MARIA BENEYTO, Recerca

                

                Caldria anar amb peus de neu, petits,

                a saludar l’intacte de l’aurora.

                A deixar-li la pau dels rams més tendres

                caldria anar amb passos fets de flor.

                (Després, derrocar arbres plens de nius

                per a les creus de mort, per als incendis.

                I remoure al fosc cec tristors pregones

                esbrinant bé després què és un ocell.)

                Caldria que a la set d’un cigne blanc

                refrescàssem les tèbies alegries.

                Caldria recercar els capolls tímids

                per al gran desdejuni del matí.

                (Després, tornar al fum. Desfer sorolls

                per als infants que avui han de morir-se.

                Després, girar-se a Déu i preguntar-li

                per aqueixes angúnies innocents.)

                Caldria anar, curant de no ser vent,

                on les plomes voldrien formar ales.

                Caldria anar al túnel de les brises

                a cercar les maragdes envoltants.

                (Després, alçar les mans, aquestes, brutes,

                interrogant per què, per què. Clamant.

                Després, cridar fins a quedar-se tous

                deixant a Déu el buit. A ses paraules.)

                                                                Poesia (1952-1993),

                                                                Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

MARIA BENEYTO, L'Ermita de Vera

                             L’ermita de Vera

                    Allí estava l’aigua

                    perquè no podia

                    deixar d’ésser-hi presència

                    rel de tantes coses inefables,

                    tanta cosa quieta.

                    Estava l’aigua,

                    venerable molí,

                    vella sang,

                    dolç i llunyà reflex d’uns altres dies

                    per als que ja nosaltres hem fet tard.

                    Avui trepitgem tendra, humida herba

                    i aqueixa ermita feble

                    catedral de pobresa,

                    és l’únic i sol que ha pogut esperar-nos

                    per a l’hora certa.

                    L’havem rebuda en l’ànima

                    amb la veu que vetlava

                    vivament desperta,

                    per a les dolces coses llargament esperades,

                    aqueixes que el goig nega.

                    Però estava al límit i a l’aire del dia,

                    al revers fosc de la data perfecta;

                    i les campanes i la cúpula trista

                    -realitat del temps florit en ella-

                    amagaven les íntimes, indistintes paraules

                    d’aquell somni celest de la infantesa,

                    interromput de sobte en el vent nítid

                    per llum d’adolescència.

                                                Altra veu, Ed. Torre, València, 1953

                                                Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim, (IVEI), València, 1997.