VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

                                                                                                                    Homentge a José Martí

Ella tenia una rosa,

un rosa de paper,

d’un paper vell de diari,

d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

Una rosa de paper

Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

I circulava la rosa,

Però molt secretament.

I de mà en mà s’hi passaven

Una rosa de paper.

El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies

va manar l’ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

Ningú no en sabia res.

Però om una consigna,

Circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.

Balanç de mar, Obra completa 4, Taula parada, pg. 153. Edicions 3i4, 1978,


NOTA: José Martí, (Cuba, 1853-1895) escriptor i periodista, considerat l'iniciador del modernisme literari a Sud-Amèrica i organitzador de la Guerra d'Independència de Cuba. Era fill del valencià Mariano Martí Navarro (1815-1887).
En la plaça del Miracle del Mocadoret es conserva la casa on l'heroi nacional cubà va viure dos anys de la seua infància (dels 4 als 6 anys, del1857 al 1859).

MARIA IBARS (1892-1965) declarada ESCRIPTORA DE L'ANY 2024 per l'AVL: TRAGÈDIA D'UNA ROSA

En el jardí hi ha una rosa

que s'embrinca en el tany dret;

en el jardí hi ha una rosa,

una rosa hi ha només.

 

Papallones li fan ronda;

les abelles, rondineig;

i passa dient-li coses

d'altres jardins el ventet.

 

Al jardí, la trista rosa,

d'altres roses no sap res

i en l'altària de sa angúnia

ha posat tot embelés.

 

De ruixim la nit pasada

li han quallat uns cristalets

i ara al cor sent les ferides

sent les ferides només.

 

Relluïx com pedres fines,

relluïx com or i argent.

...Ningú no sabrà que és morta

portant al cor un turment.

 

                                       Poemes de Penyamar

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: CANT DE VICENT (I i II)

 

I

De pares pobres

i amb mitges soles,

a molta honor,

vindria al món,

un món humil,

mes no mesquí.

Recorde, encara,

la casa, clara,

on jo nasquí:

precari, el pis

tenia cuina,

amb una pica

de pedra vella

i una finestra;

després hi havia

la galeria

i aquella parra

que tant m’agrada,

sempre, evocar;

l’embarronat,

corcat, dolent,

i un colomer

buit, en desús,

dalt el comú.

Plàcides prades

de les teulades,

d’això em vindria

la melangia,

anys endavant,

i més d’un cant.

El paisatge

l’honren estables,

comuns, corrals

i fumerals.

Per fer més fi,

també algun pi,

i cossiols

d’alegres flors:

hi ha, de precari,

clavells, geranis,

roses intactes

i fulles magnes.

Al menjador,

molta claror

i ben poc més.

Per les parets

unes pintures

de criatures

inesperades:

donzelles llargues,

de llargs cabells,

i mariners,

reblertes sines,

remotes illes,

ocells i barques,

estranyes canyes.

M’excitaria

la fantasia

aquell mural

càndid i estrany?

Després l’amplària

greu de la sala

un ambient

de cos present.

I l’adjutori

del dormitori

on em van fer,

fill de forner,

i en varen traure,

el dia 4

de cert setembre,*

del càlid ventre.

Molt festejat

pel veïnat,

a poc a poc,

amb llet de pot

i sopes d’all,

em vaig criar.

Tinc la nostàlgia

d’aquella casa,

del món aquell,

què li hem de fer.

No em preocupe:

és l’únic luxe

Que em puc permetre,

I a fer punyetes.

* Fou l’any del batre:

l’any 24.

Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 139

II

Ara em recorde

jugant al rotgle,

xiques i xics,

les nits d’estiu:

Joan, Elvira,

-ha mort Marina-

Rossend, Encarna,

el fill d’Eulàlia...

Cúmul de pols,

seria el món

del teu carrer:

l’espargí el vent,

el vent del anys

-amarg, amarg

que no perdona

i t’ho retorna

-si es dóna el cas-

trist, estellat,

i sobre un nom

alça el record

d’un veïnat,

i ara tu, en va,

tractes de dir

restituir

l’ordre perdut.

Tot és confús.

Tenaç, treballes

unes paraules,

com el forner

tu li has vist fer

amb la farina

que acaricia

en un pessic

entre dos dits

i dictamina

si és grossa o fina,

i diu, exacte,

el seu llinatge

i si alçarà

o no, el seu pa.

T’agrada el tracte

de les paraules,

breu, cereal,

i endevinar

una família

-Paterna, Llíria,

Benifaraig...-

carrers, corrals,

vinyes, llimeres,

cossis, paneres,

la mar, el riu,

els pobles vius.

Ordenes frases

d’antics llinatges

valencians,

gents a peu pla

de Bonrepòs,

de Rocafort...

Si des de l’horta

veies la posta

llarga del sol,

o aquell llençol

que s’eixugava

prop de l’Almara;

i el vell misteri de

Beniferri,

Que t’ha atret sepre,

i el saps, no inventes,

nucli primari,

originari

de Burjassot,

dolgut, remot,

on vas anar

fa deu mil anys,

creuant les sendes,

les polsegueres,

amb el teu pare,

i tu et cansaves

i ell t’agafava,

t’entronitzava

damunt els muscles

cansats -i augustes-,

i et salpassaven

el cap, les galtes,

tendrors primeres

de les moreres...

¿D’aquest monòleg,

treurà un psicòleg

recòndits tics?

Dies antics

que ara recorde,

pensant en rotlles,

xiques i xics,

d’aquells estius.

Melons d’Alger

aiguats i breus,

esbudellats

d’intimitats,

creuen la nit

amb un llim dins.

Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 143

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: LLIBRE D'EXILIS II (fragment)

 

                                                Parle per tots. Mireu-los. Hòmens, dones, infants.

                                                I coses. Coses de cada dia, gastades,

                                                suoses. Cadascú porta l’indispensable,

                                                duu -té- l’indispensable. Oh Senyor, oh Senyor...!

                                                Sóc ací, de genolls, quiet, com una pedra.

                                                Despert, com una pedra, i expectant, mentre dormen.

                                                Calle per tots. Senyor, Senyor! Plore per tots.

Les pedres de l’àmfora. Obra completa, 2, pg. 291

Edicions 3i4, 1974