DE LA MUNTANYA I DE VORA MAR, Estampes d’Alcoi i de la Marina

Aquests són el títol i subtítol d’un llibre publicat per l’editorial L’Estel, de València, l’any 1975. Una reelaboració de narracions publicades anteriorment, pels anys cinquanta, pel seu autor, Jordi Valor i Serra, alcoià, nascut el 12 d’octubre del 1908 i mort el 30 de setembre de 1984.
Ens hem permés copiar alguns fragments de la titulada “Pasqua de Resurrecció”:

En el riuet de Moia trobaren un grapat de patrulles, carregats tots amb els típics arreus de la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i guitarra. El sol, que eixia en aquells moments pels llunyans cims de l’Aitana, banyava de gloriosa porpra les cares rosades i alegres dels pinyaters. I les colles que pujaven darrere començaren a cantar la vella cançó de:

                                               Serra de Mariola,

                                               tota a floretes,

                                               on van les socarrades

                                               a fer botgetes

omplint-se així de veus matinals tota la serra, des de la font de la Uixola fins a la porta de l’ermita de Sant Cristòfol que domina la comarca.

Allà al fons es veia Alcoi, una mica emboirat per l’alè càlid del respirall nocturn de més de quaranta mil ànimes.

Mentre que quatre xicotes, germanes o promeses dels companys, que havien arribat darrere, preparaven l’almorzar damunt del guaret d’un bancal entre penyes, s’encaminaren la colla de jovençols cap a l’era, on un rogle de gent feia pressentir una discussió interessant.

-¿Qui és, xe? ¿Què hi ha? –preguntà un.

-El tio Bamba que està barallant-se amb dos botiguers que han portat un gramòfon -digué un altre eixint del rogle-. Sempre en té de les seues.

El tio Bamba era el mestre de la guitarra: un vellet de més de seixanta anys, que a pesar de portar-los de càrrega en un seguit treball d’obrer, no es deixava cap festeta campestre sense acudir amb la seua guitarra, famosa i d’allò milloret que es feia a València fa cent anys, puix que l’heretà del seu avi, que la portà a Alcoi en una diligència de sis cavalls i tres majorals en el temps de la guerra dels francesos. El tio Bamba, a la Font Roja; el tio Bamba a Sant Antoni; a totes parts on hi hagués gresca i vinet; per consegüent, ell no podia mancar aquest jorn en Sant Cristòfol. En aquell moment estava discutint sobre com són de malastrucs aqueixos aparells que hi ha ara per a fer música.

-Està molt bé, tio Bamba -contestà u del botiguers-; però vosté no ens pot privar que toquem el gramòfon... Cadascú és lliure!...

-Jo no puc privar-vos-ho; però si m’arriba el soroll a l’orella, sí que puc arrear una cantalada i partir pel mig eixe això indecent.

Tots es quedaren parats. Els del gramòfon marmolejaven entre dents paraules que no serien gens de favor per al noble vell; però aquest, no fent cas, agafà la guitarra i començà a cantar amb fruïció:

                                               Esta nit he dormit bé;

                                               m’he gitat en la pallissa:

                                               les rates m’han rosegat

                                               el faldó de la camisa.

La gent s’escampà rient per la serra. Els del caixó indecent se quedaren mirant amb rancúnia el vellet, que, en notar-ho, els desafià amb una graciosa carassa i cantà una altra cobla:

                                               Ma mare m’envia a escola

                                               amb un llibre sense tapes:

                                               a la primera lliçó,

                                               tira pallús, que m’estaque!

I després una altra, mirant la frontera muntanya de Sant Antoni:

                                               Sant Antoni i Sant Cristòfol

                                               es miren i es van rient,

                                               i se diuen l’un a l’altre:

                                               ¡Quina vida que ens mamem!...

La gent rigué de nou i per fi els balladors del gramòfon se n’anaren allà lluny a la trasposta d’una lloma, camí dels Baradellos.

UN ALTRE HOMENATGE A JOSEP LLUIS BAUSSET

Josep Lluís Bausset i Ciscar, nascut el 19 d’agost de 1910, va ser farmacèutic, llicenciat en ciències químiques i practicant de medicina i cirurgia. El 1932, com a membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, Bausset es va adherir a la signatura de les Normes de Castelló, que consagraven la unitat de la llengua. Va ser empresonat després de la guerra. 

Durant el llarg franquisme, a més del seu treball com a professor d’institut, Bausset feia classes de valencià, de nit, per als adults que volien aprendre la nostra llengua. Amic de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre altres, va ser un activista incansable per la recuperació de la democràcia, la dignitat i les llibertats nacionals del seu poble. Per això, Joan Fuster, en un article de 1984 escrivia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.

En els últims anys de la seua vida va ser objecte de nombrosos homenatges en reconeixement de la seua lluita pel redreçament nacional del País Valencià i de la llengua catalana. Bausset va morir el 3 de juny de 2012, a l’Alcúdia, amb gairebé 102 anys d’edat.

Tinc a les mans una novel·leta seua, Diari inacabat de guerra, a la primera pàgina hi ha la dedicatòria de l'autor: Al senyor Vicent Mateo que ha tingut desig de què amablement li dedique aquest llibre el dia 27 de febrer de l’any 2010. Entre les seues pàgines, com a record, conserve el fullet informatiu de l’homenatge pel seu 100 aniversari, que se li va retre el mateix dia a València.

A manera d'un altre homenatge, i ben humil, copie un parell de pàgines de la novel·leta que em va dedicar:

“D’aquella època recorde especialment una persona. Era una peixatera d’uns trenta-cinc o quaranta anys, vídua, fresca, sense fills, i amb una llengua com una destral. Pura no era massa alta ni massa bonica, però era ferma i atractiva. Solia portar les mànegues arromangades i per l’escot deixava veure el naixement dels pits. En principi em semblava estrany, perquè contrastava amb el rigor obsessiu de la resta de dones. Al poble, quan feinejaven per casa, encara podies veure’n alguna un poc despitralada, però a València no n’havia vista cap que no anara com una senyora,tapada fins al collet. Tenia la parada davant de la farmàcia. Era cosa de veure com atenia la clientela i com tractava les senyores, encara que se li notava que en les seues afalagadores paraules hi havia un punt de ironia. Em semblava que se sentia més bona femella que aquelles flors d’estufa, i tenia tota la raó. Jo passava pel costat de la parada al matí quan anava a la farmàcia i quan m’enviaven a fer alguna comanda. Ramon em va dir que s’havia interessat per mi, i un dia que me n’anava a dinar prompte, li va caure una pesseta –jo diria que la va deixar caure. Rodant, la moneda va venir als meus peus i la vaig plegar. Sense mirar-la, li la vaig allargar, i ella digué amb un punt de coqueteria:

- Gràcies, trempat. Ets un cromo.

Em vaig fer com una rosella. Des d’aquell dia la saludava sempre amb cordialitat. Quan venia a la farmàcia per comprar una aspirina deia invariablement que tenia cremor, encara que de vegades en lloc de dir que tenia cremor dei que tenia ardor. Pepe sempre li deia, amb un somriure sorneguer:

-Ho comprenc, Pura, ho comprenc.

Però un dia, en lloc de contestar-li allò, va dir:

-Jo sé la medecina que et fa falta, Pureta.

-Done-li-la a Blai –Contestà Pura.

-A Blai li agrada més l’aigua tèrbola i beneïda que hi ha a l’entrada de l’església.

Vaig entendre perfectament aquell joc ambigu, i no em fer falta aclarir res amb Pepe. Com fins aleshores havia fet. Els dos miràvem Pura mentre eixia.

-Com són les xicotes del Grau! –digué Pepe.

-Vosté deu conèixer-les bé. Perquè també és d’allí.

-No senyor, jo sóc del Cabanyal! No s’ha de confondre! Tots pensen que el Grau, el Cabanyal i el Canyamelar són el mateix, perquè estan a la vora de la mar. Però ni pensar-ho! Els del Canyamelar són xoros i els del Cabanyal som llanuts. Els llanuts no volem saber res dels xoros ni dels grauers. I encara hi ha un indret que quasi ningú coneix, el Cap de França, els habitants del qual són els muts.

-Perquè els muts?

-Perquè no tenen campanar.

Jo no entenia res i Pepe m’explicà que les campanes de les parròquies també portaven la seua guerra particular. Les del Canyamelar feien: “Vin-gau, vin-gau, co-en-tes del Grau”; les del Cabanyal afegien: “Vo-leu peix, vo-leu peix?”, i les del Grau contestaven: “No en vo-lem, no en vo-lem”.

DORIS LESSING A VALÈNCIA

Doris Lessing, Premi Nobel

Doris Lessing és el nom literari de Doris May Tayler, nascuda a Pèrsia el 1919, i morta a Londres el 2013, que va viure a l’Àfrica dels sis als trenta anys, i guanyà el Premi Nobel de Literatura l’any 2007.

Va ser feminista, anticolonialista, antisegregacionista, pacifista i marxista (açò darrer fins a l’any 1954).

Però a nosaltres ens interessa la seua relació ocasional amb València, que hem descobert gràcies a un original premi organitzat pel Born Centre Cultural de Barcelona (Born CC) que guardona els lectors atents. Esther Lucea, barcelonina, el va guanyar l’any passat, per detectat una graciosa confusió de Doris Lessing.

En una novel·la autobiogràfica: Walking in the Shade: Volume Two of My Autobiography 1949 to 1962, (traduïda i editada per Destino l’any 1998: Passejant per l'ombra: Segon volum de la meva autobiografia, 1949-1962) la premi Nobel conta un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta del segle passat, en el transcurs del qual, en alguna platja propera a València tingué un petit accident i el seu company la portà a un hospital, on quedà meravellada de sentir la llengua que parlaven els metges valencians.

Heus ací el fragment de la novel·la (a la pàgina 77):

«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»

Doris Lessing era una estrangera que desconeixia la llengua que parlem els valencians i va confodre-la amb el llatí!.

D'això han passat anys, han desaparegut aquelles platges idíl·liques, també han canviat moltes altres coses, però la ignorància, el desconeixement, i també la manipulació i la malícia, sobre la llengua que encara parlem, persisteixen al segle XXI.

CORAL ROMPUT, Vicent Andrés Estellés (1957)

                                         L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,

 d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
 on jo voldria viure i escriure versos grisos,
 absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
 damunt les quatre brases; una taula petita,
 damunt d’ella una manta, parets empaperades,
 un taulell un poc solt, i creure dolçament
 que Campoamor fou un poeta formidable,
 que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
 i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
 i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
 que he d’escriure un poema en octaves reals
 i no com els poetes del dia, que no solen
 rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
 creure que és necessari escriure tots els versos
 ben aconsonantats i obeint certes lleis
 i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
 com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
 homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
 i dir que no, que això de que el valencià
 és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
 la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
 i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
 fer un any el llibret de versos d’una falla
 i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
 almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
 aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
 Un món petit i tendre, positivament tendre,
 el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
 després el crucigrama, i demà si Déu vol.

de La clau que obri tots els panys

HIMNE AL FERRO-CARRIL

El ferrocarril  del Grau de València a Xàtiva arribà a aquesta ciutat el 20 de desembre del 1854, creat per una empresa dirigida pel Marquès de Campo. 

 Don Josep Campo, des de les pàgines de la premsa, havia convidat el poble valencià a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers que feren una anada triomfal, en la qual no mancaven els vítols a Campo i al “ferrocarril de Campo”. L’arribada a l’estació xativina fou una apoteosi. Quan minvà una mica l’entusiasme, alguns expedicionaris preguntaren quina era la hora de tornar a la capital valenciana, però ningú no sabia res. I quan interrogaren al cap d’estació, aquest va respondre solament que per la vesprada hi havia un tren, però calia traure bitllet, perquè el convit ùnicament era per a l’anada, no per a la tornada...

Amb motiu de tan remarcable efemèride es va imprimir –i cal suposar que es repartí- un full en foli simpàticament tipografiat, amb la lletra de l’Himne al ferro-carril del Grau de València a Xàtiva que, per la seua gràcia popular, reproduïm ací:

DEL DICCIONARI PER A OCIOSOS

El Diccionari per a ociosos de Joan Fuster va ser publicat fa més de cinquanta anys. No per això ha perdut vigència, com li passava als meus comentaris, obsolets abans de veure la llum a causa d'una actualitat vertiginosa, sorprenent i cada vegada més esfereïdora.

Aquesta diminuta antologia inaugura un enfocament distint d'aquest blog, que de vegades serà més intemporal, i també inclourà referències literàries.

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

SENYES D'IDENTITAT

Ací teniu un article que Enric Morera ha publicat recentment:

Les nostres senyes d’identitat estan a l’Estatut i la batalla que vol reprendre ara el delirant PP que ens toca patir –l’anomenada Batalla de València- està superada: les diferents sensibilitats identitàries que definien la societat valenciana durant la transició varen signar un armistici, varen acordar un conjunt de símbols, denominacions, himnes i banderes que ens podran agradar més o agradar menys, però en eixa nova guerra dels símbols i de les senyes d’identitat que miserablement el PP tracta de reobrir no ens trobaran. Ja poden provocar-nos, ja poden fer-nos reptes, però si creuen que caurem en el trist parany que se li acaba d’ocórrer al nostre patètic president per accident, està molt equivocat. El teatret dels símbols els ha funcionat prou bé durant alguns anys, però en la denúncia del desastre econòmic, cívic, cultural, financer, sanitari, educatiu o mediambiental que ens ha provocat el seu mal govern de fa 20 anys ja tenim prou faena i no perdrem el temps en eixes trampes que ja coneixem massa bé i fan molta pudor.

A l’insolent PP valencià sembla que de sobte li ha entrat una preocupació sospitosament urgent per algunes festes populars més o menys discutibles, el nom de la nostra llengua i altres qüestions que diuen que els lleven la son. El PP -desbaratat i en estat de descomposició per tants casos de corrupció, deute públic, tancament de RTVV i altres escàndols- va directament cap a l’abisme, de manera que no els ajudarem a salvar-se del ridícul patètic que estan fent i no entrarem en la broma que ens proposa per molta transcendència que pretenguen donar a este fals debat.

Les nostres senyes d’identitat sí que són històriques i ben fonamentades, i estan compartides per la majoria de la societat valenciana entre Vinaròs i Oriola. Ni ens les descobrirà un PP avergonyit de ser valencià ni consentirem que es pose al davant en la seua reivindicació.

Les nostres senyes d’identitat han estat la capacitat creativa, la laboriositat i la iniciativa pròpia. Durant segles els valencians hem estat vists com a emprenedors, visionaris, avançats al seu temps, honrats i també –per què no?- amics de la festa compartida, lúdics i bons vivants. Fruit d’este esperit d’independència personal i alhora de capacitat de compartir objectius, de sumar esforços i d’afrontar reptes ambiciosos és la transformació que hem fet del nostre territori al llarg dels segles. No teníem aigua i l’hem duta d’on n’hi havia de sobra. I quan n’hi havia poca hem sabut repartir-la amb justícia. No teníem prou terra per al conreu i hem transformat aiguamolls insalubres en camps ben productius. I allà on hi havia muntanyes pedregoses hem creat bancals impossibles. I vàrem transformar el secà en horta de tres collites, i on hi havia oliveres o garroferes plantàrem tarongers i ara altres arbres més productius. I hem creat indústries punteres en llocs insòlits, perquè hem sabut domar barrancs i rius per a generar l’energia que ha mogut telers i molins. Durant moltes dècades, sí, els valencians hem tingut unes senyes d’identitat molt clares, molt definitòries i compartides: teníem una agricultura diversificada i que generava una riquesa importantíssima. Teníem unes indústries de dalt a baix del nostre país com ara el calcer, el joguet, el tèxtil, la pirotècnia, el moble..., que eren l’enveja del món. I unes institucions financeres pròpies sanejades i al servici de la societat valenciana. I una societat civil molt activa i compromesa, arrelada als nostres pobles, des de les bandes de música a les entitats culturals que han mantingut la flama de la defensa de la nostra llengua en un entorn gens favorable. I un batalló de creadors genials en els camps del teatre, la música, la literatura, la pintura i tota la resta d’arts.

Estes han estat les nostres senyes d’identitat, allò que ens ha permés sentir-nos orgullosos del poble que som. Estos són els colors de la nostra bandera. Estes són les notes i els versos del nostre himne... i no el grapat de despropòsits que ara promou un desesperat PP, que té com a les seues senyes d’identitat el mal govern i la corrupció. Ens volien posar en el mapa del món i bé que ho han aconseguit. Efectivament, en dèficit públic, atur, desigualtat social, infraestructures inútils, tancament de mitjans públics, fracàs escolar, creixement urbanístic desordenat, esdeveniments fallits, habitatges buits, àgores fantasmagòriques, desaparició de teixit productiu, desaparició de bancs i caixes pròpies, alts càrrecs implicats en casos de corrupció... en això sí que ens han fet destacar. A tot el món coneixen l’insultant cas de l’aeroport sense avions de Castelló i el despropòsit del circuit urbà de Fórmula 1, els sobrecostos de la Ciutat de les Ciències i les coves de lladres de la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o el Palau de les Arts. Això sí que són senyes d’identitat, inequívoques: les senyes que identifiquen la manera de governar el nostre país del Partit Popular des de fa 20 anys.