dissabte, 26 de febrer del 2022

JOAN FUSTER: ESTROFES PER AL MEU POBLE

De cara a un cel tibant, fina, segura,
reclinada en la calma i el silenci,
vius, oh Sueca, el teu secret ingenu
          d’àmfora i roda
 
Assetjant-te amb ses teles, amb constàncies,
prova l’aire la teua procedència
de l’ala o d’una mà corprenedora,
          coses altíssimes.
 
Car si el temps posa el seu rovell insigne
sobre altres terres, per a tu té en canvi
el mirament previst d’una carícia
      i et deixa alçada
 
Alçada, nua, igual a tu mateixa,
el temps inquietant et pensa i pasa.
Pels teus terrats governa, i t’imagina,
          un goig immòbil.
 
¿Què pot la pedra vana i memorable,
què poden els castells o la llegenda
contra la llum, la carn i la fragància
          sempre novelles?
 
A tu, ciutat vestida d’alegria,
correspon perdurar sense girar-te.
Cada matí t’enceta i tu l’acceptes
          com si fos únic.
 
I així ha de ser. Perquè als teus peus s’acosta,
no tan a prop que et vença o tan llunyana
que a penes siga un nom gastat de mite,
          l’aigua solemne.
 
Aigua solemne, mar d’empenta jove,
tranquil·lament perfecta, sal i glòria:
a les nits, entre fulles que descansen,
          l’escoltes créixer.
 
Gent de la seua riba, tots nosaltres
som antics per naixença i no sabríem
fer de la nostra activitat un ritu
          ni una enyorança.
 
L’altra aigua que et serveix, les pures sèquies
i el riu abraçador, busca la terra,
la teua terra, i la cobreix, i exalta
          son fons de mare.
 
Oh quina forma greu de nuviances!
Mira’n el guany: t’afermen els arrossos,
el taronger massís, les canyes lliures,
          blats i baladres.
 
Terra indicible, germinal presència,
obsequiada de treball i límits.
Ella tampoc no sap com és la fúria
          del temps possible.
 
Heus ací que uns fragments de senzillesa
componen tot l’espai que necessites.
L’assentiment de Déu t’uneix al càntic
          en dòcil pacte.
 
Entre debats de carros i colomes,
ara ets per als sentits, per a la vida.
Un dia moblaràs nostra memòria
             amb tàcits préstecs.
 
Aleshores, com un conhort diàfan,
t’usarem per tornar a ser de veres.
Dins l’ombra ens obriràs ta simetria
          de món que espera
 
Terra en la boca, pgs. 15 a 17, Ed. Barcino, 1953.