dimecres, 25 de desembre del 2013

BETLEM i BELÉN


Em preocupa que, malgrat les embranzides de la crisi i les penúries sobrevingudes, els valencians siguen tan irreflexius, vulguen més marxa, siga nadalenca o no, i vinga d’on vinga, sense pensar-s’ho massa.

Els mercadets, més o menys medievals o contemporanis, més o menys artesans, generalment tan perfumats amb aromes naturals i ecològics estan de gom a gom; no sé, però sospite, que els seus balanços comercials tindran relació directa amb la paga, si és que tothom l’ha rebuda.

També hi ha molta gent fent llargues cues a la porta de la Catedral, per veure el seu betlem, eixa representació que abans estava carregada d’innocència i imaginació casolana, ara quasi superada pels nous temps, les modes. Els plàstics i benintencionades intencions “artístiques”. No sé si caldrà pagar entrada.

Més gent encara va esperar la presentació estel·lar de Belén Esteban, la princesa del pueblo, una princesa que, pel que he llegit a la premsa, fins i tot volen importar des de la República de Venezuela. És explicable. Com allí no tenen família reial de debò, amb pedigrí, volen una princesa de pega, i així ja tindran un maldecap més.

Seguint la notícia de la premsa, per aconseguir un exemplar del llibre amb l’enginyós títol d’ Ambiciones i reflexiones, (l’han pillat?) escrit per Boris Izaguirre, amb una signatura autògrafa de la seua protagonista, l’aristòcrata de la televisió populista, es concentraren centenars dels seus seguidors, entre els quals figuraven fins i tot membres de tres generacions de la mateixa família. Alguns matinaren i van fer acte de presència a les portes dels grans magatzems on tindria lloc la performance, per no quedar-se in albis. La cua es va formar a partir de les 10 del matí, i la popular princesa tenia anunciada la seua presència a les 6 de la vesprada! Tot un record mai no superat per cap Betlem de debò, ni en les èpoques més fervoroses, ni per cap família reial real i amb tots els ets i uts.

Conforme anaven passant les hores augmentava els nerviosisme dels fans, fins arribar a moments de paroxisme en els quals la princesa popular va ser victorejada als crits d’ Arriba la Esteban! (ho tornen a pillar?)

Mentre llegia aquesta notícia, anava creixent la meua preocupació perquè, pel que es veu, els valencians en general són molt afeccionats a ficar-se en tota classe de betlems, sense caure en el compte que, per molt populars que siguen, sempre acabem perdent els ciutadans, i després no s’hi pot eixir ni entonant el Sálvame (continuen pillant-lo?)

Per a mi, poble i popular, designen coses no tan banals i superficials, més importants, més entranyables, amb més valors que allò que alguns ens volen fer creure i altres s’ho empassen. Així que no vull cap Nadal amb aquesta classe de Betlem o de Belén.


I si vostès poden, i els deixen, passen bones festes!


dimecres, 6 de novembre del 2013

LA "VALENCIANIA" DEL PP







EL MOTIU REAL DEL TANCAMENT NO SERÀ QUE, SEGONS DIUEN, (YO NO LA VEIG DES QUE CAMPS VA TANCAR TV3) ARA ELS INFORMATIUS INTENTAVEN ACOMPLIR BÉ EL SEU OBJECTIU?

dijous, 24 d’octubre del 2013

CRIDA D'ESCOLA VALENCIANA

ESCOLA VALENCIANA FA UNA CRIDA SOCIAL PER AFRONTAR LA DIFÍCIL SITUACIÓ ECONÒMICA DE L’ENTITAT

Hui arranca el projecte de Verkami anomenat “Fes Escola Valenciana!”, una proposta de micromecenatge per tal què la gent contribuesca econòmicament a fer viable el funcionament de les activitats que duu a terme l’entitat cívica de normalització i defensa del valencià a l’escola i al carrer. Les contribucions econòmiques es realitzen mitjançant el web www.escolavalenciana.org/verkami . Escola Valenciana té per objectiu reunir 60.000€ en els 40 dies que dura aquest repte de micromecenantge amb 12 paquets de recompenses diferents perquè la gent trie en un ventall de possibilitats que van entre l’aportació de 10€ fins a 3.000€. Aquest és el projecte de Verkami més important que s’ha llançat fins ara al País Valencià i l’entitat fa una crida social per tal de poder aconseguir l’objectiu marcat i mantindré actiu aquest moviment global de defensa del valencià , que ha esdevingut un grup de pressió constant i constructiu en la vida social, educativa i política valenciana.

L’actual president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, acompanyat pels quatre presidents que l’han precedit – Josep Chaqués, Carme Miquel, Vicent Romans i Diego Gómez -, així com de representants d’algunes de les 29 entitats que conformen la Federació d’Associacions per la Llengua, ha fet pública la complicada situació de sostenibilitat econòmica de l’entitat cívica que durant més de 20 anys ha desenvolupat activitats de promoció i defensa de la nostra llengua arreu del territori valencià i que té com a projecte emblemàtic les Trobades d’Escoles en Valencià, festes lúdiques i reivindicatives d’estima per la llengua que reuneixen més de 200.000 persones cada any arreu de les comarques valencianes.

Vicent Moreno ha explicat que “entre totes i tots hem d’aconseguir mantindré viva la flama del valencià i remar perquè aquest vaixell continue navegant amb accions concretes en l’actual context educatiu, polític i social. Ara com ara, això perilla, si no aconseguim l’objectiu econòmic d’aquest micromecenatge social, gran part de les nostres activitats es desactivaran en uns mesos”.

Des d’Escola Valenciana s’ha detallat que des de fa tres anys les subvencions públiques globals a les quals ha optat l’entitat s’han reduït en un 72,3%. En el cas de les subvencions estatals, la reducció ha estat del 100%.

Així mateix, des de 2011 s’ha vist molt minvada també la venda de samarretes de les Trobades i les rifes que sostenen bona part de la viabilitat econòmica de les Coordinadores comarcals de l’entitat, les que organitzen les Trobades d’Escoles en Valencià i concreten els projectes globals a les comarques: “L’exemple és ben clar, en tres anys la venda anual de samarretes de Trobades ha baixat d’unes 60.000 a 18.000 i aquest fet té com a conseqüència una reducció dràstica d’un dels nostres principals fons d’autofinançament”, ha declarat el president de l’entitat.

Aquests factors han estat determinants per a prendre diverses mesures: L’aplicació d’un ERO durant 2012, l’externalització del programa Acosta’t al Territori, que ara gestiona una empresa privada, i sobretot el que s’intenta actualment és que no es desactiven activitats fonamentals com: Les campanyes informatives de matriculació, l’assessorament per obrir línies d’ensenyament en valencià als centres, l’Oficina de Drets Lingüístics per defensar el dret a tindre ensenyament en valencià i a viure en valencià, els concerts de música en valencià de La Gira, el Cinema en valencià, el Premi Sambori de literatura o el Voluntariat pel Valencià, “projectes i serveis que arriben a milers de persones i que suposen plataformes de normalització lingüística en diferents àmbits”, ha apuntat Vicent Moreno.

Fa dos anys Escola Valenciana va emprendre el projecte d’autofinançament Amics i Amigues d’Escola Valenciana. Per només 5 € al mes, els Amics i Amigues de l’entitat contribueixen a la cristal·lització de les activitats en defensa de la llengua i de l’ensenyament en valencià i de qualitat, i a més gaudeixen d’avantatges i descomptes proporcionats per diferents empreses i entitats. ( www.escolavalenciana.org/amics )

Actualment Escola Valenciana té al voltant de 700 amics. Per garantir un funcionament autònom de l’entitat es necessiten, almenys, 3.500 Amics i Amigues: “Justament per poder planificar una bona campanya d’Amics i Amigues, així com mantenir actives amb normalitat les nostres activitats llancem el Verkami `Fes Escola Valenciana!´, que pot permetre assegurar el nostre treball durant uns mesos fins aconseguir l’objectiu últim de la reestructuració i l’autofinançament de tot allò que duem a terme”, s’ha concretat en la roda de premsa.

Actualment les diverses vies de finançament són:
· Els Amics i Amigues d’Escola Valenciana.
· Les Empreses Amigues d’Escola Valenciana. Són aquelles empreses que se senten implicades amb el valencià i que ens donen suport econòmic o avantatges per als Amics. Ara com ara comptem amb 16 Empreses amigues.
· Rifes i samarretes de Trobades. En el primer cas la davallada ha estat d’un 50% i en el cas de les samarretes del 70%.
· L’Agenda d’Escola Valenciana. Sempre han suposat uns ingressos significatius, però des de fa uns cursos ha baixat l’adquisició d’aquestes agendes per part de les escoles. Faria molt per a l’entitat recuperar la venda d’anys anteriors d’una agenda molt completa.
· Targetes de crèdit d’Escola Valenciana. L’entitat n’ofereix dues, la de Caixa Popular, que s’anomena “Compromís pel valencià” i la Targeta ONG de Bankia de la Fundació Escola Valenciana. D’aquesat manera el 0,7 de les compres que es realitzen es destinen a l’entitat.
· Productes d’Escola Valenciana.
· Col·laboració de les universitats públiques valencianes en el disc recopilatori de La Gira.
· Subvencions públiques:
o Subvencions estatals: reducció del 100% en els últims 3 anys.
o La resta de subvencions públiques: reducció d’un 72,30% en els últims 3 anys. Exemple: actualment la Generalitat Valenciana aporta 5.000 euros a l’entitat adjudicats en les últimes ajudes a col·lectius per a la promoció del valencià.
o Ajuntaments pel valencià: convenis d’alguns ajuntaments amb l’entitat per contribuir al finançament d’activitats i de les Coordinadores comarcals.

“Som completament transparents i la nostra voluntat és mostrar les diferents maneres que es tenen per dur endavant aquest motor de promoció del nostre màxim tret d’identitat”, han aclarit els màxims responsables de l’entitat i han afegit: “El Verkami `Fes Escola Valenciana´ és clau per a reconstruir les bases d’aquest moviment que és l’altaveu de qualsevol persona que senta que la nostra llengua s’ha d’obrir pas a la normalitat, i més quan el Govern valencià no assumeix les seues responsabilitats al respecte”.

Les claus del Verkami “Fes Escola Valenciana!”
Des de hui fins al 30 de novembre totes les persones que senten que Escola Valenciana té una raó de ser poden demostrar-ho contribuint a una crida econòmica. És tan senzill com entrar a l’espai web www.escolavalenciana.org/verkami i fer una de les 12 aportacions econòmiques que s’ofereixen.
L’entitat cívica ha marcat una estratègia de comunicació mitjançant els correus electrònics, les xarxes socials, la resposta dels mitjans de comunicació i el suport de personalitats de diferents àmbits socials.
Per què aquesta campanya de micromecenatge social?
S’acompleixen 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i estem sofrint atacs directes als nostres drets lingüístics. Davant la marginació de l’ensenyament en valencià, plurilingüe i de qualitat. Davant la manca d’oferta educativa en la nostra llengua. Davant un Decret de plurilingüisme sense recursos. Davant la imposició de lleis pròpies de l’era predemocràtica com la LOMCE: et fem una crida.

Una crida econòmica que ens permeta continuar treballant per la normalització lingüística. Una crida per assegurar la dignitat que li pertoca al nostre tret d’identitat més important. Una crida per aconseguir que la nostra riquesa lingüística siga compartida per totes i tots.
Volem sumar la voluntat de milers de persones que defenen el dret bàsic de l’educació en la nostra llengua. Volem que es visualitze l’estima per la nostra llengua. Volem que el vaixell del valencià continue navegant.
Per què cal fer Escola Valenciana?
Escola Valenciana és un moviment de base social que treballa per la cohesió i la suma de voluntats que impulsen la riquesa de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat amb projectes propis i amb el treball compartit amb altres agents socials.

Fa quasi tres dècades que engegàrem una maquinària participativa, transversal i comarcal que pertany a totes les persones que participeu d’aquest moviment i totes les que us hi vulgueu sumar.

Volem que Escola Valenciana et continue servint d’altaveu de promoció de la nostra llengua a l’escola i al carrer. Un altaveu de l’ensenyament en valencià, de la música en valencià, del cinema en valencià, de la literatura en valencià, del voluntariat lingüístic, dels drets lingüístics i de tota la resta d’activitats de cohesió social i de xarxa que duem a terme.

Escola Valenciana ets tu i el teu suport econòmic és fonamental. Necessitem que totes i tots ens impliquem per continuar obrint aquesta drecera de normalitat. És per això que et proposem aquesta manera de contribuir al funcionament d’aquesta federació d’associacions per la llengua comarcals i de país.
Per què volem reunir 60.000 €?
El Verkami d’Escola Valenciana està concebut per a mantindre el nostre funcionament mentre paral·lelament desenvolupem diverses vies d’autofinançament. Volem aconseguir garantir projectes sostenibles i estables. Ara per ara això perilla greument.

Si entre totes i tots arribem a l’objectiu econòmic d’aquest micromecenatge, la nostra activitat podrà continuar desenvolupant-se durant els pròxims mesos.

Tu tens la clau. Tots tenim la clau. La teua aportació econòmica servirà per mantenir l’estructura bàsica que potencie:

· L’organització de les Trobades d’Escoles en Valencià.
· L’assessorament a les famílies i els docents per demanar l’obertura de més línies en valencià a les escoles.
· La cobertura de les accions judicials per aconseguir que s’òbriguen línies en valencià.
· La denúncia pública de les irregularitats que actualment existeixen a tots els nivells educatius respecte al bon funcionament dels programes d’ensenyament en valencià.
· L’assessorament jurídic a persones a les quals es nega el dret a viure en valencià mitjançant l’Oficina de Drets Lingüístics.
· L’impuls de campanyes informatives sobre la matriculació en valencià.
· La formació del professorat en un plurilingüisme real on la nostra llengua és la peça fonamental en el procés d’aprenentatge.
· L’organització de mobilitzacions per l’ensenyament de qualitat al País Valencià.
· La creació de materials i la col·laboració amb entitats i institucions de les nostres comarques i dels territoris de parla comuna.
· L’organització de concursos literaris en valencià per a tots els nivells educatius amb els Premis Sambori.
· El foment de nous parlants en la nostra llengua mitjançant el programa Voluntariat pel Valencià.
· La potenciació de la música en valencià amb l’organització dels concerts de La Gira i l’edició de recopilatoris de música.
· La programació de pel·lícules en la nostra llengua per a l’alumnat amb el Cinema a l’Escola i a les sales comercials amb el Cinema en temps d’oci.

· El desenvolupament de la campanya d’Amics i Amigues d’Escola Valenciana. Ens cal arribar a un mínim de 3.500 Amics i Amigues per garantir el futur d’aquest moviment social i les seues activitats.

dilluns, 23 de setembre del 2013

MÉS HEMEROTECA

M'ha arribat per mail  aquesta informació, que us oferesc traduïda:

"El 1953, un gran nombre d'estats van perdonar més del 60 per cent del deute que el país teutó havia acumulat durant les dues guerres mundials.

Un article publicat en el blog «Assamblea Popular 15M Villa de Vallecas» desvetlla com la mateixa Alemanya que avui exigeix a estats com Grècia, Portugal o Espanya grans sacrificis per controlar el dèficit i pagar el seu deute públic, va aconseguir que la comunitat internacional li perdonés el seu
.
Tot va ocórrer el 1953, quan una Alemanya devastada per la Segona Guerra Mundial es trobava sumida en una gran crisi que li impossibilitava pagar els seus deutes, que ascendien a uns 38.800 milions de marcs de l'època. L'Estat es trobava a la vora de la fallida.

Davant aquesta situació, els principals creditors del país germà, liderats per Regne Unit, França i Estats Units, però entre els quals també es trobaven  Canadà, Dinamarca, Grècia, Irlanda, Itàlia, o Espanya, es van reunir a Londres per tractar de buscar una solució a aquest enorme problema.

Les negociacions es van estendre entre el 27 de febrer i el 8 d'agost de 1953 i van tenir com a resultat l'anomenat «Acord de Londres», que va reduir el deute alemany en un 62,6 per cent i va determinar un calendari de pagaments pels 14.500 milions de marcs restants.

Això no solament va permetre que el país es recuperés ràpidament, sinó que molt aviat el va situar al capdavant del creixement econòmic del continent.

No obstant això, els líders germans semblen no haver après gens de la història i, en lloc de correspondre a la generositat amb la qual van ser tractats fa sis dècades, han decidit aplicar mà dura a aquells països que els van permetre regenerar la seva economia i evitar una fallida segura.


Llàstima que aquest apassionant capítol de la història recent no s'estudie en els nostres col·legis els grecs ni, per descomptat, els alemanys.

HEMEROTECA

(Un article de Vicent Partal publicat el 19-9-2013 a El Punt Avui)

Les mentides es repeteixen i les evidències es repetiran.

 “Temerosos que el desmembrament de Iugoslàvia puga portar violència i una inestabilitat generalitzada als Balcans, els governs de l'Europa occidental han mostrat el seu rebuig a la decisió presa avui per Eslovènia i Croàcia d'avançar cap a la independència de Iugoslàvia.
Els governs europeus avisen Eslovènia i Croàcia que no seran reconeguts com a estats independents i els encoratgen a seguir negociant amb la resta de Iugoslàvia per crear una nova estructura federal. [...]

Fa pocs dies, tant les 12 nacions de la Comunitat Europea com les 34 nacions de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa van manifestar-se totalment a favor de «la unitat i la integritat territorial de Iugoslàvia», basada en la democràcia, els drets humans i el respecte al dret de les minories.

També divendres passat, durant una visita a Belgrad, el secretari d'Estat nord-americà, James Baker, va afirmar que els Estats Units no reconeixeran la independència d'Eslovènia i Croàcia...”

Això que acaben de llegir són fragments d'una de les moltes cròniques aparegudes a la premsa el 26 de juny del 1991. Concretament, aquesta pertany al The New York Times, i sota el títol “Europa amenaça la secessió a Iugoslàvia” era signada per Alan Riding. Poden comprovar l'original a l'arxiu de The New York Times.

Si volen podem trobar milers d'articles com aquests, cartes oficials que usen el mateix to i tota mena de documents i recomptes històrics que expliquen que mai i en cap cas el món volia reconèixer la proclamació unilateral d'independència feta aquell dia per Eslovènia i Croàcia.

Però és evident que aquestes amenaces no es van complir mai. I avui Eslovènia i Croàcia són tots dos uns estats independents més, reconeguts de forma universal, membres de les Nacions Unides i de la mateixa Comunitat Europea, ara Unió Europea, que aleshores afirmava emfàticament que mai no acceptarien aquests dos països.


Les mentides es repeteixen i les evidències es repetiran. Que vostès tinguen un bon dia.

dimecres, 3 de juliol del 2013

LA LLENGUA DELS VALENCIANS

Notícia treta de Vilaweb:

"WERT CONFIRMA QUE L'ESTAT NOMÉS PROTEGIRÀ L'ESPANYOL

Diu a l'entitat que la garantia de l'escolarització dels xiquets en català és cosa de les comunitats autònomes

El ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, s'ha espolsat la responsabilitat de garantir l'ensenyament en català als xiquets valencians, tal com li ha demanat avui Escola Valenciana en la reunió que han tingut a Madrid. Wert ha dit que això era cosa de cada comunitat autònoma, tot i que el seu ministeri sí que reserva cinc milions a garantir l'atenció individualitzada en castellà al Principat. L'entitat li ha expressat el malestar per la LOMCE, que només garantira el dret de les famílies valencianes a triar l'ensenyament en espanyol, però, en canvi, deixarà sense atendre les catorze mil famílies que demanarien el programa en valencià.

El ministre Wert ha expressat al president d’Escola valenciana que el dret a l’ensenyament en valencià és una competència exclusivament autonòmica. Així mateix, el president d’Escola Valenciana ha mostrat el malestar de l’entitat respecte a què la LOMCE només garantirà el dret de les famílies valencianes a escollir ensenyament en castellà, però no el dret de les 14.000 famílies que demanarien l'ensenyament en català en la matriculació dels seus fills de tres anys i no ho poden fer perquè no hi ha prou oferta.

Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, ha explicat: 'La LOMCE contempla que les llengües oficials, com el català,  poden estar considerades com a troncals però que depè de les respectives autonomies eixa regulació. És per això que si en algun moment l’autonomia decideix marcar en la seua normativa les excepcions que vulga de cursar la llengua i la literatura oficial, doncs no hi haurà cap problema, això sí, en tots els casos sí que queda garantit que tot l’alumnat ha de cursar una primera llengua estrangera. Ens sembla que amb aquestes condicions es desemparen completament les diferents llengües oficials a les autonomies i es deixa la decisió de garantir la competència lingüística de l’alumnat a criteris ideològics i no pedagògics.'

L’entitat ha fet saber al ministre que li farà arribar les queixes de les famílies que no poden matricular els seus fills en català, i li ha explicat per què el Programa Plurilingüe en Valencià és el programa òptim d’ensenyament: 'Perquè és l’únic que garanteix la competència lingüística en les dues llengües cooficials i una millor competència funcional en anglès.'

Fa just una setmana, en una entrevista a RAC-1, Wert evitava de respondre per què discrimina les famílies valencianes que volen escolaritzar els fills en català."

CONTINUARÀ...

dijous, 27 de juny del 2013

LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS

Los abajo firmantes, miembros de de número de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asuntos, científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el “valenciano” es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propio prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que por su entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras estas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos) de desmembrar el País valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Relació dels acadèmics firmants de l’anterior document, confeccionat fa trenta-huit anys, el 1975, i ratificat el 1980:

Dámaso Alonso, Presidente de la real Academia Española; Jesús Pabón, Presidente de la Real Academia de la Historia; Emilio Alarcos; Vicente Aleixandre; Alonso Zamora; Fernando Lázaro Carreter; Pedro Sainz Rodríguez; Tomás Navarro Tomás; Ramón Carande; Agustín Millares; Salvador de Madariaga; Pedro Laín Entralgo; José María Pemán; Miguel Delibes; Antonio Buero Vallejo: Luis Rosales; Miquel Batllori; Camilo José Cela.

Caldrà tornar i tornar i tornar i tornar a ratificar-lo eternament?


dimarts, 25 de juny del 2013

NO ÉS UNA ALTRA VEGADA: ÉS COM SEMPRE

El PP mai va enterrar la destral de guerra de l'aberració lingüística, solament li va fer un solemne funeral.

Traducció d’un article de Miquel Alberola publicat a El País el 23 jun 2013:

El PP valencià torna a amenaçar amb la destral de guerra de l'aberració lingüística. És cert que ho necessita per encobrir la pudor que desprèn, però, de fet, mai la va enterrar, malgrat que es va representar un solemne funeral polític, la resplendent làpida de la qual coneixem pel nom d'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però el fèretre estava buit i en la tomba, com s'ha anat veient, solament jeia l'esperança. Els populars valencians mai van combregar amb aquesta pantomima. Ni tan sols Eduardo Zaplana, al què alguns (ell, entre uns altres) atribueixen el mèrit d'haver tancat el delirant conflicte lingüístic. No va ser ni idea seua, sinó un assumpte de Jordi Pujol i José María Aznar, que necessitava els vots de CiU i un pacte de legislatura per a la seua pròpia estabilitat. Zaplana solament va ser un manat, encara que va aprofitar l'instrument per al seu interès, com a pessebre acadèmic de secessionistes en la liquidació d'Unió Valenciana.

Mentrestant, el partit no ha deixat d'afilar i brandar la destral. L'anticatalanisme és l'única identitat que ha pogut desenvolupar la dreta valenciana, malgrat els seus gairebé 20 anys en el poder i la seua aclaparadora successió de majories absolutes, que li van posar en safata poder embastar una singularitat moderna de si mateixa. En el primer moment de la Transició, UCD va tractar de cimentar un discurs identitari allunyat del franquisme i proper a alguns postulats de Joan Fuster (que no eren sinó els de la dreta culta de Teodoro Llorente o Wenceslao Querol, fervents catalanistes a ulls de l'anticatalanisme feroç dels epígons de Vicente Blasco Ibáñez). Però va renunciar després de constatar que sense la dreta ultra franquista, que havia trobat en l'anticatalanisme polític una fórmula magistral per blanquejar el seu negre passat, no podia aconseguir la majoria electoral per influir en l'elaboració de l'Estatut.

Des d'aquest moment, l'anticatalanisme ha estat el més eficaç aglutinant per evitar o prevenir la seua disgregació i la seua infal·lible arma de destrucció electoral contra l'adversari, però també la prova de la seua consagració a un pragmatisme obscè que situa al partit per sobre dels interessos generals, els fonaments científics, la legislació o la cultura amb tal d'aconseguir o mantenir el poder. Sobre aquest patró, el PP ha substanciat una personalitat preponderada per un sectarisme tan extrem com contraproduent, ja que ha actuat fins i tot en detriment d'oportunes estratègies territorials o econòmiques en les quals calia que valencians i catalans anaren de la mà.

Però sobretot, aquesta obcecació s'ha ensanyat amb la cultura d'expressió valenciana (o siga, no castellana), a la qual ha estigmatitzat, retallat i menyspreat sistemàticament. Ni els escriptors ni el teatre han tingut la presència ni el reconeixement que mereixien, ni la suggestiva eclosió de representants de la cançó ha tingut cabuda, no ja en la Ràdio Televisió Valenciana, sinó en la desproporcionada estructura de contenidors públics, sovint tan disponibles per a esdeveniments de complexa digestió. Per no parlar dels clàssics com Raimon, per a qui, criminalitzat i després d'anys d'exclusió del circuit públic, amb prou feines hi ha ganyotes llastimoses, mentre l'Agència Tributària i el cas Malaya desvetllen que l'ara consellera de Cultura, María José Català, va contractar com a alcaldessa del seu poble a la Pantoja per 80.000 euros. Encara que, clar, Raimon ni tan sols està imputat.

dilluns, 24 de juny del 2013

LA LAPAO, EL VALENCIÀ IBER I LA POR ESPANYOLA DELS PAÏSOS CATALANS

Fragment d’un text de Toni Cucarella (http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella) del diumenge 23 de juny de 2013:

Em fa l'efecte que els fets —per reiterats— em donen la raó: els espanyols hi creuen més en els Països Catalans que no pas nosaltres. I quan dic nosaltres incloc també ací els qui tampoc no se senten espanyols i que en un altre temps formaven part d'un més ampli "nosaltres". Els espanyols creuen «a pies juntillas» en els Països Catalans i els tenen un pànic animal, ferotge. Quan pactaren la Constitució s'afanyaren a prohibir-los expressament amb la inclusió de l'article 145, i des d'abans, des de llavors i encara ara els combaten amb totes les armes imaginables, sovint carregades amb munició no gens democràtica.

En el decurs de la història recent, ha estat constant, i furibunda, la seua obsessió per negar —i per impedir— qualsevol mena de relació, siga històrica, lingüística o econòmica, entre els nostres diversos països. I la llengua ha estat el principal cavall de batalla. Perquè saben que si entre nosaltres hi ha comunicació fluïda, el mur anti catalanista que porten anys construint a manera de muralla xinesa, a la fi caurà. Perquè el trellat, malgrat els seus intents d'exterminar-lo, és comú entre la majoria de les persones (no totes, és clar), fins i tot entre els valencians. A Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana, espanyolista a tota ultrança, "guerrista" de pro, també li provocaven pànic els Països Catalans, i per això va crear Canal 9 contra TV3, per exemple.

Cal impedir, al preu que siga, qualsevol possibilitat d'intercomunicació entre els diversos territoris dels Països Catalans. Cal impedir, com siga, que s'adonen i assumesquen que tenen un origen i una història comuns, i sobretot una llengua pròpia que els identifica com un sol poble, com diu el tòpic, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Aquesta és la lliçó que tenen ben apresa els espanyols. Apresa i assumida. Així, doncs, si per ajudar a mantenir unida Espanya cal mentir, menteixen més que alenen i alenen més que un ramat de porcs. No els importa si parlen i actuen contra la ciència, contra la llei o contra les normes més bàsiques de la democràcia. Impedir els Països Catalans ho justifica tot.

Tota aquesta revifalla contra el català de la Franja, de les Illes i del País Valencià, amb les banderes estrambòtiques de la Lapao, ses modalitats insulars bauzàniques i el valencià iber, té la seua causa en aqueixa por atàvica dels espanyols dels Països Catalans. Sospiten que el procés independentista de Catalunya no té aturador —tot i que ells hi han contribuït decisivament amb el seu deliri catalanofòbic dut a l'extrem—, i temen que la taca s'escampe. Així que s'escarrassen a alçar trinxeres de desgavell apel·lant a la defensa d'unes desficaciades «señas de identidad» contra l'expansionisme català. «Señas de identidad» que se les han inventades ells, i que, en qualsevol cas, són exclusivament del PP i les seues rodalies d'ultradreta, puix que nosaltres no ens identifiquem, ni de lluny!, amb la seua burrera delirant i la seua compulsiva corrupció. Malgrat tota la seua campanya goebbelsiana, malgrat la repressió institucional, malgrat les amenaces, l'independentisme avança i es consolida a Catalunya. I doncs, els espanyols, desbordats per aquesta realitat, incapaços de construir una alternativa intel·ligent perquè d'on no hi ha no se'n pot traure, estan que no caguen merda bona pensant si damunt la taca s'escampa ajudada per l'oli de la llengua. No caguen merda bona i la poca que caguen se'ls passa del budell a la vena i els puja fins al cervell provocant-los un lapao o un valencià iber.

El PP és un partit que representa la degeneració política més absoluta. Són incapaços de defensar les seues idees en un camp polític democràtic. Per això no dubten a mentir, a manipular la ciència i la història per tal d'aconseguir els seus objectius. No són maquiavèlics. Són espanyolistes. Cosins germans dels nazis, que també han fet servir a bastament aquestes pràctiques de manipulació i d'enverinament social massiu. Són escòria política, totalitaris de mena. I corruptes en grau superlatiu, com ho demostren els incomptables casos en què estan imputats rellevants polítics del PP.

De més a més, l'espanyolisme en el poder ha fet servir l'anti catalanisme per desviar l'atenció dels seus negocis polítics, sobretot quan aquests han estat portats a judici. Cada cas de corrupció destapat l'han intentat camuflar amb una histèrica indignació contra un mapa del temps dels Països Catalans, contra una bandera quadribarrada —com si no fóra la senyera històrica dels valencians des dels seus orígens!— i, si és menester, una solemne i enardida declaració anti catalanista per consolidar el vot de les ties maries i els valencianeros ignorantots, el seu principal «caladero de votos», que diria l'inefable José Bono, un altre tal. No els cau la cara de vergonya de tant de mentir, d'enganyar, de manipular... Forma part del seu caràcter polític.


dijous, 20 de juny del 2013

QUE ES FAÇA LA LLUM, XE!

Amb data d’avui, 20 de juny del 2013, David Torres ha publicat en “Punto de Fisión”, de blogs.Publico.es, el següent article que m’he permés la llibertat de traduir:

"Al segle XIX va haver-hi una seriosa discussió filològica sobre quin podia ser l’ idioma en què parlaven Adam i Eva en el jardí terrenal. És a dir, quina era la llengua de Déu, la llengua anterior a Babel i a la confusió de les llengües. Uns van dir que el rus, uns altres que el japonès, un per ací, perdut, que el basc. Més d'un segle després, Jorge Bellver aposta pel valencià i assegura que es remunta al segle VI abans de Crist, la qual cosa té mèrit, ja que per primera vegada es presenta la hipòtesi que una llengua procedent del llatí puga ser anterior al llatí. Com si diguéssem que un nét és més vell que el seu propi avi.

No és d'estranyar que el PP valencià defense aquesta teoria. Potser que el valencià no siga anterior al llatí, però que el PP és més vell que l'imperi romà, que la república romana i que el dret romà, això és fix. El PP és anterior a la pedra i al pal, i si encara no han trobat una gavina incrustada en una pedra d'Atapuerca és perquè els antropòlegs no estan a allò que cal estar. Hi ha senyals de l'existència del PP a tot el llarg i l'ample de la Bíblia.

Sant Josep, per exemple, era del PP perquè només a un votant del PP se li ocorre creure's l'excusa que li va posar la seua senyora. El rei Salomó era del PP, com ho demostra la seua idea de partir un xiquet per la meitat, equitativament. Josué era del PP, perquè només a un ministre del PP li dóna la ventolera de demanar-li al sol que es detinga perquè ell tinga temps d'acabar la batalla abans que caiga la nit. Noé era del PP, encara que allò que no diu la Bíblia és que va cobrar entrades per cada parella d'animals que van entrar a l'Arca (i a més no va deixar anar un corb ni una coloma sinó una gavina). Dels dos fills d'Adam i Eva, un era del PP. Amb Adam i Eva mai estarem segurs de la seua filiació política però que Déu va fundar el PP, això va a missa. El Gènesi no especifica si Déu va fer el PP abans o després de la llum, el dimarts o el dimecres, abans o després de les aigües, però la serp és ETA, que ja estava donant guerra per ací, i ja se sap que tot allò que no és el PP és ETA.

L'Antic Testament en valencià guanya molt. Déu queda molt més trempat dient “Que es faça la llum, xe” i anant-se’n després a prendre una orxata. El jardí terrenal, que Colom en una distracció monumental es va pensar que podia ser la costa de Cuba, quadra molt millor amb l'Albufera. Quan l'home va inventar el foc, el primer que va fer va ser cremar un altre, per provar, després animals, després llibres i després ja les Falles."


diumenge, 26 de maig del 2013

TRET DE LA PREMSA


De l’article “Intercanvi de cromos”, d’E. Giménez-Salinas, diari ARA, 22-5-2013:
“Només els règims totalitaris són els que creuen en els efectes absoluts de l’adoctrinament”

Fragments de l’article “El PP declara il·legal el terme “País Valencià”, de Salvador Almenar, diari ARA, 16-5-2013:
“.....
El PP portava una proposició no de llei per “defensar” els símbols d’identitat valencians, però en realitat el debat només va servir per vetar que els grups de l’oposició presenten iniciatives parlamentàries amb el nom de País valencià, quan es referesquen al territori, o de català, quan facen referència a la llegua. Amb els seus únics vots a favor, els populars van aprovar una fórmula parlamentària que els servirà per a no tramitar les iniciatives que, en la seua opinió “no respecten l’Estatut”.
.....
Segons va explicar a l’hemicicle el diputat del PP Rafael Maluenda, encarregat de defensar la proposició, l’objectiu d’aquesta iniciativa no era cap altre que “protestar per la falta de respecte de l’Ajuntament de Barcelona a l’Estatut valencià” i no “reafirmar les nostres senyes d’identitat”. No obstant això, els deu minuts que va durar la seua intervenció es van convertir en un discurs anticatalanista i secessionista propi de la dreta blavera valenciana.
“No tolerarem que s’utilitze un nom que no és propi ni oficial, ni que s’incloga la nostra llengua en una suposada unitat lingüística o se’ns incloga en un fantasmagòric país, un projecte inconstitucional que no existeix i que el poble no vol”, va dir Maluenda. El diputat va prosseguir la proclama assegurant: “Ningú integrarà la Comunitat en una utopia de projecte imperialista, amb un nom que no vull recordar”.
Excitat, Maluenda va recordar a tots els organismes i governs locals i autonòmics als quals es remetrà la proposició aprovada que les “úniques senyes d’identitat amb valor normatiu” són les que recull l’Estatut. “Som la Comunitat Valenciana, la nostra llengua i cultura és el valencià, i també el castellà perquè som a Espanya, i la nostra bandera és la Reial Senyera, amb quatre barres grogues sobre fons vermell coronades per banda blava”, va sentenciar el viceportaveu popular abrigallat pels aplaudiments dels seus companys. Maluenda va evidenciar que el preàmbul de l’Estatut no té valor: per a ell la referència explícita al País Valencià que hi ha és “un bufit, un gra de sorra”.
El discurs anticatalanista de Maluenda va arribar al zenit quan va comparar els Països Catalans amb l’Alemanya nazi. Va dir que el País Valencià és una denominació que l’oposició fa servir “per englobar els valencians en el projecte inconstitucional dels Països Catalans” i va assenyalar que el pensament del “tripartit” –en referència al PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida- és: “Si som país i parlem català com ells diuen [els catalans], podrem formar-ne part [de Catalunya]”. Una estratègia que Maluenda va comparar amb les raons d’Adolf Hitler per envair Àustria: “Com deia Hitler: “Si a Àustria parlen alemany...”, va sentenciar el número dos del PP.
.....
La iniciativa sorgida del sector regionalista del grup del PP, no va comptar amb el suport explícit ni visible del govern valencià. El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, no va ser a l’hemicicle durant el debat de la proposta i tampoc cap dels seus consellers. Tan sols va ser-hi el vicepresident, José Císcar, a qui es va veure distret en el seu escó i sense prestar gaire atenció a Maluenda, líder del sector secessionista i blavero del grup parlamentari.”

Fragment de l’article “El govern espanyol enalteix l’homenatge a la División Azul”, de Roger Mateos, diari ARA, 23-5-2013:
 “El Govern de Mariano Rajoy no pensa passar comptes amb la seva delegada a Catalunya, María de los Llanos de Luna, pel lliurament d’un diploma honorífic a l’Hermandad de Combatientes de la División Azul. L’onada de crítiques de totes les forces polítiques al Parlament –llevat de PP i C’s- no ha estovat la posició de l’executiu central. Ben al contrari, els senyals que havien arribat de Madrid deixaven entreveure que de Luna no seria destituïda, com demanava l’oposició, per haver homenatjat els veterans filo nazis.
Ahir, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va anar fins i tot més enllà i va enaltir l’esperit de “reconciliación histórica” que a parer seu va presidir l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Ho va dir al Congrés, en resposta a una interpel·lació del diputat de CiU Jordi Xuclà, que va denunciar la “pèssima imatge” que projecta Espanya amb un gest així. Xuclà va preguntar-se retòricament si, avui en dia, un governant demòcrata a Alemanya, França o el Regne Unit es prestaria a lliurar un guardó a algú vestit amb uniforme de l’exèrcit de Hitler. “Vivim una insuportable banalització del nazisme i l’Holocaust”, va reblar el diputat nacionalista, que va insistir a exigir la destitució de la delegada del govern central a Catalunya per haver participat en un acte d’”enaltiment del nazisme”.
En la rèplica, Fernández Díaz va argumentar que totes les associacions que hi van prendre part estan “legalment i degudament inscrites” i s’emmarquen en un “context històric en absolut ideològic”...”

Notícia: “El PP i UPyD eviten condemnar el franquisme al congrés”, diari ARA, 22-5-2013:
"El PP va rebutjar ahir al Congrés tramitar una proposta del grup d’Iu i ICV per declarar el 18 de juliol , data de l’inici de la sublevació del general Franco el 1936, com a dia oficial de condemna del franquisme. L’oposició va votar a favor de la iniciativa, llevat d’UPyD, que s’hi va abstenir."

Fragment de l’article “Què és la veritat?”, d’Iu Forn, diari ARA, 22-5-2013:
"UPyD definitivament es despulla ideològicament. Sí, el partit renovador, el partit liderat per una persona que clama per la regeneració i contra els polítics professionals i que és una professional de la política des de fa 34 anys, ahir va abstenir-se en una votació al Congrés de Diputats per condemnar el franquisme. L’excusa és SEN-SA-CI-O-NAL: NO ACCEPTEN UNA CONDEMNA DECLARATIVA “QUE OBRI DEBATS HISTÒRICS I CICATRIUS”. Ah, per cert, el PP va votar no, amb la qual cosa Espanya és un país governat per un partit que dóna suport al franquisme i té representants institucionals que fan homenatges als nazis."

Article “Perquè ens cal un bon diari”, (només manca el darrer paràgraf, que no fa al cas), de Sebastià Alzamora, diari ARA, 23-5-2013:
“La directora de programació del Museu Jueu de Berlín, Cilly Kugelmann, manifestava la seva incomprensió pel fet que a Espanya, en segons quins cercles polítics i periodístics, sigui freqüent la comparació entre el nacionalisme català i el nazisme. Incomprensió, de fet, és una paraula massa tova: el que va dir la senyora Kugelmann és que aquesta mena de comparança li semblava “estúpida”, i també “una provocació molt simple i infantil”.
La directora Kugelmann també es formulava una pregunta. A saber: com és que a Espanya “s’utilitza el terme nazi, quan el nazisme no va ser un problema allà, em comptes de dir franquista, que seria l’acusació més pròpia”. Torna a tenir raó la senyora Kugelmann, però aquest fenomen té una explicació.
L’explicació té a veure amb el fet que el PP. Que és el partit de govern d’Espanya, s’ha negat sempre a condemnar el franquisme. Tret d’una declaració parlamentària amb la resta de grups del Congrés l’any 2002. Totalment protocol·lària i desmenjada, sobre l’aixecament militar del 1936, el principal partit d’Espanya sempre ha tirat pilotes fora quan es tracta de posar al seu lloc el dictador Franco i el seu règim. De fet, despús d’ahir mateix, el PP es va negar a la proposta d’Esquerra Plural de declarar el 18 de juliol dia de condemna del franquisme, amb el sempitern argument de no remenar ferides ni fantasmes. No tan sols això, sinó que, a Espanya, la Falange i el submón de la ultradreta es troben perfectament legalitzats. No tan sols això, sinó que l’infame Valle de los Caídos està com Franco el va deixar, i funciona com una mena d’atracció turística macabra. No tan sols això, sinó que alguns destacats dirigents de la política espanyola, tant del PP com del PSOE (Bono o Mayor Oreja), han dit amb la boca ben plena que, en temps del sàtrapa, no es vivia tan  malament. No tan sols això, sinó que existeix una Fundación Francisco Franco convenientment alimentada amb diners públics, i també un pseudosindicat anomenat Manos Limpias, que es va carregar un jutge estrella per haver tingut la pretensió d’obrir un procés contra els crims del franquisme.
En resum, que, a  Espanya, franquista no és cap insult perquè hi ha qui encara se’n considera, de franquista, i es queda tan ample. Per això, a l’hora de dir barbaritats, cal recórrer al referent del nazisme, que a Alemanya fa molts d’anys que es troba degudament condemnat per totes les forces democràtiques... “







dijous, 25 d’abril del 2013

CONTRA EL NACIONALISME


Joan Fuster va publicar aquest article al diari Avui del 19 de maig del 1976. A dia de hui, 25 d'abril de 2013, ja té trenta-sis anys. Algunes referències obsoletes que trobareu fan encara més palesa la seua total vigència; caldrà doncs afegir aquests trenta-sis anys als quaranta, seixanta, vuitanta, de què parla Fuster en el text.   


És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests són ben previsibles i no tenen remei, em sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’”esquerra” i que, sovint, tendeix q escudar-se amb uns o altres principis autodefinits com a “internacionalistes”. Podríem esperar que el problema tingués, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d’”ideologismes”. Però no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè la fauna política de l’interior i les sucursals del litoral -insisteixo: les de l’oposició- han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada. Es veu que no l’han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el líder Z, d’aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Núñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió. Si en res se’n diferencien és, a tot estirar, per l’aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.

Exactament això: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure  -no és cap “innocència”, en efecte-, aquests senyors es trauen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “petit-burgesos”, “maniobra de la burgesia tal o tal altra”, i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan “nacionalistes”, o més! Per una estranya ofuscació mental, i moral, s’obliden, no solament de la seva situació “nacional”, sinó també del ”nacionalisme” epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a través de la llar i de l’escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d’ells és, de més a més, un nacionalisme pre-burgès: deriva de les ambicions d’una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció històrica, grotescament emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.

Els “nacionalismes” no emergeixen en el buit. Cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront. El famós “2 de mayo” -“Oigo, patria, tu aflicción...”- s’erigeix davant els francesos, i allò, tan suat, de la “pèrfida Albión”, contra l’ imperialisme britànic, que disputava a l’ imperialisme de Madrid les mars i les terres més rendables. Ben mirat, no eren dues “nacions” que s’hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d’interessos entre uns clans molt nítids. L’”estat modern”, post-maquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un “nacionalisme” enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L’eterna guerra “franco-prusiana” n’il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un “patriotisme” eficaç per aguantar l’enemistat amb el “patriotisme” de l’altra banda de la frontera. Els grans conceptes “nacionals” a l’ús, amb himnes i banderes són, en última instància, el reflex d’unes lluites entre grups d’interessos geogràficament contraposats. En el XVI, les “multinacionals” encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.

L’altra projecció d’aquests “nacionalismes” es proposava destruir les resistències que, per entendre’ns, podríem designar amb l’adjectiu d’”ètniques”: àrees socials que s’apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d’història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres “exteriors”, han hagut de fer-ne moltes d’”interiors” igualment nacionalistes. Confeccionar un “nacionalisme” estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mestres d’escola -França no seria França sense els instituteurs- molta aflicció administrativa, molt “ordeno y mando”. El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el “vandalisme” no arquitectònic és culpa d’aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l’abbé Grégoire. Grégoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capet. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat “nacionalistament” coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l’Hexàgon.

Al sud dels Pirineu, l’embolic fou una còpia de l’esquema francès, però fracassà la temptativa “unitària”. El fet que jo escrigui aquest miserable article n’és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però ¿què s’oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? ¿Maura, La Cierva, Romero-Robledo? ¿Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat “nacionalista” com Déu mana. En canvi, sí que era, i sí que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven “la oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”... D’ella són tributaris don Carrillo, el Felipe Gonzàlez, don Joaquín Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n’hem d’esperar res: no hem d’esperar res del seu “nacionalisme”, que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa “objectivament” solidaris de Maeztu, dels Primos, d’Onésimo Redondo. O “ells” renuncien al seu “nacionalisme”, o els altres haurem de ser “nacionalistes”. El circ de l’altre “nacionalisme”, amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s’ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sánchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.

Tot “nacionalisme” és “nacionalitis”: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment- i denunciéssim el joc o contrajoc de “classe” que s’hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes -incloent-hi els venerables “felipes”, amb minúscula, que passaren per la presó- i els trotskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre’s del nacionalisme que han mamat de la “classe dominant”, el futur començaria a ser fluid. La soi-disant oposició “espanyola” hauria de repensar-se el seu “nacionalisme”, pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrín i Franco estaven més pròxims que no s’ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix “nacionalisme”, i emanat d’unes mateixes fascinacions “ideològiques”: procedents de la secular matriu de l’oligarquia... Amb un “nacionalisme” depravadament contorsionat com és el que ens acolloneix, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada “nacionalisme”en segrega més: més “nacionalismes” eriçats, de rèplica...En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells -“elles”- renunciessin a ser “nacionalistes”, i no ens obliguessin a ser “nacionalistes” als altres...

Una il·lusió passatgera, ai!...