diumenge, 24 de desembre de 2017

“EL TITOT”, de Carles Salvador



Carles Salvador i Gimeno (València, 1897 – 1955), mestre, gramàtic i escriptor, és una figura fonamental del Valencianisme, va fer una tasca enorme en favor de la nostra llengua en els temps favorables de la República i en els més durs i foscos del franquisme. Hui seria impossible entendre el valencianisme cultural i literari de la primera meitat del segle passat, sense Carles Salvador, juntament amb altres destacats personatges de la cultura valenciana.

El polític de la llengua, com el definien en aquells anys, fou l’impulsor de la introducció del valencià a l’escola, i, veient la necessitat de comptar amb una normativa bàsica, es convertí en l’introductor destacat del fabrisme al País Valencia, i el màxim difusor de les Normes de Castelló, aprovades el 1932. La seua Gramàtica valenciana, publicada el 1951, va ser llibre de text en els cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat que ell va impulsar. Els cursos obriren el camí a molts valencianistes, que continuaren la seua obra.

Va ser membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, participà activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes del 1937, celebrat en plena guerra, on va fer una ferma defensa de les llibertats i la democràcia. La figura del mestre es va convertir en un del grans personatges de la cultura valenciana de les primeres dècades del segle XX. Al seu ex-libris, Carles Salvador tenia per lema: “València per damunt de tot”.

Considerat el principal dels poetes valencians de l’època, fou un dels introductors de l'avantguardisme a València amb obres com Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). També va ser important la seua prosa, la narrativa (El maniquí d’argila (1931)) i els assajos (Elogi del xiprer (1929) o Elogi de la vagància (1937), entre altres. Era un prolífic articulista en revistes com ‘Foc i Flama’, ‘Pàtria Nova’ o ‘El Poble Valencià’. No va renunciar a altres gèneres, com la novel·la o el teatre.

Hem triat una mostra que potser no és representativa de la seua obra, però resulta graciosa i adient amb aquestes dates.
 
                                                              EL TITOT

                                                              Pels voltants de la masia
                                                              va el titot;
                                                              sembla que fatilleria
                                                              feu titot d’un vell bruixot.

                                                              Son vestit negre blaveja
                                                              si el recull
                                                              i a ningú del món enveja
                                                              posseït del seu orgull.

                                                             Creu portar sempre a la moda
                                                             son plomall;
                                                             quan s’ho pensa, fa la roda
                                                             i el ventall.
                                                             De son pas mai no en fa massa,
                                                             pinturer;
                                                             poc a poc vol fer la passa
                                                             pel carrer.
                                                             Cada jorn trota i retrota
                                                             per lluir l’ample vestit
                                                             i per res hom li escarota
                                                             la carraca del seu crit.

                                                            Sap baixar per lluïment
                                                            el seu moc; si vol l’arrufa,
                                                            fa una passa i de repent
                                                            se detura al temps que bufa
                                                            i obri airós altra vegada
                                                            son plomall;
                                                            no farà nova petjada
                                                            però sí l’escarafall.

                                                           Fuig de casa i de la jaça
                                                           per, voltant, no anar enlloc
                                                           i no sap que cada passa
                                                           va acostant-lo vora el foc
                                                           car del viure sols li espera
                                                           -bé que mal-
                                                           una taula llaminera
                                                           de Nadal.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada