dilluns, 6 de juliol del 2015

DE LA MUNTANYA I DE VORA MAR, Estampes d’Alcoi i de la Marina

Aquests són el títol i subtítol d’un llibre publicat per l’editorial L’Estel, de València, l’any 1975. Una reelaboració de narracions publicades anteriorment, pels anys cinquanta, pel seu autor, Jordi Valor i Serra, alcoià, nascut el 12 d’octubre del 1908 i mort el 30 de setembre de 1984.
Ens hem permés copiar alguns fragments de la titulada “Pasqua de Resurrecció”:


En el riuet de Moia trobaren un grapat de patrulles, carregats tots amb els típics arreus de la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i guitarra. El sol, que eixia en aquells moments pels llunyans cims de l’Aitana, banyava de gloriosa porpra les cares rosades i alegres dels pinyaters. I les colles que pujaven darrere començaren a cantar la vella cançó de:

                                               Serra de Mariola,
                                               tota a floretes,
                                               on van les socarrades
                                               a fer botgetes

omplint-se així de veus matinals tota la serra, des de la font de la Uixola fins a la porta de l’ermita de Sant Cristòfol que domina la comarca.
Allà al fons es veia Alcoi, una mica emboirat per l’alè càlid del respirall nocturn de més de quaranta mil ànimes.
Mentre que quatre xicotes, germanes o promeses dels companys, que havien arribat darrere, preparaven l’almorzar damunt del guaret d’un bancal entre penyes, s’encaminaren la colla de jovençols cap a l’era, on un rogle de gent feia pressentir una discussió interessant.
-¿Qui és, xe? ¿Què hi ha? –preguntà un.
-El tio Bamba que està barallant-se amb dos botiguers que han portat un gramòfon -digué un altre eixint del rogle-. Sempre en té de les seues.
El tio Bamba era el mestre de la guitarra: un vellet de més de seixanta anys, que a pesar de portar-los de càrrega en un seguit treball d’obrer, no es deixava cap festeta campestre sense acudir amb la seua guitarra, famosa i d’allò milloret que es feia a València fa cent anys, puix que l’heretà del seu avi, que la portà a Alcoi en una diligència de sis cavalls i tres majorals en el temps de la guerra dels francesos. El tio Bamba, a la Font Roja; el tio Bamba a Sant Antoni; a totes parts on hi hagués gresca i vinet; per consegüent, ell no podia mancar aquest jorn en Sant Cristòfol. En aquell moment estava discutint sobre com són de malastrucs aqueixos aparells que hi ha ara per a fer música.
-Està molt bé, tio Bamba -contestà u del botiguers-; però vosté no ens pot privar que toquem el gramòfon... Cadascú és lliure!...
-Jo no puc privar-vos-ho; però si m’arriba el soroll a l’orella, sí que puc arrear una cantalada i partir pel mig eixe això indecent.
Tots es quedaren parats. Els del gramòfon marmolejaven entre dents paraules que no serien gens de favor per al noble vell; però aquest, no fent cas, agafà la guitarra i començà a cantar amb fruïció:

                                               Esta nit he dormit bé;
                                               m’he gitat en la pallissa:
                                               les rates m’han rosegat
                                               el faldó de la camisa.

La gent s’escampà rient per la serra. Els del caixó indecent se quedaren mirant amb rancúnia el vellet, que, en notar-ho, els desafià amb una graciosa carassa i cantà una altra cobla:

                                               Ma mare m’envia a escola
                                               amb un llibre sense tapes:
                                               a la primera lliçó,
                                               tira pallús, que m’estaque!

I després una altra, mirant la frontera muntanya de Sant Antoni:

                                               Sant Antoni i Sant Cristòfol
                                               es miren i es van rient,
                                               i se diuen l’un a l’altre:
                                               ¡Quina vida que ens mamem!...

La gent rigué de nou i per fi els balladors del gramòfon se n’anaren allà lluny a la trasposta d’una lloma, camí dels Baradellos.

2 comentaris: