dilluns, 2 d’octubre de 2017

LA INFANTA TELLINA I EL REI MATAROT


Francesc Mulet, nascut el 1624 a Sant Mateu, i mort a València el  1675, va ser frare predicador, prestigiós catedràtic de la Universitat de València, poeta i escriptor. A més de poemes, hom li atribueix altres obres, entre les quals són les més probables el “Tractat del Pet” i les satíriques de teatre “Los amors de Melissenda” i “La infanta Tellina i el rei Matarot”, que parodien obres serioses anteriors.

Com que feia ús d’un llenguatge procaç i burlesc, potser no van ser representades en els teatres tradicionals, ans bé serien dedicades a una representació privada, al porxe de la casa d’alguns artesans. Per el mateix motiu, estar escrites amb prou de llibertat i contenir expressions no del tot honestes, mai no van ser impreses segons el bibliòfil Pere Salvà.

Al segle XIX, durant el període de la Renaixença, Constantí Llombart, autor també de l’obra enciclopèdica “Los fills de la morta viva” que feia referència als valencians i la seua llengua, va publicar un volum amb les “Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Francesc Mulet, frare profés dominic”.

El mencionat Pere Salvá i Mallen, en el catàleg de la seua biblioteca anotà que “si be comunament els valencians la coneixen amb el títol de La Infanta Tellina i el Rei Matarot” el manuscrit que ell conservava duia per títol “Comèdia famosa i nova de cent anys, Secret de peixcar tellines y traça d’agafar rates”.

La Biblioteca Valenciana conserva un manuscrit de l’any 1809 que Joan Senent va regalar, el 3 de maig del 1959, al seu fundador Nicolau Primitiu Gómez.

L’argument de l’obra és ben senzill i el descrivim intercalant alguns dels versos de l’obra: Sorollameló, criat de Matarot, rei de la Xina, demana en el seu nom al rei Tabalada la mà de la seua filla, la infanta Tellina, de la qual es va enamorar en veure-la des d’un terrat que treia el cap per un forat, i el sol amb ella jugant, tots els cabells li daurava; i al mirar-li el rei les anques, estava rabiant per ella, la cara li contemplava com en l’alfàs la rosella. Quedà tan enamorat de la infanta, Matarot, que pareix un borinot quan les ales li han cremat i va com gat en gener per les teulades miolant.

Tabalada li nega la mà, perquè segons ell, en tota terra de Bàbia, a ningun arbre, açò és cert, se li pot posar empelt sens que li puge la sàvia; i el té molt esbalaït que el que de gran rei se pica vol casar-se en una xica que encara es pixa en el llit.
Hi ha una conversa entre Piula i Tellina:

        Tellina:   Com vols que estiga alegre amb tanta pena?
                        Una dona com jo no és trista cosa
                        no tindre qui en el niu li fique brossa?
          Piula:   Calla, calla, no plores
                        que bé potser que abans de poques hores
                        estigues ja casada,
                        perquè hui ja ha vingut una ambaixada
                        de Matarot que a demanar t’envia
                        Així que fóra! I quant rebé em sabria!
        Tellina:   I quin nom dius que té eixe que em demana?
          Piula:   Matarot, rei de la Xina o de la Jana
       Tellina:   Matarot! Ai quin nom! Cosa més lletja...
                        Si amb mi se vol casar com no em festeja?
                        Mal nom té per a les dames!
                        Déu me lliure de caure entre ses cames!
                        I  tu Piula, l’has vist?
          Piula:   Sí, moltes voltes
                        pelant fotges el viu per Carnestoltes
                        i altra volta, allà en Cotes
                        estava en un sequiol peixcant granotes
       Tellina:   És home de bon tall, de bona traça?
          Piula:   Escolta’m, i et diré tot el que passa.
                        El rei Matarot, senyora
                        és home tan ben tallat
                        que no hi ha en tota la llonja
                        qui li pose el peu davant.
                        Ample de pits, gros d’espatlles
                        els muscles com un bastaix,
                        els braços com dos biguetes
                        i com dos forques les mans;
                        i així, en igual proporció,
                        és des del mig en avall:
                        parle d’allò que li he vist,
                        que la resta ell se la sap.
                        Les cames com dos ballestes,
                        encara que no és estevat,
                        els peus de rajola i mitja,
                        el ventre com un tabal;
                        el cap com una barcella,
                        la cara com un gegant;
                        i d’açò el que més li agràsia
                        és una berruga al nas,
                        grossa com una albergínia,
                        que fins a la barba li cau.
                        Com té la boca esgarrada
                        i les dents pareixen claus,
                        sobre les dents la berruga
                        pareix que diga: “Mengeu”.
                        Les orelles, llargues i amples,
                        sobre les galtes penjant,
                        van fent aire a la berruga
                        com si foren dos ventalls.
                        Uns ullassos com un jònec,
                        ni ben negres ni ben blaus,
                        perquè són d’estrany color
                        entre verd i nacrat.
                        Si veres la cabellera!...
                        Ben bé es pot envejar
                        per a afegir-la a la cua
                        del cavall més regalat!...
                        La barba la té molt negra,
                        i com és barbiserrat
                        per entre la xemeneia
                        pareix que estiga aguaitant.
                        En fi, senyora, és tot ell
                        un ramellet acabat,
                        que gallardament compon
                        les més belles flors de camp:
                        el llicsó, la regalísia,
                        l’all porro, el lliri blau,
                        el morritort i la ruda,
                        la col, el rave i el nap.
       Tellina:   Doncs amiga, és molt polit,
                        si és com tu me l’has pintat,
                        que els hòmens és bé que siguen
                        molt membruts i apersonats.
                        I que haurà respost mon pare?
                        el cor se me va calfant,
                        i si mon pare fa el ase
                        jo començaré a bramar.
          Piula:   No tingues pena, senyora,
                        que frases no en faltaran.
                        Jo faré que amb ell te cases
                        Si tu ho deixes en ses mans;
                        Però me’n donaràs la paraula
                        que amb Grumet em casaràs,
                        el privat de Matarot.
       Tellina:   Quede des d’ara ajustat.
         
A Matarot no li agrada la resposta de Tabalada, raona que en voler dilatar el casament de la seua filla mostra enteniment poc clar, que la dona i el sarment, són promptes en aferrar; exclama que guarde, guarde bé a sa filla; però jo que sàpiga vull que en la tardança perilla, que la figa si no es cull per punts se’n passa i clavilla.

Amb la col·laboració del conte Grumet, que vol casar amb na Piula, la dama que cuida i bull a Tellina, de molt gran llinatge i fama, com a que li pren l’orina sense fer-li alçar la cama! entraran disfressats a la casa de Tabalada.

A Tellina li arriba un correu que diu que el pardal en el niu ha d’entrar aquesta nit, que vaja i es gite al llit, que li faça al pare el seu paper que la resta ell l’ha de fer. Ella confessa que gran senyor deu ser amor, perquè sense causar dolor Passa el cor i el cor traspassa. Apareix Tabalada i li pregunta de què es queixa. Sorollameló s’ofereix per a curar-la, igual que va fer en una ocasió, quan curà a la novia d’un doctor a la qual no li trobà febre, ni cursos, ni menys prunyons; sols tenia cosquerelles, de les més grosses, en lo rat penat; ell pensa que la infanta té el mateix mal i s’ofereix a curar-la amb caldo d’olives, suc de fava i albercocs.

Tellina replica que té en l’aposento una rata... no, cinc, que la desperten. Tabalada demana una llanterna i que porten ben lligats quatre dotzenes de gats de la primera taverna. Apareix Matarot pregonant: Matarratorum! Matarratorum! Quan el criden s’ofereix a acabar amb els problemes de Tellina. Tabalada autoritza que entre en el dormitori de Tellina i que la veja en camisa, recomanant-li a la filla que com ell és home discret, pot estar ben descansada cara a la paret gitada.

Quan Tabalada descobreix l’engany pregunta a Matarot si no és l’home que es fingeix mata-rates. Matarot replica: Jo sóc, mes no a matar rates, tellines vinc a matar, i diu qui és:

                        Sóc el gran rei Matarot,
                        aquell que, pegant un bram,
                        a Carlemany espantí
                        i al Cid el fiu tremolar.
                        En una barca de canya
                        en l’Albufera embarcat,
                        no vaig deixar fulla verda
                        en les costes d’Alfaraig.
                        Entrí en València la bella,
                        i, per un ves-te’n enllà,
                        al gran Miramamolí
                        fiu com un drap malt llavat.
                        Entre Rascanya i Rovella
                        molts coneixen estes mans,
                        el que feren estes ungles
                        en dos tropes de soldats.
                        No hi ha rei que no em tremole;
                        els quatre de millor tall,
                        que són els de la baralla,
                        estan sempre al meu manar.
                        Açò i altres valenties
                        he fet, com tot el món sap,
                        i últimament a Tellina
                        dins de la closca he peixcat.

Finalment, Tabalada accepta el casament, i organitza la celebració:

                        els massers de la ciutat,
                        que en les masses i les cotes
                        i amb trompetes i tabals
                        vagen cridant que per ordres
                        posen pels carrers draps,
                        posen cresols a les portes,
                        facen bous, festes i balls,
                        traguen a fora les roques,
                        isquen nanos i gegants;
                        tots els tabals i dolçaines,
                        la Diablera, el Rat Penat,
                        els xiquets de Sant Vicent,
                        Les orates i els orats.
                        Vull que isquen tots els oficis,
                        i els homes del Centenar,
                        toquen dolçaines i flautes
                        el ball; i el Mostassaf.

Acaba la comèdia amb Sorollameló dient:

                        Qui tellines vol peixcar,
                        si no porta alguna traça,
                        no podrà, per més que faça,
                        una tellina agafar.

Hem seguit una edició feta l’any 1999 per la Generalitat Valenciana amb el text original, però intentant acostar-lo a les normes actuals.


dijous, 20 de juliol de 2017

EL CUL I L'ESTIU

Rodant els mots he trobat uns  textos relacionats. Són coses una mica antigues, però que encara conserven gràcia i frescor, cosa que va bé per a l'estiu.
El primer, CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL, és de Josep Pla, escrit als anys 1970/71, quan ell tenia 74, anys. El segon, adjunt al primer, és molt curt i va escriure-lo Joan Solà cap al 1999. El tercer, AGOST: EL CUL, és de Joan Francesc Mira, anterior a l'any 1987. He anotat els enllaços d'on els tret.

CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL

Josep Pla:

EL CÈLEBRE NATURALISTA BUFFON, en la seva coneguda «Descripció de l'home», escriví les següents paraules, que deixarem en francès, per a més fidelitat: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n'appartienent qu'à l'espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes n'a des fesses. Ce que l'on prend pour cette partie, ce sont leurs cuisses. Perfecte. No hi ha res, em sembla, a replicar.

Així, doncs, les anques dels homes i de les dones —el que amb el seu permís anomenarem el cul— són un privilegi de l'espècie humana. Cap altre animal no pot disposar d'una cosa semblant. És un privilegi? És probable. És un fet, però, que, d'aquestes coses, durant molts anys, ningú no en gosava parlar —i encara menys subratllar-ho. Quan jo era jove —i total tinc, en aquest moment, 74 anys— imperava sobre les anques una reserva absoluta, total. Passava una cosa curiosa: quan una dona o un home té un privilegi o es pensa que el té, el sol manifestar d'una manera o altra —el sol ensenyar. De vegades —generalment— aquest privilegi és una pura il·lusió de l'esperit, una simple ficció personal. No hi fa res. Tant si el privilegi és real com si és una pura, vaga, abstracció, es manifestava. El privilegi de tenir anques era una excepció: es feia tot el que convenia per ocultar-les.

Tot sembla indicar, però, que les coses han sofert un gran canvi. Avui, és possible de llegir en els diaris, molt sovint, frases com aquesta: «La moda vestimentària dels nostres dies —ara ens trobem en els anys 1970-1971— ens porta fatalment a aquesta constatació: mai, el que se'n diu mai, la part posterior de l'ésser humà no havia estat posada en evidència com en els nostres dies, ni per mitjans més sàviament concertats i combinats». Parlant en general, la frase és absolutament certa. Tothom se n'havia adonat. Si utilitzo, ara, els diaris com a mitjà d'informació és perquè hi ha molta gent que, a pesar de veure les coses amb els seus propis ulls, no les creuen si el diari no ho porta —si no ho llegeixen en un paper de diari.

Hem passat d'una determinada situació a la situació contrària, d'una manera inqüestionable. La situació a què hem arribat permet d'afirmar que el darrera de les persones de sexe femení, sobretot, ha arribat a un prestigi absolutament considerable. Anys enrera, aquest prestigi també existia. L'objectivitat m'obliga, en aquest moment, a demanar als meus lectors que eliminin, encara que només sigui un moment, la tendència a la hipocresia sistemàtica. Sí. El prestigi era real. Succeïa, però, que hom feia tots els possibles per no fer remarcar el privilegi de què parlàvem fa un moment. Per altra part, la convenció social normal exigia de no parlar-ne. I, així, el privilegi quedava ofegat. Però no ens hem pas d'enganyar: el prestigi ha existit sempre. I, si existia, alguna raó devia tenir. No se'n parlava. Ja n'hi havia prou! S'havia posat una convenció agradable per a tothom sobre un estat de naturalesa més aviat horripilant. Això és la civilització. La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens doni la gana. Consisteix a no caure mai en la realitat bruta i elemental —a fer o deixar de fer les coses que la societat exigeix o rebutja d'una manera indiscutible i sense compliments.

Hem passat, doncs, d'una banda a l'altra. No voldria pas dir que tothom s'hagi decidit pel desplaçament i hagi fet el moviment pendular. No. La discreció sembla encara prou vasta. Ara, ens equivocaríem si exageràvem la realitat. En aquest moment, l'ostentació femenina, sobre un panorama humà que va dels set als setanta-set anys, és molt voluminosa. La particularitat anatòmica dels éssers humans té molta visibilitat. Llegeixo que un escriptor polonès de molta anomenada, Gombrowicz, pretén, en un assaig molt documentat, que hem entrat en la civilització del cul. Si aquesta afirmació hagués estat exaltada pels representants de la moralitat professional no hauria pas tingut gaire valor. Vaig veient, però, que l'exalten i la difonen moltes persones a les quals la moralitat fa horror. Jo també ho crec. La gent es passa de rosca. En fa un gra massa. Extrema excessivament determinades particularitats.

Les persones que creuen que la societat que tenim davant és sobretot una societat d'estiu, inseparable de la calor i, en definitiva, del clima del Mediterrani, tenen raó des d'un punt de vista superficial. A l'estiu, a les platges i a les piscines, s'hi concentra una quantitat desorbitada de gent, una gran densitat de carn humana, pràcticament despullada. El resultat, però, no és pas gaire brillant. Potser mai no havia estat possible de contemplar una quantitat concentrada de monstres fenomenals, horribles, com en aquestes canícules mediterrànies. És impressionant. El resultat d'aquesta contemplació és contraproduent. Objectivament parlant, la bellesa, el que s'anomena la bellesa, no té gairebé mai res a veure amb el cos humà. La bellesa és cosa de les estàtues. Hi ha noies adolescents —algunes— d'una gran bellesa, perfectament ben construïdes, admirables. Però la bellesa femenina dura dues o tres primaveres i s'ha acabat. La decepció que produeixen aquests espectacles incita l'espectador a entrar en un narcisisme, en una indiferència marcada.

La densitat del cul arriba a embafar i produeix una crítica que, probablement perquè és tan fàcil, tendeix a un cinisme inhumà. Cinisme que, en definitiva, no és més que una manifestació d'ignorància i d'una descortesia intolerable. El món és tal com és i no en tenim d'altre; els homes i les dones som el que som, no tenim altra forma que la que presentem. La no acceptació d'aquests fets és un símptoma d'energumenisme excessiu. Practicar la comprensió humana no és pas fàcil. Cal haver superat l'infantilisme i els capricis personals. La moneda corrent és el grotesc, i no en podem utilitzar d'altra. La comprensió humana implica l'acceptació del grotesc a cada instant. De vegades és difícil d'entrar-hi. El sentit de l'humor ho pot lubrificar. Aquest sentit ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer. I això és el que passa, a l'estiu, en aquests topants tan animats per la presència de tants de monstres per metre quadrat, com tothom pot veure.

A l'hivern és diferent. La cosa és més picant, perquè tot és més individual. Les dones, a Europa, no poden anar vestides contra el clima, que, en aquest continent, és més aviat fred. I, així, les dones, quan arriba el mal temps, es vesteixen, però ho fan —aquests últims temps— amb escletxes a través de les quals és possible d'observar nuditats extremament vives. Per altra part, en aquests temps, no es produeix l'embafament que, d'una manera indefectible, ocasionen les grans aglomeracions. El sentit, però, és el mateix, tot i que es mantingui en un terreny més individual i confidencial. Sigui com sigui, la cosa no té dubte: és a l'estiu que la situació agafa un aspecte visible i inqüestionable.

La frase de Gombrowicz —em sap greu que el nom de l'assagista no sigui més lligat a la llatinitat, perquè, ara que vivim un moment de cosmopolitisme cultural, els noms remots fan un efecte estrany i, com a màxim, indiferent— ha donat origen a molta elucubració. Els escriptors normals de llengua francesa han dit davant una possible civilització del cul: quan el cul puja, el cap baixa. És el que resulta de l'observació del que els francesos en diuen la culbute, i que nosaltres en diem el capgirell, que no és res més que una pujada del cul i una baixada del cap. És la definició del Littré: cul par dessus la tête: culbute. Molt bé. La realitat és aquesta.

Ara, d'aquesta definició els elements diríem immobilistes o classicistes n'han tret algunes conseqüències. Diuen aquests senyors que les anques humanes formen part del concret, del precís i de l'anecdòtic i que la civilització és inseparable d'una visió més llarga, més vaga i més futura de les realitats immediates. És una afirmació molt ben girada, sempre que es tingui en compte la seva immensa tristesa. Llevat d'una petita minoria extremament narcisista, la generalitat dels homes vol una anca, i no els poden treure d'ací. Hi ha l'instint irreparable i brut, malgrat els resultats sempre deceptius. La chair est triste —hélas! —escriví Verlaine. Però tornem a començar. És una cosa que no s'acaba mai i que durarà mentre hi hagi homes i dones sobre la terra. Per altra part, la cosa és antiga, antiquíssima: forma part de la vaguetat del món —probablement és l'única cosa concreta de la vaguetat del món. Ara diuen que, en el sector estètic, l'exhibició substitueix l'estil i el pensament. És molt possible. Ara jo voldria saber quina relació té l'estètica amb la vida, més enllà de les ínfimes i honorables minories. Aquestes minories poden fer, fan, algunes coses. Tot està dominat per les masses envaïdores. Ho repeteixo: tot està dominat per les masses envaïdores. Volen viure bé: volen que els wàters funcionin, que hi hagi gas a les cuines, que hi hagi aigua corrent, amb els aparells electrodomèstics corresponents. Tot això està molt bé, però no crec que hagi canviat la nostra civilització per res. Ha accentuat la civilització burgesa. Ha demostrat que ningú no vol ésser pobre, sinó ric. Tothom vol entrar en la societat de consum: cada dia —en aquesta postguerra la cosa és més evident— la gent consumeix més. És degut, probablement, al retard que portem. Però, a part el retard, hi ha encara una tendència més profunda: Catalunya és un país en què la gent vol ésser rica. Els observadors afirmen que hi ha pobles per als quals la riquesa o la pobresa és indiferent. No ho he cregut mai. Jo crec que tothom vol ésser ric i que els pobles que no poden arribar-hi és perquè no poden resoldre el problema —per la raó que sigui —per la pobresa intrínseca del país o perquè estan endogalats per un sistema social que els ho impedeix.

Jo no crec en un canvi de civilització en el món occidental —si no és que es produeixi una catàstrofe immensa. El diagnòstic de Gombrowicz és divertit; però, de la seva formulació, no se'n dedueix res de particular. Es tracta d'una manipulació comercial d'una amplada considerable. Dirigit per una banda d'hàbils aventurers, d'aventurers dedicats no pas a la creació, sinó a la vulgarització, hom ha transformat el sistema clàssic de vestir, imperant en aquests últims decennis, utilitzant consideracions eròtico-històriques lligades amb la tendència present, en un exhibicionisme picant i provocatiu. La característica més viva d'aquest moviment no és més que una: la rendibilitat. El que s'anomena l'art nou ha adoptat una posició contra el capitalisme, contra la indústria i el comerç, però, en definitiva, aquest art s'ha convertit en la forma més rendible del capitalisme, de la indústria i del comerç. El fet no és pas inèdit. Des que existeix alguna forma del comerç, lliure, vull dir de la burgesia, l'absorció existí sempre. Ara, el que passa en els nostres dies, potser, en la vida normal, no havia existit mai.

La gent demana una llibertat d'expressió. El fet és arcaic.

Sempre ha estat així. En aquest moment, la forma d'expressió ha estat la que tenim davant els ulls a cada instant. En altres moments, les formes d'expressió havien estat més acceptades per gairebé tothom. La llibertat d'avui reivindica, per als qui l'exerceixen, el dret il·limitat d'ésser ells mateixos deixant purament als altres el deure de reconèixer-ho, facin el que facin. En la cultura de masses, tot és col·lectiu. És un missatge casernari, de ramat. Les seves expressions són gregàries. En aquestes expressions, rarament, s'hi troba un pensament, un estil —és a dir, una forma. Tota forma implica un allunyament de la matèria bruta. Ara hem arribat a la matèria bruta, a la desintegració total de la forma. I aquesta obra ha estat feta i la fan grups d'aventurers que solen anomenar-se «grups culturals», constantment protestataris però interessats purament en la rendibilitat. La protesta és antiburgesa, anticapitalista, però —només pensen en la rendibilitat. La rendibilitat ha passat a ésser l'obsessió, l'ideal general. I, com sempre, el capitalisme, la burgesia, per indiferència o per impotència, ha callat. D'aquest cantó tot es va aigualint i desvirtuant.

És molt curiós el que passa: hi ha avui grans empreses, considerables negocis, que obtenen grans profits de l'obsessió sensual, de la confusió mental, de la vulgaritat, de la subversió de determinats principis essencials. Mai no s'havia treballat, en aquests aspectes, amb una amplitud econòmica semblant. Les dones han seguit, és clar. Quan una cosa es posa de moda per les dones, s'hi tiren d'una manera cega, ràpida i des del nord de Noruega al Cap de Bona Esperança. Les dones tenen un instint de caserna, de ramat. Accepten o deixen una cosa amb la més gran facilitat, sense pensar-s'hi, en virtut del mimetisme més mecànic. D'ençà de l'existència de la massivitat, el fet s'ha accentuat. Aquests moviments vastíssims i gregaris, ¿han augmentat el gust, han fet més plausible la vida, l'han més o menys ennoblida? I ara! Hi ha algunes, poques, escassíssimes dones agradables a la vista. La immensa majoria són una monstruositat —igual que els homes, és clar. Però tot això és igual. Les dones, com l'alimentació, són cada dia més susceptibles de crear rendibilitat.

I a aquests extrems hem arribat, sobretot ara a l'estiu, en aquests topants.

[Les Hores]


Joan Solà:

El dia 2 de desembre 1999, en la seva col·laboració del dijous a l'Avui, el professor Joan Solà afirmava el següent, que, directament o indirectament, sembla relacionat amb la citació de Buffon que fa Josep Pla en aquest text.
No cal que els digui per què, però el cas és que remenant coses del metre, he anat a raure al cul (el salvo honor, com en deien al segle passat; o «amb perdó», que ens van ensenyar a dir de petits), i en trobo aquesta definició en un bon diccionari especialitzat: "Part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu". La primera reacció és de sorpresa: ¿aleshores un cavall, un conill, un moixó, un peix no tenen cul? Vinga: diccionaris de sinònims. Hi apareix anca i gropa, però no sembla que ni l'una paraula ni l'altra siguin exactament això: mirin diccionaris.



AGOST: EL CUL

Joan F. Mira:

Rellegint Les hores, de Josep Pla, trobe una citació preciosa de Buffon: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a de fesses.» Aquells il·lustrats i enciclopedis­tes del XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que ho compartim tot amb la resta dels mamífers, absolutament tot, tret del cul. El cul és privilegi exclusiu dels humans, mar­ca distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, és una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, s’estranyava el senyor Pla, escrivint l’any 71, que un tal privilegi, durant segles i segles ignorat, amagat, objecte de discretíssim silenci, fóra de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. ¿És que anem cap a unacivilització del cul?, es pre­gunta passablement horroritzat. Li resulta, pel que diu, profundament desagradable que la moda marque la forma de les anques, o que la gent —les dones— les ensenyen lliurement a la platja. A mi, però, em sembla perfecte, de primera: si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista i encara més al tacte, ¿per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar?

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. El cul és privilegi de l’espècie, sí, però més pri­vilegi de les dones que dels homes. Les anques feme­nines són —¡ai, ja hi tornem!— més redones, abundo­ses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha molts més homes atrets per un cul de dona que dones per un cul masculí. Qui sap si és per això que, ara mateix, quan les adolescents es posen brevíssims biquinis o banyadors que fan ben manifesta la creixent generositat humana del seu darrere, els xicots de la mateixa edat van per la platja amb uns amples sara­güells fins als genolls. És que en matèria d’atributs carnals, per poc que ens hi parem a pensar, tot es complica.

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 275-276







dilluns, 17 d’abril de 2017

ARRÒS A BANDA (Un parell de cites gastronòmiques)


Vicent Marqués ja du un bon grapat de llibres escrits sobre gastronomia valenciana. En certa ocasió, jo vaig cometre el greu error de relacionar el seu nom amb el del sociòleg ja difunt Josep Vicent Marqués, i bé que m’ho tiraren per cara els presents!

Aquest autor inclou algunes cites al seu llibre “Els millors arrossos valencians”. N’hi ha algunes de Josep Pla i una de Joan Fuster que m’ha fet gràcia per l’acabament, molt en la seua línia. Així que em permetré fer una cita de les cites de Josep Pla i Joan Fuster, que en el llibre van seguides:

 “A Roma, davant la relativa fastuositat amb què Joan March i la seva família passaven el seu involuntari però en tot cas còmode exili, feia l’efecte que March se n’hauria pogut passar perfectament. Tot aquell confort, luxe, normalitat -capellà i cuiner mallorquins-, ho trobava una cosa sobreposada i totalment fictícia. Li era igual. Del que potser no s’hauria pogut passar hauria estat de l’arròs a banda que serviren per dinar.”

Al contrari que Pla, el seu amic Joan Fuster no tenia costum d’escriure de cuina i són raríssimes les ocasions en què ho va fer, però tenim la sort que una d’elles va ser l’article “Un arròs a banda”, que va publicar el setmanari Qué y donde el 14 de juny del 1981:

“Jo sempre he estat un gran partidari de menjar arròs. Avui, per raons cautelars de dietètica i per dificultats domèstiques, només en menge molt de tard en tard. Però, quan en tinc l’ocasió, m’hi apunte de seguida. La inèrcia ancestral és poderosa: Sóc de Sueca i, durant segles, a Sueca pràcticament només hem menjat arròs, i gràcies a Déu! Quins arrossos, de més a més! Els que confeccionava la meua mare eren genials. M’ho semblen ara, en la perspectiva de l’enyorament. Mai més no en tornaré a menjar d’iguals. Els restaurants indígenes s’han especialitzat en una estranya combinació que venen amb el títol de “paella”, sovint incomestible, i obliden les altres oportunitats. Aquesta “hegemonia de la paella”, com diu Vergara, (el periodista i crític gastronòmic Antoni Vergara) sol ser un desastre gastronòmic, fins i tot per als qui procedim d’una fam abrupta de les marjals. L’alternativa és l’arròs a banda: fórmula esplèndida, potser la millor de totes... L’altre dia en vaig ingerir unes quantes cullerades, a Dénia, davant la mar de Dénia, amb peixos de Dénia. Nostre Senyor és bondadós amb els ateus i ens facilita aquestes delícies”



dimarts, 14 de març de 2017

NOTÍCIA DE LA MORT DE MARGARIDA BORRÀS


Alfons V d'Aragó, IV de Catalunya, III de València i I de Nàpols, dit el Magnànim, el 25 d’octubre de 1435 nomenà Melcior Miralles capellà seu a Nàpols, i ho va ser fins el 1466, quan passà a València per a exercir el càrrec de sotssagristà de la seu de València, que ostentà fins a la seua mort el 1502.

Aquest Melcior Miralles ha estat identificat, amb prou fonament, com l’autor del conegut com a Dietari del Capellà d'Alfons el Magnánim, que és un dels més antics i més importants dietaris privats escrits en català. 

Abasta, en intervals variables, un període entre aproximadament el 1455 (en què hauria començat l’elaboració, si bé hi inclou fets molt anteriors a aquella data) i el 1478.

En aquest dietari figura la notícia de la mort de Margarida Borràs, nascuda Miquel, que diu així:.


“Com penjaren a Margalida, que era home.

En l’any de MCCCCLX, dilluns, a XXVIII de joliol, en lo mercat de València penjaren a Margalida, la que era home, e dien-li Miquel Borràs, fill de un notari de Mallorca, lo qual anava vestit com a dona, e estigué en moltes cases en València en hàbit e vestidures de dona, la qual cosa fon sabuda, e fon presa e turmentada, e per causa de la dita Margalida o Miquel, foren presos alguns e turmentats; emperò la dita Margalida fonc penjada, e vestiren-li camisa de home, e ben curta, e sens panyos, en manera que amostrava totes ses vergonyes.”


Notícia oferida en honor dels qui en nom de la llibertat d’expressió fan propaganda de l’odi, la discriminació i la intolerància; dels que volen una societat uniformitzada, autoritària i dominada; dels que s’esforcen en condemnar a la desgràcia i la infelicitat moltes persones; dels que volen imposar els seus dissenys de comportament humà com si foren lleis divines. Aquesta minoria dictatorial, si poguera, en els nostres dies també es dedicaria a l’extermini sistemàtic, com ho feien en els llunyans temps del segle XV.