dimarts, 25 de juny del 2019

PERE JACINT MORLÀ, ESCRIPTOR BARROC

Pere Jacint Morlà, (*València, ? - +c. 1656), va ser fill natural d’un prestigiós jurisconsult nomenat cavaller. Va poder ser ordenat sacerdot cap al 1626 perquè son pare havia obtingut la legitimació. Va passar la major part de la seua vida com a beneficiat de la parròquia de Sant Martí de València.

Va escriure poesies, col·loquis i altres obres, principalment en la llengua del país. Participava freqüentment en certàmens literaris i festes locals. Malgrat la seua sàtira no molt agressiva, destinada generalment a la diversió del públic, arribà a molestar algú i com a conseqüència passà algun temps a l’antiga presó de la porta de Serrans; aquesta reclusió el va inspirar una llarga composició en vers on contava la seua experiència.

Gaudí de gran popularitat i prestigi a la València del seu temps, però després va ser oblidat durant segles, fins que modernament, el 1995, ha estat editada la seua producció en català, dispersa en diversos manuscrits.

Us oferim el tast de gran part d’una de les seues obres:

ROMANÇ

Per estar cansat del món,
que lo enteniment mareja,
i la mar, de tantes trampes,
corre perill de tormenta,
a cert convent me n’aní
que està fora de València,
de monges que, per enteses,
la discreció les celebra.
Demaní, tocant al torn,
per la mare sor Taleca,
la qual, eixint, me digué:
«So Morlà, passe a la reixa!»
Passí a la reixa i trobí
que havien eixit ab ella
a sor Col i a sor Lletuga,
a sor Andívia i sor Bleda,
monges que tan sols són bones
en lo temps de la Quaresma.
Digueren-me, molt mirlades:
«Si vosté no està de pressa,
a parlar-li vol eixir
la priora, que és discreta.»

*****

Demanà’m que com estava,
gastant conceptes d’entesa,
obligant-me a mi a respondre
de compliments gran arenga.
«Què hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li: «Una gran festa
lo diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per qui?» «Per santa Teresa,
que una confraria funden
de mil indulgències plena.
Hi ha solemne processó,
i lo dilluns, en la iglésia,
hi ha d’haver en una justa
de poetes gran contienda.»
«I qui fa tot eixe gasto?,
que a fe que costa moneda.»
«Frare Manuel Mendoza,
lo que va en una muleta.»
«Deu poder molt, eixe frare!
És de nació portuguesa?»
«Vol veure vosté si pot,
que farà eixir la diablera
i una dansa de peraires

********

«Frare que té tants amics,
serà molt just que el conega.»
«Allargue-li Déu la vida
sense fred i sense febra,
i a pesar de la malícia,
puix en tals obres s’emplea,
mereix son nom fama eterna
i que el món gravat lo veja
en llàmines de llautó

*****

«Pare meu, si ho considera,
bé valen estos versets
quatre lliures de ragea;
però, que gran desditxa que no s’usa
donar-los a los poetes ni una puça!»
Volgué veure lo certamen;
traguí’l de la faltriquera
dient: «Estos són los premis
que donen, senyora meua:
al que farà millors lires
li donen en recompensa
un diamant en un anell,
tan gros com una nespla.»
«Ja el pendran, senyor Morlà,
com un pinyol de cirera.»
«I en les dècimes prometen
de pedres una maceta;
i en la glossa hi ha una tassa
que, per ser tan rica i bella,
podrà beure sens escrúpols
de Bretanya la princesa.
Mes tinc por, segons m’ha escrit
un amic que tinc en Sueca,
que diu: “Amic del meu cor,
si glossa ve de Montalban o Vega,
no hi ha poeta que en la tassa bega.”
Al romanç donen bolsillo,
i, segons modo i manera,
pense que lo hi donaran
a Jacinto de Maluenda,
perquè ha posat tants de medis,
segons m’ha dit una vella,
que em fa estar esbalaït.
So Jacinto bé poguera
deixar-se d’aqueixes coses!
¿No bastava una novena
que ha fet vosté aquestos dies,
a sent Martí i a sent Mena,
i no fer que li parlàs
a Cros Jusepa la cega?
M’han dit que l’ha sobornada
en donar-li aquella lletra
que diu, si mal no recorde:
 “A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»

*****

Responguí-li: «No és excusa
tot allò que lo món usa,
senyora. L’home que és pobre,
li diuen Juan Canelobre;
mes, si diner a sa prosàpia amela,
li diuen Canelobre de Canela,
i si en la tal hacienda té millores,
Canelobre Canela i de Tisores.»
Respongué’m, molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè pense deixar-la molt contenta:

*****

oja’m lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n un cert dia per la Llonja
i posí’m a parlar en Joan Taronja,
i anant los dos devés lo Consolat,
viu que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n a casa, i diu-me una veïna:
 “Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»


dilluns, 3 de juny del 2019

LES COENTES, d'EDUARD ESCALANTE

Eduard Escalante i Mateu (1834-1895) nasqué al Canyamelar per accident -els seus pares anaven de camí cap a Marsella-;  la mare va morir després del part; el pare, que era militar i liberal, va fer padrí d’Escalante un altre liberal, l’editor i llibreter Mariano Cabrerizo, i el deixà a càrrec de tres humils germanes, veïnes circumstancials del Canyamelar. El pare morí quan Escalante tenia cinc anys. Aquest i les seues cuidadores es traslladaren al barri del Mercat. Eduard va estudiar dibuix, literatura i francés al Liceo Valenciano; alguns dels seus companys d'estudis esdevindrien els intel·lectuals de l’època. Quan encara era estudiant, aconseguí una feina de pintor de palmitos o ventalls que li assegurà un mínim d'ingressos durant bona part de la seua vida. Col·laborà en diaris, i el 1855 ja va escriure un parell de miracles vicentins.

Casat amb Amalia Feo, l’any 1857 tingué el primer fill de la seua futura nombrosa família. Aquest mateix any, la baronesa de Benimuslem, amiga de la seua família paterna, veïna i també protectora, va facilitar el seu viatge a Madrid, on conegué dos germanastres amb els quals va mantindre una certa relació posterior.

Començà a ser reconegut com un autor de sainets consolidat a partir del 1868, arran de l’estrena d’Un grapaet i prou. Els sainets eren peces curtes, normalment en un acte, de tema satíric. Les seues obres es van representar en teatres prestigiosos, el de la Princesa, o el Principal.

El prestigi d’Escalante com a autor teatral facilità la seua participació en les tertúlies del diari Las Provincias, que dirigia Teodor Llorente i en les activitats de Lo Rat Penat, promogut per Constantí Llombart. Llorente li aconseguí la plaça de Secretari Administrador de la Junta de Beneficència de València perquè pogués millorar la seua situació econòmica.

A més de les nombroses edicions soltes dels seus sainets fetes en vida de l'autor, el 1894 també van ser publicats en una Colección completa de Obras dramáticas.

Escalante és considerat el pare del teatre popular valencià gràcies als seus sainets bilingües. Estaven ambientats en els barris menestrals de València, i muntats sobre una trama simple, d’amors contrariats que finalment trobaven solució satisfactòria. La força còmica se centrava en el dibuix dels tipus i en la vivesa col·loquial del diàleg; la fina perspicàcia costumista d’Escalante aconseguí de fer en les seues obres testimoniatge de molts aspectes històrics de la seua època.

Des d’una posició divertida, moderada i benigna, va fer crítica social de la petita burgesia, pretensiosa i ridícula, que per afany de pujar en l'escala social convertia en model de comportament tot allò foraster, abandonant fins i tot la pròpia llengua: eren els coents, els cursis, els esnobs… Pel contrari, valorava positivament aquells qui romanien fidels a les essències valencianes. Teodor Llorente arribà a qualificar el teatre escalantià de "sermons sense Ave Maria i sàtires sense fel".

Escalante creà escola, i una gran part del teatre valencià posterior s’inspirà en les seues obres, que l’habituació del públic seguia demanant.

A continuació teniu un fragment de Les coentes, considerada la seua obra pòstuma, copiat (sense les notes) del II volum d’Eduard Escalante, Teatre original complet, edició del 1995, a cura de Josep Lluis i Rodolf Sirera.

LES COENTES
(Fragment de l'escena IX)

SEBASTIANA                                 ¡Qué risa,
                                   Barón!
SENÉN                                  Usté dió en llamarme
                                   Barón... y todos se piensan...
                                   Yo soy Baró de nyinyatge...
SEBASTIANA          ¿y no és barón?
SENÉN                                                 Clar, soy macho.
                                   Digo...
SEBASTIANA                      Hase más retumbante.
SENÉN                      ¡Apchí...! ¿Se han dejado abierta
                                   la ventana?
SEBASTIANA                              Tanqueu.
SENÉN                                                         Tanquen.
                                   ¿M’ha visto? Estaba suando.
ARTEMISA               No corre ni un pelo d’aire.
SENÉN                      Las personas delicadas
                                   Como yo, deben cuidarse.
ROSARIO                 ¡Dise que está delicao!
SEBASTIANA          ¡Qué bromozo es!
SENÉN                                                     ¡Adelante!
SEBASTIANA          ¡Si da usted salud al mundo!
ROSARIO                 ¡Tan robustote!
ARTEMISA                                         ¡Tan ample!
SENÉN                      Justamente ese es mi mal.
SEBASTIANA          ¿Eso es mal?
SENÉN                                             ¡Hi ha pe’a penjar-se!
                                   Al verme como un llaüt
                                   tots ixen en la cantà
                                   de desirme: “¡Hombre usté està
                                   reventando de salut!”
                                   no saben lo que me abronco
                                   de esta robustés insana,
                                   que em costa cada setmana
                                   mantindre més d’un floronco.
                                   Porque esta cosecha impía
                                   es en mí tan abundante
                                   que siempre tengo sobrante
                                   aun cuando reine sequía.
                                   Lo bo és que em veuen patir
                                   lleno de desinquietud,
                                   y aún se atreven a desir:
                                   “¡Tonto, pues si eso es salud!”
SEBASTIANA          Sierto.
SENÉN                                  Espere una meajita,
                                   Que no acaba aquí el bromaso:
                                   hay ves que bajo del braso
                                   siento sierta picorita,
                                   que al prinsipio no me altera
                                   però als pocs minuts que passen,
                                   ¡Cristo!, el sobaco em traspassen
                                   en una aulla saquera...
                                   Creyéndome en l’ataút,
                                   llamo a un médico ¡Yo trino!
                                   y ell dise: “Es un golodrino;
                                   esto no es nada, es salud”
                                   Y con la salud maldita
                                   me té prop d’un mes perdut,
                                   ¡afirmando que es salud
                                   i cobrant-me la visita!
SEBASTIANA          Usted abulta...
SENÉN                                              ¿Abultar?
                                   Pues contarle de sipelas
                                   y flusiones de las muelas
                                   seria nunca acabar.
                                   A mí, un pequeño disgusto,
                                   cualquier impresión... no res,
                                   que me demanen diners
                                    o em donen de xansa un susto,
                                   en seguida me alborota
                                   la sangre –pareix mentira-,
                                   lo mismo que si bollira,
                                   ¡y me hase sudar cà gota!
SEBASTIANA          Causarán impertinensias,
                                   en ello todos convienen;
                                   pero gravedad no tienen
                                   esa clase de dolensias.
SENÉN                      Tampoc són graves ni gravas,
                                   y yo sé las desasones
                                   que paso con los pruñones
                                   y las salidas de fabas.
                                   en fi, váyase al veneno
                                   mi salud...
SEBASTIANA                             ¡Qué ingratitud!
SENÉN                      Desde que tengo salud
                                   no estoy ni dos dias bueno.
ROSARIO                 ¡En quant poc d’aigua s’ofega!
SEBASTIANA          Claro. Yo me ajuegaria
                                   Que en casándose cambía.
                                   Lo mismo era La Borrega.
SENÉN                      ¿Si? Pues seguiré el capricho
                                   y me caso, como hay Dios,
                                   con la que de ustedes dos
                                   me quiera. Lo dicho, dicho.
SEBASTIANA          ¡Jesús!
SENÉN                                  Saber me presisa
                                   si els pete.
SEBASTIANA          (Apart)                   ¡Al fin rebentà!
                                   (Alt)     ¿Lo habéis oído?
ARTEMISA                                                        Mamá...
SEBASTIANA          (A Rosario) Habla tú...
ROSARIO                                                        Me ruborisa...
SEBASTIANA          Niñas, no es ningún aprieto...
SENÉN                      Clar; también podía yo
                                   burrorisarme. L’objeto
                                   es desirme pronto sí u no.
ARTEMISA               Mucho me honra...
ROSARIO                                                  Y a mí...
SENÉN                                                                     Grasias.
SEBASTIANA          ¿Lo ve usted? A las dos les peta.
                                   (Aparte, a las niñas) Pareséis nyim, nyam, terreta
                                   d’escurar, (Alt) ¡Uy que chelasias!
SENÉN                      A las dos; yo solamente
                                   puedo con una apencar.
                                   no sé com s’ha d’arreglar
                                   el assumpt.
SEBASTIANA                              Muy fásilmente.
ROSARIO                 ¿Cómo salimoso del trote?
SEBASTIANA          Por suerte: haséis palletitas;
                                   la que saque las larguitas,
                                   esa se lleva el titote.
ROSARIO                 Ben pensat.
ARTEMISA                                   Pe’a eixir del trot...
SENÉN                      ¿El titote soy yo?
ARTEMISA                                             ¡Xansa!
SEBASTIANA          Ha sido una comparansa...
ROSARIO                 ¡Si m’isquera a mi el titot!
SENÉN                      No vull que me rifen. Ja
                                   triaré la que em parega.
SEBASTIANA          Llévese la que se lleve,
                                   se llevará usté una perla.
                                   Y en cuanto a la dote, grasias
                                   A Dios poseemos tierras...
SENÉN                      Usté me dijo que en Pego...
SEBASTIANA          Allí compró La Borrega...
SENÉN                      Bien valdrán veinte mil duros
                                   las que tengo yo en Culllera.
ROSARIO y ARTEMISA    ¡Vint mil!
SEBASTIANA                                       Usted es pudiente,
                                   pero ellas buscan las prendas
                                   en la persona.

ROSARIO                                         Y las suyas
                                   son estimables.
ARTEMISA                                          Muy bellas.
ROSARIO                 ¡Tan simpático!
ARTEMISA                                          ¡Tan fino!
SENÉN                      ¿Ya me jameláis?
ROSARIO                                               ¿Se acuerda
                                   que prometió acompañarme
                                   esta tarde a comer fresas?
SENÉN                      (Apart) Acompanyar-les vol dir
                                   convidar-les. (Alt) Guardo idea...
ROSARIO                 Cuidadito, que si falta
                                   Le prometió a usté una felpa...
ARTEMISA               Pues la mia será floja...
SENÉN                      ¡Hombre, cómo se despiertan!
SEBASTIANA          ¿Verdad que son muy moninas?
                                   Si las viese La Borrega...
SENÉN                      ¿Que también tienen borregos?
SEBASTIANA          ¿Borregos?
SENÉN                                           Como nomena...
SEBASTIANA          ¡Calle! Si es apellido
                                   de mi esposo, que en gloria estea.
ROSARIO                 ¿Conque iremos?
SENÉN                                                    Bueno, chicas,
ARTEMISA               Pues pronto estamos dispuestas
ROSARIO                 Pronto.
SENÉN                      Lo manco me costa
                                   Quatre pessetes la festa.