dijous, 26 de gener del 2012

DESTINS ENCREUATS


Un títol de pel·lícula que em va molt bé per a encapçalar aquest comentari.

Açò va ser tan lluny com ahir 25 de gener de 2012, a primeres hores de la nit, davant el palau de Justícia de València.

Aquells que havien conegut un primer judici relacionat amb el cas Gürtel i es manifestaven en contra del judici per prevaricació, ambdós dedicats al jutge estrela Baltasar Garzón, van tindre ocasió de veure eixir, alegre i triomfant, aquell que té un amiguito del alma, considerat per un jurat popular NO CULPABLE (QUE NO IGNOSCENT) justament durant el transcurs de la manifestació.

Ja em direu si això no són destins encreuats, el de l’instructor i el de l’instruït.

Si ara veiem coses així, no us estranye que amb el temps vejam condemnat el jutge instructor i lliures tota la trama... i l’ordit.

També cal fer una precisió sobre l’amiguito de l’alma, amb açò ha hagut molta confusió, jo ho vaig descobrir en veure al telediari el gest de “l’honorable” ex president en sentir el veredicte: va alçar la mirada al cel i fent l’ullet va marmolar gracias Dios mio.

Això ho aclareix tot, el seu amiguito del alma és Dios.

I ha fet un miracle!

dijous, 12 de gener del 2012

MARTIRI O CALVARI?


El darrer dissabte vaig passar un calvari llegint un imaginatiu article que aprofitava la proximitat del dia 22, festa del patró de la ciutat, Sant Vicent Màrtir.

Deixava caure una proposta tan esperpèntica que en la meua opinió, perquè ja n'he vistes de tots els colors, té moltes possibilitats d’arribar a terme, cosa que seria un martiri per a la ciutat de València.

Es tracta de  La solución final per a una situació allí anomenada el segundo martirio de San Vicente: el perillós estat de conservació en què es troba l’antic monestir de la Roqueta, a punt de caure en algunes parts.

La proposta, sota la bíblica expressió d’Al César lo que es del César, oferia la “solució” del problema: Que l’Ayuntamiento de Valencia, representado por su propietaria, la alcaldesa, li regale “pel morro” tot l’edifici a l’Arquebisbat, mitjançant una cessió de la propiedad de la obra del monasterio de la Roqueta y terrenos que comprende, libre de gastos y a perpetuidad.

A més d’esperpèntica, la proposta resulta divertida, perquè el monestir de La Roqueta,  relacionat amb Sant Vicent Màrtir, era una propietat religiosa que va passar a ser municipal. l’Ajuntament va comprar-lo fa uns quants anys, obligat per la pressió d’intel·lectuals i ciutadans que volien salvar-lo de una destrucció segura.

Haureu de convindre que acceptar la tal proposta seria justament, la solución final.

En llegir juntes les paraules Arzobispado i terrenos, em vaig quedar garratibat i el martiri em recordà el calvari, tot pensant si encara en queda algú que siga públic, perquè l’Arzobispado s’ha dedicat durant els darrers anys a fer d’agència immobiliària, passant pels Registres de la Propietat i registrant al seu nom tot el patrimoni immobiliari d’ermites, calvaris i terrenys adjunts, que els incauts ajuntaments, considerant allò com a propietat històrica, no havien tingut la precaució d’inscriure’ls quan tocava.

Mentre llegia em preguntava: per quina raó una propietat de la ciutat, adquirida amb diners de tots els ciutadans, ha de passar a ser privada sense cap ni una compensació? i perquè, a més, d’una organització confessional que la utilitzarà en el seu propi benefici, excloent tot allò que no siga els seus fins i els seus fidels?

Ja sabem com respecta l’església les seues propietats històriques quan olora el negoci immobiliari, recordem només les parròquies de Sant Miquel o de Sant Bertomeu, el convent de Santa Caterina convertit en el Corte Inglés, o el desgraciat enderrocament de l’ermita gòtica de Sant Vicent Màrtir, ben a prop de la Roqueta, per a construir un horrible edifici de vivendes, destruint la memòria antiga del Sant, ara amagada en una lletja cripta.

Açò si que és un veritable segon martiri i un calvari etern per a la memòria del patró de la ciutat: la voracitat immobiliària dels que es diuen els seus fidels.

Antiga ermita de Sant Vicent Màrtir

Destrucció de l'ermita l'any 1958
en primer terme, a l'esquerra, un contrafort gòtic

ABANS I DESPRÉS... DE LA XOCOLATA!



Mireu açò, que és molt instructiu:




Després de comprovar la consistència del "morro" que es gasten, si teniu temps podeu practicar un divertit joc: fer una llista de les paraules que utilitzen, comptar quantes vegades mencionen   ciudadanos, españoles, España, i quin percentatge representen en el total de paraules del seu discurs.




I si encara us en sobra més, mireu aquest altre que és un exemple de coherència:




http://www.youtube.com/watch?v=JadyaKBePDw&feature=related 




Haureu de convindre que coses així són de les poques satisfaccions que ens podem permetre.





dimarts, 10 de gener del 2012

RETALLABLES


Quan jo era menut estaven de moda els retallables, era una joguina barata que ajudava a desenvolupar certes habilitats, uns fulls de paper impresos en colors que calia retallar amb tisores; n’hi havia per a xiquet (soldats, construccions, que calia muntar apegant les diverses parts) i per a xiqueta (nines i ninots, amb vestidets recanviables) tot molt de l’època. Actualment sembla que encara existeixen de manera residual, per als grans, però la més agressiva actualitat està dotant el seu nom de noves connotacions.

Per exemple, jo mateix, sóc un objecte perfectament retallable en ingressos y prestacions, i de fet ja m’han retallat.

La societat del benestar també és ara perfectament retallable, gràcies a les decisions que prendrà amb celeritat el govern democràticament triat per una esquifida majoria, cosa que li dóna patent de corsari als membres de la “classe política” (1) , per fer tot allò que vulguen. Podran retallar moltes coses, però no tocaran la llei electoral i així no correran un perill: retallar justament, segons l’autèntica majoria, la seua, falsa i aparent.

També són retallables d’allò més les empreses públiques. Sembla que ho faran amb quatre-centes i escaig de l’estat i unes quaranta de la Generalitat Valenciana. Si les fan desaparèixer i no passa res, per a què valien? A què és dedicaven? A pagar sous?

(1) Així es va considerar el senyor Rajoy al seu discurs d’investidura, que ara, a més de President del Govern és Registrador de la Propietat (Més bé sembla Regirador, perquè bé que regira, fins i tot les nostres butxaques) Fins ara jo pensava que els polítics eren uns ciutadans que, fora de les seues activitats habituals i durant un període de la seua vida, també treballaven per al benestar dels altres ciutadans, de tota la societat, però si són, segons paraules del senyor Rajoy, la “classe política”, haurem de pensar que els polítics són membres d’una casta, un selecte grup de persones que es dediquen a la política professionalment, que viuen dels altres ciutadans, o siga, de tu i de mi, de tots nosaltres...

Per això ara ens demanen tant d’esforç i tant de sacrifici; però sabem el que faran ells personalment, o si ni tan sols estaran dispostos a fer-ne?