diumenge, 17 de juliol del 2016

L'ANY LLULL


Ramon Llull pertanyia a una família de rics colons barcelonins que va prendre part en la conquesta de Mallorca, on va néixer cap al 1232. Als trenta anys ocupava algun càrrec a la cort reial mallorquina i fins i tot havia conreat la poesia trobadoresca. Segons ell mateix va dir, Jo era un home casat, amb fills, dissolut i mundà.

Però es va sentir cridat per Déu a canviar de vida i, sense ingressar mai en cap orde religiós ni esdevenir clergue, es lliurà a la causa de la fe cristiana, escrigué llibres per a aconseguir la conversió dels no cristians i promogué la fundació d’escoles de llengües per a la formació de missioners.

Llull va concebre un sistema nou i revolucionari, que ell proclamava que li havia estat donat per voluntat divina i que oferia com a solució global i alternativa per comprendre totes les coses visibles i invisibles: és el que coneixem com a Art lul·liana. La seua obra amaga sempre, de manera més o menys clara, una intenció didàctica i tracta de les més variades ciències: geometria, medicina, dret, astronomia, metafísica, filosofia, teologia, retòrica, lògica...

També és autor d’obres literàries: poemes, novel·les, proverbis, exemples, preàmbuls narratius, sermons, etc. En aquest sentit, Llull és considerat un dels pares de la literatura catalana, especialment valorat per la maduresa estilística de la prosa, l’especial habilitat narrativa i l’originalitat de les seues creacions. També escrigué en llatí i en àrab, el seu coneixement d’aquesta darrera llengua i de la religió musulmana és difícil de trobar entre els teòlegs cristians de la seua època; ell mateix es va definir com a christianus arabicus.

Viatger incansable, va escriure alguna de les seues obres quan anava embarcat. Pelegrinà a Compostel·la i a Santa Maria de Rocamador, a Occitània. Es mogué principalment entre Palma, Montpeller i Gènova, però viatjà constantment a Perpinyà, París, Lió, Marsella, Pisa, Roma, Nàpols o Messina, i va fer quatre viatges missionals: dos a Tunis, un a Bugia, i un altre a Xipre i a Armènia la Menor; probablement també anà a Terra Santa. En aquests viatges va patir un empresonament (a Bugia), un naufragi (a prop de Pisa) i un intent d’enverinament (a Xipre). Morí a Tunis, a finals del 1315, o en el retorn a Mallorca, a començament del 1316. Està soterrat a l'església del Convent de Sant Francesc de Palma.

Entre l’any passat i enguany estem commemorant l’any Llull, el 700 aniversari de la seua mort.

El Fèlix o Llibre de meravelles, escrit per Llull del 1288 al 1289, és una mena d’enciclopèdia de tota la creació, dividida en deu capítols: Déu, àngels, cel, elements, plantes, metalls, bèsties, home, paradís i infern. Fèlix, el protagonista, camina pel món i es va trobant ermitans, filòsofs i pastors, que han esdevingut savis i manté amb ells els diàlegs que formen cada capítol o llibre, que estan plens d´exemples.

El Llibre de les bèsties és la setena d’aquestes deu parts, on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia, però en realitat és una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula, on s’exposen les maquinacions de Na Renard, la rabosa, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla, però acaba fracassant després de moltes injustícies i atrocitats, víctima de la seua desmesurada ambició. Al final del llibre, se’ns diu que Fèlix va dur l’obra a la cort d’un rei perquè anés amb compte a l’hora de refiar-se de segons qui.

Ací teniu un fragment del Llibre de les bèsties, lleugerament retocat per tal de fer-lo més llegible:

Un dia que Lleó, lo rei, havia d’entendre en un gran fet que fou esdevingut en son regne, aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall digué al rei que no era suficient aconsellar-lo en tan grans afers, sense altres companyons, car no era honor de rei que es minvàs de consell, del qual foren de menys la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tingué lo rei de fer més consellers, e haguera’ls fets, però Na Renard digué aquestes paraules:
―En una terra havia un home, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot allò que deien les bèsties e los ocells. Aquella ciència li l’havia Déus donada a aquell home sobre la condició que quan oís i entengués d’allò que digueren les bèsties i los ocells, no digués res a ninguna persona, e aquell dia que ho diria, que moriria. Aquell home havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on l’home femava aquell hort. Esdevingué un vespre que lo bou fou enutjat, e l’ase l’aconsellà que aquell vespre no menjàs la civada, per tal que l’endemà no el posés l’home a tirar de la sénia, e que fes pausa. Lo bou estigué al consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà, cuidant que el bou fos malalt, posà l’ase en son lloc a tirar de la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase de la sénia ab molt gran treball. Quan vingué la nit, ell anà a l’estable, on trobà lo bou que jeia e sojornava. L’ase plorà davant lo bou, e digué aquestes paraules: «Lo senyor», «té voluntat de vendre’t a un carnisser, perquè pensa que sigues malalt, e per açò, abans que no et mate, és bo que tu tornes al teu ofici, e no poses semblant que estàs malalt». Aquestes paraules digué l’ase al bou, per tal que l’home no el tornàs a fer tirar de la sínia, qui li era de major treball que los fems que portava. Lo bou tingué por de morir e menjà aquella nit la civada, e feu semblant com si fos guarit. Aquell home, qui era senyor del bou e de l’ase, entengué açò que havien dit lo bou e l’ase, lo qual home es rigué davant sa muller d’açò que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell home volgué saber de son marit de què es reia, e ell no li ho volgué dir. Sa muller li digué que no menjaria ni beuria, e que es deixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit durà la mala muller que no volgué menjar ni beure. Lo marit, que molt l’amava, digué que li ho diria, e féu son testament; e després de lo testament, volgué dir a sa muller açò de què s’havia rigut. Mes oí allò que el ca digué al gall, e allò que el gall respòs al ca.
―E com fou això? ―digué lo Lleó a Na Renard.
Na Renard contà al Lleó, que mentre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprengué lo gall, que cantava quan son senyor anava a morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li contà com son senyor devia morir, e volia morir, per tal que sa muller visqués. Respongué lo gall, e digué que bé estava que morís, perquè home era que no sabia ser senyor d’una fembra. I lo gall cridà deu gallines que tenia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles allò que ell volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort merescuda de son senyor. Ambdós es consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», digué lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què faries, si per ventura en aquest cas t’arribara la mort, com li passarà a mon senyor?». Lo gall digué que si ell fos en lloc de son senyor, tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, fins que totes les hagués trencades, e faria menjar e beure sa muller, o que la deixaria morir de fam e de set. L’home, qui havia entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu açò que lo gall havia aconsellat; e sa muller, quan fou ben batuda, menjà e begué, e féu tot allò que son marit volgué.
Quan Na Renard hagué contat l’exemple damunt dit, digué que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes les coses, e per açò no calia que lo rei fes créixer el consell; e majorment com en multitud de consellers hi ha gran variació de diverses intencions e opinions e voluntats, per la qual multitud és moltes vegades torbat el consell del príncep.
Quan Na Renard hagué parlat, lo Gall digué aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, i cuidava de fer foc, e bufava en aquella llenya per intenció de fer foc en què es calfàs. Lo papagai cridava al simi, e li deia que no era foc, que era una lluerna. Lo corb digué al papagai que no volgués castigar ni adoctrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades digué lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc allò que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, perquè volia endreçar allò que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, perquè li pogués millor donar a entendre açò de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi el prengué e l’occí.
Quan lo Gall hagué dit aquest exemple, lo rei hagué l’opinió que per ell ho deia, e féu un mal gest contra el Gall, en semblant de mala voluntat. E lladoncs Na Renard prengué lo Gall e l’occí, e el menjà davant lo rei.
Quan Na Renard fou solament ella conseller del rei, e lo Conill fou lo cambrer del rei, e lo Paó fou porter, fou Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot allò que volia.





dijous, 19 de maig del 2016

LA VESITA

Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud (València, 1480/85-1549) fou un cavaller que lluità contra els agermanats de València i un dels personatges més destacats de la cort de Germana de Foix, que gaudí d'un gran prestigi com a autor de poesia i teatre.

El 1524 va escriure la peça teatral en vers Coloquio en el cual se remeda el uso, trato y pláticas que las damas de Valencia acostumbran hacer y tener en las visitas, que fou representada el mateix any davant Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, i del marqués Joan de Brandenburg-Ansbach, amb motiu del seu segon matrimoni; una vegada morta aquesta, vidu el seu tercer marit, el duc de Calàbria, es va tornar a representar el 1541 a petició de Mencia de Mendoza per a la celebració del seu matrimoni amb el duc.

Aquesta obra, també comeguda com La vesita, constitueix una de les primeres mostres del teatre valencià de tipus profà, en la qual apareixen personatges que fan servir tres llengües (català, castellà i portugués) que mostra un retrat viu del'aristocràcia valenciana del moment i l'estat de la llengua a la cort renaixentista de la virreina Germana de Foix. 

L’argument és la imminent visita d’unes amigues a una senyora valenciana. La dama es disposa a rebre-les mentre malparla del negre costum de les aristòcrates valencianes a fer-se visites.

Els diàlegs són d’una gran vivesa, plens de girs populars, renecs i formes allunyades de la condició social que aparenta la dama. Les seues criades són castellanes i la senyora no s’està d’atorgar-les una condició inferior en comparació amb les valencianes, mentre que aquestes la critiquen entre elles. Quan entren les visites canvia el to, el llenguatge i el joc escènic, amb diàlegs banals però plens de girs, jocs d’enginy lingüístic, dissimulacions i tocs irònics, per tal de fer evident les intencions velades dels personatges, amb dobles intencions referents a l’amor, la visió que uns tenen dels altres, i dels seus costums. Ferrandis posà tot el seu enginy en aconseguir que els seus personatges foren el viu reflex del públic que els estava mirant i que s’hi veieren reflectits.

Ací teniu uns breus fragments lleugerament arreglats:

De la senyora i les seues criades, Guzmana i Catalina:
                     …...
                    GUZMANA         Vuestra merced me persigue
                                                     que no se puede sufrir.

                    SEÑORA              Vine tu, si has de venir,
                                                     dóna’m recapte que em lligue.
                                                     Digues, truja descuidada,
                                                     ¿no has sentit tocar tres hores?
                                                     Si vénen eixes senyores,
                                                    ¿vols que em trobem deslligada? 

                    CATALINA       ¿Qué tengo que aparejar? 

                    SEÑORA            ¡Com! ¿En això estàs encara?
                                                   L’espill i lo drap de cara,
                                                   la caixeta de lligar!
                                                   Les pinces i el pelador
                                                   me porta, per a pelar-me,
                                                   sabonet per a escurar-me,
                                                   blanquet i també color.
                                                   Da-li, trau-me un bon capell,
                                                   los canonets per al coll,
                                                   un poc d’oli i alcofoll,
                                                   que no tinc gràcia sense ell.
                                                   Digues, ¿tinc los cabells plans? 

                    CATALINA      Sí, señora.
                 
                    SEÑORA           Crec que ments.
                                                  Porta’m pólvora de dents
                                                  i greixet per a les mans.

                    CATALINA      Diga si otra cosa falta.

                    SEÑORA          Los guants, i també el ventall.
                                                 Ai, espera, que altre em fall:
                                                 pegadet per a la galta.
                                                 No t’estigues Catalina
                                                 que tostemps ho fas així;
                                                 guarda’m lo mart gebel·lí
                                                 que m’ha portat de Medina.
                                                 moria-me’n de desig,
                                                 mas bé està en més del que creu;
                                                 bé li costà al senyor meu
                                                 més de tres-cents ducats i mig.
                                                 Da-li, vés! Esta’t allà,
                                                 oblida’t que has de venir!
                     …...
                    SENYORA       Com vos allargau, Guzmana!
                                                 Poc a poc vos sobreixiu.
                                                 Com se mostra que teniu
                                                 la llengua ben castellana!
                                                 Ves mai la vilana porca?
                                                 Estos castellans orats
                                                 presumen, sent uns pelats,
                                                 més que Rodrigo en la forca.
                    ......
                   GUZMANA      Esta loca de nuestra ama,
                                                 que no hay quien pueda sufrilla
                                                 que es una cosa salvaje.

                   CATALINA      Cómo, ¿que riñó con vos?

                  GUZMANA       Sí, que no la medre Dios,   
                                                 porque tocó en mi linaje
                  ......
                 CATALINA       ¿Y yo no soy hijadalgo
                                                de los mejores de allá?
                                                de mi madre no sé nada
                                                mas sé, poco más o menos,
                                                que es mi padre de los buenos
                                                que hay en toda Granada

                 GUZMANA       Si yo en mi linaje entrase,
                                                de grandes de mucha cuenta
                                                de a veinte cuentos de renta
                                                En tres dias no acabase

De l’arribada de les visites:
                  .…...
                 BEATRIU          Vostra mercé ha de passar.
               
                 SENYORA         Millor me perdone Déu
                                                que passe.
                                                Que en ma casa em vol forçar?
                                                Tan malcriada ha de ser?
                 
                 BEATRIU          Vós passareu.
                                                Ans és fer lo que és raó.

                 SENYORA         Sus, vaja.

                 BEATRIU         Que passe jo?
                                                Tostemps restarà per fer,
                                                mal goig ne veja de mi
                                                si jo passe.

De les converses sobre la salut de les contertulianes que la visiten:
                 ......
                 SENYORA         De vostra mercè no cal
                                                demanar què tal està,
                                                perquè en ella es mostra ja.
                 
                 MARIA              Ans, de veres que estich mal.

                 SENYORA         No·és mal lo mal que no·es mostra.

                 BEATRIU          Massa és cert, ans és així.

                 MARIA              Que ja es vol burlar de mi?

                 BEATRIU          No faig, per ma vida i vostra

                 SENYORA         Sa mercè, senyora mia,
                                                me diga com s'és trobada.

                 BEATRIU          Mig morta·em té i acabada
                                                esta negra melangia.

                 SENYORA         Molt és cruel mal, i fort,
                                                encara que no és planygut.

                 MARIA              Bé·ho sé jo, que n'he tengut,
                                                que m’ha portat a la mort.

Acabarem amb una dança:
                  ......
                  SENYORA        Contrapàs? No, per sa fe,
                                                que en ell no em sé donar manya

                  RODRIGO        I en la dança d’Alemanya?

                  SENYORA       Eixa si.




dijous, 17 de març del 2016

JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA

aquest any miserable,
M.CM.LXIII. d. de c.
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,

[i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Vicent Andrés Estellés

Quan enguany ( per 2013), passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias:«El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».

Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».

Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot” que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».

Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.

La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.

Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.

Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I

NOTA: He tret aquest interessant tex d'Internet.


dimarts, 8 de març del 2016

MIGUEL DE CERVANTES I EL TIRANT LO BLANC

Enguany fa quatre-cents anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, esdevinguda a Madrid el 22 d’abril del 1616.

Amb aquest motiu citarem un fragment de EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA, la seua obra mestra, editada l’any 1605, és del capítol VI de la primera part, on el capellà i el barber revisen la biblioteca del Quixot i llencen a la foguera quasi tots els llibres de cavalleries que hi troben: 
“CAPÍTULO VI
Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo.

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.”

Tirante el Blanco
Ben probablement, Cervantes conegué l’obra per la traducció castellana anònima publicada a Valladolid el 1511, sense el nom de l’autor. Tirante el Blanco esdevingué un dels seus llibres de capçalera, que va deixar determinats vestigis i concordances en quasi totes les seues obres, segons un estudi de Rosa Navarro Durán.

El passatge de la cita és considerat el més fosc, o el que més costa d'interpretar del Quixot: en ell es diu diu que Tirante el Blanco és el millor llibre del món, però  que el seu autor mereixia la condemna a galeres, perquè no havia fet totes aquelles nicieses “de industria” o intencionadament.

Segons Pedro Javier Pardo García, la condemna de l'autor no és per haver fet "necedades de industria", sinó per no fer-les amb un propòsit deliberat, per no ser conscient del potencial paròdic i de l'abast artístic d’allò que feia. Evidentment Cervantes pensava que, malgrat la dimensió paròdica, l'obra no responia a un propòsit conscient, o, amb altres paraules, hi trobava elements  (als quals el capellà no fa referència, d'ací el problema) que li feien dubtar d'aquesta intenció paròdica o que el, per a ell desconegut autor, tingués una intenció clara.

A la versió castellana del Tirant la paròdia és respectuosa, en el Quixot de Cervantes és burlesca, i d'ací la crítica. Cervantes dóna l'esquena definitivament al gènere cavalleresc i porta la paròdia que s'apunta en Tirante a les seues últimes conseqüències, el Quijote és un antiheroi ancorat en la vella tradició literària que s'estavella en la realitat, mentre que el Tirante només es transforma i adapta a una nova realitat en gran mesura anticavalleresca, la paròdia sorgeix de l’intent d'adaptar el gènere de cavalleries a una nova realitat per a renovar-lo, mentre que en el Quijote la paròdia l'enfronta a una nova realitat per a ridiculitzar-lo.

Així, segons Cervantes, al Tirante li va faltar propòsit, li va faltar «indústria».

Per altra banda, “echar a galeras” també potser un joc de paraules, i signifique, a més de condemnar a remar en una galera, posar en una galera, una taula on es composaven els tipus d’imprempta per a tirar les proves o galerades. És a dir, que es continués imprimint “por todos ls dias de su vida”.

Cervantes no va saber que l’autor de l’obra original era Joanot Martorell, un cavaller pertanyent a la mitjana noblesa, nascut a Gandia vers l'any 1414, que va ser víctima de la seua condició social, en clara decadència al seu temps. Martorell intervingué en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seua família, i va dedicar part de la vida a defensar el seu honor i afrontar deutes.

Sostingué una aguda i incisiva correspondència amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seua germana, Damiata, un escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, aquest afer dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que mai no es va celebrar.

De tornada a València, Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, i fou desafiat per Felip Boyl,  un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa.

Sovint el desenllaç d'aquestes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar les seues vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina, un record de les noces secretes de la seua germana amb el seu cosí Joan de Monpalau, que va incomplir les promeses matrimonials, o les greus desavinences que tingué amb don Gonçalbo d'Híxer, comanador de Muntalbà, amb motiu del pagament d'unes possessions, a qui també desafià a mort, el qual apareix al Tirant juntament amb  Tomàs de Muntalbà, el seu germà, com el fanfarró Kirieleison de Muntalbà, dels quals faburla. Per altra banda, també s’inspira en fets ocorreguts al seu temps, com la caiguda de Constantinoble.

A més d’Anglaterra, se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim, i que morí el 1468, havent empenyorat l’original del Tirant a Martí Joan de Galba, el qual gestionà la seua impressió.


Tirant lo Blanc