divendres, 12 de desembre del 2014

SENYES D'IDENTITAT


Ací teniu un article que Enric Morera ha publicat recentment:

Les nostres senyes d’identitat estan a l’Estatut i la batalla que vol reprendre ara el delirant PP que ens toca patir –l’anomenada Batalla de València- està superada: les diferents sensibilitats identitàries que definien la societat valenciana durant la transició varen signar un armistici, varen acordar un conjunt de símbols, denominacions, himnes i banderes que ens podran agradar més o agradar menys, però en eixa nova guerra dels símbols i de les senyes d’identitat que miserablement el PP tracta de reobrir no ens trobaran. Ja poden provocar-nos, ja poden fer-nos reptes, però si creuen que caurem en el trist parany que se li acaba d’ocórrer al nostre patètic president per accident, està molt equivocat. El teatret dels símbols els ha funcionat prou bé durant alguns anys, però en la denúncia del desastre econòmic, cívic, cultural, financer, sanitari, educatiu o mediambiental que ens ha provocat el seu mal govern de fa 20 anys ja tenim prou faena i no perdrem el temps en eixes trampes que ja coneixem massa bé i fan molta pudor.

A l’insolent PP valencià sembla que de sobte li ha entrat una preocupació sospitosament urgent per algunes festes populars més o menys discutibles, el nom de la nostra llengua i altres qüestions que diuen que els lleven la son. El PP -desbaratat i en estat de descomposició per tants casos de corrupció, deute públic, tancament de RTVV i altres escàndols- va directament cap a l’abisme, de manera que no els ajudarem a salvar-se del ridícul patètic que estan fent i no entrarem en la broma que ens proposa per molta transcendència que pretenguen donar a este fals debat.

Les nostres senyes d’identitat sí que són històriques i ben fonamentades, i estan compartides per la majoria de la societat valenciana entre Vinaròs i Oriola. Ni ens les descobrirà un PP avergonyit de ser valencià ni consentirem que es pose al davant en la seua reivindicació.

Les nostres senyes d’identitat han estat la capacitat creativa, la laboriositat i la iniciativa pròpia. Durant segles els valencians hem estat vists com a emprenedors, visionaris, avançats al seu temps, honrats i també –per què no?- amics de la festa compartida, lúdics i bons vivants. Fruit d’este esperit d’independència personal i alhora de capacitat de compartir objectius, de sumar esforços i d’afrontar reptes ambiciosos és la transformació que hem fet del nostre territori al llarg dels segles. No teníem aigua i l’hem duta d’on n’hi havia de sobra. I quan n’hi havia poca hem sabut repartir-la amb justícia. No teníem prou terra per al conreu i hem transformat aiguamolls insalubres en camps ben productius. I allà on hi havia muntanyes pedregoses hem creat bancals impossibles. I vàrem transformar el secà en horta de tres collites, i on hi havia oliveres o garroferes plantàrem tarongers i ara altres arbres més productius. I hem creat indústries punteres en llocs insòlits, perquè hem sabut domar barrancs i rius per a generar l’energia que ha mogut telers i molins. Durant moltes dècades, sí, els valencians hem tingut unes senyes d’identitat molt clares, molt definitòries i compartides: teníem una agricultura diversificada i que generava una riquesa importantíssima. Teníem unes indústries de dalt a baix del nostre país com ara el calcer, el joguet, el tèxtil, la pirotècnia, el moble..., que eren l’enveja del món. I unes institucions financeres pròpies sanejades i al servici de la societat valenciana. I una societat civil molt activa i compromesa, arrelada als nostres pobles, des de les bandes de música a les entitats culturals que han mantingut la flama de la defensa de la nostra llengua en un entorn gens favorable. I un batalló de creadors genials en els camps del teatre, la música, la literatura, la pintura i tota la resta d’arts.

Estes han estat les nostres senyes d’identitat, allò que ens ha permés sentir-nos orgullosos del poble que som. Estos són els colors de la nostra bandera. Estes són les notes i els versos del nostre himne... i no el grapat de despropòsits que ara promou un desesperat PP, que té com a les seues senyes d’identitat el mal govern i la corrupció. Ens volien posar en el mapa del món i bé que ho han aconseguit. Efectivament, en dèficit públic, atur, desigualtat social, infraestructures inútils, tancament de mitjans públics, fracàs escolar, creixement urbanístic desordenat, esdeveniments fallits, habitatges buits, àgores fantasmagòriques, desaparició de teixit productiu, desaparició de bancs i caixes pròpies, alts càrrecs implicats en casos de corrupció... en això sí que ens han fet destacar. A tot el món coneixen l’insultant cas de l’aeroport sense avions de Castelló i el despropòsit del circuit urbà de Fórmula 1, els sobrecostos de la Ciutat de les Ciències i les coves de lladres de la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o el Palau de les Arts. Això sí que són senyes d’identitat, inequívoques: les senyes que identifiquen la manera de governar el nostre país del Partit Popular des de fa 20 anys.

dijous, 6 de novembre del 2014

LA GENERALITAT VALENCIANA DEL PP A L’AVANTGUARDA DE LA CULTURA


La Generalitat valenciana, en la seua marxa irrefrenable per augmentar i millorar l’ofrena de noves glòries, ha decidit molt encertadament recolzar al màxim les noves teories científiques, continuant a l’avantguarda de la cultura i de tot allò que calga per mantindre la fama mundial,  aconseguida amb tant d’esforç econòmic, moral i espiritual.

Ara descansa en pau, perquè després d’innombrables esforços d’investigació per tal de netejar, fixar i donar esplendor, ha aconseguit bandejar els errors i falsedats de la taula de multiplicar, per a adequar-la a la manera popular de fer els càlculs que, des de temps immemorials, practica el nostre benvolgut i únic poble.

Gràcies als esforços culturals i avantguardistes de la Generalitat de la Comunitat Valenciana (la qual, com queda dit, després d’açò ja pot descansar en pau) tenim una nova, i des d’ara única, inamovible i veritable, taula de multiplicar, amb la qual tot lo poble multiplicarà ben multiplicat, i no com abans.

Heus-la ací:




P.D. Hi ha previstes certes sancions per a aquells traïdors que no en facen ús, que van des de les multes pecuniàries a la incineració pública. 



dimarts, 7 d’octubre del 2014

CONTRA 9-N, 12-O



CONTRA EL 9 DE NOVEMBRE, EL 12 D'OCTUBRE:














SANTIAGO, DOÑA RITA Y CIERRA,

ESPAÑA ETERNA! (*)





(*) Adaptació, que ve al cas, dels crits Santiago y cierra, España, que usaven els espanyols per a iniciar els atacs des de la batalla de les Navas de Tolosa. Fa referència a la demanda de protecció a Santiago Matamoros i a l'aproximació a l'enemic. 





dijous, 3 de juliol del 2014

L’ESTRATÈGIA DE PEPETA

Diversos titulars de premsa recents fan pensar que el Partit Popular ha trobat la via estratègica per a sobreviure, per a poder surar en el mar de la seua pròpia merda, que està a punt de cobrir-lo fins al punt de no deixar-lo respirar: l’estratègia PPETA, és a dir, ara que ja està inactiva, en una mena d'apropiació indirecta, la ressucita, parla d'ella més que abans.

L’associa amb tot allò que es mou, disparant a tort i a dret com un caçador maldestre, i a més exigeix explicacions, no se sap de què. Unes explicacions que el PP+ETA mai no dóna per aclarir els centenars de casos de corrupció que brollen cada dia del pou insondable que és eixa associació radical antisistema, agrupació de frikis, malfactors i sangoneres, que viuen de mangonejar els diners públics en el seu propi benefici, i ho fan emparats en crucifixos, confessors íntims, misses i comunions diàries, que els asseguren la felicitat eterna en el cel, que ací en la terra ja se l’asseguren ells.

dissabte, 28 de juny del 2014

DONYA RITA VOL “MORIR MATANDO”



Sembla que aquesta senyora té molta pressa, i potser molts interessos, en acabar ràpidament amb el patrimoni arquitectònic del Cabanyal. Vol passar-se per, on vulgueu dir, la sentència ferma del Tribunal Constitucional que suspengué la demolició de cases del Cabanyal, moltes de les quals estan catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC). Ara, practicant el joc del “trilero”, ens vol vendre la burra d’un nou Pla, gràcies al qual, les previsions de 1.600 cases a enderrocar, quedaran “reduïdes” a “només” 1.040, que ja són “poquetes”.

Ella té pressa per començar les obres, perquè seguint les normes d’actuació del seu partit, pensa deixar el Cabanyal ben arrasat per a la primavera de 2015, de cara a la propera campanya electoral. Ja sabeu que a cada període d’eleccions es carreguen alguna cosa, els repetidors de TV3 (almenys un per campanya), el Banc de València, Bancaixa, la Cam, Canal 9, i clar, ja només els queda el Cabanyal. Així que aquesta serà l’última campanya de Donya Rita, perquè ja no tindrà on tirar mà per a continuar destruint el nostre patrimoni i la nostra personalitat col·lectiva.

Farà com una vulgar pistolera de pel·lícula de l’Oest. Potser la seua actuació serà recordada per la història amb l’epítet (en el seu imprescindible castellà) de la que va “MORIR MATANDO”.




dimecres, 11 de juny del 2014

EL CATOLICISME ES POT GUARIR

He llegit aquest article al blog "Punto de fisión", que escriu David Torres a   Público.es, i l'he trobat molt divertit. No posaria la mà al foc per a demostrar l'existència real del controvertit psicòleg Frederick K. Morton que el protagonitza, però això no li lleva la gràcia...

El controvertit psicòleg nord-americà Frederick K. Morton ha cancel·lat el seu seminari per a guarir el catolicisme que anava a tenir lloc aquest cap de setmana en un cèntric hotel de Sevilla. Les amenaces i pressions de diverses confraries de portants, associacions de teòlegs i fabricants de crucifixos, així com un escrit signat per altes autoritats eclesiàstiques han fet reflexionar a Morton sobre la conveniència de dictar la seua conferència “Déu, eixa vella enganyifa”.
Morton, que porta trenta-dos anys impartint els seus ensenyaments per tot el món, afirma que ell mateix va ser catòlic fins als dinou anys, quan es va descobrir de genolls en una església, resant a una imatge de la Verge per a aprovar un examen d'estadística en la facultat: “Vaig pensar que no era una actitud molt racional demanar-li a un tros de pal pintat que em tirara una mà en la meua carrera. Tampoc era just, ja que, en lloc d'estudiar, jo m'havia passat la setmana sencera bevent cervesa, jugant a les cartes i perseguint xiques en els bars”.
Arran d'aquestes reflexions, Morton va suspendre tres assignatures però va escriure un article en la revista The Atheist Observer: “Els sants sordmuts. És una primera aproximació a la seua teràpia, al qual després van seguir: “No cal que crides, que ací dalt no hi ha ningú” i “Només és un tros de fusta, beneït”, en el qual, entre altres coses, explicava les seues tremendes experiències en un col·legi catòlic de Boston: “Ens ensenyaven estupideses tals com que hi ha un senyor barbut assegut en els núvols que mira tot el que fas, un senyor que et vol amb amor infinit però que t’enviarà a l'infern per tota l'eternitat com et passes un pèl”.
En la seua autobiografia, “Si Déu existeix, quin lampista!”, Morton relata una infància de maltractaments i abusos físics i psíquics per part dels sacerdots: “Ens explicaven que si ens tocàvem les nostres parts íntimes, aniríem a parar a un riu de lava bullint on la nostra carn i els nostres ossos es cremarien a càmera lenta pels segles dels segles. Jo vaig començar a sospitar el dia en què, mentre m'ho explicava, el pare Everett va començar a palpar-me l'entrecuix. Fill, açò és diferent, deia ell. Açò és amor diví. Tu només gaudeix”.

Morton (sobre el qual pesa una fatwa pel seu llibre “L’islam també es guareix”, i que té prohibida l'entrada en diversos països asiàtics després de la publicació de “Budisme per a ximples”) s'ha guanyat una merescuda reputació de polemista. Encara que, segons ell, hi ha proves científiques i filosòfiques de sobres per a desmuntar la fal·làcia religiosa, Morton prefereix un argument més original, la idea que la religió va contra la naturalesa: “Si et fixes atentament no veuràs esglésies en la jungla. Tampoc sinagogues en el desert, ni temples en el pol. Els ximpanzés, les clòtxines i els óssos bruns no adoren a éssers sobrenaturals. El que sí veuràs en la naturalesa és un ampli i variat comportament homosexual entre moltes espècies. Per exemple, hi ha lleons mascles que copulen entre ells, encara que mai no s'ha vist cap que viole cadells de lleó fins i tot encara que li fiques alçacoll”.

dijous, 13 de març del 2014

DESMUNTANT VALÈNCIA


Copie, traduït, aquest article de Rafael Ventura Melià, aparegut al diari Levante del 13 de març de 2014. En ell hi ha una referència a l'edifici enderrocat del carrer de la Bosseria que motivà la meua entrada LA VALENCIANA DEL CARRER DE LA BOSSERIA, del 10 de novembre de 2013. 


Els veïns del barri de la Seu s’han aixecat contra el pla del senyor Serra, que viu a la plaça de Sant Lluís Bertran, prop de al'Almodí, que vol enderrocar les antigues cavallerisses d'un palau que va adquirir fa anys per a elevar un nou edifici. Personalitat sobrada té l'immoble en què resideix, fa molt temps restaurat i no sé per què necessita més espai quan moltes famílies s'han de conformar amb 90 metres de superfície.

A mi em van explicar els Font de Mora que en aquest antic palau vivien ells i que era dels Montesinos (el blasó campeja a la portalada). Ací han nascut Lluís Font de Mora, l'economista i ex conseller, o la seua germana, que va casar amb un Caruana. També crec que Pere Agramunt o la seua mare, va viure ací. Com fos, el van vendre i va arribar l'industrial (un especialista en art em va dir, fa 30 anys: «ferros, ferros i ferros»).

Per aquells dies es va saber que posseïa una gran col lecció de pintura gòtica valenciana. Desconec si mai ha fet una jornada de portes obertes, com a bon veí... O si ha prestat obres per a les exposicions dels nostres prestigiosos museus. Em fa olor que no ha fet cap donació, per ara. Hi ha descomptes d'Hisenda si insinues aquesta futura intenció.

Lozano, l'arquitecte responsable del projecte, o del més ambiciós per a la dàrsena, i actual membre del CVC "per impuls de Consuelo Ciscar", s'escuda dient que total «hi ha dos arcs» que es conservarien. Em fa por que si comença a fer fonaments sortirà la Valentia romana i tindrà més problemes dels que creu. Podria utilitzar l'edifici del costat del palau, molt més gran i que necessita restauració. Amenaça caure si no s'actua. Aquesta sí que va ser la casa natal del sant.
Aquest ajuntament ho permet tot. Fa poc van enderrocar una casa que semblava del segle XIX i com em va assenyalar Carlos Soler, la dovella i altres elements eren del XV o XVI. i a la Bosseria han enderrocat una altra que ha deixat diverses columnes gòtiques a terra, com si res. Van assolant València. I presumeixen d'estimar «lo Nostre». Un amor que casa malament amb l'especulació.

Després de la bombolla de la Copa de l'Amèrica tancaren diversos hotels, com el Sidi Saler. O que han canviat d'empresa, com el Abasiri, que va reobrir SH, Hilton ara amb la cadena Meliá. Encara que l'any passat va augmentar el nombre de turistes no així els ingressos. No m'opose al fet que l'edifici siga hotel, com si Calatrava converteix la seua casa de la plaça de la Mare de Déu en un. De fet ocupa part de la plaça abusivament. Serà una destinació amb difícil accés i no diguem l'aparcament a la zona ...

Els Serra ja van afegir un sobre elevat polèmic, per al fill. Va passar, tot i que es va arribar a discutir la idoneïtat. Els edificis històrics són patrimoni i s'han de respectar. Els membres del CVC han de ser els primers a implicar-se en la seua conservació. O deixar la poltrona i dedicar-se al negoci privat. No veig que siga èticament compatible.






dimecres, 5 de març del 2014

MÉS SOBRE LA "DEFENSA" DEL VALENCIÀ QUE FA EL P.P.



LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ VULNERA L’ESTATUT D’AUTONOMIA, EL DECRET DE PLURILINGÜISME I LA LUEV AMB LA IMPOSICIÓ D’UNA LINIA EN CASTELLÀ AL CP PARE CATALÀ DE VALÈNCIA EN CONTRA DEL 94,6% DE LES FAMÍLIES

La Conselleria d’Educació ha iniciat el curs 2013-2014 atacant els programes d’ensenyament en valencià. La primera mesura que ha pres ha estat provocar el tancament de 6 escoles d’ensenyament en valencià al llarg del País Valencià, la supressió automàtica de 70 unitats d’ensenyament en valencià i la possibilitat que en desapareguen 82 més, tot per al curs que ve. 

Ara l’Administració que comanda la consellera M. José Català provoca un segon atac gravíssim a l’ensenyament plurilingüe en valencià en una escola pública de València, el Pare Català del barri de Benimaclet. 

Un recurs d’alçada incongruent

L’any passat 44 escoles públiques van aconseguir l’obertura de línies d’ensenyament en valencià, gràcies a l’aprovació del canvi de programa lingüístic especificat en els seus Projectes Lingüístics de Centre i aprovats pels respectius Consells escolars. 

Una d’aquestes escoles va ser el Pare Català de Benimaclet, on Escola Valenciana va organitzar la roda de premsa de presentació de la campanya informativa de matriculació a les famílies l’any 2013, una campanya que duu a terme l’entitat des de fa quasi una dècada per la manca d’informació de l’Administració educativa. 

El CP Pare Català havia sol·licitat en cursos anteriors l’obertura d’una tercera línia en valencià per l’allau ,que durant anys, ha tingut de demanda d’ensenyament en valencià per part de les famílies del barri i la manca de suficient oferta per cobrir el dret a triar aquest programa a totes les famílies sol·licitants. 

A tots els centres que sol·licitaven un canvi de programa a valencià de cara a aquest curs, la Conselleria d’Educació ja va fer una primera consulta a les famílies, tal com marca el Decret de plurilingüisme, durant el període d’admissió de sol·licituds. En el cas del CP Pare Català, que comptava amb dues línies en valencià i una en castellà, van respondre 68 famílies que havien de matricular els seus fills i filles de 3 anys per al curs 2013-2014 amb el següent resultat: 

· 56 van demanar preferentment opció valencià.

· 12 van demanar preferentment opció castellà. 

Per tant el 82% de les famílies va demanar ensenyament en valencià en primera opció durant el període d’admissió (del 9 al 16 de maig). 

El 20 de maig de 2013 la Directora General d’Innovació, Ordenació i Política Lingüística, Beatriz Gascó va aprovar una línia en valencià més per al CP Pare Català. El resultat va ser que per a l’actual curs el centre comptava amb l’oferta de tres línies educatives amb el programa Plurilingüe d’Enseyament en Valencià (PPEV). 

El 14 de juny de 2014, dues famílies que van matricular els seus fills en infantil de tres anys al CP Pare Català per a l’actual curs van interposar un recurs d’alçada a la Conselleria d’Educació on demanen l’anul·lació del procediment de canvi de programa lingüístic que va enllestir el centre per la qual s’obria una 3a línia en valencià. 

Aquestes dues famílies al·leguen que no estaven informats del canvi de programa a valencià abans del període de matriculació i que el Projecte Lingüístic de Centre hauria d’haver estat aprovat abans del període de matriculació: “Amb aquesta argumentació, qualsevol Administració imparcial i guiada per criteris educatius i no ideològics, haguera denegat automàticament aquest recurs, ja que aquestes famílies confonen el període d’admissió que es va fixar del 9 al 16 de maig de 2013, amb el període de matriculació efectiva, que es va fer del 8 al 12 de juliol de 2013. Després del període de matriculació del 8 al 12 de juliol el resultat va ser de 75 alumnes d’infantil de 3 anys matriculats al CP Pare Català. 

“Quan van matricular els seus fills a juliol, estaven més que assabentats del programa lingüístic que s’ofertava a l’escola, ja que havia estat aprovada la 3a línia en valencià el 20 de maig. A més, comptaven amb opcions per a matricular-se en altres centres amb oferta d’ensenyament en castellà,”, s’ha assegurat des de l’Oficina de Drets Lingüístics d’Escola Valenciana. 

“El Secretari Autonòmic d’Educació i Formació ha fomentat una incongruència gravíssima molt a consciència i ha desautoritzat la Directora General d’Innovació, Ordenació i Política Lingüística, Beatriz Gascó”, han explicat fonts d’Escola Valenciana i han afegit: “Si la consellera d’Educació ha insistit tant amb que es farà el que diga la majoria de famílies, sembla que en aquest sentit Rafael Carbonell (1) també contradiu M. José Català. Cal doncs, començar a desxifrar qui pren les decisions en la Conselleria d’Educació i si hi ha actualment hi ha un enfrontament entre dues faccions dins de l’Administració educativa”, s’ha dit des d’Escola Valenciana

Després del recurs d’alçada que van presentar dues famílies, des de la Conselleria d’Educació s’ha estat pressionat, sense èxit, a les 12 famílies que van marcar en primera opció castellà, especialment a sis famílies nouvingudes. Només varen aconseguir convèncer dues famílies més perquè acceptaren el canvi a castellà. 

De 75 famílies que van matriculat els fills i filles en 3 anys (del 8 al 12 de juliol) al CP Pare Català, 71 volen ensenyament en valencià, això és el 94,6%. 

Davant aquesta situació, Escola Valenciana va proposar a la Conselleria d’Educació dues solucions justes: 

· Que escolaritzara en un altre centre de la ciutat de València els demandants. 

· Que habilitara una unitat en castellà al CP Pare Català, a part de les tres existents en valencià, per als quatre alumnes que volien ensenyament en castellà. 

Rafael Carbonell opta per suprimir la línia en valencià i convertir-la a línia en castellà en el segon trimestre del curs, quan els alumnes ja porten des de setembre anant a classe en valencià i ha fixat que es faça el canvi en un període màxim d’un mes. D’aquesta manera, obliga 21 alumnes a estudiar en castellà en contra de la voluntat de les seues famílies. 

Un procés contenciós-administratiu al TSJ valencià

Una de les famílies que reclama ensenyament en castellà al CP Pare Català va iniciar un contenciós-administratiu el 27 de gener de 2014. De l’altra banda, mitjançant l’Oficia de Drets Lingüístics d’Escola Valenciana hi ha personats 9 pares i mares en nom de les 71 famílies que veuen perillar la línia en valencià guanyada per a aquest curs. Rafael Carbonell ha pres una decisió quan ja estava en marxa aquest contenciós-administratiu i ha invalidat la possibilitat que un tribunal es pronuncie al respecte, provocant una situació d’indefensió per a la resta de famílies. 

Accions que van a emprendre les 71 famílies que volen ensenyament en valencià al CP Pare Català.

Hui dimecres, 5 de març de 2014, a les 12 hores, una representació de les famílies afectades per la supressió de la línia en valencià tenen una reunió amb Beatriz Gascó, Directora General d’Innovació, Ordenació i Política Lingüística.

Aquesta vesprada, el grup de pares i mares han convocat una assemblea per decidir totes les accions que van a emprendre a partir d’ara, tant des del punt de vista de la mobilització social com del jurídic.





(1) Rafael Carbonell era director general d’Ordenació i Centres Docents quan Alejandro Font de Mora va ser Conseller d’Educació. Carbonell va denegar sistemàticament durant aquest període l’obertura de línies en valencià i no va atendre cap recurs ni reclamació de les famílies que ho sol·licitaven. La política d’atac a l’ensenyament en valencià per part de Rafael Carbonell va tindre com a conseqüència tres sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià que obligaven la Conselleria d’Educació a obrir línies d’ensenyament en valencià al CC Sant Cristòfor Màrtir de Picassent i als CP Rei en Jaume i Ramón y Cajal de Xirivella, que van guanyar famílies que van fer servir els serveis jurídics de l’Oficina de Drets Lingüístics d’Escola Valenciana.




dijous, 6 de febrer del 2014

LA "DEFENSA DEL VALENCIANO" DE LA "GENERALIDAZ BALENCIANA"


Fabra, no Pompeu, l'altre, el president de la Generalitat Valenciana, ha dit públicament: “El artículo 6 de nuestro Estatuto es muy claro, y dice que la lengua que se utiliza en la Comunitat Valenciana es el valenciano. Todos aquellos que tenemos representación y responsabilidad en cualquier ámbito debemos defender nuestras señas de identidad y nuestra lengua, desde luego mi compromiso es hacer cumplir el Estatuto”.

Doncs ala! que el faça complir, perquè fins ara... ací teniu com han anat les coses:

ARTICLE 6 – ESTATUT D’AUTONOMIA
INCOMPLIMENTS
La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
El president de la Generalitat Valenciana i la delegada del Govern espanyol no s’expressen, de forma habitual, públicament en la llengua pròpia dels valencians i les valencianes
L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
Tres sentències del TSJ valencià obliguen a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports a acomplir aquest article. Milers d’alumnes es queden sense estudiar en valencià cada curs.
La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement.
Any 2013: La Conselleria d’Educació retalla 810.000 euros en ajudes per a la promoció del valencià.
Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
El Síndic de Greuges elabora cada any un informe on s’especifiquen centenars de casos de vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants.
S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià
29 de novembre de 2013: tancament d’RTVV
La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.
Publicació de la Llei de la funció pública sense el requisit lingüístic.
Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
Aquest és l’únic punt que l’Administració valenciana acompleix de forma rigorosa.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià.
El president de la Generalitat Valenciana qüestiona la capacitat normativa de l’AVL.

I posats a defensar el valencià, perquè no defensa també els valencians dels energùmens que pul·lulen pel seu partit i es posen nerviosos, fins a donar-los atacs d'histèria i fer el més espantós dels ridículs, cada volta que oloren la proximitat d'eleccions?
 

dimecres, 8 de gener del 2014

QÜESTIONARIS


Segons he llegit a la premsa, sembla que a l’església catòlica li ha arribat novament l’hora de l’aggiornamento del qual ja es parlava fa un temps (segles?) quan el lloc de Sant Pere l’ocupava Joan XIII i Passolini filmava aquell Vangelo secondo Mateo, el meu homònim.

El papa Francesc Ha remés un qüestionari a les Conferències Episcopals d'arreu del món amb preguntes sobre els matrimonis homosexuals i el divorci per a conèixer quina és l'actitud de les esglésies locals cap a l'Estat com a promotor d'unions civils, fins i tot entre persones del mateix sexe i davant les persones que les protagonitzen?. Quina atenció pastoral es pot donar als que han triat viure sota aquest tipus d'unions?", es pregunta en el document.

En cas d'adopcions per part de parelles del mateix sexe, "què es pot fer pastoralment per transmetre la fe?", prossegueix el qüestionari, que dedica també un apartat a l'educació dels nens en els anomenats "matrimonis irregulars" i la manera en què els seus pares s'acosten a l'Església.

El papa ha recomanat als responsables dels instituts educatius de l'Església que treballen per "anunciar Crist a una generació que canvia", que cal considerar les diferents realitats personals que es donen en la societat actual, com l’elevat percentatge de nois que tenen els seus pares separats, o l'existència de fills que conviuen amb parelles homosexuals.
També ha dit que "Les situacions que vivim avui, per tant, plantegen nous desafiaments que per a nosaltres, de vegades, són fins i tot difícils de comprendre. Com anunciar Crist a aquests nois i noies? Com anunciar Crist a una generació que canvia?"

També sé per la premsa, que al si de l’església catòlica que governa Francesc ja hi ha molts que han estudiat científicament l’assumpte i, amb estadístiques a la mà, coneixen la resposta i així, potser, li ho comunicaran en complimentar el qüestionari. Un d’ells és el Bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López, el qual va fer en l'última fulla parroquial de 2013 tot un al·legat contra les parelles del mateix sexe i la llei que regula els divorcis, ja que provoquen "el notable augment de fills amb greus pertorbacions de la seua personalitat" i "el desenvolupament d'un clima que acaba amb freqüència en la violència".

Andreu Susarte, el capellà de Beniarrés, també sap de què parla: ha preparat el seu propi qüestionari, l’ha lliurat a les festeres de la Puríssima  i l’ha dipositat entre els altres fullets que es poden trobar a la parròquia.

Segons les seues pròpies paraules, el fullet és tan sols “una guia per a la gent que vol confessar-se i ha de fer examen de consciència”, es divideix en 10 apartats i repassa els 10 Manaments un per un, per tal que tothom puga recordar les seues possibles infraccions confessables.

Sota epígrafs que van des de “Estimaràs Déu sobre totes les coses” a “No cobejaràs els béns d'altre” fa que els fidels s'interroguen sobre els seus posicionaments personals de tot tipus.

Els més importants, tal vegada, arriben en el novè apartat, “No consentiràs actes impurs”. 

Ací cal que es pregunten:
              
                   “Sóc homosexual?”
                  “Veig pel·lícules pornogràfiques?”
                  “Em masturbe?”
                  “Visc en fornicació?”
                  “He tingut alguna relació sexual amb un animal?”

Però també és molt important  que recorden altres assumptes com aquests:

                   “Practique l'eutanàsia, l'avortament?”
                   “Practique la tortura?”
                   “Promoc els segrests, el terrorisme?”

Potser els 1200 habitants de Beniarrés comenten entre ells els grans esforços de memòria que hauran de fer si volen complimentar exactament, supose que omplint-lo amb creuetes, tots els apartats del qüestionari.

En resum: A Roma, aggiornamento, però a Sogorb-Castelló i Beniarrés, Sodoma i Gomorra!



dimecres, 1 de gener del 2014

EL DRET A MORIR AMB DIGNITAT


El diari Públic.és del 31 de desembre del 2013 publica aquest interessant article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu, que reproduesc traduït:

Molts som els que hem vist persones molt volgudes que, a causa de la malaltia que tenien, van patir una mort llarga, penosa, dolorosa i humiliant. I era la pròpia persona que s'estava morint la que desitjava morir al més aviat possible, anar-se’n sense pena i sense dolor, i sobretot, amb dignitat. I, en canvi, era molt poc el que el malalt i els seus familiars podien fer. La llei no ho permet.

La major raó d'això és un prejudici religiós que, com en el cas de l'avortament, parla de la santedat de la vida, sense ser sensible al significat i qualitat d'aquesta vida. Està, com tot sentiment religiós, basat en la fe, en creences, i escapa a qualsevol raciocini. I és un indicador més de l'enorme poder que té l'Església i de la seua influència negativa en la cultura popular, que tal possibilitat ni tan sols haja estat considerada pels anomenats representants de la població.

No cal dir que és un tema complex, perquè pot donar motiu a abusos, és a dir, que aquest dret fos utilitzat pels familiars, o persones properes al malalt, com a manera d'alleujar la seua pròpia incomoditat, afegint pressió al malalt perquè signés i donés el seu consentiment perquè li ajudessin a morir. Però hi ha mecanismes i regulacions que poden disminuir la possibilitat d'aquest abús, adquirint, per exemple, l'autorització en un moment de major normalitat en el qual el pacient puga decidir en una situació menys estressant, o fins i tot quan no estigués malalt en fase terminal.

Així s'està fent en quatre Estats d'EUA: Oregon, Washington, Vermont i Montana. I la popularitat d'aquesta mesura explica que altres Estats estiguen considerant aprovar lleis semblants. La intervenció pública permetent la mort assistida per personal sanitari es diu Death with Dignity Act (llei del dret a morir amb dignitat), i s'està estenent al llarg d'EUA. Això és un indicador de la pèrdua d'influència de les religions en la societat. En realitat, ha estat la constant de les religions, i molt en particular de les esglésies cristianes (i més concretament de l'Església Catòlica) valorar el dolor com a instrument de redempció i purificació, concepció que adquireix major contundència en el procés del final de la vida, camí –segons aquestes religions– cap a l'altre món, on es desenvolupa la plena realització d'aquell ésser. Tal creença ha de respectar-se per mera coherència democràtica. Qualsevol ciutadà té el dret a practicar la seua religió, segons els cànons que marque la seua església. Ara bé, aquest mateix ciutadà no pot imposar les seues creences a la resta de la societat, tal com les esglésies desitgen, i molt en particular l'Església Catòlica espanyola, que tradicionalment ha tingut una relació privilegiada amb l'Estat espanyol, tant durant els períodes dictatorials com en els escassos períodes democràtics que Espanya ha tingut en la seva història. L'Església Catòlica espanyola no solament no és un instrument democràtic, sinó que és antidemocràtic, ja que mai ha acceptat que les seues creences són particulars (és a dir, haguessen d'afectar solament als seus creients) i no universals (és a dir, que apliquen a tota la ciutadania).

I la direcció ultrarreaccionària de l'Església Catòlica, que durant la dictadura formà part de l'Estat feixista (els clergues eren pagats per l'Estat i els bisbes nomenats pel dictador), mai ha acceptat que les seues creences i sancions no han de transformar-se en polítiques públiques en un sistema democràtic. Fer-ho, com està ocorrent a Espanya, és d'una enorme insensibilitat democràtica, a més d'una gran crueltat i inhumanitat. Negar el dret a morir sense dolor i amb dignitat a les persones com a conseqüència d'un mandat del seu Déu, és delegar la governació d'un país a un poder terrenal no democràtic que utilitza un poder suposadament diví (que ningú ha triat) per a controlar la població. Han estat un error greu l'excessiu respecte i docilitat mostrats per les esquerres a les imposicions d'un poder fàctic que ha danyat tant i continua danyant la població, i tot això en nom del seu Déu.