dijous, 27 de juny del 2013

LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS

Los abajo firmantes, miembros de de número de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asuntos, científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el “valenciano” es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propio prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que por su entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras estas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos) de desmembrar el País valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Relació dels acadèmics firmants de l’anterior document, confeccionat fa trenta-huit anys, el 1975, i ratificat el 1980:

Dámaso Alonso, Presidente de la real Academia Española; Jesús Pabón, Presidente de la Real Academia de la Historia; Emilio Alarcos; Vicente Aleixandre; Alonso Zamora; Fernando Lázaro Carreter; Pedro Sainz Rodríguez; Tomás Navarro Tomás; Ramón Carande; Agustín Millares; Salvador de Madariaga; Pedro Laín Entralgo; José María Pemán; Miguel Delibes; Antonio Buero Vallejo: Luis Rosales; Miquel Batllori; Camilo José Cela.

Caldrà tornar i tornar i tornar i tornar a ratificar-lo eternament?


dimarts, 25 de juny del 2013

NO ÉS UNA ALTRA VEGADA: ÉS COM SEMPRE

El PP mai va enterrar la destral de guerra de l'aberració lingüística, solament li va fer un solemne funeral.

Traducció d’un article de Miquel Alberola publicat a El País el 23 jun 2013:

El PP valencià torna a amenaçar amb la destral de guerra de l'aberració lingüística. És cert que ho necessita per encobrir la pudor que desprèn, però, de fet, mai la va enterrar, malgrat que es va representar un solemne funeral polític, la resplendent làpida de la qual coneixem pel nom d'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però el fèretre estava buit i en la tomba, com s'ha anat veient, solament jeia l'esperança. Els populars valencians mai van combregar amb aquesta pantomima. Ni tan sols Eduardo Zaplana, al què alguns (ell, entre uns altres) atribueixen el mèrit d'haver tancat el delirant conflicte lingüístic. No va ser ni idea seua, sinó un assumpte de Jordi Pujol i José María Aznar, que necessitava els vots de CiU i un pacte de legislatura per a la seua pròpia estabilitat. Zaplana solament va ser un manat, encara que va aprofitar l'instrument per al seu interès, com a pessebre acadèmic de secessionistes en la liquidació d'Unió Valenciana.

Mentrestant, el partit no ha deixat d'afilar i brandar la destral. L'anticatalanisme és l'única identitat que ha pogut desenvolupar la dreta valenciana, malgrat els seus gairebé 20 anys en el poder i la seua aclaparadora successió de majories absolutes, que li van posar en safata poder embastar una singularitat moderna de si mateixa. En el primer moment de la Transició, UCD va tractar de cimentar un discurs identitari allunyat del franquisme i proper a alguns postulats de Joan Fuster (que no eren sinó els de la dreta culta de Teodoro Llorente o Wenceslao Querol, fervents catalanistes a ulls de l'anticatalanisme feroç dels epígons de Vicente Blasco Ibáñez). Però va renunciar després de constatar que sense la dreta ultra franquista, que havia trobat en l'anticatalanisme polític una fórmula magistral per blanquejar el seu negre passat, no podia aconseguir la majoria electoral per influir en l'elaboració de l'Estatut.

Des d'aquest moment, l'anticatalanisme ha estat el més eficaç aglutinant per evitar o prevenir la seua disgregació i la seua infal·lible arma de destrucció electoral contra l'adversari, però també la prova de la seua consagració a un pragmatisme obscè que situa al partit per sobre dels interessos generals, els fonaments científics, la legislació o la cultura amb tal d'aconseguir o mantenir el poder. Sobre aquest patró, el PP ha substanciat una personalitat preponderada per un sectarisme tan extrem com contraproduent, ja que ha actuat fins i tot en detriment d'oportunes estratègies territorials o econòmiques en les quals calia que valencians i catalans anaren de la mà.

Però sobretot, aquesta obcecació s'ha ensanyat amb la cultura d'expressió valenciana (o siga, no castellana), a la qual ha estigmatitzat, retallat i menyspreat sistemàticament. Ni els escriptors ni el teatre han tingut la presència ni el reconeixement que mereixien, ni la suggestiva eclosió de representants de la cançó ha tingut cabuda, no ja en la Ràdio Televisió Valenciana, sinó en la desproporcionada estructura de contenidors públics, sovint tan disponibles per a esdeveniments de complexa digestió. Per no parlar dels clàssics com Raimon, per a qui, criminalitzat i després d'anys d'exclusió del circuit públic, amb prou feines hi ha ganyotes llastimoses, mentre l'Agència Tributària i el cas Malaya desvetllen que l'ara consellera de Cultura, María José Català, va contractar com a alcaldessa del seu poble a la Pantoja per 80.000 euros. Encara que, clar, Raimon ni tan sols està imputat.

dilluns, 24 de juny del 2013

LA LAPAO, EL VALENCIÀ IBER I LA POR ESPANYOLA DELS PAÏSOS CATALANS

Fragment d’un text de Toni Cucarella (http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella) del diumenge 23 de juny de 2013:

Em fa l'efecte que els fets —per reiterats— em donen la raó: els espanyols hi creuen més en els Països Catalans que no pas nosaltres. I quan dic nosaltres incloc també ací els qui tampoc no se senten espanyols i que en un altre temps formaven part d'un més ampli "nosaltres". Els espanyols creuen «a pies juntillas» en els Països Catalans i els tenen un pànic animal, ferotge. Quan pactaren la Constitució s'afanyaren a prohibir-los expressament amb la inclusió de l'article 145, i des d'abans, des de llavors i encara ara els combaten amb totes les armes imaginables, sovint carregades amb munició no gens democràtica.

En el decurs de la història recent, ha estat constant, i furibunda, la seua obsessió per negar —i per impedir— qualsevol mena de relació, siga històrica, lingüística o econòmica, entre els nostres diversos països. I la llengua ha estat el principal cavall de batalla. Perquè saben que si entre nosaltres hi ha comunicació fluïda, el mur anti catalanista que porten anys construint a manera de muralla xinesa, a la fi caurà. Perquè el trellat, malgrat els seus intents d'exterminar-lo, és comú entre la majoria de les persones (no totes, és clar), fins i tot entre els valencians. A Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana, espanyolista a tota ultrança, "guerrista" de pro, també li provocaven pànic els Països Catalans, i per això va crear Canal 9 contra TV3, per exemple.

Cal impedir, al preu que siga, qualsevol possibilitat d'intercomunicació entre els diversos territoris dels Països Catalans. Cal impedir, com siga, que s'adonen i assumesquen que tenen un origen i una història comuns, i sobretot una llengua pròpia que els identifica com un sol poble, com diu el tòpic, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Aquesta és la lliçó que tenen ben apresa els espanyols. Apresa i assumida. Així, doncs, si per ajudar a mantenir unida Espanya cal mentir, menteixen més que alenen i alenen més que un ramat de porcs. No els importa si parlen i actuen contra la ciència, contra la llei o contra les normes més bàsiques de la democràcia. Impedir els Països Catalans ho justifica tot.

Tota aquesta revifalla contra el català de la Franja, de les Illes i del País Valencià, amb les banderes estrambòtiques de la Lapao, ses modalitats insulars bauzàniques i el valencià iber, té la seua causa en aqueixa por atàvica dels espanyols dels Països Catalans. Sospiten que el procés independentista de Catalunya no té aturador —tot i que ells hi han contribuït decisivament amb el seu deliri catalanofòbic dut a l'extrem—, i temen que la taca s'escampe. Així que s'escarrassen a alçar trinxeres de desgavell apel·lant a la defensa d'unes desficaciades «señas de identidad» contra l'expansionisme català. «Señas de identidad» que se les han inventades ells, i que, en qualsevol cas, són exclusivament del PP i les seues rodalies d'ultradreta, puix que nosaltres no ens identifiquem, ni de lluny!, amb la seua burrera delirant i la seua compulsiva corrupció. Malgrat tota la seua campanya goebbelsiana, malgrat la repressió institucional, malgrat les amenaces, l'independentisme avança i es consolida a Catalunya. I doncs, els espanyols, desbordats per aquesta realitat, incapaços de construir una alternativa intel·ligent perquè d'on no hi ha no se'n pot traure, estan que no caguen merda bona pensant si damunt la taca s'escampa ajudada per l'oli de la llengua. No caguen merda bona i la poca que caguen se'ls passa del budell a la vena i els puja fins al cervell provocant-los un lapao o un valencià iber.

El PP és un partit que representa la degeneració política més absoluta. Són incapaços de defensar les seues idees en un camp polític democràtic. Per això no dubten a mentir, a manipular la ciència i la història per tal d'aconseguir els seus objectius. No són maquiavèlics. Són espanyolistes. Cosins germans dels nazis, que també han fet servir a bastament aquestes pràctiques de manipulació i d'enverinament social massiu. Són escòria política, totalitaris de mena. I corruptes en grau superlatiu, com ho demostren els incomptables casos en què estan imputats rellevants polítics del PP.

De més a més, l'espanyolisme en el poder ha fet servir l'anti catalanisme per desviar l'atenció dels seus negocis polítics, sobretot quan aquests han estat portats a judici. Cada cas de corrupció destapat l'han intentat camuflar amb una histèrica indignació contra un mapa del temps dels Països Catalans, contra una bandera quadribarrada —com si no fóra la senyera històrica dels valencians des dels seus orígens!— i, si és menester, una solemne i enardida declaració anti catalanista per consolidar el vot de les ties maries i els valencianeros ignorantots, el seu principal «caladero de votos», que diria l'inefable José Bono, un altre tal. No els cau la cara de vergonya de tant de mentir, d'enganyar, de manipular... Forma part del seu caràcter polític.


dijous, 20 de juny del 2013

QUE ES FAÇA LA LLUM, XE!

Amb data d’avui, 20 de juny del 2013, David Torres ha publicat en “Punto de Fisión”, de blogs.Publico.es, el següent article que m’he permés la llibertat de traduir:

"Al segle XIX va haver-hi una seriosa discussió filològica sobre quin podia ser l’ idioma en què parlaven Adam i Eva en el jardí terrenal. És a dir, quina era la llengua de Déu, la llengua anterior a Babel i a la confusió de les llengües. Uns van dir que el rus, uns altres que el japonès, un per ací, perdut, que el basc. Més d'un segle després, Jorge Bellver aposta pel valencià i assegura que es remunta al segle VI abans de Crist, la qual cosa té mèrit, ja que per primera vegada es presenta la hipòtesi que una llengua procedent del llatí puga ser anterior al llatí. Com si diguéssem que un nét és més vell que el seu propi avi.

No és d'estranyar que el PP valencià defense aquesta teoria. Potser que el valencià no siga anterior al llatí, però que el PP és més vell que l'imperi romà, que la república romana i que el dret romà, això és fix. El PP és anterior a la pedra i al pal, i si encara no han trobat una gavina incrustada en una pedra d'Atapuerca és perquè els antropòlegs no estan a allò que cal estar. Hi ha senyals de l'existència del PP a tot el llarg i l'ample de la Bíblia.

Sant Josep, per exemple, era del PP perquè només a un votant del PP se li ocorre creure's l'excusa que li va posar la seua senyora. El rei Salomó era del PP, com ho demostra la seua idea de partir un xiquet per la meitat, equitativament. Josué era del PP, perquè només a un ministre del PP li dóna la ventolera de demanar-li al sol que es detinga perquè ell tinga temps d'acabar la batalla abans que caiga la nit. Noé era del PP, encara que allò que no diu la Bíblia és que va cobrar entrades per cada parella d'animals que van entrar a l'Arca (i a més no va deixar anar un corb ni una coloma sinó una gavina). Dels dos fills d'Adam i Eva, un era del PP. Amb Adam i Eva mai estarem segurs de la seua filiació política però que Déu va fundar el PP, això va a missa. El Gènesi no especifica si Déu va fer el PP abans o després de la llum, el dimarts o el dimecres, abans o després de les aigües, però la serp és ETA, que ja estava donant guerra per ací, i ja se sap que tot allò que no és el PP és ETA.

L'Antic Testament en valencià guanya molt. Déu queda molt més trempat dient “Que es faça la llum, xe” i anant-se’n després a prendre una orxata. El jardí terrenal, que Colom en una distracció monumental es va pensar que podia ser la costa de Cuba, quadra molt millor amb l'Albufera. Quan l'home va inventar el foc, el primer que va fer va ser cremar un altre, per provar, després animals, després llibres i després ja les Falles."