tabalada, raona que en voler dilatar el casament de la seua filla mostra enteniment poc clar, que la dona i el sarment, són promptes en aferrar; exclama que guarde, guarde bé a sa filla; però jo que sàpiga vull que en la tardança perilla, que la figa si no es cull per punts se’n passa i clavilla.

Amb la col·laboració del conte Grumet, que vol casar amb na Piula, la dama que cuida i bull a Tellina, de molt gran llinatge i fama, com a que li pren l’orina sense fer-li alçar la cama! entraran disfressats a la casa de Tabalada.

A Tellina li arriba un correu que diu que el pardal en el niu ha d’entrar aquesta nit, que vaja i es gite al llit, que li faça al pare el seu paper que la resta ell l’ha de fer. Ella confessa que gran senyor deu ser amor, perquè sense causar dolor Passa el cor i el cor traspassa. Apareix Tabalada i li pregunta de què es queixa. Sorollameló s’ofereix per a curar-la, igual que va fer en una ocasió, quan curà a la novia d’un doctor a la qual no li trobà febre, ni cursos, ni menys prunyons; sols tenia cosquerelles, de les més grosses, en lo rat penat; ell pensa que la infanta té el mateix mal i s’ofereix a curar-la amb caldo d’olives, suc de fava i albercocs.

Tellina replica que té en l’aposento una rata... no, cinc, que la desperten. Tabalada demana una llanterna i que porten ben lligats quatre dotzenes de gats de la primera taverna. Apareix Matarot pregonant: Matarratorum! Matarratorum! Quan el criden s’ofereix a acabar amb els problemes de Tellina. Tabalada autoritza que entre en el dormitori de Tellina i que la veja en camisa, recomanant-li a la filla que com ell és home discret, pot estar ben descansada cara a la paret gitada.

Quan Tabalada descobreix l’engany pregunta a Matarot si no és l’home que es fingeix mata-rates. Matarot replica: Jo sóc, mes no a matar rates, tellines vinc a matar, i diu qui és:

                        Sóc el gran rei Matarot,
                        aquell que, pegant un bram,
                        a Carlemany espantí
                        i al Cid el fiu tremolar.
                        En una barca de canya
                        en l’Albufera embarcat,
                        no vaig deixar fulla verda
                        en les costes d’Alfaraig.
                        Entrí en València la bella,
                        i, per un ves-te’n enllà,
                        al gran Miramamolí
                        fiu com un drap malt llavat.
                        Entre Rascanya i Rovella
                        molts coneixen estes mans,
                        el que feren estes ungles
                        en dos tropes de soldats.
                        No hi ha rei que no em tremole;
                        els quatre de millor tall,
                        que són els de la baralla,
                        estan sempre al meu manar.
                        Açò i altres valenties
                        he fet, com tot el món sap,
                        i últimament a Tellina
                        dins de la closca he peixcat.

Finalment, Tabalada accepta el casament, i organitza la celebració:

                        els massers de la ciutat,
                        que en les masses i les cotes
                        i amb trompetes i tabals
                        vagen cridant que per ordres
                        posen pels carrers draps,
                        posen cresols a les portes,
                        facen bous, festes i balls,
                        traguen a fora les roques,
                        isquen nanos i gegants;
                        tots els tabals i dolçaines,
                        la Diablera, el Rat Penat,
                        els xiquets de Sant Vicent,
                        Les orates i els orats.
                        Vull que isquen tots els oficis,
                        i els homes del Centenar,
                        toquen dolçaines i flautes
                        el ball; i el Mostassaf.

Acaba la comèdia amb Sorollameló dient:

                        Qui tellines vol peixcar,
                        si no porta alguna traça,
                        no podrà, per més que faça,
                        una tellina agafar.

Hem seguit una edició feta l’any 1999 per la Generalitat Valenciana amb el text original, però intentant acostar-lo a les normes actuals.