Es
trencava la pau blanca dels núvols.
L’alta
mort ens plovia vers la vida,
i
la infantesa es feia un crit de pedra,
una negror petita.
Sols era cert que el cel, dalt del miracle
d’altre
jorn ben rebut, d’altra esperança
anava
fent-se foc pel món on érem
la novella niuada.
Sols
era cert que no arribava l’àngel
que
ens pogués dur les lletres de la joia.
(Pensàvem àngels morts, sota la flama
la socarrada ploma)
La
ciutat a l’entorn. I el cel a la terra,
a
trons inconeguts tot ell desfent-se.
(On
les coques amb mel? On la tendresa?
On el déu del pessebre?)
Cridàvem
sota els llamps amb veu d’espurna.
Trencat
el sostre, Déu potser guaitava:
sols
va respondre a enderrocs, silencis,
per l’absència més blava.
Era
el clam infinit. La nostra terra
ferida
al cor, ens deia sens paraules,
petits
noms de la sang que s’enfugia.
La terra, dessagnant-se.
Ai,
la infantesa closa a la tenebra,
com
va deixar amb foc les seues fites!
des
d’un ressò de flama, sots la cendra,
els pànics ofegats encara criden.
