dijous, 29 de desembre del 2011

ACTUALITAT VALENCIANA


Per intentar esborrar la generalitzada opinió que veu el nostre país com el de las oportunidades, m'adherisc a un altre criteri, el d'un navegador que pensa que entre nosaltres no tot és corrupció, segons la mostra que ha deixat a la web:



  

divendres, 23 de desembre del 2011

ELS PREMIS DE LA LOTERIA


Almenys en una cosa, el nou govern español de España ha resultat beneficiós per als valencians: Al bocamoll de González Pons no li ha caigut cap ministeri. No crec que es preocupe,  fa poc que ha aconseguir un bon treball per a la seua muller...

No han tingut tan bona sort els habitants de Madrid, la capital d'España, que de retruc s'han trobat amb una alcaldesa española que segur que acaba posant multes als que no vagen a missa els diumenges.

El nou ministeri  d'Economia d'Epaña estarà a càrrec d'un antic dirigent español del banc LEHMAN BROTHERS, un dels desencadenadors de l'actual crisi. Han posat la rabosa a cuidar de les gallines!

A mi el que em fa gràcia és el nou ministre español d'Agricultura, sempre que el veig a la televisió española està unflant-se a canapés!

I què em dieu de les declaracions inexistents del nou president español del govern d'España? Heu observat quina elegància per a no respondre a les preguntes dels periodistes? A qui us recorda?


dijous, 22 de desembre del 2011

SENSE JUGAR A LA LOTERIA ENS HA CAIGUT LA GROSSA





Los españoles ya estan salvados: el dia d'avui, 22 de desembre,
Don Pelayo i els seus tretze ministres, complint la seua promesa,
comencen a cavalcar animats per la tradicional consigna de
¡Santiago y cierra España!
i treballen per lliurar-la dels seus problemes, per a fer que torne a estar 
com abans, catòlica, unida, lliure, gran i bonica com un sol.



Aquesta instantània del repòrter Tribulete ens mostra 
els aguerridos españoles carregant contra les 
antieconòmicas i  disgregadoras autonomies,
que fugen espaordides de les lleis unificadores,
just uns pocs moments abans de rebre,
a la força, la respectiva tasseta
amb una gran ració de
¡café para
todos!







dimecres, 14 de desembre del 2011

CORONA... D'ESPINES

Vaig nàixer al carrer de la Corona i allí vaig viure molt de temps. Segons em contaren, durant algun període es va dir de la Corona d’Aragó, però en realitat el nom li venia del convent de la Corona d’Espines que es va establir a l’abans carrer dels Tints, el seu nom tradicional.

Açò de les corones, com tantes coses, és segons com es mire, amb molts significats que són canviants i evolucionen, només cal veure un diccionari o estar atent a l’actualitat.

En relació amb la corona, en singular, una cosa que mai no havia entès bé era la multitud de comentaristes d’actualitat que són no monàrquics, es declaren republicans, però immediatament afegeixen que són juancarlistas, sembla que això fa bé, dóna un toc democràtic i modern d’allò més, amb un puntet de provisionalitat. Són afirmacions que sovintegen aquests dies, al ritme de les darreres notícies, sempre sorprenents i superades, del duc Urdangarín, el brillant parent polític de la corona, que en un tres i no res l’ha tornada d’espines.

Caldrà ara que aquells comentaristes es declaren republicans i juancarlistas però no urdangarinistas?

Així que corona, però ara d’espines, que per cert a mi no em punxen, només em fan intentar amagar discretament un somrís quan després de tot el que s’ha publicat, he llegit que, a judici de la repetida corona, el comportament del parent reial no parece ejemplar. D'això se'n diu un eufemisme. Com el sogre havia tingut un accident i duia ulleres de sol, no veuria bé al seu voltant.

Però fins i tot podria semblar una reacció equilibrada i realista, si atenem a les pròpies declaracions de l’interfecto, que en un comunicat es refereix a les seues, per ara suposades malifetes, com a actividades profesionales!

I acabaré fent un remat o coronament amb unes quantes  “coronetes”, que potser tornen a posar-se d’actualitat:

L’ex President Don Francisco, que ara seu en altres cadires, encara conserva alguns  partidaris de debò, com un de molt fidel que va demanar per al dia 12 del 12 a les 12, data i hora marcades per al seu judici, un recolzament per al presidente maliciosamente acusado, perquè merece de todos nosotros un pensamiento amigo, o un avemaria de los creyentes.

Un altre partidari, que també va anar a rebre’l a la porta del Jutjat, era Cotino, el que porta la creueta.

I segons ha dit el seu advocat defensor, Don Francisco era tan bo, tan bo, que els seus íntims li deien el curita.

Anava o no, de “coronetes” el remat?

Ave Maria.

divendres, 25 de novembre del 2011

TORNARÀ A TVE. LA BRUTAL "FIESTA NACIONAL"

Pío García-Escudero, portaveu del PP al Senat, ho va anunciar pocs dies abans del 20 de novembre: els toros tornaran a emetre's per Televisión Española. Sembla una mesura immediata, un cop Mariano Rajoy accedesca al poder.

La retransmissió dels toros es va suprimir per l’elevat cost econòmic que suposava i, encara més, pel compliment de l’horari infantil. Segons estableix el llibre d’estil de RTVE “no s’emetran curses de braus pel seu horari, generalment coincident amb l’horari protegit o d’especial protecció per a la infància”.

García-Escudero justificava la decisió afirmant que “sempre han donat suport que la protecció, foment i difusió de la Fiesta Nacional tinga un tractament especial als mitjans de comunicació, especialment a TVE”.

És a dir, que als membres del PP com Don Pio i Don Mariano els agrada protagonitzar les animalades de la seua Fiesta nacional, per això volen protegir i difondre les essències de l’espíritu nacional, no siga que es disolguen els valors que fonamenten el patriotismo español i vagen augmentant les persones civilitzades que no suporten el brutal, el sangonós sacrifici d’un animal per tal que disfruten uns altres. Continuant amb el símil animal, a mi això em sembla un patriotisme de galliner.

Potser també volen accelerar subtilment la pèrdua d’audiència de TVE a favor de les televisions privades. Entre açò, el comiat als periodistes intel·ligents que va anunciar no fa molt un “apessebrat” bocamoll i les aparicions letals de Mariano, en quatre dies la liquiden.

dimecres, 9 de novembre del 2011

0 a 1 ?

BOCAMOLLS era el títol d’un comentari que pensava dedicar a mis queridos amigos Mínguez, Rocío i González Pons, que ja fan mèrits, ja! Havia preparat el començament amb aquestes frases de ressonàncies bíbliques: “Per les seues obres els coneixereu” va dir Jesus, però se li oblidà afegir “i per les seues paraules als del PP”...

Però l'actualitat em supera, aquest comentari ja ha quedat obsolet per les posteriors notícies, i si no jutgeu vosaltres aquestes perles pescades en les aigües procel·loses de la més rabiosa actualitat:

A una candidata a senadora mallorquina de cuyo nombre no quiero ni acordarme se li'n va la bola i penja amb tot el morro al seu muro, prèvia aplicació del Photoshop, una imatge de la pròxima ex ministra de l’exèrcit, i la fa ensenyar pitrera. La tal foto era de quan anà a informar-se sobre la mort de dos soldats en acte de servei. Tot molt edificant.

Més edificant encara és la graciosa petició que ha fet el Papa de Roma per tal que siga prohibida la pornografia en Internet... I jo em pregunte: perquè no prohibeix ell el hard core de viu en viu en esglésies i convents?

Una altra de ben bona és la que han muntat tots els prestigiosos -i també els altres- mitjans de comunicació a l’entorn d’un debat entre dos dels caps de llista, candidats a deixar-nos en conill amb l’excusa de la crisi. Era talment un partit de futbol i així ho van dir els espavilats periodistes, que acabà, segons enquestes al minut, 0 a 1.

No puc opinar, perquè durant el temps que durà el partit dels partits, vaig preferir sintonitzar una TV no sé si imparcial, però que oferia un graciós programa dels Simpson, amb molta més càrrega filosòfica i moral que el debat de debats, és a dir, l’únic debat.

Malgrat tot, m’han arribat interessants informacions i detalls morbosos que han esbandit els eximis periodistes de la Meseta: les vegades que cadascú va mirar els papers, el color de les corbates, la marca de les sabates, o si es parlava en futur, en passat o en plusquamperfet, fins i tot han comptat i classificat el nombre exacte de paraules que cadascú va proferir.

Aquest espectacle mediàtic és un muntatge de prestidigitació enlluernador, que mostra dues úniques possibilitats i amaga a l’elector totes les altres que existeixen per a triar; el distreu d’estudiar altres propostes, d’intentar integrar sensibilitats i esforços plurals. I aquesta oportunitat es nega en favor d’una democràcia supra majoritària, instal·lada en la rutina del blanc o negre. Tenen raó els indignats: on estan els matisos, on és la democràcia real i participativa en aquest assumpte?

Parafrasejant George Orwell: alguns demòcrates són més demòcrates que altres demòcrates. És un joc de dos únics partits que es troben còmodes assignant-se les majories absolutes, ara A, després B, després A després B... practiquen el joc del toma y daca, del repartiment ben equilibrat, hoy por ti y mañana por mi, perquè al remat tot queda en casa. Els dos es van posar d’acord sense problemes en una reforma constitucional exprés i puntual, però es neguen a una revisió per a introduir aspectes més participatius.

Va ser una sessió de circ, amb els espectadors embadalits, els dos protagonistes van practicar els seus jocs de mans, prometent fer allò que no van fer o bé ocultant l’autèntic programa de tijera y tijera, pero no por mi casa, per tal d’aconseguir que els voten per la cara o per la marca registrada, que després ja faran allò que vulguen, perquè ja em direu, una vegada haja triomfat el de torn, què quedarà de les seues paraules, paraules i més paraules...

Un d’ells es va declarar no nacionalista en una entrevista recent, però després va assistir als actes per a commemorar la fiesta del día nacional. Si fos més coherent hauria de celebrar el día de la fiesta no nacional.

L’altre, que té molt poc a dir, fa ús de les seues muletillas preferides: España / españoles. Heu provat a contar les vegades que apareixen aquestes paraules a qualsevol del seus discursos? Però españolas ja no li ix tant, no sé perquè serà, ni vull fer indagacions.

En resum: aprofitant aquell títol que tenia preparat, BOCAMOLLS els dos!

Com ja els tinc ben vista la pateta, fa temps que he decidit ben decidit el meu vot. Us assegure que no serà per a cap d’aquests dos senyors tan bocamolls que ens unflen a paraules, paraules i més paraules.

En la meua humil opinió, i vist des de la nostra perspectiva valenciana, el resultat del partit entre els partits ha estat d’EMPAT A ZERO.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

UNA… O NINGUNA

Tot llegint la premsa he recordat un vell acudit: En un grup d’amics es parlava dels viatges que cadascú havia fet a Paris, com eren diverses vegades s’expressaven dient “cinc... o quatre”, “sis… o set” i el darrer va dir: “jo he anat una… o ninguna”.

Segons les estadístiques, una o ninguna són les vegades que dos de cada tres valencians visiten museus, exposicions o galeries d’art al llarg d’un any. Com que jo, i molts dels meus amics hem anat a museus més d’una vegada cada any, i sabem com funcionen les estadístiques, per a mi significa que són moltíssims els valencians que viuen d’esquena a moltes manifestacions relacionades amb la cultura i la civilització. I així els va...

És evident que si van tan pocs, per a què anem a gastar-nos diners en eixes coses? I més en una època de crisi com la que estem patint. Aquest és el bon criteri adoptat per la corporació municipal valenciana presidida por la nostra invicta alcaldessa, que des del passat mes de març no ha concedit el permís d’obres per a una ampliació del Museu de Belles Arts de Sant Pius V, que ja està autoritzada per la Generalitat. Gràcies a aquesta bona política el govern de Zapatero, a punt d’acabar, s’estalviarà quatre milions i mig d’euros, que podrà dedicar a altres assumptes de més rendiment.

Aquest “meninfotisme museístic” tan racial i tan valencià té altres conseqüències: la ignorància més patètica i supina, que els espavilats aprofiten per als seus tripijocs. Us posaré un exemple.

Corrent el risc que alguns em puguen dir vanitós, repetesc que jo visite museus, els d’ací i els d’altres llocs, i he vist amb els meus ullets el grandiós retaule de Sant Jordi que es conserva al Museu Victoria i Albert de Londres (haurem d’agrair la seua miserable venda el segle XIX, perquè pel que es veu, ací l’haurien fet astelles per aprofitar-lo en alguna torrà de xulles)

I perquè dic açò? Perquè des del primer moment vaig veure com les gasten més d’un Capítol, en observar la malintencionada, falsa i rastrera “reproducció” que ara han descobert en la pintura d’una taula, penjada fa molts anys en un local propietat de la Catedral, que passa per ser el lloc on es va fer la primera missa després de l’entrada del rei En Jaume a la ciutat (una altra evident falsificació)

El joc de mans va consistir en col·locar Sant Jordi, vestit amb la creu roja sobre fons blanc, en lloc del rei en Jaume, per amagar que el rei i el seu cavall anaven vestits amb el símbol de la reial senyera, la de les quatre barres sense gens de blau (que per això és reial, no com altres, i ho sent molt!)


Però aquests mistificadors formen part del grupet de valencians que, segons les estadístiques, practiquen aquell meninfotisme museístic i cultural. La seua ignorància no els va deixar caure del burro, no van descobrir que la creu de Sant Jordi figura, juntament amb la reial senyera (i per això sense blau) en la bandera i l’escut de la seua odiada Barcelona.

Ara s’ha descobert la grossera i vil maniobra, però després de tants anys ningú no sap res ni se’n recorda, tots passaven per allí i no miraven, encara que la parafernàlia s’anava acumulant en la coveta... han dit que si faran o deixaran de fer... etc. etc... i en total... si ha passat tant de temps...

Qualsevol altre dia parlarem de més actuacions dels prestidigitadors, a la Catedral i a altres llocs, com que són tan abundants... alces una pedra i te n’ixen tres o quatre, com els escorpins.

I als museus que vaja Rita!

dijous, 13 d’octubre del 2011

ROCIO VA DE ROMERIA o L’ATREVIMENT DE LA IGNORÀNCIA

ROCIO CASANOVA és una apessebrada de Canal Nou, que cobra com a tertuliana en el programa “Bon dia Comunitat Valenciana” i ho fa gràcies als seus mèrits personals: ser familiar d’un alt càrrec de la Generalitat.
Sembla que, acostumada com està a la seguretat de menjar del pessebre, no es preocupa per documentar-se i va al recte, com si anara de romeria, solta la llengua amb la facilitat i l’atreviment que origina la ignorància.
Aquesta ignorància, privada de reflexió, fa que els seus comentaris puguen arribar a ofendre greument molts ciutadans, als quals desprècia, agredeix i intenta humiliar, encara que de vegades només arribe a aconseguir d’ells un sentiment de vergonya perquè en ple segle XXI encara queden a València éssers que diguen coses com aquesta:
Me irrita un poco, me cabrea y me da también un poco de pena que estén tan empecinados con el tema del valenciano.
Justament el mateix em passa a mi en llegir a la premsa les seues expressions imperialistes, dominadores, exclusivistes i contràries a l’esperit i finalitat del mitjà en el qual parlava, que per cert, estic pagant amb els meus impostos, cosa que inclou el sou que ella cobra por ser vos quien sois.
Però va seguir soltant la llengua:
Porqué siguen ustedes tan empecinados con el tema del valenciano? Cuando digo ustedes me refiero a los políticos, cuando en el resto de Europa nos llevan por delante.
Què vol dir Ustedes són los políticos? Tots els polítics? Què vol dir Europa nos llevan por delante? Està relacionat amb la tracció mecànica o el transport?
Desconeixent els resultats reals, els estudis i les estadístiques, la seua atrevida ignorància la fa anar tan lluny com per a dir que els xiquets d’ara:
Van a ser, son una generación que ya lo somos nosotros, donde no somos competitivos en el resto del mundo por una tontería.
Evidentment és per una tonteria, la seua. Si ella fora competitiva no estaria menjant del pessebre i els contribuents ens estalviaríem els diners malgastats en mantenir-la.
La seua ignorància és tan vasta que abarca tots els camps i la fa, com es diu vulgarment, pixar fora de test; ací teniu una mostra del que va dir amb motiu del judici a Berlusconi per haver mantingut relacions sexuals amb una menor, a la qual:
Nadie le puso un puñal en el pecho para irse con Berlusconi, y nunca dijo que era menor de edad.
Per arrematar la faena, que sembla de rejoneo, va:
Romper una lanza a favor, no ya por Berlusconi, sino por cualquier señor que tenga relaciones sexuales con una señorita de este tipo.
I continuarà així (dissortadament)

dijous, 6 d’octubre del 2011

VALÈNCIA, JARDÍ DE FLORS?


Sembla que sí, almenys sempre s’ha dit, i recentment he pogut llegir a la premsa dues coses relacionades amb tan bella metàfora.

Un paradigma d’aquest jardí de flors és l’anomenat oficialment puente de las Flores, una poètica, delicada i fina iniciativa personal de la nostra alcaldessa.

El tal pont fou inaugurat l’any 2002 i periòdicament renova el seu repertori: ara que comença a aproximar-se el Nadal, s’omplirà amb flors de Pasqua; cap a la meitat de gener, ja esquifides, seran substituïdes pel ciclamen, que resistirà fins a les primeres calors; aleshores florirà de murcianes, que com són més resistents, aguantaran fins a una nova proximitat del Nadal.

I així es farà de nou amb les 10.500 plantes i les corresponents jardineres, acomplint un cicle sempre renovat i immutable, como la vida misma, amb crisi i sense crisi, perquè cada canvi de la decoració només costa 90.000,- eurets de no res (encara que convindria afegir altres despeses per hores de treball, reposicions de les plantes trencades, mortes o furtades, i alguns altres incidents, com la desertització del pont que dugueren a terme els civilitzats afeccionats de l’Athletic de Bilbao amb ocasió de la passada copa de no-sé-què).

Segons diu la premsa, les floretes li resulten a la ciutat per uns 494.000,- euros anuals, i sumant el temps transcorregut des de la seua inauguració, les cícliques florides ja sumen uns 4.500.000,- €. Però què és això per a una ciutat com la nostra, que va de evento en evento i ha d’estar ben guapa per als seus visitants, mantenint la seua categoria de punta de llança europea-mundial?

La premsa diu que la despesa del pont és aproximadament igual per metre quadrat que la del jardí romàntic de Monforte, però no patiu, que per aquesta banda podem estalviar-nos uns dinerets quan el jardí acabe de morir-se, asfixiat pels murs de ciment de l’aparcament soterrani, ingeniosament situat allí per l’edil d’Urbanisme, gràcies a no haver obtingut el preceptiu informe de la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura.

Com la cosa ja està feta, si és que els possibles malfactors són jutjats i condemnats (que vés a saber, perquè estan ben protegits i quasi blindados) però l’aparcament  a ben segur que no desapareixerà, què pot passar amb l’històric jardí, creat per Juan Bautista Romero, Marqués de San Juan, allà per l’any 1849 i declarat monument l’any 1941? De moment ja està cerrado por obras.

Arribat el cas i si al remat acaba morint-se, propose, continuant amb les ingeniositats, que se retiren les estàtues, es guarden en un magatzem i s’aprofite el local per a fer un altre aparcament, que són molt necessaris.

I per a estalviar en el pont de les flors també propose una alternativa: posar-les de plàstic, com als cementeris.

Per acabar aquesta mostra de despropòsits, tan abundants a la nostra ciutat, com ja sabeu que en totes les historietes sempre hi ha els bons i els dolents, els que guanyen i els que perden, us faig la darrera proposta: el joc de descobrir qui són els que protagonitzen en aquestes tristes històries els respectius papers.

València, jardí de flors?; o solar d’aparcaments?

Addenda: Acabat el present text m’assabente que l’alcaldessa, que llig la premsa i tiene cintura (metafòricament) ha decidit prescindir de les flors de Pasqua per a estalviar una miqueta; més hauria estalviat si hagués fet el pont d’una altra manera, que no assegurés una despesa fixa i constant per al municipi, que per a altres representa bonics i interminables ingressos.

dilluns, 19 de setembre del 2011

ELOGI DEL PARTENÓ

Passada la mandra estival, vull comentar la notícia que, molt amablement, m’envià fa temps una   amiga,  però de fet es comenta per ella mateixa, si li afegim altres petites notes relacionades, i ja ho veureu en acabar, si seguiu llegint. 

La notícia tenia el seu origen en un elogi del Partenó: 

Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia” 

que en llenguatge modernitzat vol dir això, que el castell d’Atenes (L’Acròpoli d’Atenes, el conjunt arquitectònic, amb el Partenó inclòs, que corona el turó) és la joia més rica del món. 

Aquesta expressió és del nostre rei Pere el Cerimoniós, que estava molt orgullós de ser propietari d’aquella joia arquitectònica de castell; a més a més va afegir que era tal, que ni tots els reis cristians del món podrien construir-ne cap altre semblant. 

I tot açò malgrat que El Cerimoniós, que era Duc d’Atenes i Neopàtria, no va ser mai a Grècia i per tant no va veure l’Acròpoli. Les informacions li van arribar dels almogàvers que l’havien conquistada per a la seua corona. Els quals, per altra banda, van convertir el Partenó, que aleshores encara estava complet, en església de Santa Maria. 

La mencionada frase, datada l'onze de setembre de 1380, es considera un dels primers testimonis del món occidental sobre la bellesa de l’Acròpoli, anterior inclús al ple humanisme i el renaixement. 

Ara arribem a la notícia: des del 21 del passat mes de març, els milers de turistes que passen per l'estratègic lloc de la porta Beulé, al peu dels Propileus, veuran una placa de la pedra habitual en l'Acròpoli, marbre blanc del Pendeli, en la qual podran llegir l'elogi del rei Pere esculpit en quatre idiomes: català, castellà, anglès i grec. 

Ara venen un parell de comentaris. Els endevineu? 

La pròpia notícia és el millor comentari que, una vegada més, constata la freqüència de fets tan semblants com les dues o tres anècdotes que jo mateix he patit fa molt pocs dies i que ara podria explicar. Donada la similitud, aprofitaré com a primer comentari  el final dels textos que m’envia la meua bona amiga: 

“Visito la placa, i dues senyores que se'm situen al darrere exclamen: 

¡Qué vergüenza, primero en catalán

Em giro, dic a les dones que és lògic i normal en qualsevol traducció que l'original vagi al davant, però em donen l'esquena i se'n van agafades del bracet sense escoltar-me. Com que en l'estona que han estat darrere meu no és possible que hagin pogut llegir la placa sencera i menys fer-se càrrec que la inscripció de dalt és en català, jo estic convençut que aquestes dones són unes agents de l'anticatalanisme reclutades entre aquelles antigues operadores de la Telefónica de veu despectiva i d'espinguet amb la missió de fer la murga a tothom que s'aturi davant la placa posada per l'Instituto Cervantes i el Ministeri d'Exteriors espanyol” (Manuel Cuyàs, Vints i Nous, El Punt, 5 i 7 de maig de 2011). 

I continuant l'aprofitament, el segon comentari serà el fet per Carles Viñals Casado, de Sant Vicent del Raspeig, a un dels dos articles de la cita anterior: 

“No fa gaires anys una senyora que es disposava a visitar el Monestir de Poblet s'adreçà enfurismada a l'empleat de recepció refregant-li pels nassos un fullet descriptiu del monument. ¿Qué vergüenza es ésta? -cridava- ¿Es que sólo tienen folletos en catalán? L'empleat li demanà el fullet, se'l mirà breument i l'hi retornà, dient-li: Por supuesto, señora, tenemos folletos en catalán, pero el que usted ha cogido está en holandés; de todas maneras, también los tenemos en castellano...” 

divendres, 8 de juliol del 2011

NI EL TELÈGRAF!

Recentment he llegit una notícia que m’ha resultat particularment interessant. Es tracta d’una disposició de la direcció general de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i Esports que declara BIC les torres de telegrafia òptica de la línia Madrid-València. una mesura de protecció que ha produït l'alta en el registre de Béns d'Interès Cultural de les torres de telegrafia òptica pertanyents a la línia Madrid-València, que permetien la comunicació entre “la capital i la perifèria del país” (sic. País, en aquest cas, evidentment, no és el Valencià). i ha remès al Ministeri de Cultura una sol·licitud perquè siguen registrades també en l'Inventari General del Patrimoni Històric. 

Torre de telègraf òptic
Patrimoni ha remès també als Ajuntaments de Villargordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Xiva, Godelleta i Torrent on hi ha una torre per cada municipi, -llevat de Requena on es van construir tres per les dificultats orogràfiques del terreny- una carta en la qual adverteix de la prohibició de realitzar obres en els edificis o en la zona d'afecció. Així com la realització d'un pla de protecció que serà supervisat i aprovat per la direcció general 

Amb aquesta mesura l'administració valenciana vol concedir la màxima protecció possible a aquests edificis fortificats que a mitjan segle XIX van revolucionar la comunicació postal. 

Si bé no durà molt, perquè ben aviat va ser substituïda per la telegrafia elèctrica, l'òptica va suposar una gran revolució en el seu temps. La línia Madrid-València va començar a construir-se el 1848 i un any després va entrar en servei permetent que un missatge arribés de la primera a l'última torre en 30 minuts. La línia Madrid-València estava coberta per 30 torres. La primera en l'edifici de l'Aduana en la Porta del Sol de Madrid i l'última en el convent de Sant Francesc de València, situat en el lloc que ara ocupa la Plaça de l'Ajuntament, fins que va ser derrocat el 1891. 

No havia sentit parlar de la telegrafia òptica, però la cosa és ben senzilla: una sèrie de senyals fetes amb un aparell que podia situar una mena de discos en diverses posicions, que es corresponien amb un codi, que eren llegides i transmeses de torre en torre successivament. 

Era una època de conflicte entre els borbons, isabelins i carlistes, per això l’estat pretenia dotar-se d’un instrument per al manteniment de l’orde, segons deia el real Decret que va establir la seua implantació: 

Decidido el gobierno de S.M. a procurar por cuantos medios estén a su alcance el afianzamiento del orden público, tan necesario para que los pueblos puedan disfrutar de una administración paternal y previsora... 

Telègraf òptic restaurat
 Els missatges s'enviaven xifrats segons un llibre de codis, en possessió del Comandant de Línia, que era l'únic autoritzat a la codificació. Els operadors desconeixien la naturalesa del missatge i simplement es limitaven repetir el que veien en la torre anterior, perquè fóra copiat per la posterior. Les condicions de treball eren especialment dures. La dotació d’una estació telegràfica era de tres o quatre persones. Durant la jornada laboral, de sol a sol, mentre haguera llum suficient, havien de mirar regularment a les torres anterior i posterior de la línia per a comprovar si alguna d'elles es trobava en posició d'atenció. No cal dir que les condicions atmosfèriques, com la boira, pluja, etc., podien dificultar la transmissió dels missatges. Totes les torres de telègrafs tenen les mateixes característiques. E eren essencialment de mamposteria i rajola, de planta quadrangular de 6,15 metres de costat en la base i dos pisos que arriben a una altura de 8,5 metres. Estan fortificades, les parets tenen un grossor de 95 centímetres en la base. En la primera planta, a nivell del sòl, per cada costat apareixen dos, tres o quatre finestretes que devien ser espitlleres per a la defensa de la torre. L’accés a la torre era per una porta situada a quatre metres d'altura, i per mitjà d'una escala de fusta que es retirava i guardava en l'interior, així la torre quedava inaccessible des de l'exterior. En aquesta planta havia una finestra en els altres tres costats i en la tercera planta havia una finestra en cada costat, idèntiques a les de la planta inferior. Des d'aquesta tercera planta es manipulaven els controls del telègraf el complex sistema de senyals situat en la terrassa.

No he pogut satisfer completament la meua curiositat perquè la notícia també informa que han quedat fora d'aquesta mesura de protecció les torres del telègraf òptic de la línia València-Barcelona, amb dues torres en la província de València (el Puig i Sagunt) i cinc a Castelló (Almenara, Castelló, Benicàssim, Santa Magdalena de Polpís i Vinaròs).

 Em pregunte si les raons restrictives no seran els habituals fantasmes de l’autoridad competente, a la qual li entra urticària mental i desbarra ipso facto en sentir quins noms.

 Aquesta abandonament de protecció d’un sistema de comunicació tan antic i obsolet formarà part de la mateixa campanya que ens ha privat de veure TV3? 

Haurem de dir allò de Quosque tandem abutere...?

dilluns, 4 de juliol del 2011

PECAT MORTAL?

La meua habitual proveïdora de curioses notícies “beates” no para, i no és culpa d’ella, és que son inesgotables!
No fa molt me n’ha enviat un parell, una és que el Vaticà ha declarat venerable Monsenyor José María García Lahiguera, fent un pas endavant en el procés, actualment no molt llarg en el temps, que passa per la beatificació i pot culminar, mitjançant algun milacret, amb la declaració de santedat.
Jo pense que aquest arquebisbe, llevat dels cercles eclesiàstics, no va deixar molta memòria a la ciutat, no sé si a altres llocs. Era molt més popular l’ anterior, Marcelino Olaechea -el de la Tómbola, creador del Banco de Nuestra Senyora de los Desamparados- que té un monument i tot, però tant se val. La notícia continua assegurant que els valencians estem de sort, perquè en una data encara no determinada, també seran beatificades a l'engrós, totes en un grapat, dotze monges assassinades en diferents llocs de la diòcesi de València, entre el 9 d’agost i el 9 de desembre de 1936. D’alguns religiosos bascos no hi ha cap notícia, serà perquè cal distingir entre màrtirs i executats.
L’altra notícia ha tornat a deixar-me sense circulació sanguínia, perquè aquesta senyora és una font de sorpreses cada vegada més espectaculars, com això que diu ara que només cobrarà un sou...
Però no va per aquest cantó, està relacionada amb la seua actuació estel·lar el dia del Corpus. No contenta amb haver lliurat de l’arna la seua mantellina, va combregar en pecat mortal!
I no ho dic jo, que ni coneixia la seua situació espiritual ni m’importa, ho diu un grup de sacerdots que volen protestar davant el seu arquebisbe, perquè li va donar l’hòstia, si bé no ha quedat clar fins a quin punt coneixia la seua molt irregular i asimètrica situació matrimonial. Potser no tenia bona informació, o es va pensar que no calia obtenir-la, cosa que si va fer el sacerdot valencià José Polo, i gràcies a això els negà la comunió a tres homosexuals i un divorciat el passat 6 d’abril.
En fi, sempre hi ha hagut classes, així a la terra com al cel.

dissabte, 25 de juny del 2011

UNA PROFECIA

Encara no em trobe el pols, perquè continue trasbalsat des que vaig veure recentment una imatge de la Cospedala, en el seu primer acte oficial com a presidenta d'autonomia: anava abillada amb teja y mantilla!

La meua primera reacció ha estat mirar la data del diari, però no, no em trobava en els anys quaranta ni havia caigut en el pou del temps.

Immediatament vaig pensar que la tal imatge era d'una indecència insuperable i de les més terribles que havia vist en una llarga temporada, però no vaig saber si classificar-la com a d'horror polític-ideològic, com a gore confessional o com a pornografia espiritual. Cal afegir que el Bono anava processionant amb  ella, supose que amb ciri i tot!

Primer va ser el Cotino amb la creueta, ara la Cospedala, d'Española Eterna. Si la cosa segueix així, us profetitze que, quan Mariano prenga el poder, ho farà vestit de torero i  mostrant paquete (de mesures econòmiques)

dijous, 23 de juny del 2011

DEMÒCRATES DE TOTA LA VIDA

Don Francisco i Doña Rita van fer unes sucoses declaracions en la clausura d’una convenció.

Don Francisco es mostrà molest perquè ara els mitjans de comunicació es dediquen a donar cobertura i importància a algunes coses que passen, quan segons ell, no tenen ni categoria. Els mitjans no haurien de parar atenció a allò que alguns estan fent, que no té res a veure amb allò que hem aprés aquests anys, i hem posat em marxa. Després afegí que creu saber les circumstàncies que originaren aquestes coses, (i tant!) però que se les calla. Com és tan discret, es calla les circumstàncies, i moltes altres coses més, com les informacions sobre els expedients de despeses demanades per l’oposició, o les respostes de les rodes de premsa, perquè ha prohibit les preguntes dels mitjans que ara critica. Serà açò el que ell ha après els últims anys i ha posat en pràctica?

També digué que som una democràcia assentada, sòlida i potent, però poc després va proposar a les Corts canviar la llei electoral... Que per cert, eixa és una altra magarrufa.

Per la seua banda, Doña Rita creu que és necessària una regeneració democràtica i enlairar la bandera de la democràcia i la dignitat, però sin atacar el principi de la representativitat perquè segons digué és el principi de la democràcia i altres més magarrufes semblants, com aquesta: la política és una tasca noble i gran al servei dels altres. Només ens falta saber qui considera ella que són els altres, perquè segur que jo no estic en eixa llista.

Obsessionada pels acampats de la plaça, tornà a fer gala del seus superpoders visuals, quan declarà que no es pot imaginar allò que hi ha sota la plaça de l’Ajuntament. (jo pensava que eren les restes del convent de Sant Francesc, però com ella té rajos X als ulls...)

I és que per a demòcrates, ells, que per alguna cosa els han votat. Això va deixar entendre Esa pareja feliz (altre títol cinematogràfic).

Molts demòcrates de tota la vida tenen ben clara l’essència d’allò que entenen per democràcia: cosa d’urnes, “patente de corso”, amb carta blanca durant quatre anys. I als qui no els votaren -l’enemic- ni aigua. Segons la premsa, el dia de constitució de les Corts Don Francisco ni saludà personalment els grups minoritaris en l’hemicicle; només van gaudir d’aquest privilegi el representant del PSOE i la seua conmilitona Doña Rita.

Altres fets recents fan pensar que els demòcrates de tota la vida es posen nerviosos si es parla de democràcia real al carrer, i si això ho fan a la porta de casa, arriben fins al punt de cridar a Superman.

Quan a Madrid, la capital d’Espanya, els espanyols es manifesten massivament en contra de la degradació de la democràcia espanyola, alguns demòcrates de tota la vida, com a espanyols de Espanya que són, potser pensaran que la democràcia espanyola, fins ara plàcidament recolzada sobre el toma i daca del bipartidisme espanyol, l’amiguisme i els privilegis, corre perill de renovació.

Fent política-ficció, imagineu-vos que la Constitució Espanyola introduís en les eleccions espanyoles les llistes obertes, o la prohibició d’incloure a les llistes els espanyols imputats. Per a alguns demòcrates espanyols de tota la vida, les urnes de vots es podrien convertir en urnes de relíquies o de mòmies.

dimecres, 15 de juny del 2011

AGUDESA VISUAL

Si jutjarem per la seua trajectòria, tothom acceptaria que la nostra eterna alcaldessa és hàbil, llesta, i té molta vista. Molta i llarga, no li caldran binocles per al teatre o l’òpera, si és que hi va. Açò ho vaig pensar en llegir a la premsa les seues declaracions, si és cert que realment va dir tot això, clar.

Va dir que está viendo lo que hay detrás del 15-M, ja hem direu si no és agudesa, em recorda una antiga pel·lícula de ciència ficció que, en español, duia per títol El hombre con rayos X en los ojos.

Com són correligionàries i a més tenen els despatxos estratègicament situats, doña Rita experimenta allò que li passava a doña Espe, però com la nostra té més agudesa visual, pot veure des del seu balcó com són infringides totes les ordenances municipals i les lleis; ella mateixa ha comprovat que es produeix una situació raríssima, estan tots els envelats, plàstics, cordes i bicicletes nugats a elements històrics com arbres, etc. etc. Açò li crea un problema de consciència, un dilema: com multar a quien ate la bici a un árbol, si en la plaza se incumplen las ordenanzas?

Per altra banda, la seua agudesa visual li permet assegurar que no veu que els acampats de la plaça mostren els valors morals que defensa l’autor del llibre Indignats. I ha afegit que ho sap de molt bona tinta, perquè té un informe de la policia del qual es desprèn que els acampats de la plaça són vells coneguts dels seus escortes, de zonas donde están los okupas (quines companyies freqüenten els seus escortes?) També es desprèn de l’informe que en la plaça del 15 de maig (perdó, de l’Ajuntament) no és tan sols que la gent fuma marihuana, sinó que també estan cultivant-la: dues plantes. La premsa deia que la senyora alcaldessa feia aquestes declaracions mostrant-se alucinada, cal suposar que aquest va ser el moment més oportú per a tal estat d’ànim.

Jo no posaria la mà al foc, però en l’hortet ecològic que tenen muntat en uns quants testos xicotets, jo només vaig arribar a distingir algunes tomateres, i a més a més, quasi totes sense fruit menjable, però com jo no tinc tanta vista...

Per tal d’afegir a les seues declaracions algun aspecte positiu es va declarar contenta per l’exemplar actuació de la policia el dissabte, durant el plenari de constitució de l’ajuntament, va actuar amb molt bona organització, formant bastantes cordones policiales, o siga, recordons. Açò va permetre controlar-ho tot i limitar l’activitat dels manifestants a la cridòria continuada, sense que pogueren aproximar-se als regidors electes, evitant així els successos del dia de constitució de les Corts, on es produïren actes tan lamentables com les imprecacions a l’ex president socialista Lerma.

Segons les seues darreres manifestacions se les han caído mucho las caretas i s’ha preguntat ella mateixa quién está detrás i quién paga todo esto.

Pense que si les màscares caigueren, no sé si molt o poc, però totes, caldria augmentar el servei municipal de neteja per a no provocar caigudes als vianants, i pel que fa a qui està darrere i qui finança, jo crec que tinc clar qui no ho ha fet: el Bigotes!

dilluns, 13 de juny del 2011

QUINA CREU, SENYOR, QUINA CREU!



Quin calvari reserva el màxim oficiant de les corts als seus acòlits?

Substituirà el nom de palau pel de convent?

Convertirà l’hemicicle en capella i els escons en reclinatoris?

Canviarà el nom de les sessions pel d’oficis?

Caldrà demanar la paraula amb un “avemaria”?

Obligarà l’oposició a presentar les seues inoportunes propostes agenollats?

Castigarà les insubordinacions amb els braços en creu?

El restaurant servirà exclusivament peix cada divendres?

Passarà a dir-se Breviari el butlletí oficial de les Corts?

Caldrà el Nihil Obstat per a les seues publicacions?

Promocionarà la fama d’oradors d’alguns diputats?

Acabarà tot com el Rosari de l’Aurora?

La veritat és que a mi això de la llibertat religiosa em sembla molt bé en democràcia; com alguns diuen: a cadascú lo que siga seu i l’encens per a Déu (1), o també que a Déu no es pot enganyar

Per tant, veuria acceptable que qualsevol diputat situara al seu escó un Buda, una Isis, un Mercuri, inclús una Venus (decentment vestida, clar) o qualsevol altre déu dels que habiten als cels.


Animeu-vos, que al qui muda Déu li ajuda, expresseu sense prejudicis les vostres preferències i obtindreu recompensa, no oblideu que a qui Déu li dóna la cabreta també li dóna l’herbeta.



P.S. He trobat un vídeo interessant que, amb lleugeres modificacions, pot servir de model per a les pròximes constitucions de les Corts:





(1) Hi ha una altra versió que no ve al cas: a cadascú lo que siga seu i robar a qui es puga.