dijous, 20 de juliol de 2017

EL CUL I L'ESTIU

Rodant els mots he trobat uns  textos relacionats. Són coses una mica antigues, però que encara conserven gràcia i frescor, cosa que va bé per a l'estiu.
El primer, CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL, és de Josep Pla, escrit als anys 1970/71, quan ell tenia 74, anys. El segon, adjunt al primer, és molt curt i va escriure-lo Joan Solà cap al 1999. El tercer, AGOST: EL CUL, és de Joan Francesc Mira, anterior a l'any 1987. He anotat els enllaços d'on els tret.

CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL

Josep Pla:

EL CÈLEBRE NATURALISTA BUFFON, en la seva coneguda «Descripció de l'home», escriví les següents paraules, que deixarem en francès, per a més fidelitat: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n'appartienent qu'à l'espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes n'a des fesses. Ce que l'on prend pour cette partie, ce sont leurs cuisses. Perfecte. No hi ha res, em sembla, a replicar.

Així, doncs, les anques dels homes i de les dones —el que amb el seu permís anomenarem el cul— són un privilegi de l'espècie humana. Cap altre animal no pot disposar d'una cosa semblant. És un privilegi? És probable. És un fet, però, que, d'aquestes coses, durant molts anys, ningú no en gosava parlar —i encara menys subratllar-ho. Quan jo era jove —i total tinc, en aquest moment, 74 anys— imperava sobre les anques una reserva absoluta, total. Passava una cosa curiosa: quan una dona o un home té un privilegi o es pensa que el té, el sol manifestar d'una manera o altra —el sol ensenyar. De vegades —generalment— aquest privilegi és una pura il·lusió de l'esperit, una simple ficció personal. No hi fa res. Tant si el privilegi és real com si és una pura, vaga, abstracció, es manifestava. El privilegi de tenir anques era una excepció: es feia tot el que convenia per ocultar-les.

Tot sembla indicar, però, que les coses han sofert un gran canvi. Avui, és possible de llegir en els diaris, molt sovint, frases com aquesta: «La moda vestimentària dels nostres dies —ara ens trobem en els anys 1970-1971— ens porta fatalment a aquesta constatació: mai, el que se'n diu mai, la part posterior de l'ésser humà no havia estat posada en evidència com en els nostres dies, ni per mitjans més sàviament concertats i combinats». Parlant en general, la frase és absolutament certa. Tothom se n'havia adonat. Si utilitzo, ara, els diaris com a mitjà d'informació és perquè hi ha molta gent que, a pesar de veure les coses amb els seus propis ulls, no les creuen si el diari no ho porta —si no ho llegeixen en un paper de diari.

Hem passat d'una determinada situació a la situació contrària, d'una manera inqüestionable. La situació a què hem arribat permet d'afirmar que el darrera de les persones de sexe femení, sobretot, ha arribat a un prestigi absolutament considerable. Anys enrera, aquest prestigi també existia. L'objectivitat m'obliga, en aquest moment, a demanar als meus lectors que eliminin, encara que només sigui un moment, la tendència a la hipocresia sistemàtica. Sí. El prestigi era real. Succeïa, però, que hom feia tots els possibles per no fer remarcar el privilegi de què parlàvem fa un moment. Per altra part, la convenció social normal exigia de no parlar-ne. I, així, el privilegi quedava ofegat. Però no ens hem pas d'enganyar: el prestigi ha existit sempre. I, si existia, alguna raó devia tenir. No se'n parlava. Ja n'hi havia prou! S'havia posat una convenció agradable per a tothom sobre un estat de naturalesa més aviat horripilant. Això és la civilització. La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens doni la gana. Consisteix a no caure mai en la realitat bruta i elemental —a fer o deixar de fer les coses que la societat exigeix o rebutja d'una manera indiscutible i sense compliments.

Hem passat, doncs, d'una banda a l'altra. No voldria pas dir que tothom s'hagi decidit pel desplaçament i hagi fet el moviment pendular. No. La discreció sembla encara prou vasta. Ara, ens equivocaríem si exageràvem la realitat. En aquest moment, l'ostentació femenina, sobre un panorama humà que va dels set als setanta-set anys, és molt voluminosa. La particularitat anatòmica dels éssers humans té molta visibilitat. Llegeixo que un escriptor polonès de molta anomenada, Gombrowicz, pretén, en un assaig molt documentat, que hem entrat en la civilització del cul. Si aquesta afirmació hagués estat exaltada pels representants de la moralitat professional no hauria pas tingut gaire valor. Vaig veient, però, que l'exalten i la difonen moltes persones a les quals la moralitat fa horror. Jo també ho crec. La gent es passa de rosca. En fa un gra massa. Extrema excessivament determinades particularitats.

Les persones que creuen que la societat que tenim davant és sobretot una societat d'estiu, inseparable de la calor i, en definitiva, del clima del Mediterrani, tenen raó des d'un punt de vista superficial. A l'estiu, a les platges i a les piscines, s'hi concentra una quantitat desorbitada de gent, una gran densitat de carn humana, pràcticament despullada. El resultat, però, no és pas gaire brillant. Potser mai no havia estat possible de contemplar una quantitat concentrada de monstres fenomenals, horribles, com en aquestes canícules mediterrànies. És impressionant. El resultat d'aquesta contemplació és contraproduent. Objectivament parlant, la bellesa, el que s'anomena la bellesa, no té gairebé mai res a veure amb el cos humà. La bellesa és cosa de les estàtues. Hi ha noies adolescents —algunes— d'una gran bellesa, perfectament ben construïdes, admirables. Però la bellesa femenina dura dues o tres primaveres i s'ha acabat. La decepció que produeixen aquests espectacles incita l'espectador a entrar en un narcisisme, en una indiferència marcada.

La densitat del cul arriba a embafar i produeix una crítica que, probablement perquè és tan fàcil, tendeix a un cinisme inhumà. Cinisme que, en definitiva, no és més que una manifestació d'ignorància i d'una descortesia intolerable. El món és tal com és i no en tenim d'altre; els homes i les dones som el que som, no tenim altra forma que la que presentem. La no acceptació d'aquests fets és un símptoma d'energumenisme excessiu. Practicar la comprensió humana no és pas fàcil. Cal haver superat l'infantilisme i els capricis personals. La moneda corrent és el grotesc, i no en podem utilitzar d'altra. La comprensió humana implica l'acceptació del grotesc a cada instant. De vegades és difícil d'entrar-hi. El sentit de l'humor ho pot lubrificar. Aquest sentit ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer. I això és el que passa, a l'estiu, en aquests topants tan animats per la presència de tants de monstres per metre quadrat, com tothom pot veure.

A l'hivern és diferent. La cosa és més picant, perquè tot és més individual. Les dones, a Europa, no poden anar vestides contra el clima, que, en aquest continent, és més aviat fred. I, així, les dones, quan arriba el mal temps, es vesteixen, però ho fan —aquests últims temps— amb escletxes a través de les quals és possible d'observar nuditats extremament vives. Per altra part, en aquests temps, no es produeix l'embafament que, d'una manera indefectible, ocasionen les grans aglomeracions. El sentit, però, és el mateix, tot i que es mantingui en un terreny més individual i confidencial. Sigui com sigui, la cosa no té dubte: és a l'estiu que la situació agafa un aspecte visible i inqüestionable.

La frase de Gombrowicz —em sap greu que el nom de l'assagista no sigui més lligat a la llatinitat, perquè, ara que vivim un moment de cosmopolitisme cultural, els noms remots fan un efecte estrany i, com a màxim, indiferent— ha donat origen a molta elucubració. Els escriptors normals de llengua francesa han dit davant una possible civilització del cul: quan el cul puja, el cap baixa. És el que resulta de l'observació del que els francesos en diuen la culbute, i que nosaltres en diem el capgirell, que no és res més que una pujada del cul i una baixada del cap. És la definició del Littré: cul par dessus la tête: culbute. Molt bé. La realitat és aquesta.

Ara, d'aquesta definició els elements diríem immobilistes o classicistes n'han tret algunes conseqüències. Diuen aquests senyors que les anques humanes formen part del concret, del precís i de l'anecdòtic i que la civilització és inseparable d'una visió més llarga, més vaga i més futura de les realitats immediates. És una afirmació molt ben girada, sempre que es tingui en compte la seva immensa tristesa. Llevat d'una petita minoria extremament narcisista, la generalitat dels homes vol una anca, i no els poden treure d'ací. Hi ha l'instint irreparable i brut, malgrat els resultats sempre deceptius. La chair est triste —hélas! —escriví Verlaine. Però tornem a començar. És una cosa que no s'acaba mai i que durarà mentre hi hagi homes i dones sobre la terra. Per altra part, la cosa és antiga, antiquíssima: forma part de la vaguetat del món —probablement és l'única cosa concreta de la vaguetat del món. Ara diuen que, en el sector estètic, l'exhibició substitueix l'estil i el pensament. És molt possible. Ara jo voldria saber quina relació té l'estètica amb la vida, més enllà de les ínfimes i honorables minories. Aquestes minories poden fer, fan, algunes coses. Tot està dominat per les masses envaïdores. Ho repeteixo: tot està dominat per les masses envaïdores. Volen viure bé: volen que els wàters funcionin, que hi hagi gas a les cuines, que hi hagi aigua corrent, amb els aparells electrodomèstics corresponents. Tot això està molt bé, però no crec que hagi canviat la nostra civilització per res. Ha accentuat la civilització burgesa. Ha demostrat que ningú no vol ésser pobre, sinó ric. Tothom vol entrar en la societat de consum: cada dia —en aquesta postguerra la cosa és més evident— la gent consumeix més. És degut, probablement, al retard que portem. Però, a part el retard, hi ha encara una tendència més profunda: Catalunya és un país en què la gent vol ésser rica. Els observadors afirmen que hi ha pobles per als quals la riquesa o la pobresa és indiferent. No ho he cregut mai. Jo crec que tothom vol ésser ric i que els pobles que no poden arribar-hi és perquè no poden resoldre el problema —per la raó que sigui —per la pobresa intrínseca del país o perquè estan endogalats per un sistema social que els ho impedeix.

Jo no crec en un canvi de civilització en el món occidental —si no és que es produeixi una catàstrofe immensa. El diagnòstic de Gombrowicz és divertit; però, de la seva formulació, no se'n dedueix res de particular. Es tracta d'una manipulació comercial d'una amplada considerable. Dirigit per una banda d'hàbils aventurers, d'aventurers dedicats no pas a la creació, sinó a la vulgarització, hom ha transformat el sistema clàssic de vestir, imperant en aquests últims decennis, utilitzant consideracions eròtico-històriques lligades amb la tendència present, en un exhibicionisme picant i provocatiu. La característica més viva d'aquest moviment no és més que una: la rendibilitat. El que s'anomena l'art nou ha adoptat una posició contra el capitalisme, contra la indústria i el comerç, però, en definitiva, aquest art s'ha convertit en la forma més rendible del capitalisme, de la indústria i del comerç. El fet no és pas inèdit. Des que existeix alguna forma del comerç, lliure, vull dir de la burgesia, l'absorció existí sempre. Ara, el que passa en els nostres dies, potser, en la vida normal, no havia existit mai.

La gent demana una llibertat d'expressió. El fet és arcaic.

Sempre ha estat així. En aquest moment, la forma d'expressió ha estat la que tenim davant els ulls a cada instant. En altres moments, les formes d'expressió havien estat més acceptades per gairebé tothom. La llibertat d'avui reivindica, per als qui l'exerceixen, el dret il·limitat d'ésser ells mateixos deixant purament als altres el deure de reconèixer-ho, facin el que facin. En la cultura de masses, tot és col·lectiu. És un missatge casernari, de ramat. Les seves expressions són gregàries. En aquestes expressions, rarament, s'hi troba un pensament, un estil —és a dir, una forma. Tota forma implica un allunyament de la matèria bruta. Ara hem arribat a la matèria bruta, a la desintegració total de la forma. I aquesta obra ha estat feta i la fan grups d'aventurers que solen anomenar-se «grups culturals», constantment protestataris però interessats purament en la rendibilitat. La protesta és antiburgesa, anticapitalista, però —només pensen en la rendibilitat. La rendibilitat ha passat a ésser l'obsessió, l'ideal general. I, com sempre, el capitalisme, la burgesia, per indiferència o per impotència, ha callat. D'aquest cantó tot es va aigualint i desvirtuant.

És molt curiós el que passa: hi ha avui grans empreses, considerables negocis, que obtenen grans profits de l'obsessió sensual, de la confusió mental, de la vulgaritat, de la subversió de determinats principis essencials. Mai no s'havia treballat, en aquests aspectes, amb una amplitud econòmica semblant. Les dones han seguit, és clar. Quan una cosa es posa de moda per les dones, s'hi tiren d'una manera cega, ràpida i des del nord de Noruega al Cap de Bona Esperança. Les dones tenen un instint de caserna, de ramat. Accepten o deixen una cosa amb la més gran facilitat, sense pensar-s'hi, en virtut del mimetisme més mecànic. D'ençà de l'existència de la massivitat, el fet s'ha accentuat. Aquests moviments vastíssims i gregaris, ¿han augmentat el gust, han fet més plausible la vida, l'han més o menys ennoblida? I ara! Hi ha algunes, poques, escassíssimes dones agradables a la vista. La immensa majoria són una monstruositat —igual que els homes, és clar. Però tot això és igual. Les dones, com l'alimentació, són cada dia més susceptibles de crear rendibilitat.

I a aquests extrems hem arribat, sobretot ara a l'estiu, en aquests topants.

[Les Hores]


Joan Solà:

El dia 2 de desembre 1999, en la seva col·laboració del dijous a l'Avui, el professor Joan Solà afirmava el següent, que, directament o indirectament, sembla relacionat amb la citació de Buffon que fa Josep Pla en aquest text.
No cal que els digui per què, però el cas és que remenant coses del metre, he anat a raure al cul (el salvo honor, com en deien al segle passat; o «amb perdó», que ens van ensenyar a dir de petits), i en trobo aquesta definició en un bon diccionari especialitzat: "Part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu". La primera reacció és de sorpresa: ¿aleshores un cavall, un conill, un moixó, un peix no tenen cul? Vinga: diccionaris de sinònims. Hi apareix anca i gropa, però no sembla que ni l'una paraula ni l'altra siguin exactament això: mirin diccionaris.



AGOST: EL CUL

Joan F. Mira:

Rellegint Les hores, de Josep Pla, trobe una citació preciosa de Buffon: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a de fesses.» Aquells il·lustrats i enciclopedis­tes del XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que ho compartim tot amb la resta dels mamífers, absolutament tot, tret del cul. El cul és privilegi exclusiu dels humans, mar­ca distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, és una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, s’estranyava el senyor Pla, escrivint l’any 71, que un tal privilegi, durant segles i segles ignorat, amagat, objecte de discretíssim silenci, fóra de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. ¿És que anem cap a unacivilització del cul?, es pre­gunta passablement horroritzat. Li resulta, pel que diu, profundament desagradable que la moda marque la forma de les anques, o que la gent —les dones— les ensenyen lliurement a la platja. A mi, però, em sembla perfecte, de primera: si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista i encara més al tacte, ¿per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar?

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. El cul és privilegi de l’espècie, sí, però més pri­vilegi de les dones que dels homes. Les anques feme­nines són —¡ai, ja hi tornem!— més redones, abundo­ses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha molts més homes atrets per un cul de dona que dones per un cul masculí. Qui sap si és per això que, ara mateix, quan les adolescents es posen brevíssims biquinis o banyadors que fan ben manifesta la creixent generositat humana del seu darrere, els xicots de la mateixa edat van per la platja amb uns amples sara­güells fins als genolls. És que en matèria d’atributs carnals, per poc que ens hi parem a pensar, tot es complica.

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 275-276







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada