dimecres, 8 de gener del 2014

QÜESTIONARIS


Segons he llegit a la premsa, sembla que a l’església catòlica li ha arribat novament l’hora de l’aggiornamento del qual ja es parlava fa un temps (segles?) quan el lloc de Sant Pere l’ocupava Joan XIII i Passolini filmava aquell Vangelo secondo Mateo, el meu homònim.

El papa Francesc Ha remés un qüestionari a les Conferències Episcopals d'arreu del món amb preguntes sobre els matrimonis homosexuals i el divorci per a conèixer quina és l'actitud de les esglésies locals cap a l'Estat com a promotor d'unions civils, fins i tot entre persones del mateix sexe i davant les persones que les protagonitzen?. Quina atenció pastoral es pot donar als que han triat viure sota aquest tipus d'unions?", es pregunta en el document.

En cas d'adopcions per part de parelles del mateix sexe, "què es pot fer pastoralment per transmetre la fe?", prossegueix el qüestionari, que dedica també un apartat a l'educació dels nens en els anomenats "matrimonis irregulars" i la manera en què els seus pares s'acosten a l'Església.

El papa ha recomanat als responsables dels instituts educatius de l'Església que treballen per "anunciar Crist a una generació que canvia", que cal considerar les diferents realitats personals que es donen en la societat actual, com l’elevat percentatge de nois que tenen els seus pares separats, o l'existència de fills que conviuen amb parelles homosexuals.
També ha dit que "Les situacions que vivim avui, per tant, plantegen nous desafiaments que per a nosaltres, de vegades, són fins i tot difícils de comprendre. Com anunciar Crist a aquests nois i noies? Com anunciar Crist a una generació que canvia?"

També sé per la premsa, que al si de l’església catòlica que governa Francesc ja hi ha molts que han estudiat científicament l’assumpte i, amb estadístiques a la mà, coneixen la resposta i així, potser, li ho comunicaran en complimentar el qüestionari. Un d’ells és el Bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López, el qual va fer en l'última fulla parroquial de 2013 tot un al·legat contra les parelles del mateix sexe i la llei que regula els divorcis, ja que provoquen "el notable augment de fills amb greus pertorbacions de la seua personalitat" i "el desenvolupament d'un clima que acaba amb freqüència en la violència".

Andreu Susarte, el capellà de Beniarrés, també sap de què parla: ha preparat el seu propi qüestionari, l’ha lliurat a les festeres de la Puríssima  i l’ha dipositat entre els altres fullets que es poden trobar a la parròquia.

Segons les seues pròpies paraules, el fullet és tan sols “una guia per a la gent que vol confessar-se i ha de fer examen de consciència”, es divideix en 10 apartats i repassa els 10 Manaments un per un, per tal que tothom puga recordar les seues possibles infraccions confessables.

Sota epígrafs que van des de “Estimaràs Déu sobre totes les coses” a “No cobejaràs els béns d'altre” fa que els fidels s'interroguen sobre els seus posicionaments personals de tot tipus.

Els més importants, tal vegada, arriben en el novè apartat, “No consentiràs actes impurs”. 

Ací cal que es pregunten:
              
                   “Sóc homosexual?”
                  “Veig pel·lícules pornogràfiques?”
                  “Em masturbe?”
                  “Visc en fornicació?”
                  “He tingut alguna relació sexual amb un animal?”

Però també és molt important  que recorden altres assumptes com aquests:

                   “Practique l'eutanàsia, l'avortament?”
                   “Practique la tortura?”
                   “Promoc els segrests, el terrorisme?”

Potser els 1200 habitants de Beniarrés comenten entre ells els grans esforços de memòria que hauran de fer si volen complimentar exactament, supose que omplint-lo amb creuetes, tots els apartats del qüestionari.

En resum: A Roma, aggiornamento, però a Sogorb-Castelló i Beniarrés, Sodoma i Gomorra!



dimecres, 1 de gener del 2014

EL DRET A MORIR AMB DIGNITAT


El diari Públic.és del 31 de desembre del 2013 publica aquest interessant article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu, que reproduesc traduït:

Molts som els que hem vist persones molt volgudes que, a causa de la malaltia que tenien, van patir una mort llarga, penosa, dolorosa i humiliant. I era la pròpia persona que s'estava morint la que desitjava morir al més aviat possible, anar-se’n sense pena i sense dolor, i sobretot, amb dignitat. I, en canvi, era molt poc el que el malalt i els seus familiars podien fer. La llei no ho permet.

La major raó d'això és un prejudici religiós que, com en el cas de l'avortament, parla de la santedat de la vida, sense ser sensible al significat i qualitat d'aquesta vida. Està, com tot sentiment religiós, basat en la fe, en creences, i escapa a qualsevol raciocini. I és un indicador més de l'enorme poder que té l'Església i de la seua influència negativa en la cultura popular, que tal possibilitat ni tan sols haja estat considerada pels anomenats representants de la població.

No cal dir que és un tema complex, perquè pot donar motiu a abusos, és a dir, que aquest dret fos utilitzat pels familiars, o persones properes al malalt, com a manera d'alleujar la seua pròpia incomoditat, afegint pressió al malalt perquè signés i donés el seu consentiment perquè li ajudessin a morir. Però hi ha mecanismes i regulacions que poden disminuir la possibilitat d'aquest abús, adquirint, per exemple, l'autorització en un moment de major normalitat en el qual el pacient puga decidir en una situació menys estressant, o fins i tot quan no estigués malalt en fase terminal.

Així s'està fent en quatre Estats d'EUA: Oregon, Washington, Vermont i Montana. I la popularitat d'aquesta mesura explica que altres Estats estiguen considerant aprovar lleis semblants. La intervenció pública permetent la mort assistida per personal sanitari es diu Death with Dignity Act (llei del dret a morir amb dignitat), i s'està estenent al llarg d'EUA. Això és un indicador de la pèrdua d'influència de les religions en la societat. En realitat, ha estat la constant de les religions, i molt en particular de les esglésies cristianes (i més concretament de l'Església Catòlica) valorar el dolor com a instrument de redempció i purificació, concepció que adquireix major contundència en el procés del final de la vida, camí –segons aquestes religions– cap a l'altre món, on es desenvolupa la plena realització d'aquell ésser. Tal creença ha de respectar-se per mera coherència democràtica. Qualsevol ciutadà té el dret a practicar la seua religió, segons els cànons que marque la seua església. Ara bé, aquest mateix ciutadà no pot imposar les seues creences a la resta de la societat, tal com les esglésies desitgen, i molt en particular l'Església Catòlica espanyola, que tradicionalment ha tingut una relació privilegiada amb l'Estat espanyol, tant durant els períodes dictatorials com en els escassos períodes democràtics que Espanya ha tingut en la seva història. L'Església Catòlica espanyola no solament no és un instrument democràtic, sinó que és antidemocràtic, ja que mai ha acceptat que les seues creences són particulars (és a dir, haguessen d'afectar solament als seus creients) i no universals (és a dir, que apliquen a tota la ciutadania).

I la direcció ultrarreaccionària de l'Església Catòlica, que durant la dictadura formà part de l'Estat feixista (els clergues eren pagats per l'Estat i els bisbes nomenats pel dictador), mai ha acceptat que les seues creences i sancions no han de transformar-se en polítiques públiques en un sistema democràtic. Fer-ho, com està ocorrent a Espanya, és d'una enorme insensibilitat democràtica, a més d'una gran crueltat i inhumanitat. Negar el dret a morir sense dolor i amb dignitat a les persones com a conseqüència d'un mandat del seu Déu, és delegar la governació d'un país a un poder terrenal no democràtic que utilitza un poder suposadament diví (que ningú ha triat) per a controlar la població. Han estat un error greu l'excessiu respecte i docilitat mostrats per les esquerres a les imposicions d'un poder fàctic que ha danyat tant i continua danyant la població, i tot això en nom del seu Déu.