dimarts, 23 d’abril de 2013

LA DEPRESSIÓ DE L'EXCEL



Açò és l’extracte d’un article més extens publicat per PAUL KRUGMAN: 

La depressió de l'Excel

Pot un error en un full de càlcul haver destruït gairebé per complet l'economia d'Occident?

Va ser un error de codificació d'Excel el que va destruir les economies del món occidental? Aquesta és la història fins avui: a principis de 2010, dos economistes d'Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van divulgar un article, Growth in a time of debt (Creixement en una època d'endeutament), que pretenia identificar un llindar crític, un punt d'inflexió, per al deute públic. Una vegada que el deute supera el 90% del producte interior brut, afirmaven, el creixement econòmic cau en picat.

L'article es va publicar just després que Grècia entrés en crisi i apel·lava directament al desig de molts funcionaris de virar de l'estímul a l'austeritat. En conseqüència, l'article es va fer famós immediatament; segurament era, i és, l'anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

Un editorial de The Washington Post de principis d'aquest any advertia contra una possible baixada de la guàrdia en el front del dèficit perquè estem “perillosament prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible”. Fixeu-vos- en l'expressió: “els economistes”, no “alguns economistes”, i no diguem ja “alguns economistes, als quals contradiuen enèrgicament uns altres amb credencials igual de bones”, que és la realitat.

Només publicar-se l'article, molts economistes van assenyalar que una correlació negativa entre el deute i el comportament econòmic no significava necessàriament que el deute elevat fos la causa d'un creixement lent. Podria ocórrer perfectament el contrari, i que el mal comportament econòmic conduís a un deute elevat.

El que realment importa és la manera en què es va interpretar el treball de Reinhart i Rogoff: els entusiastes de l'austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública, fins i tot amb un atur elevadíssim.

Finalment, però, quedà clar que Reinhart i Rogoff havien comés alguns errors de codificació d'Excel. Si corregim aquests errors i rareses, obtenim el que altres investigadors han descobert: certa correlació entre el deute elevat i el creixement lent, sense res que indique quin d'ells causa què, però sense rastre algun d'aquest llindar del 90%.
  
Per això hem de situar el fiasco de Reinhart i Rogoff en el context més ampli de l'obsessió per l'austeritat: l’ evidentment intens desig dels legisladors, polítics i experts de tot el món occidental de donar l'esquena als aturats i, en canvi, usar la crisi econòmica com a excusa per reduir dràsticament els programes socials.

El que posa de manifest l'assumpte de Reinhart i Rogoff és la mesura en què se'ns ha venut l'austeritat amb pretextos falsos. Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat se'ns ha presentat no com una opció sinó com una necessitat. Les investigacions econòmiques, insisteixen els defensors de l'austeritat, han demostrat que succeeixen coses terribles una vegada que el deute supera el 90% del PIB. Però les investigacions econòmiques no han demostrat tal cosa; un parell d'economistes van fer aquesta afirmació, mentre que molts altres no van estar d'acord. Els responsables polítics van abandonar als aturats i van prendre el camí de l'austeritat perquè van voler, no perquè havien de fer-ho.

Servirà d'alguna cosa que s'haja fet caure a Reinhart i Rogoff del seu pedestal? M'agradaria pensar que sí. Però preveig que els sospitosos habituals simplement trobaran alguna altra anàlisi econòmica qüestionable que canonitzar, i la depressió no acabarà mai.”



El text complet, publicat pel diari EL PAÍS, el trobareu ací:



2 comentaris: