divendres, 5 d’octubre de 2018

LO SOMNI DE JOAN JOAN, de JAUME GASSULL


Les dades biogràfiques conegudes de Jaume Gassull són escassíssimes i, en alguns punts, errades. Desconeixem el lloc (Nàpols o València) i la data del seu naixement (circa 1455) i de la seua mort (circa 1515), així com si es va casar o va romandre fadrí.

Son pare va ser Andreu Gassull, secretari d’Alfons el Magnànim, i sa mare, Isabel Alemany, de noble família valenciana.

També sabem que el 28 de juny del 1487, la ciutat de València el designà, entre altres cavallers, per a controlar la porta de Quart, davant el perill de contagi de pesta. Aquesta encomanda se li tornà a fer quan la pesta del 1507, però ja no en la del 1515. Així mateix, fou jutge del certamen poètic celebrat el 1488, en honor de sant Cristòfol.

Residí la major part de la seua vida a València, on, tot i ésser cavaller, formà part del cercle d’escriptors burgesos aplegat entorn de Bernat Fenollar. El 1496 escriví La vida de santa Magdalena en cobles, versificació de la Història de la gloriosa santa Magdalena, de Joan Rois de Corella. És un dels principals autors de l’obra col·lectiva Lo procés de les olives (1497), del caràcter satíric de la qual també participen dues altres obres seues, la Brama dels llauradors de l’horta de València, d’interès lingüístic i sociològic, on fent irònics jocs de paraules amb doble significat defensa l’ús literari del llenguatge popular en contra del purisme idiomàtic, i Lo somni de Joan Joan escrita el 1496, potser en col·laboració amb altres poetes. A més de la sàtira de costums, l’obra de Gassull té interès pels detalls de la vida de l’època, l’erotisme i la vivacitat de l’expressió.

Lo somni de Joan Joan

L’autor somnia que és l’amant d’una dama que acaba de parir, sorprès per l’arribada del dia, ha d’amagar-se sota el llit, i d’allí estant escolta la conversa de les amigues de la dama, que la visiten. Les dones de la reunió, -descrita amb ironia, vivesa, i certa misogínia- pateixen problemes físics i psicològics a causa de l’abstinència sexual dels marits quan, per vellesa, no poden assumir el deute conjugal. Són molt coneguts dos passatges en què la conversa gira al voltant de la destresa o no del marit a l’hora de la relació sexual. En el primer, una de les dones es queixa que té l’hort sec i en l’altre és interessant la reflexió que es fa sobre el mal de mare.

Quan aquestes dones s’assabenten de la controvèrsia dels personatges de Lo Procés de les Olives, sobre la capacitat amatòria dels vells, entre aquells que els criticaven perquè encara volien «menjar olives» fins i tot sense tindre les dents, i els que defensaven el seu dret a practicar l’amor i casar-se amb dones joves, decideixen reivindicar els seus drets, per tal que es compte amb la opinió de les dones a l’hora de fer un matrimoni.

En defensa de la seua llibertat interposen un plet (amb les mateixes formalitats que els de l’època, concurs d’advocats, etc) davant la Deessa Venus i la Raó, que sentencien al seu favor i condemnen els vells a viure apartats de les joves, considerant que si algú d’aquests, molt desesperat, persisteix en el matrimoni desigual, podrà fer-ho, però haurà de permetre que la muller puga gaudir amb algun jove de la seua edat. No cal oblidar que aquesta resolució, fins i tot ara tan moderna, es produeix en el transcurs d’un somni.
Heus ací alguns fragments:
.../...
encara que dormint seguit me sia,
descriure vull un somni i fantasia
que fiu, dormint, una nit en Museros
.../...
jo somniava
que una nit anant caçava
per les teulades,
com entre l'any moltes vegades
vos esdevé,
que·n temps de pluja y en seré
diu hom al cau,
perquè·és la caça que més plau
als bons furons
que saben bé tots los racons
escorcollar.
.../...
d'on me trobí, no sé·en quina manera,
per on ni com, en cambra ben tancada:
la llebre fon una dama que hi era,
jove i gentil, que estava de partera,
.../...
I, estant en tals controversies,
vingué·el marit,
d'on fón forçat davall lo llit
jo m'encaués
i el jorn següent allí restés
tot aquell dia.
.../...
- Quan vos veuré
estar al llit del mal que té
vostra cosina?
- Si n’hi sabeu vos medicina,
dir-la em podeu
(respongué l’altra), i si ho feu
tindré-us per mestra,
que jo fins ara en sóc maldestra,
puix no ho he fet.
- Deveu tenir roïn lluquet,
que en vos l’esca
bona la veig, gentil i fresca;
mes això ho fa...
i, escolteu, feu-vos ençà,
digau-lo ver:
ha-us encertat o fet coster
vostre marit?
si envideu, té-us mai l’envit?
jo crec que no;
digau-m’ho, doncs; dir-vos he jo
també del meu...
puix sospirant me responeu,
mal guany n’hi ha.
del meu vos dic que tots temps fa
grans bancalades;
dos mesos fa que estic debades
que del meu hort
tinc ja mig sec lo morritort,
i el jolivert
tot està erm, i tot se perd,
tan tard hi plou!
-Prou mal son grat, senyora, es mou
lo meu també
(respongué l’altra) i, per ma fe,
ell deixaria
tots quants envits jo fer podria,
abans del llanç,
que jo hi conec gran desavanç
d’un temps ençà
.../...
I en l’entretant, jo sentí dir
-Digau, senyora:
¿i vos, que sou gran oradora
e gran legista,
que al·legueu tant lo Salmista
i lo Tirant;
(perquè esta i jo estem altercant),
digueu-nos: com
lo déu d’Amor ha nom de nom?
-Diga-us-ho ella,
que del senyor Mossèn Corella
llig los més dies
totes les seues poesies.
-Doncs ha nom Gido...
-No tal, mal seny, sinó Cupido.
-Ai! Per ma fe,
saber llegir és molt gran bé
sols per açò;
tan ignorant me trobe jo
.../...
DENUNCIACIÓ POSADA CONTRA LOS VELLS
PER PART DE LES DONES
.../...
Primerament, dien i posen,
no sens dolor,
congoixa, pena i tristor,
que puix els vells
són secs i eixuts més que estornells,
durs i tellosos,
no deuen ser porfidiosos
ni importuns,
puix los estils i furs comuns
i l’edat,
els han del tot ja bandejat
de lleis d’amor;
que, cascú de ells, coneixedor
deu ser de sí,
pensant que són roïn bocí
de mastegar.
.../...
SENTÈNCIA DE LA DEESA VENUS I LA RAÓ
.../...
sentenciem i declarem
que tots els vells;
i els que seran semblants a ells
segons les obres,
no puguen ser d’amor manobres
ni tampoc mestres;
ans, tots aquells que són maldestres
en aquest art,
volem, manem, visquen apart,
fora el ramat;
.../...
perquè el gall que és mal granat
per a llavor,
molt poc li val ser cantador,
puix no fa pondre;
.../...
I en ser de nit,
vagen tantost de taula al llit,
i en bon coixí
reposen bé fins al matí
.../...
I no anar cercant capmeus
ni pedres fines,
comforts, solsits ni medicines
per avivar,
ni fer que puga rebrotar
el margalló,
que traücat, ple de corcó,
no és bo a res
.../...
I els ne donem bastant poder
a totes elles,
així viudes com donzelles,
amb vells casades,
sens que no siguen obligades,
a perdre el dot,
puguen seguir el nostre vot,
si en jovent,
amb ells tindran acostament;
.../...
I perquè més no les fatiguen
amb tals empreses,
els condemnem amb les despeses













diumenge, 24 de desembre de 2017

“EL TITOT”, de CARLES SALVADOR



Carles Salvador i Gimeno (València, 1897 – 1955), mestre, gramàtic i escriptor, és una figura fonamental del Valencianisme, va fer una tasca enorme en favor de la nostra llengua en els temps favorables de la República i en els més durs i foscos del franquisme. Hui seria impossible entendre el valencianisme cultural i literari de la primera meitat del segle passat, sense Carles Salvador, juntament amb altres destacats personatges de la cultura valenciana.

El polític de la llengua, com el definien en aquells anys, fou l’impulsor de la introducció del valencià a l’escola, i, veient la necessitat de comptar amb una normativa bàsica, es convertí en l’introductor destacat del fabrisme al País Valencia, i el màxim difusor de les Normes de Castelló, aprovades el 1932. La seua Gramàtica valenciana, publicada el 1951, va ser llibre de text en els cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat que ell va impulsar. Els cursos obriren el camí a molts valencianistes, que continuaren la seua obra.

Va ser membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, participà activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes del 1937, celebrat en plena guerra, on va fer una ferma defensa de les llibertats i la democràcia. La figura del mestre es va convertir en un del grans personatges de la cultura valenciana de les primeres dècades del segle XX. Al seu ex-libris, Carles Salvador tenia per lema: “València per damunt de tot”.

Considerat el principal dels poetes valencians de l’època, fou un dels introductors de l'avantguardisme a València amb obres com Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). També va ser important la seua prosa, la narrativa (El maniquí d’argila (1931)) i els assajos (Elogi del xiprer (1929) o Elogi de la vagància (1937), entre altres. Era un prolífic articulista en revistes com ‘Foc i Flama’, ‘Pàtria Nova’ o ‘El Poble Valencià’. No va renunciar a altres gèneres, com la novel·la o el teatre.

Hem triat una mostra que potser no és representativa de la seua obra, però resulta graciosa i adient amb aquestes dates.
                                                              EL TITOT

                                                              Pels voltants de la masia
                                                              va el titot;
                                                              sembla que fatilleria
                                                              feu titot d’un vell bruixot.

                                                              Son vestit negre blaveja
                                                              si el recull
                                                              i a ningú del món enveja
                                                              posseït del seu orgull.

                                                             Creu portar sempre a la moda
                                                             son plomall;
                                                             quan s’ho pensa, fa la roda
                                                             i el ventall.
                                                             De son pas mai no en fa massa,
                                                             pinturer;
                                                             poc a poc vol fer la passa
                                                             pel carrer.
                                                             Cada jorn trota i retrota
                                                             per lluir l’ample vestit
                                                             i per res hom li escarota
                                                             la carraca del seu crit.

                                                            Sap baixar per lluïment
                                                            el seu moc; si vol l’arrufa,
                                                            fa una passa i de repent
                                                            se detura al temps que bufa
                                                            i obri airós altra vegada
                                                            son plomall;
                                                            no farà nova petjada
                                                            però sí l’escarafall.

                                                           Fuig de casa i de la jaça
                                                           per, voltant, no anar enlloc
                                                           i no sap que cada passa
                                                           va acostant-lo vora el foc
                                                           car del viure sols li espera
                                                           -bé que mal-
                                                           una taula llaminera
                                                           de Nadal.







dilluns, 2 d’octubre de 2017

LA INFANTA TELLINA I EL REI MATAROT


Francesc Mulet, nascut el 1624 a Sant Mateu, i mort a València el  1675, va ser frare predicador, prestigiós catedràtic de la Universitat de València, poeta i escriptor. A més de poemes, hom li atribueix altres obres, entre les quals són les més probables el “Tractat del Pet” i les satíriques de teatre “Los amors de Melissenda” i “La infanta Tellina i el rei Matarot”, que parodien obres serioses anteriors.

Com que feia ús d’un llenguatge procaç i burlesc, potser no van ser representades en els teatres tradicionals, ans bé serien dedicades a una representació privada, al porxe de la casa d’alguns artesans. Per el mateix motiu, estar escrites amb prou de llibertat i contenir expressions no del tot honestes, mai no van ser impreses segons el bibliòfil Pere Salvà.

Al segle XIX, durant el període de la Renaixença, Constantí Llombart, autor també de l’obra enciclopèdica “Los fills de la morta viva” que feia referència als valencians i la seua llengua, va publicar un volum amb les “Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Francesc Mulet, frare profés dominic”.

El mencionat Pere Salvá i Mallen, en el catàleg de la seua biblioteca anotà que “si be comunament els valencians la coneixen amb el títol de La Infanta Tellina i el Rei Matarot” el manuscrit que ell conservava duia per títol “Comèdia famosa i nova de cent anys, Secret de peixcar tellines y traça d’agafar rates”.

La Biblioteca Valenciana conserva un manuscrit de l’any 1809 que Joan Senent va regalar, el 3 de maig del 1959, al seu fundador Nicolau Primitiu Gómez.

L’argument de l’obra és ben senzill i el descrivim intercalant alguns dels versos de l’obra: Sorollameló, criat de Matarot, rei de la Xina, demana en el seu nom al rei Tabalada la mà de la seua filla, la infanta Tellina, de la qual es va enamorar en veure-la des d’un terrat que treia el cap per un forat, i el sol amb ella jugant, tots els cabells li daurava; i al mirar-li el rei les anques, estava rabiant per ella, la cara li contemplava com en l’alfàs la rosella. Quedà tan enamorat de la infanta, Matarot, que pareix un borinot quan les ales li han cremat i va com gat en gener per les teulades miolant.

Tabalada li nega la mà, perquè segons ell, en tota terra de Bàbia, a ningun arbre, açò és cert, se li pot posar empelt sens que li puge la sàvia; i el té molt esbalaït que el que de gran rei se pica vol casar-se en una xica que encara es pixa en el llit.
Hi ha una conversa entre Piula i Tellina:

        Tellina:   Com vols que estiga alegre amb tanta pena?
                        Una dona com jo no és trista cosa
                        no tindre qui en el niu li fique brossa?
          Piula:   Calla, calla, no plores
                        que bé potser que abans de poques hores
                        estigues ja casada,
                        perquè hui ja ha vingut una ambaixada
                        de Matarot que a demanar t’envia
                        Així que fóra! I quant rebé em sabria!
        Tellina:   I quin nom dius que té eixe que em demana?
          Piula:   Matarot, rei de la Xina o de la Jana
       Tellina:   Matarot! Ai quin nom! Cosa més lletja...
                        Si amb mi se vol casar com no em festeja?
                        Mal nom té per a les dames!
                        Déu me lliure de caure entre ses cames!
                        I  tu Piula, l’has vist?
          Piula:   Sí, moltes voltes
                        pelant fotges el viu per Carnestoltes
                        i altra volta, allà en Cotes
                        estava en un sequiol peixcant granotes
       Tellina:   És home de bon tall, de bona traça?
          Piula:   Escolta’m, i et diré tot el que passa.
                        El rei Matarot, senyora
                        és home tan ben tallat
                        que no hi ha en tota la llonja
                        qui li pose el peu davant.
                        Ample de pits, gros d’espatlles
                        els muscles com un bastaix,
                        els braços com dos biguetes
                        i com dos forques les mans;
                        i així, en igual proporció,
                        és des del mig en avall:
                        parle d’allò que li he vist,
                        que la resta ell se la sap.
                        Les cames com dos ballestes,
                        encara que no és estevat,
                        els peus de rajola i mitja,
                        el ventre com un tabal;
                        el cap com una barcella,
                        la cara com un gegant;
                        i d’açò el que més li agràsia
                        és una berruga al nas,
                        grossa com una albergínia,
                        que fins a la barba li cau.
                        Com té la boca esgarrada
                        i les dents pareixen claus,
                        sobre les dents la berruga
                        pareix que diga: “Mengeu”.
                        Les orelles, llargues i amples,
                        sobre les galtes penjant,
                        van fent aire a la berruga
                        com si foren dos ventalls.
                        Uns ullassos com un jònec,
                        ni ben negres ni ben blaus,
                        perquè són d’estrany color
                        entre verd i nacrat.
                        Si veres la cabellera!...
                        Ben bé es pot envejar
                        per a afegir-la a la cua
                        del cavall més regalat!...
                        La barba la té molt negra,
                        i com és barbiserrat
                        per entre la xemeneia
                        pareix que estiga aguaitant.
                        En fi, senyora, és tot ell
                        un ramellet acabat,
                        que gallardament compon
                        les més belles flors de camp:
                        el llicsó, la regalísia,
                        l’all porro, el lliri blau,
                        el morritort i la ruda,
                        la col, el rave i el nap.
       Tellina:   Doncs amiga, és molt polit,
                        si és com tu me l’has pintat,
                        que els hòmens és bé que siguen
                        molt membruts i apersonats.
                        I que haurà respost mon pare?
                        el cor se me va calfant,
                        i si mon pare fa el ase
                        jo començaré a bramar.
          Piula:   No tingues pena, senyora,
                        que frases no en faltaran.
                        Jo faré que amb ell te cases
                        Si tu ho deixes en ses mans;
                        Però me’n donaràs la paraula
                        que amb Grumet em casaràs,
                        el privat de Matarot.
       Tellina:   Quede des d’ara ajustat.
         
A Matarot no li agrada la resposta de Tabalada, raona que en voler dilatar el casament de la seua filla mostra enteniment poc clar, que la dona i el sarment, són promptes en aferrar; exclama que guarde, guarde bé a sa filla; però jo que sàpiga vull que en la tardança perilla, que la figa si no es cull per punts se’n passa i clavilla.

Amb la col·laboració del conte Grumet, que vol casar amb na Piula, la dama que cuida i bull a Tellina, de molt gran llinatge i fama, com a que li pren l’orina sense fer-li alçar la cama! entraran disfressats a la casa de Tabalada.

A Tellina li arriba un correu que diu que el pardal en el niu ha d’entrar aquesta nit, que vaja i es gite al llit, que li faça al pare el seu paper que la resta ell l’ha de fer. Ella confessa que gran senyor deu ser amor, perquè sense causar dolor Passa el cor i el cor traspassa. Apareix Tabalada i li pregunta de què es queixa. Sorollameló s’ofereix per a curar-la, igual que va fer en una ocasió, quan curà a la novia d’un doctor a la qual no li trobà febre, ni cursos, ni menys prunyons; sols tenia cosquerelles, de les més grosses, en lo rat penat; ell pensa que la infanta té el mateix mal i s’ofereix a curar-la amb caldo d’olives, suc de fava i albercocs.

Tellina replica que té en l’aposento una rata... no, cinc, que la desperten. Tabalada demana una llanterna i que porten ben lligats quatre dotzenes de gats de la primera taverna. Apareix Matarot pregonant: Matarratorum! Matarratorum! Quan el criden s’ofereix a acabar amb els problemes de Tellina. Tabalada autoritza que entre en el dormitori de Tellina i que la veja en camisa, recomanant-li a la filla que com ell és home discret, pot estar ben descansada cara a la paret gitada.

Quan Tabalada descobreix l’engany pregunta a Matarot si no és l’home que es fingeix mata-rates. Matarot replica: Jo sóc, mes no a matar rates, tellines vinc a matar, i diu qui és:

                        Sóc el gran rei Matarot,
                        aquell que, pegant un bram,
                        a Carlemany espantí
                        i al Cid el fiu tremolar.
                        En una barca de canya
                        en l’Albufera embarcat,
                        no vaig deixar fulla verda
                        en les costes d’Alfaraig.
                        Entrí en València la bella,
                        i, per un ves-te’n enllà,
                        al gran Miramamolí
                        fiu com un drap malt llavat.
                        Entre Rascanya i Rovella
                        molts coneixen estes mans,
                        el que feren estes ungles
                        en dos tropes de soldats.
                        No hi ha rei que no em tremole;
                        els quatre de millor tall,
                        que són els de la baralla,
                        estan sempre al meu manar.
                        Açò i altres valenties
                        he fet, com tot el món sap,
                        i últimament a Tellina
                        dins de la closca he peixcat.

Finalment, Tabalada accepta el casament, i organitza la celebració:

                        els massers de la ciutat,
                        que en les masses i les cotes
                        i amb trompetes i tabals
                        vagen cridant que per ordres
                        posen pels carrers draps,
                        posen cresols a les portes,
                        facen bous, festes i balls,
                        traguen a fora les roques,
                        isquen nanos i gegants;
                        tots els tabals i dolçaines,
                        la Diablera, el Rat Penat,
                        els xiquets de Sant Vicent,
                        Les orates i els orats.
                        Vull que isquen tots els oficis,
                        i els homes del Centenar,
                        toquen dolçaines i flautes
                        el ball; i el Mostassaf.

Acaba la comèdia amb Sorollameló dient:

                        Qui tellines vol peixcar,
                        si no porta alguna traça,
                        no podrà, per més que faça,
                        una tellina agafar.

Hem seguit una edició feta l’any 1999 per la Generalitat Valenciana amb el text original, però intentant acostar-lo a les normes actuals.


dijous, 20 de juliol de 2017

EL CUL I L'ESTIU

Rodant els mots he trobat uns  textos relacionats. Són coses una mica antigues, però que encara conserven gràcia i frescor, cosa que va bé per a l'estiu.
El primer, CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL, és de Josep Pla, escrit als anys 1970/71, quan ell tenia 74, anys. El segon, adjunt al primer, és molt curt i va escriure-lo Joan Solà cap al 1999. El tercer, AGOST: EL CUL, és de Joan Francesc Mira, anterior a l'any 1987. He anotat els enllaços d'on els tret.

CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL

Josep Pla:

EL CÈLEBRE NATURALISTA BUFFON, en la seva coneguda «Descripció de l'home», escriví les següents paraules, que deixarem en francès, per a més fidelitat: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n'appartienent qu'à l'espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes n'a des fesses. Ce que l'on prend pour cette partie, ce sont leurs cuisses. Perfecte. No hi ha res, em sembla, a replicar.

Així, doncs, les anques dels homes i de les dones —el que amb el seu permís anomenarem el cul— són un privilegi de l'espècie humana. Cap altre animal no pot disposar d'una cosa semblant. És un privilegi? És probable. És un fet, però, que, d'aquestes coses, durant molts anys, ningú no en gosava parlar —i encara menys subratllar-ho. Quan jo era jove —i total tinc, en aquest moment, 74 anys— imperava sobre les anques una reserva absoluta, total. Passava una cosa curiosa: quan una dona o un home té un privilegi o es pensa que el té, el sol manifestar d'una manera o altra —el sol ensenyar. De vegades —generalment— aquest privilegi és una pura il·lusió de l'esperit, una simple ficció personal. No hi fa res. Tant si el privilegi és real com si és una pura, vaga, abstracció, es manifestava. El privilegi de tenir anques era una excepció: es feia tot el que convenia per ocultar-les.

Tot sembla indicar, però, que les coses han sofert un gran canvi. Avui, és possible de llegir en els diaris, molt sovint, frases com aquesta: «La moda vestimentària dels nostres dies —ara ens trobem en els anys 1970-1971— ens porta fatalment a aquesta constatació: mai, el que se'n diu mai, la part posterior de l'ésser humà no havia estat posada en evidència com en els nostres dies, ni per mitjans més sàviament concertats i combinats». Parlant en general, la frase és absolutament certa. Tothom se n'havia adonat. Si utilitzo, ara, els diaris com a mitjà d'informació és perquè hi ha molta gent que, a pesar de veure les coses amb els seus propis ulls, no les creuen si el diari no ho porta —si no ho llegeixen en un paper de diari.

Hem passat d'una determinada situació a la situació contrària, d'una manera inqüestionable. La situació a què hem arribat permet d'afirmar que el darrera de les persones de sexe femení, sobretot, ha arribat a un prestigi absolutament considerable. Anys enrera, aquest prestigi també existia. L'objectivitat m'obliga, en aquest moment, a demanar als meus lectors que eliminin, encara que només sigui un moment, la tendència a la hipocresia sistemàtica. Sí. El prestigi era real. Succeïa, però, que hom feia tots els possibles per no fer remarcar el privilegi de què parlàvem fa un moment. Per altra part, la convenció social normal exigia de no parlar-ne. I, així, el privilegi quedava ofegat. Però no ens hem pas d'enganyar: el prestigi ha existit sempre. I, si existia, alguna raó devia tenir. No se'n parlava. Ja n'hi havia prou! S'havia posat una convenció agradable per a tothom sobre un estat de naturalesa més aviat horripilant. Això és la civilització. La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens doni la gana. Consisteix a no caure mai en la realitat bruta i elemental —a fer o deixar de fer les coses que la societat exigeix o rebutja d'una manera indiscutible i sense compliments.

Hem passat, doncs, d'una banda a l'altra. No voldria pas dir que tothom s'hagi decidit pel desplaçament i hagi fet el moviment pendular. No. La discreció sembla encara prou vasta. Ara, ens equivocaríem si exageràvem la realitat. En aquest moment, l'ostentació femenina, sobre un panorama humà que va dels set als setanta-set anys, és molt voluminosa. La particularitat anatòmica dels éssers humans té molta visibilitat. Llegeixo que un escriptor polonès de molta anomenada, Gombrowicz, pretén, en un assaig molt documentat, que hem entrat en la civilització del cul. Si aquesta afirmació hagués estat exaltada pels representants de la moralitat professional no hauria pas tingut gaire valor. Vaig veient, però, que l'exalten i la difonen moltes persones a les quals la moralitat fa horror. Jo també ho crec. La gent es passa de rosca. En fa un gra massa. Extrema excessivament determinades particularitats.

Les persones que creuen que la societat que tenim davant és sobretot una societat d'estiu, inseparable de la calor i, en definitiva, del clima del Mediterrani, tenen raó des d'un punt de vista superficial. A l'estiu, a les platges i a les piscines, s'hi concentra una quantitat desorbitada de gent, una gran densitat de carn humana, pràcticament despullada. El resultat, però, no és pas gaire brillant. Potser mai no havia estat possible de contemplar una quantitat concentrada de monstres fenomenals, horribles, com en aquestes canícules mediterrànies. És impressionant. El resultat d'aquesta contemplació és contraproduent. Objectivament parlant, la bellesa, el que s'anomena la bellesa, no té gairebé mai res a veure amb el cos humà. La bellesa és cosa de les estàtues. Hi ha noies adolescents —algunes— d'una gran bellesa, perfectament ben construïdes, admirables. Però la bellesa femenina dura dues o tres primaveres i s'ha acabat. La decepció que produeixen aquests espectacles incita l'espectador a entrar en un narcisisme, en una indiferència marcada.

La densitat del cul arriba a embafar i produeix una crítica que, probablement perquè és tan fàcil, tendeix a un cinisme inhumà. Cinisme que, en definitiva, no és més que una manifestació d'ignorància i d'una descortesia intolerable. El món és tal com és i no en tenim d'altre; els homes i les dones som el que som, no tenim altra forma que la que presentem. La no acceptació d'aquests fets és un símptoma d'energumenisme excessiu. Practicar la comprensió humana no és pas fàcil. Cal haver superat l'infantilisme i els capricis personals. La moneda corrent és el grotesc, i no en podem utilitzar d'altra. La comprensió humana implica l'acceptació del grotesc a cada instant. De vegades és difícil d'entrar-hi. El sentit de l'humor ho pot lubrificar. Aquest sentit ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer. I això és el que passa, a l'estiu, en aquests topants tan animats per la presència de tants de monstres per metre quadrat, com tothom pot veure.

A l'hivern és diferent. La cosa és més picant, perquè tot és més individual. Les dones, a Europa, no poden anar vestides contra el clima, que, en aquest continent, és més aviat fred. I, així, les dones, quan arriba el mal temps, es vesteixen, però ho fan —aquests últims temps— amb escletxes a través de les quals és possible d'observar nuditats extremament vives. Per altra part, en aquests temps, no es produeix l'embafament que, d'una manera indefectible, ocasionen les grans aglomeracions. El sentit, però, és el mateix, tot i que es mantingui en un terreny més individual i confidencial. Sigui com sigui, la cosa no té dubte: és a l'estiu que la situació agafa un aspecte visible i inqüestionable.

La frase de Gombrowicz —em sap greu que el nom de l'assagista no sigui més lligat a la llatinitat, perquè, ara que vivim un moment de cosmopolitisme cultural, els noms remots fan un efecte estrany i, com a màxim, indiferent— ha donat origen a molta elucubració. Els escriptors normals de llengua francesa han dit davant una possible civilització del cul: quan el cul puja, el cap baixa. És el que resulta de l'observació del que els francesos en diuen la culbute, i que nosaltres en diem el capgirell, que no és res més que una pujada del cul i una baixada del cap. És la definició del Littré: cul par dessus la tête: culbute. Molt bé. La realitat és aquesta.

Ara, d'aquesta definició els elements diríem immobilistes o classicistes n'han tret algunes conseqüències. Diuen aquests senyors que les anques humanes formen part del concret, del precís i de l'anecdòtic i que la civilització és inseparable d'una visió més llarga, més vaga i més futura de les realitats immediates. És una afirmació molt ben girada, sempre que es tingui en compte la seva immensa tristesa. Llevat d'una petita minoria extremament narcisista, la generalitat dels homes vol una anca, i no els poden treure d'ací. Hi ha l'instint irreparable i brut, malgrat els resultats sempre deceptius. La chair est triste —hélas! —escriví Verlaine. Però tornem a començar. És una cosa que no s'acaba mai i que durarà mentre hi hagi homes i dones sobre la terra. Per altra part, la cosa és antiga, antiquíssima: forma part de la vaguetat del món —probablement és l'única cosa concreta de la vaguetat del món. Ara diuen que, en el sector estètic, l'exhibició substitueix l'estil i el pensament. És molt possible. Ara jo voldria saber quina relació té l'estètica amb la vida, més enllà de les ínfimes i honorables minories. Aquestes minories poden fer, fan, algunes coses. Tot està dominat per les masses envaïdores. Ho repeteixo: tot està dominat per les masses envaïdores. Volen viure bé: volen que els wàters funcionin, que hi hagi gas a les cuines, que hi hagi aigua corrent, amb els aparells electrodomèstics corresponents. Tot això està molt bé, però no crec que hagi canviat la nostra civilització per res. Ha accentuat la civilització burgesa. Ha demostrat que ningú no vol ésser pobre, sinó ric. Tothom vol entrar en la societat de consum: cada dia —en aquesta postguerra la cosa és més evident— la gent consumeix més. És degut, probablement, al retard que portem. Però, a part el retard, hi ha encara una tendència més profunda: Catalunya és un país en què la gent vol ésser rica. Els observadors afirmen que hi ha pobles per als quals la riquesa o la pobresa és indiferent. No ho he cregut mai. Jo crec que tothom vol ésser ric i que els pobles que no poden arribar-hi és perquè no poden resoldre el problema —per la raó que sigui —per la pobresa intrínseca del país o perquè estan endogalats per un sistema social que els ho impedeix.

Jo no crec en un canvi de civilització en el món occidental —si no és que es produeixi una catàstrofe immensa. El diagnòstic de Gombrowicz és divertit; però, de la seva formulació, no se'n dedueix res de particular. Es tracta d'una manipulació comercial d'una amplada considerable. Dirigit per una banda d'hàbils aventurers, d'aventurers dedicats no pas a la creació, sinó a la vulgarització, hom ha transformat el sistema clàssic de vestir, imperant en aquests últims decennis, utilitzant consideracions eròtico-històriques lligades amb la tendència present, en un exhibicionisme picant i provocatiu. La característica més viva d'aquest moviment no és més que una: la rendibilitat. El que s'anomena l'art nou ha adoptat una posició contra el capitalisme, contra la indústria i el comerç, però, en definitiva, aquest art s'ha convertit en la forma més rendible del capitalisme, de la indústria i del comerç. El fet no és pas inèdit. Des que existeix alguna forma del comerç, lliure, vull dir de la burgesia, l'absorció existí sempre. Ara, el que passa en els nostres dies, potser, en la vida normal, no havia existit mai.

La gent demana una llibertat d'expressió. El fet és arcaic.

Sempre ha estat així. En aquest moment, la forma d'expressió ha estat la que tenim davant els ulls a cada instant. En altres moments, les formes d'expressió havien estat més acceptades per gairebé tothom. La llibertat d'avui reivindica, per als qui l'exerceixen, el dret il·limitat d'ésser ells mateixos deixant purament als altres el deure de reconèixer-ho, facin el que facin. En la cultura de masses, tot és col·lectiu. És un missatge casernari, de ramat. Les seves expressions són gregàries. En aquestes expressions, rarament, s'hi troba un pensament, un estil —és a dir, una forma. Tota forma implica un allunyament de la matèria bruta. Ara hem arribat a la matèria bruta, a la desintegració total de la forma. I aquesta obra ha estat feta i la fan grups d'aventurers que solen anomenar-se «grups culturals», constantment protestataris però interessats purament en la rendibilitat. La protesta és antiburgesa, anticapitalista, però —només pensen en la rendibilitat. La rendibilitat ha passat a ésser l'obsessió, l'ideal general. I, com sempre, el capitalisme, la burgesia, per indiferència o per impotència, ha callat. D'aquest cantó tot es va aigualint i desvirtuant.

És molt curiós el que passa: hi ha avui grans empreses, considerables negocis, que obtenen grans profits de l'obsessió sensual, de la confusió mental, de la vulgaritat, de la subversió de determinats principis essencials. Mai no s'havia treballat, en aquests aspectes, amb una amplitud econòmica semblant. Les dones han seguit, és clar. Quan una cosa es posa de moda per les dones, s'hi tiren d'una manera cega, ràpida i des del nord de Noruega al Cap de Bona Esperança. Les dones tenen un instint de caserna, de ramat. Accepten o deixen una cosa amb la més gran facilitat, sense pensar-s'hi, en virtut del mimetisme més mecànic. D'ençà de l'existència de la massivitat, el fet s'ha accentuat. Aquests moviments vastíssims i gregaris, ¿han augmentat el gust, han fet més plausible la vida, l'han més o menys ennoblida? I ara! Hi ha algunes, poques, escassíssimes dones agradables a la vista. La immensa majoria són una monstruositat —igual que els homes, és clar. Però tot això és igual. Les dones, com l'alimentació, són cada dia més susceptibles de crear rendibilitat.

I a aquests extrems hem arribat, sobretot ara a l'estiu, en aquests topants.

[Les Hores]


Joan Solà:

El dia 2 de desembre 1999, en la seva col·laboració del dijous a l'Avui, el professor Joan Solà afirmava el següent, que, directament o indirectament, sembla relacionat amb la citació de Buffon que fa Josep Pla en aquest text.
No cal que els digui per què, però el cas és que remenant coses del metre, he anat a raure al cul (el salvo honor, com en deien al segle passat; o «amb perdó», que ens van ensenyar a dir de petits), i en trobo aquesta definició en un bon diccionari especialitzat: "Part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu". La primera reacció és de sorpresa: ¿aleshores un cavall, un conill, un moixó, un peix no tenen cul? Vinga: diccionaris de sinònims. Hi apareix anca i gropa, però no sembla que ni l'una paraula ni l'altra siguin exactament això: mirin diccionaris.



AGOST: EL CUL

Joan F. Mira:

Rellegint Les hores, de Josep Pla, trobe una citació preciosa de Buffon: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a de fesses.» Aquells il·lustrats i enciclopedis­tes del XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que ho compartim tot amb la resta dels mamífers, absolutament tot, tret del cul. El cul és privilegi exclusiu dels humans, mar­ca distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, és una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, s’estranyava el senyor Pla, escrivint l’any 71, que un tal privilegi, durant segles i segles ignorat, amagat, objecte de discretíssim silenci, fóra de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. ¿És que anem cap a unacivilització del cul?, es pre­gunta passablement horroritzat. Li resulta, pel que diu, profundament desagradable que la moda marque la forma de les anques, o que la gent —les dones— les ensenyen lliurement a la platja. A mi, però, em sembla perfecte, de primera: si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista i encara més al tacte, ¿per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar?

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. El cul és privilegi de l’espècie, sí, però més pri­vilegi de les dones que dels homes. Les anques feme­nines són —¡ai, ja hi tornem!— més redones, abundo­ses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha molts més homes atrets per un cul de dona que dones per un cul masculí. Qui sap si és per això que, ara mateix, quan les adolescents es posen brevíssims biquinis o banyadors que fan ben manifesta la creixent generositat humana del seu darrere, els xicots de la mateixa edat van per la platja amb uns amples sara­güells fins als genolls. És que en matèria d’atributs carnals, per poc que ens hi parem a pensar, tot es complica.

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 275-276