dimarts, 25 d’octubre del 2011

UNA… O NINGUNA

Tot llegint la premsa he recordat un vell acudit: En un grup d’amics es parlava dels viatges que cadascú havia fet a Paris, com eren diverses vegades s’expressaven dient “cinc... o quatre”, “sis… o set” i el darrer va dir: “jo he anat una… o ninguna”.

Segons les estadístiques, una o ninguna són les vegades que dos de cada tres valencians visiten museus, exposicions o galeries d’art al llarg d’un any. Com que jo, i molts dels meus amics hem anat a museus més d’una vegada cada any, i sabem com funcionen les estadístiques, per a mi significa que són moltíssims els valencians que viuen d’esquena a moltes manifestacions relacionades amb la cultura i la civilització. I així els va...

És evident que si van tan pocs, per a què anem a gastar-nos diners en eixes coses? I més en una època de crisi com la que estem patint. Aquest és el bon criteri adoptat per la corporació municipal valenciana presidida por la nostra invicta alcaldessa, que des del passat mes de març no ha concedit el permís d’obres per a una ampliació del Museu de Belles Arts de Sant Pius V, que ja està autoritzada per la Generalitat. Gràcies a aquesta bona política el govern de Zapatero, a punt d’acabar, s’estalviarà quatre milions i mig d’euros, que podrà dedicar a altres assumptes de més rendiment.

Aquest “meninfotisme museístic” tan racial i tan valencià té altres conseqüències: la ignorància més patètica i supina, que els espavilats aprofiten per als seus tripijocs. Us posaré un exemple.

Corrent el risc que alguns em puguen dir vanitós, repetesc que jo visite museus, els d’ací i els d’altres llocs, i he vist amb els meus ullets el grandiós retaule de Sant Jordi que es conserva al Museu Victoria i Albert de Londres (haurem d’agrair la seua miserable venda el segle XIX, perquè pel que es veu, ací l’haurien fet astelles per aprofitar-lo en alguna torrà de xulles)

I perquè dic açò? Perquè des del primer moment vaig veure com les gasten més d’un Capítol, en observar la malintencionada, falsa i rastrera “reproducció” que ara han descobert en la pintura d’una taula, penjada fa molts anys en un local propietat de la Catedral, que passa per ser el lloc on es va fer la primera missa després de l’entrada del rei En Jaume a la ciutat (una altra evident falsificació)

El joc de mans va consistir en col·locar Sant Jordi, vestit amb la creu roja sobre fons blanc, en lloc del rei en Jaume, per amagar que el rei i el seu cavall anaven vestits amb el símbol de la reial senyera, la de les quatre barres sense gens de blau (que per això és reial, no com altres, i ho sent molt!)


Però aquests mistificadors formen part del grupet de valencians que, segons les estadístiques, practiquen aquell meninfotisme museístic i cultural. La seua ignorància no els va deixar caure del burro, no van descobrir que la creu de Sant Jordi figura, juntament amb la reial senyera (i per això sense blau) en la bandera i l’escut de la seua odiada Barcelona.

Ara s’ha descobert la grossera i vil maniobra, però després de tants anys ningú no sap res ni se’n recorda, tots passaven per allí i no miraven, encara que la parafernàlia s’anava acumulant en la coveta... han dit que si faran o deixaran de fer... etc. etc... i en total... si ha passat tant de temps...

Qualsevol altre dia parlarem de més actuacions dels prestidigitadors, a la Catedral i a altres llocs, com que són tan abundants... alces una pedra i te n’ixen tres o quatre, com els escorpins.

I als museus que vaja Rita!

dijous, 13 d’octubre del 2011

ROCIO VA DE ROMERIA o L’ATREVIMENT DE LA IGNORÀNCIA

ROCIO CASANOVA és una apessebrada de Canal Nou, que cobra com a tertuliana en el programa “Bon dia Comunitat Valenciana” i ho fa gràcies als seus mèrits personals: ser familiar d’un alt càrrec de la Generalitat.
Sembla que, acostumada com està a la seguretat de menjar del pessebre, no es preocupa per documentar-se i va al recte, com si anara de romeria, solta la llengua amb la facilitat i l’atreviment que origina la ignorància.
Aquesta ignorància, privada de reflexió, fa que els seus comentaris puguen arribar a ofendre greument molts ciutadans, als quals desprècia, agredeix i intenta humiliar, encara que de vegades només arribe a aconseguir d’ells un sentiment de vergonya perquè en ple segle XXI encara queden a València éssers que diguen coses com aquesta:
Me irrita un poco, me cabrea y me da también un poco de pena que estén tan empecinados con el tema del valenciano.
Justament el mateix em passa a mi en llegir a la premsa les seues expressions imperialistes, dominadores, exclusivistes i contràries a l’esperit i finalitat del mitjà en el qual parlava, que per cert, estic pagant amb els meus impostos, cosa que inclou el sou que ella cobra por ser vos quien sois.
Però va seguir soltant la llengua:
Porqué siguen ustedes tan empecinados con el tema del valenciano? Cuando digo ustedes me refiero a los políticos, cuando en el resto de Europa nos llevan por delante.
Què vol dir Ustedes són los políticos? Tots els polítics? Què vol dir Europa nos llevan por delante? Està relacionat amb la tracció mecànica o el transport?
Desconeixent els resultats reals, els estudis i les estadístiques, la seua atrevida ignorància la fa anar tan lluny com per a dir que els xiquets d’ara:
Van a ser, son una generación que ya lo somos nosotros, donde no somos competitivos en el resto del mundo por una tontería.
Evidentment és per una tonteria, la seua. Si ella fora competitiva no estaria menjant del pessebre i els contribuents ens estalviaríem els diners malgastats en mantenir-la.
La seua ignorància és tan vasta que abarca tots els camps i la fa, com es diu vulgarment, pixar fora de test; ací teniu una mostra del que va dir amb motiu del judici a Berlusconi per haver mantingut relacions sexuals amb una menor, a la qual:
Nadie le puso un puñal en el pecho para irse con Berlusconi, y nunca dijo que era menor de edad.
Per arrematar la faena, que sembla de rejoneo, va:
Romper una lanza a favor, no ya por Berlusconi, sino por cualquier señor que tenga relaciones sexuales con una señorita de este tipo.
I continuarà així (dissortadament)

dijous, 6 d’octubre del 2011

VALÈNCIA, JARDÍ DE FLORS?


Sembla que sí, almenys sempre s’ha dit, i recentment he pogut llegir a la premsa dues coses relacionades amb tan bella metàfora.

Un paradigma d’aquest jardí de flors és l’anomenat oficialment puente de las Flores, una poètica, delicada i fina iniciativa personal de la nostra alcaldessa.

El tal pont fou inaugurat l’any 2002 i periòdicament renova el seu repertori: ara que comença a aproximar-se el Nadal, s’omplirà amb flors de Pasqua; cap a la meitat de gener, ja esquifides, seran substituïdes pel ciclamen, que resistirà fins a les primeres calors; aleshores florirà de murcianes, que com són més resistents, aguantaran fins a una nova proximitat del Nadal.

I així es farà de nou amb les 10.500 plantes i les corresponents jardineres, acomplint un cicle sempre renovat i immutable, como la vida misma, amb crisi i sense crisi, perquè cada canvi de la decoració només costa 90.000,- eurets de no res (encara que convindria afegir altres despeses per hores de treball, reposicions de les plantes trencades, mortes o furtades, i alguns altres incidents, com la desertització del pont que dugueren a terme els civilitzats afeccionats de l’Athletic de Bilbao amb ocasió de la passada copa de no-sé-què).

Segons diu la premsa, les floretes li resulten a la ciutat per uns 494.000,- euros anuals, i sumant el temps transcorregut des de la seua inauguració, les cícliques florides ja sumen uns 4.500.000,- €. Però què és això per a una ciutat com la nostra, que va de evento en evento i ha d’estar ben guapa per als seus visitants, mantenint la seua categoria de punta de llança europea-mundial?

La premsa diu que la despesa del pont és aproximadament igual per metre quadrat que la del jardí romàntic de Monforte, però no patiu, que per aquesta banda podem estalviar-nos uns dinerets quan el jardí acabe de morir-se, asfixiat pels murs de ciment de l’aparcament soterrani, ingeniosament situat allí per l’edil d’Urbanisme, gràcies a no haver obtingut el preceptiu informe de la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura.

Com la cosa ja està feta, si és que els possibles malfactors són jutjats i condemnats (que vés a saber, perquè estan ben protegits i quasi blindados) però l’aparcament  a ben segur que no desapareixerà, què pot passar amb l’històric jardí, creat per Juan Bautista Romero, Marqués de San Juan, allà per l’any 1849 i declarat monument l’any 1941? De moment ja està cerrado por obras.

Arribat el cas i si al remat acaba morint-se, propose, continuant amb les ingeniositats, que se retiren les estàtues, es guarden en un magatzem i s’aprofite el local per a fer un altre aparcament, que són molt necessaris.

I per a estalviar en el pont de les flors també propose una alternativa: posar-les de plàstic, com als cementeris.

Per acabar aquesta mostra de despropòsits, tan abundants a la nostra ciutat, com ja sabeu que en totes les historietes sempre hi ha els bons i els dolents, els que guanyen i els que perden, us faig la darrera proposta: el joc de descobrir qui són els que protagonitzen en aquestes tristes històries els respectius papers.

València, jardí de flors?; o solar d’aparcaments?

Addenda: Acabat el present text m’assabente que l’alcaldessa, que llig la premsa i tiene cintura (metafòricament) ha decidit prescindir de les flors de Pasqua per a estalviar una miqueta; més hauria estalviat si hagués fet el pont d’una altra manera, que no assegurés una despesa fixa i constant per al municipi, que per a altres representa bonics i interminables ingressos.