dimarts, 8 de març de 2016

MIGUEL DE CERVANTES I EL TIRANT LO BLANC

Enguany fa quatre-cents anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, esdevinguda a Madrid el 22 d’abril del 1616.

Amb aquest motiu citarem un fragment de EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA, la seua obra mestra, editada l’any 1605, és del capítol VI de la primera part, on el capellà i el barber revisen la biblioteca del Quixot i llencen a la foguera quasi tots els llibres de cavalleries que hi troben: 


“CAPÍTULO VI
Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo.

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.”


Tirante el Blanco
Ben probablement, Cervantes conegué l’obra per la traducció castellana anònima publicada a Valladolid el 1511, sense el nom de l’autor. Tirante el Blanco esdevingué un dels seus llibres de capçalera, que va deixar determinats vestigis i concordances en quasi totes les seues obres, segons un estudi de Rosa Navarro Durán.

El passatge de la cita és considerat el més fosc, o el que més costa d'interpretar del Quixot: en ell es diu diu que Tirante el Blanco és el millor llibre del món, però  que el seu autor mereixia la condemna a galeres, perquè no havia fet totes aquelles nicieses “de industria” o intencionadament.

Segons Pedro Javier Pardo García, la condemna de l'autor no és per haver fet "necedades de industria", sinó per no fer-les amb un propòsit deliberat, per no ser conscient del potencial paròdic i de l'abast artístic d’allò que feia. Evidentment Cervantes pensava que, malgrat la dimensió paròdica, l'obra no responia a un propòsit conscient, o, amb altres paraules, hi trobava elements  (als quals el capellà no fa referència, d'ací el problema) que li feien dubtar d'aquesta intenció paròdica o que el, per a ell desconegut autor, tingués una intenció clara.

A la versió castellana del Tirant la paròdia és respectuosa, en el Quixot de Cervantes és burlesca, i d'ací la crítica. Cervantes dóna l'esquena definitivament al gènere cavalleresc i porta la paròdia que s'apunta en Tirante a les seues últimes conseqüències, el Quijote és un antiheroi ancorat en la vella tradició literària que s'estavella en la realitat, mentre que el Tirante només es transforma i adapta a una nova realitat en gran mesura anticavalleresca, la paròdia sorgeix de l’intent d'adaptar el gènere de cavalleries a una nova realitat per a renovar-lo, mentre que en el Quijote la paròdia l'enfronta a una nova realitat per a ridiculitzar-lo.

Així, segons Cervantes, al Tirante li va faltar propòsit, li va faltar «indústria».

Cervantes no va saber que l’autor de l’obra original era Joanot Martorell, un cavaller pertanyent a la mitjana noblesa, nascut a Gandia vers l'any 1414, que va ser víctima de la seua condició social, en clara decadència al seu temps. Martorell intervingué en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seua família, i va dedicar part de la vida a defensar el seu honor i afrontar deutes.

Sostingué una aguda i incisiva correspondència amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seua germana, Damiata, un escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, aquest afer dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que mai no es va celebrar.

De tornada a València, Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, i fou desafiat per Felip Boyl,  un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa.

Sovint el desenllaç d'aquestes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar les seues vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina, un record de les noces secretes de la seua germana amb el seu cosí Joan de Monpalau, que va incomplir les promeses matrimonials, o les greus desavinences que tingué amb don Gonçalbo d'Híxer, comanador de Muntalbà, amb motiu del pagament d'unes possessions, a qui també desafià a mort, el qual apareix al Tirant juntament amb  Tomàs de Muntalbà, el seu germà, com el fanfarró Kirieleison de Muntalbà, dels quals faburla. Per altra banda, també s’inspira en fets ocorreguts al seu temps, com la caiguda de Constantinoble.

A més d’Anglaterra, se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim, i que morí el 1468, havent empenyorat l’original del Tirant a Martí Joan de Galba, el qual gestionà la seua impressió.


Tirant lo Blanc


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada