Carmelina Sànchez-Cutillas i Martínez del Romero (Madrid 1-1-1927 – València 22-2-2009) va ser filla de Carlos Sànchez-Cutillas i d’Elisa Martínez Pardo; el seu avi era l’alteà Francesc Martínez i Martínez, historiador i folklorista valencià del segle XIX al qual volia i admirava. Després d’una breu etapa a Barcelona, la seua família –de classe benestant- es traslladà a viure a València, a la casa palau del seu avi al carrer del Governador Vell.
Des de ben menuda va estar envoltada de llibres, antiguitats, i col·leccions arqueològiques, després va ser una autèntica apassionada de la història; qualsevol cosa li interessava. Pot ser heretà del seu av, una personalitat intel·lectual que se sentia amb l’obligació de saber de tot. Moltes vegades, en compte d’anar a jugar amb les seues amigues, anava en companyia de l’avi a Lo Rat Penat, al Centre de Cultura Valenciana, als concerts que feia l’Orquestra Filharmònica a València o a conferències, on conegué les personalitats del món intel·lectual del moment, que formaven part de l’entorn del seu avi.
Quan arribava el bon temps, ella i els seus germans, José Francisco i Carlos, es traslladaven a Altea amb la família per a passar l’estiu, allí residien a la finca Mar i Cel, situada a la partida de Cap Negret.
A Altea vivien alguns parent propers, l’oncle Miquel i les ties Tereseta i Agnamaria. Carmelina guardà moltes vivències i records d’aquesta època.
Estudià Filosofia i Lletres a València; va col·laborar amb el diari Levante, en la secció de cultura amb articles -tant en castellà com en català- d’història i literatura medieval i publicà diverses obres sobre temes històrics; començà a escriure poesia un poc més tard que la resta d’autors de la seua generació poètica -la dels anys cinquanta- publicà els seus primers llibres, Un món rebel, el 1968 i Conjugació en primera persona, el 1969. L’any 1976 publicà el seu tercer poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, el millor recull de poemes de l’autora i el més original dins de l’àmbit de la poesia valenciana dels anys setanta pel que fa a la forma i a l’estètica. A banda d’altres poemaris, és autora de dues narracions El llamp i la sageta dels records i A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat, cara cosina nostra (1981), en què Carmelina empra el parany historiogràfic per fer-se passar com a transcriptora d’un text medieval de Sor Isabel de Villena.
Tota la seua obra va ser una mica eclipsada pel gran èxit de la novel·la Matèria de Bretanya, guanyadora del premi Andròmina de narrativa en la convocatòria de l'any 1975 dels Premis Octubre.
L’any 1981, Carmelina deixà de fer publicacions literàries, encara que continuà escrivint nadales i alguns poemes. Va mantenir un llarg auto-exili de trenta anys, potser per dues raons: se sentia decebuda pel poc ressò que havien tingut els seus dos poemaris darrers, i perquè volia dedicar-se plenament a la seua vida familiar.
L’any 2008, Carmelina fou distingida “Valenciana de l’any 2008” per la Fundació Huguet i fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
El 2011, dos anys després de la seua mort, s’inaugurà al barri de Benicalap de la ciutat de València, una nova biblioteca que porta el seu nom.
MATÈRIA DE BRETANYA.
Matèria de Bretanya és una de les obres més llegides pels valencians i una peça clau en el redreçament cultural i literari que començà els anys setanta al País Valencià, de manera quasi miraculosa, com del no-res, sense gaire tradició, sense un públic lector i encara sense un mercat editorial.
Amb ben pocs referents anteriors pel que fa a la narrativa valenciana, Carmelina va reeixir a construir una prosa solvent per a contar les coses que va viure als estius d'Altea, quan era xiqueta. Ho va fer amb un llenguatge col·loquial, oral i espontani, a mitjan camí entre la llengua normativa de les gramàtiques i els diccionaris i la viva riquesa del parlar dialectal de la Marina Baixa, i més concretament, del d’Altea, amb un recull de paraules i expressions populars i quotidianes que ens fan recordar aquell món propi d’un temps passat.
A continuació copiem alguns fragments de Matèria de Bretanya:
Del pròleg, titulat L’origen
He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables. Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquells temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.
Del primer capítol, Entre cap Negret i el poble
La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de l’Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s’alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que neixia al coll del Mascarat i arribava a la vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.
I nosaltres vivíem com si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l’avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa del pare vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera, la Venta del tio Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabar la mar. Però el poble estava molt propet i podies anar caminant per la carretera o caminant per la via. Si anaves per la via t’estalviaves el carrer de la Mar i la costera de la Séquia i entraves al poble per Bellaguarda , però a mi em feia por per si un cas em topava amb el tren, perquè la via era un gran cavalló de terra aplanat per damunt i per sobre aquest planer passaven dues bigues de ferro llargues sense fi. Això eren els raïls i perquè no es mogueren del seu lloc, els homes que tenien compte de la via ficaven de tant en tant mig tronc d’arbre travessat. I els mitjos troncs eren les costelles del camí del tren, perquè estaven clavats als raïls com les costelles que estan apegades a l’espinada. A banda i banda dels raïls hi havia una senderola de terra de dos o tres pams d’amplària per on passava la gent, i a mi em semblava que el tren m’agafaria amb les seues mans de ferro i se m’enduria.
El capítol complet de Remembrança
La mare Paula vivia al barri del Fornet, el qual era el més amunt del poble per la part de Migjorn. Des del Fornet es veu l’Aitana i el Puigcampana i l’Alfàs, que sembla una pinya plena de pinyols. Al Fornet pega el sol tot el dia, per això la calç de la façana de les cases enlluerna més; les dones, els homes i els infants sembla com si fossen de terrissa; i el negre dels meus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes.
La mare Paula havia alletat un oncle meu, que diu que sa mare va morir en nàixer ell. I ara era tan vella que caminava poquet a poquet amb el cap mirant terra, i el seu rostre estava ple d’arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record.
I com que havia alletat un oncle meu, se l’afillà per a sempre, car al poble quan una dona cria un menut que no és el seu fill, se l’afilla perquè li ha donat la seua llet, i diu que la llet és com la sang, però blanca. I el meu oncle li deia mare Paula i als fills d’ella els deia germans. I nosaltres també li dèiem mare Paula i quan érem al seu costat sentíem una caloreta com d’estar al costat de la mare.
A mi m’agradava molt anar al Fornet, i moltes vegades anava amb el meu avi, que encara era molt ben plantat i semblava un senyor dels d’abans. Per això, malgrat que no fos marquès de debò la gent li deia el marquès del poble de dalt, perquè vivia part de dalt del poble, i li ho deien per tal de diferenciar-lo d’un altre marquès de bon de veres que vivia fora vila.
Quan anàvem al Fornet mon avi i jo, les dones que cosien o xarraven assegudes als cantons cercant la frescoreta, segons que nosaltres avançàvem pel carrer, s’alçaven de les seues cadires per tal de saludar-nos. I era com si nosaltres fórem dos reis passejant, però ell parlava amb totes les dones i les coneixia de sempre i s’interessava pels seus assumptes, i això em sembla que els reis no ho fan. I era de veure aquell gran senyor, com s’oblidava aleshores de l’orgull i es tornava senzill com el poble menut.
Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa la mare Paula, i miràvem caure l’aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc, gloc, gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora rodona feta d’espart. De tant en tant una gota d’aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s’anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol, sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i la féiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.
En arribar l’hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filla i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l’aliment principal de la gent pobre era la saladura, i diu que el salat vol l’acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m’agradava de tot el repertori era el de Peret i Margaliteta, Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conte es diu Hansel und Gretchen i que el saben tots els xiquets del món. I és possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.
Al Fornet hi havia una placeta molt petita i al mig de la placeta una font d’anar les dones a l’aigua amb els cànters i les capçanes de dur-los al cap, i com que l’aixeta regalimava sempre, s’havia fet un xipoll que quan no el remenàvem nosaltres i el fang s’aquietava al fons, tenia l’aigua clara, i si t’acostaves, t’hi veies com en un mirall. I els parotets també s’acostaven al xipoll perquè sembla que els agradava de mirar-s’hi, tan bonics, amb les ales blaves o vermelles. I hi havia parotets i marotetes, que la gen sabuda diu libèl·lules. I nosaltres aleshores sabíem quin era el parotet i quina la maroteta, però ara ja he oblidat com ho sabíem.
Quan les dones del Fornet parlaven amb mon avi, se’ls encenia als ulls una llumeneta, i per un instant els desapareixia tot el cansament de la vida, que el portaven ben apegat als ulls. I era com si totes elles l’haguessen estimat secretament, quan eren joves.
Però un dia va morir la mare Paula, i tota la menudalla l’acompanyàrem al cementeri. I encara em recorde d’aquell camí que ens semblava tan llarg, tot costera amunt... Me’n recorde encara, com passàrem pel Pla del Castell... per Casa Donyaila... per les runes de l’ermita de Sant Xotxim... I per distreure’ns la pena, anàvem contant una per una totes les capelletes del Calvari. Costera amunt i la pols del camí blanquinosa, que se’ns apegava a les espardenyes i als peus i a les cames. Fins que arribàrem. I quan els grans soterraren la mare Paula, nosaltres, els nins, vam soterrar moltes coses.
I uns fragments del darrer capítol, Matèria de Bretanya
De tant en tant arribava al poble algun amic de mon avi, com aquell professor de l’escurada. Sempre venien en l’autobús de La Unió, i jo baixava al carrer de la Mar a rebre’ls per si un cas qualsevol dia, em comptes d’aplegar un senyor estrany carregat de llibres i de paperots, venia un cavaller amb la cuirassa de llautó i un capell de ferro.../...
Mentre que dinàvem, el meu avi li contava al viatger com es va trobar un amagatall ple de llibres, quatre o cinc, xicotets i relligats en pergamí. Una joia, li deia. Tot el cicle bretó i jo anys, i més anys, sense saber que hi eren. I ara que els he trobat tampoc sé quina de les meues avantpassades els va amagar. I en llevar-nos de la taula se n’eixiren els dos a la terrassa amb un paquet embolicat en tela de fer coixineres.../...
En sentir el seny de l’Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l’embolic de tela em deia, xiqueta ajuda’ns. Però només donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir “que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar en les seues mans tota la Matèria de Bretanya.”
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat l’any 2020 a Carmelina Sánchez Cutillas (i també el 2021, a causa de la pandèmia)
