Ana Maria Ibars i Ibars, (València, 29-2-1892 / 9-1-1965) fou mestra i una de les primeres escriptores valencianes del segle XX, també coneguda com a MARIA IBARS.
D’origen
humil, els seus pares treballaven al servei d'una de les famílies mes riques de
Dénia, que periòdicament feien estades a València, on Maria anà a estudiar
Magisteri, allí va coincidir amb Carles Salvador, les idees del qual, sobre la
necessitat de renovar l'escola i sobre la supervivència de la llengua nadiua a
través de la literatura, van influir decisivament en ella.
Obtingué una plaça a la Font de
la Figuera; allí es casà, però el matrimoni no va ser precisament feliç, per la
qual cosa va dur una vida independent. Quan els seus dos fills començaren els
estudis superiors a València, hi aconseguí un trasllat. La separació
matrimonial de fet li va permetre una relativa llibertat per a incorporar-se al
món literari valencià. Va mantindre una tertúlia privada a casa seua, on
acudien alguns altres escriptors de l'època, com Enric Soler i Godes o Carles Salvador,
del qual es va fer alumna de Carles Salvador i obtingué el nomenament de
professora el 1936.
Malgrat que la presència pública
de la dona experimentà un avanç important per aquells anys, una dona escriptora
era encara un element singular. Carles Salvador encoratjà Maria en la seua
afició a l'escriptura, revisà i gestionà la publicació, durant els anys 1935 i
1936, dels seus primers modestos escrits al diari Las Provincias, en la
secció «De la nostra terra».
Després del parèntesi de la
guerra, Maria, catòlica convençuda i de dretes, superà la depuració franquista
amb informes favorables i continuà en el magisteri.
Cap a finals dels anys 40, durant
les estades de vacances a Dénia, afermada la seua vocació literària, practicà diversos
gèneres, poesia, conte i la novel·la, així com incursions en la prosa
periodística i el teatre. Durant aquells anys difícils de la postguerra va
assumir l'estratègia cultural de Carles Salvador i el seu grup, participant
activament a Lo Rat Penat i publicant, amb les ben conegudes limitacions
del moment a l'ús públic del català, allà on podien, com a l’editorial Sicània.
La vessant narrativa, representa,
sense cap mena de dubte, l'aportació principal de Maria Ibars a les lletres
catalanes En aquell moment era quasi exclusiu el model tradicional de la
«narrativa popular» d'El Cuento del Dumenche, una literatura de qualitat
mínima, d'ortografia i lèxic castellanitzats, que seguia els patrons del vell
fulletó.
El 1949, a l’edat de 56 anys donà
a conèixer el seu únic recull, Poemes de Penyamar, on predomina el cant
al paisatge i un cert to sentimental que també veiem a les seues narracions. Penyalar
era el nom de la rota (una casa) que tenia a Dénia, als peus del Montgó.
De fet, configurà en les seues obres un univers global sota el lema «A
l'ombra del Montgó», amb voluntat de literaturitzar un territori i una
societat on encara eren ben vives les tradicions populars, que ella sentia amenaçades
i volia «preservar» de la modernització.
Publicà les novel·les Vides
planes (1962) recreació de la vida rural a Dénia, i L’últim serf
(1965), per aquesta rebé el premi Jocs Florals de València; ambientada en el
món obrer dels magatzem de la pansa, incorpora elements propis de la novel·la
de caire social.
Entre 1961 i 1967 publicà una
sèrie de contes dins la col·lecció Nostres Faulelles.
Va passar els darrers anys de la
vida entre Dénia i Madrid, on vivia la seua filla, la coneguda pedagoga Raquel
Payá i Ibars.
L’obra de Maria Ibars no va ser
innovadora, es troba en una cruïlla entre el romanticisme, el costumisme, i el
naturalisme, encara que, amb els seus encerts i les seues mancances, resulta
ben rellevant i representativa del difícil període literari de la postguerra. Potser
pel seu conservadorisme, no explicità mai per escrit la seua posició respecte
del moviment feminista del moment ni de les seues reivindicacions del període
republicà, però és evident que la seua és una literatura de dones; cal no oblidar la seua vivència personal. La
perspectiva femenina, el compromís implícit i permanent amb les desiguals
condicions de vida de les dones, resulta, potser, un dels aspectes més
suggerents i vius de la seua obra.
L’any 1992, amb motiu del
centenari del naixement de Maria Ibars, va ser reeditada la major part dels
seus escrits, fins i tot es recuperà algun d’inèdit, com una obra teatral
relacionada amb un tema religiós popular: Els miracles de Teulada.
El 2015, amb motiu del
cinquantenari de la seua mort es van establir a Dénia unes «Rutes literàries
Maria Ibars».
L’any 2022, l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua, en el seu ple del 4 de febrer, va declarar el 2024 Any de Maria
Ibars, tot considerant l'ús que va fer l'escriptora del paisatge com a tema de
la seua producció literària, la perspectiva femenina i el seu compromís amb les
desiguals condicions de vida de les dones.
A penes les llums virolades de
l'alba donaven relleu i color a les coses, s'espavilava la ciutat, més matinera
en la "temporada" perquè rar era qui no augmentava les tasques
ordinàries amb algun treball de magatzem o conseqüència d'ell, ja que fins les
criades preferien perdre les cases en què servien que deixar d'anar a la pansa.
Es feia de dia i els cossos ja
refets del cansament enganxaven les antenes del deler en la nova jornada. Pel
voltant de les façanes del magatzem, les cavalleries, entumides per la rosada,
prenien noves postures que els feen perdre les lleugeres mantes que les
protegien; es tombaven recolzant-se i bramulant del plaer de la llibertat;
prenien correguda percaçant-se amb atracció sexual, travant-los els peus els
arreus solts, o cercant el sac de la palla amb renills goluts. El pacient
enganxat a barres, que no es deslliurava perquè les closes no podien amb el
pesat carregament, donava més d'una estrebada al carro que fea bambolejar la
pomposa tenda, ple del desig de moure's també en el bellugueig matinal. Els
esblanquits envelats cabotejaven pesadament pels nombrosos quintars de pansa
que portaven des de la sorra penjollosa a l'arc del tendall. Començà el trànsit
i hagueren els carreters d'abandonar el jaç fet d'estores al recer del carro
més gran, o devallar del més amunt de la càrrega on dormien embotits en la comba
de la lona, per arrenglerar els animals vora les ceres i deixar l'entremig sens
impediments.
També el magatzem anava obrint
els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l’aire acre i fortament
carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alè marí. Arribaven
els bracers i per les entreobertes portes es ficaven en els penombrosos locals.
La brusa de pisana quadrejada i els cabassets del recapte dels que vivien lluny
quedaven penjats de qualsevol clau de les parets mestres i les espardenyes de
cànem i veta negra eren rellevades per les d’espart que resistien millor
l’estrop del treball. L’encarregat, el primer que s’enjovava, el que obria les
portes, anava distribuint-los:
—Tu, a la cambra; vosaltres, a la
màquina; dos, a les estores, eixos, al selecte; aquells, al rebedor; estos, a
encofinar...
Els xiquets, aspirants a futurs
bracers, els aprenents del magatzem, agafaven les graneres o rastells i, jugant
a treballar, s’afanyaven per deixar propi el gran indret, obrant apressa, mig a
fosques, duts pel costum. Tan sols en els racons més endinsats s’encenien a
mitja potència algun llum de gas
En quant la claror permetia
distingir les panses en les paletes, s’obrien les altes portalades que es veen
concorregudes com forats de formiguer. La de «dalt» rebia gent provinent de les
Bovetes, Palmars i Marines, suoroses, sempre apressades, amb la impedimenta de
berenes, criatures i passejadores; de «baix la mar», del Raset, de la
Fontanella, dones lleugeres, fetes a l’activitat marinera, d’airositat que dóna
el saber dur un cove en la coroneta ple i equilibrat, regalimant-los pel
cabell, d’ulls un tant fixos, fets a escodrinyar llunyanies mediterrànies en
espera de les barques, oloroses a peix amb el qual havien trafegat ans d’eixir
de casa. Les del Faramull, abillades més arreu pel matí, endormiscades encara
perquè la proximitat en què vivien els llevava poc de temps i els permetia
passar els descansos en casa i entornar-se per les vesprades. Les de les Rotes,
que travessaven la ciutat netes i retocades amb cistellets amanits per fer el
mercat aprofitant anades i vingudes...
La de «baix» s’engolia als que
venien de les Rotes, amb la faç salitrosa olorant a pols de les barques en
carena; als dels Campussos, de cares ennegrides i refrescats per la caminata a
vora mar a l’hora en què la brisa es deté per mudar-se, resguardats els
criançons de la frescor, a l’acaronament del pit i ple el calcer d’arena; als
de les Alqueries, empolsimats els peus de la terra més roja; als de «dalt
Dénia», toves elles, remirades, que no pregonen els seus detalls, que són
encaixonadores...
Il·lustracions d'Antoni Ferrer, fotogravats de Vilaseca. Editorial Sicània, València, 1965.
Ed. Alfons el Magnànim, València,1993.
