JOAN FUSTER: CONTRA EL NACIONALISME

És curiós d'observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació́ diguem-ne perifèrica, quan algú́ la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests son ben previsibles i no tenen remei, fem sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’Esquerra" i que, sovint, tendeix a escudar-se amb uns o altres principis auto definits com a "internacionalistes". Podríem esperar que el problema tingues, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d'"ideologismes". Però̀ no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè̀ la fauna política de l'interior i les sucursals del litoral —insisteixo: les de l’oposició́— han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada' Es veu que no l'han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el Z, d'aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Nuñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió́. Si en res se'n diferencien es, a tot estirar, per l'aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.

Exactament això̀: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure —no és cap "innocència", en efecte—, aquests senyors es trauen de la mànega l'acusació de "nacionalista" a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: "petit-burgesos", "maniobra de la burgesia tal o tal altra", i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan "nacionalistes", o més! Per una estranya ofuscació́ mental, i moral, s'obliden, no solament de la seva situació́ "nacional", sinó́ també́ del "nacionalisme" epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a traves de la llar i de l'escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d'ells és, de més a més, un nacionalisme preburgès: deriva de les ambicions d'una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció́ històrica, grotesca- ment emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.

Els "nacionalismes" no emergeixen en el buit. Cada "nacionalisme" s'articula com a tal en funció́ d'un altre "nacionalisme": conflictiu amb ell. Seria inimaginable un "nacionalisme" sense un altre enfront. El famós "2 de mayo" —"Oigo, patria, tu aflicción..."— s'erigeix davant els francesos, i allò̀, tan suat, de la "pèrfida Albión", contra l'imperialisme britànic, que disputava a l'imperialisme de Madrid les mars i les terres més rentables. Ben mirat, no eren dues "nacions" que s'hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d'interessos entre uns clans molt nítids. L’estat modern", postmaquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un "nacionalisme" enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L'eterna guerra "franco-prussiana" n'il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un "patriotisme" eficaç̧ per aguantar l'enemistat amb el "patriotisme" de l'altra banda de la frontera. Els grans conceptes "nacionals" a l’ús amb himnes i banderes, son, en última instància, el reflex d'unes lluites entre grups d'interessos geogràficament contraposats. En el XVI, en el XVII, en el mateix XVIII, i fins en el XIX, les "multinacionals" encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.

L'altra projecció́ d'aquests "nacionalismes" es proposava destruir les resistències que, per entendre'ns, podríem designar amb l'adjectiu d’ètniques": àrees socials que s'apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d'història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres "exteriors", han hagut de fer-ne moltes d’interiors" igualment nacionalistes. Confeccionar un "nacionalisme" estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mes- tres d'escola —França no seria França sense els "instituteurs", molta aflicció administrativa, molt "ordeno y mando". El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el "vandalisme" no-arquitectònic és culpa d'aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l'"abé" Gregoire. Gregoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capets. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat "nacionalistament" coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l'Hexàgon.

Al sud dels Pirineus, l'embolic fou una còpia de l'esquema francès, però fracassà la temptativa "unitària". El fet que jo escrigui aquest miserable article n'és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però què s'oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? Maura, La Cierva, Romero-Robledo? Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat "nacionalista" com Déu mana. En canvi, sí que era, i si que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven "la oligarquia semi-feudal castellano-andaluza"... D'ella són tributaris don Carrillo, el Felip Gonzàlez, don Joaquin Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n'hem d'esperar res: no hem d'esperar res del seu "nacionalisme", que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa "objectivament" solidaris de Maeztu, dels Primos, de Onésimo Redondo. O "ells" renuncien al seu "nacionalisme", o els altres haurem de ser "nacionalistes". El circ de l'altre "nacionalisme", amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s'ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sànchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.

Tot "nacionalisme" és "nacionalitis": una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d'esgrimir la "nació" com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de "classe" que s'hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes —incloent-hi els venerables "felipes", amb minúscula, que passaren per la presó—, i els troskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre's del nacionalisme que han mamat de la "classe dominant", el futur començaria a ser fluid. La "soi-disant" oposició "espanyola" hauria de repensar-se el seu "nacionalisme", pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrin i Franco estaven més pròxims que no s'ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix "nacionalisme", i emanat d'unes mateixes fascinacions "ideològiques": procedents de la secular matriu de l'oligarquia... Amb un "nacionalisme" depravadament contorsionat com és el que ens acollona, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada "nacionalisme" en segrega més: més "nacionalismes" eriçats, de rèplica... En un instant d'eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells —"elles"— renunciessin a ser "nacionalistes", i no ens obliguessin a ser "nacionalistes" als altres... Una il·lusió passatgera, oi!...

                                                                                    Diari AVUI, Barcelona, secció "Diàleg", 19/5/1976

 

JOAN FUSTER: NOSALTRES ELS VALENCIANS

Uns fragments de la Introducció de Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962: 

(…)

“La gente desta tierra es blanda de suyo”, firmava en 1582, un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè “tenemos a los valencianos por más muelles” que els súbdits del Principat i del Regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: “...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians”, escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. “Blandos”, “muelles”, molls –“molls i folls” deia amargament l’indígena-: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra “blanesa”, la nostra trista, perillosa i pertinaç “blanesa” data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l‘aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntar-se a la seva genealogia, Per això he invocat, abans, les professions del sociòleg i l’historiador. L’instrumental metodològic de què l’un i l’altre disposen seria l’únic apte i, per tant, indispensable, per a arribar, amb la solvència justa, en aquella “introspecció necessària”.

(...)

Es veu que els tècnics indicats, o no  s’hi atreveixen, o bé han patit d’una deplorable i indecorosa miopia “nacional”,

(...)

En la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Una altra cosa puc al·legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït. M’apresso a proclamar-ho: apriorisme o partit pres, o com li vulgueu dir. Entenguem-nos, però: no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà.

(...)

I no caldrà fer-hi trampa. També n’estic persuadit. La veritat -els fets constatables i explícits- un cop delatada esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És “transformar” el que ens interessa.

(...)

“Conéixer-nos”: aquesta era la consigna que Jaume Vicens i Vives inscrivia al front de la seva Notícia de Catalunya. Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel, no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Vicens ens ho reclamava, a valencians i a mallorquins -catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del vell Principat- ens reclamava una contribució complementària al seu tempteig. D’un costat, hauria volgut que diguéssim la nostra paraula sobre allò que a ell el preocupava aleshores: els catalans del Principat i llu “tarannà històric”. D’altra banda, ens proposava de fer, damunt la nostra realitat privativa, una operació semblant a la seva. I encara ens demanava que declaréssim “om ens trobem ancorats en el port de l nostra mentalitat comuna”. Només un altre Vicens i Vives -valencià, mallorquí- hauria pogut correspondre a la triple petició. En certa mesura, ell mateix ja hi responia quant a més d’un aspecte important. Serveixi d’advertiment, doncs: parlant del Principat, Vives ha deixat dites, en la seva Notícia, moltes coses que tenen una vigència perfecta i incontrovertible respecte a tots els Països Catalans. El que hi exposa sobre el pactisme o sobre la inclinació delegacionista, per exemple, i un pila més de notes incidentals, és vàlid també per a valencians i mallorquins. El meu lector farà bé de llegir -si encara no l’ha llegida- Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.

I les hi oferiré, no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals. No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi. Em cenyiré a resseguir les línies generals del “cas valencià”, en la seva faceta més privativa. Tot allò que hi hauria d’ésser marc previ -aquella “mentalitat comuna” unidora, amb la llengua, dels Països Catalans- en quedarà descartat: podria ésser objecte d’un altre llibre, més ampli, distint. Tampoc no hi recolliré la primera suggestió de Vicens: descriure el “cas del Principat” des de l’angle valencià. El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians” , en la nostra restringida configuració, a part i definits. Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los,  ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat. Em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.

Avui, 23 de novembre del 2022, fa cent anys del naixement de Joan Fuster.

  

 

JOAN FUSTER: SOBRE ELS MORTS LOCALS

 

Nit, 1-2 novembre (1957)

Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no drang. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l‘orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d’ahir, pels de demà, pels de sempre. L’església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els difunts de tot el poble. Es veu que a Sueca mai no han abundat els dissidents. Al costat del cementiri catòlic, gran, ornamentat, pulcre, existeix un cementiri “civil”, insignificant, on la brossa es multiplica despietadament contra una dotzena de tombes. Entre maçons i suïcides, una dotzena. El nom popular d’aquest local sense creus és el de “cementiri del gerró”, no sé perquè. La nit de Tots Sants no els afecta, els suïcides, ni els maçons. La campana és eclesiàstica per definició. Els drangs es repeteixen, feixucs, diàfans, amb una augusta precisió canònica. Tota la nit. Drangs, no drings: la diferència de vocals resulta curiosa. La “a” dona a l’onomatopeia una severitat de dolor, de mort, de dol. Quan es mor una criatura -un “albat”-, el campaner engega bronzes més lleugers, argentins. L’albat va al cel, sense discussió, perquè és innocent, i si algun pecat tenia, era l’original, ja redimit amb el baptisme: li correspon, doncs, un toc de glòria. La mortaldat infantil, tan combatuda pels metges, té una refracció sonora premeditadament alegre. Però avui les campanes sonen pels adults, pels pecaminosos adults. Són amargues, imprecatives, insistents. “Miserere mei, Domine...” Drang, drang, drang! Imagino la serpentina del gregorià, mal cantat pel cabiscol i pels sagristans. El gregorià ho resisteix tot. És una bona música. La del Dies irae té una força al·lucinant. Potser hi contribueix la lletra, alhora contrita i terrorífica. “Lacrimosa dies illa...” la modulació i la llatinada fan posar la pell de gallina, fins i tot quan les sentim destrossades per la desgana o pel desafinament dels vicaris rurals. A casa, hem encès “minetes”: tantes com difunts tenim -recordats- en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’”animeta”. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts. “Per l’ànima de la tia Presentació... Per l’ànima de la tia Josepa-Maria... Per l’ànima de la meua cosina Maria... Per l’ànima del senyor Llorenç...” ¿Qui fou aquest senyor Llorenç”? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d’evocació. “Per l’ànima de la sogra del meu germà...” Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només “retornen”-si això és retornar- en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan. Els mateixos suïcides, els mateixos maçons, tindran algú que pensi en ells, encara que no sigui per resar-los res. La màgia de les campanes ha de ser difícil d’esquivar. Els carrers deuen estar buits, solitaris. No fa fred, però és com si en fes. Una mica de vent arrossega quatre fulles seques...

Tret d’OBRES COMPLETES, II, DIARI 1952-1960, Edicions 62, Barcelona,1969, (pgs. 308-10)

JOAN FUSTER: SUECA

 

(...)

Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-se de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos. De vegades, tanmateix, ens cauen visitants estranys: Don Miguel de Unamuno vingué més d’una vegada a incordiar els indígenes; Ilya Ehremburg recalà per ací en certa ocasió, i jo mateix em vaig trobar un dia pel carrer amb Josep Pla, que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. (...)

              Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una senda a l’Oest, marjal a través, que mena a l Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta  no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d’olivers i un ermitori per als sants Abdó i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa superfície d’arrossars del País Valencià. (...)

              Si és per primavera avançada el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l’estiu, i un olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

                                                                 VIATGE PEL PAÍS VALENCIÀ, OBRES COMPLETES, III                                                                                                                   Edicions 62, 1971, pgs. 115 i 116.

JOAN FUSTER: ANYS Y ANYS

Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint en compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. “Ells” són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l’Adoración Nocturna i la “terceríssima edat” que s’imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l’analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d’entendre. L’eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol “parlar” amb una “ortografia” de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L’esquerra, que no és massa “esquerra” -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, “todos juntos en unión”. Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…

 El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984

(Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo. Barcelona, Hermes, 1999)

JOAN FUSTER: EL NACIONALISME

23 d’abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulis que s’acontenten a repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d’entrar, ara, en conjectures sobre si s’ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes d’ésser-ne la causa n’és l’efecte, i callant sobretot que molt sovint hi ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. Siga com siga, allò que importa —o que m’importa— és, només, destacar la campanya verbal desencadenada contra ell, i unànime entre sectors i heterogenis i contradictoris del món que vivim. El fenomen presenta facetes d’estupenda suggestió. En l’antinacionalisme actual coincideixen, efectivament, els europeistes de professió, els figurins cosmopolites i els afiliats a les Internacionals més o menys vives. Cadascú, com és lògic, hi diu la seua, té el seu propi argument, fa la seua acusació particular. L’europeista a l’ús, home que sobtadament ha descobert els avantatges de la pau, li reprotxa la bel·licositat, el caràcter agressiu, la virulència provocadora de conflictes. El cosmopolita, animal d’encantadores displicències, sibarita del desdeny, el troba localista, tancat, díscol als criteris i a les fórmules que passen per universals. I el revolucionari, no cal dir-ho, li retrau la tara de burgès. Tots tres concorden, des de llur superioritat, a qualificar el nacionalisme d’anacrònic i superat.

Fóra idiota de negar la veritat d’aquestes incriminacions: el nacionalisme —el nacionalisme dels països europeus— ha estat positivament bel·licós, localista i burgès. Ho ha estat: no tant, però, com ens voldrien fer creure els seus detractors. I encara, essent-ho, hauríem d’aclarir fins a quin punt això era inevitable, per fatalitat històrica, i fins a quin punt es tracta de vicis corregibles o d’adherències circumstancials. En tant, doncs, que reacció contra aquells tres defectes, la repulsa, vinga d’on vinga, serà justa. Només que s’hi corre el perill que insinua la frase alemanya: per llançar l’aigua bruta de la tina, ens exposem a llançar l’infant que hi rentàvem —perquè no tot és aigua bruta, en el nacionalisme. Bé. Tampoc no és açò el que ara em preocupa. El que jo voldria comentar en aquesta nota, i subratllar-ho, és la maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d’aqueix sentiment, a vegades sentimentalisme, malaltís, que és l’exacerbació patriòtica. Però, en major mesura, l’antinacionalisme que veiem estendre’s al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans al contrari, sembla no ésser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l’astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seua subsistència o en la seua expansió. Darrere l’antinacionalisme de l’europeista, del cosmopolita i del revolucionari, segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. Conscientment o inconscientment —això és un altre problema. El fet a destacar és aquest: que, en un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.

Ho podem comprovar cada dia. En la petita i atribolada àrea on es belluguen els europeistes, per exemple, veiem amb massa freqüència que, quan un francès blasma el nacionalisme, no pensa en el nacionalisme en si, sinó en el nacionalisme alemany, sense adonar-se —posem-nos en el millor dels casos— que ell, en fer el blasme, no abdica del seu nacionalisme, i que el fa, precisament, perquè continua essent nacionalista. Supose que, si hi ha algun alemany decidit a confessar-se antinacionalista, es mourà per una inquietud semblant respecte a França. L’esquema es repeteix en gent d’altres contrades. D’altra banda, en moltes publicacions europeistes —italianes, franceses, alemanyes— trobem mal dissimulada, i sovint candorosament exposada, la intenció de llurs redactors de presentar els projectes d’unió continental com una oportunitat d’hegemonia per a l’Estat —o la nació— a què pertanyen. Aquests antinacionalistes formularis coneixen per experiència la força estimulant que per als pobles és el nacionalisme: i tot i conservant-la per a si, tractarien de suprimir-la o d’adormir-la en el possible rival. I no sols això: fa de mal creure l’antinacionalisme d’un francès quan aparenta mostrar-se inofensiu davant Alemanya, però al mateix temps opera com un nacionalisme vulgar i opressor, amb les pitjors armes estatals, contra les reivindicacions bretones o algerines. La resistència italiana a resoldre la qüestió de l’Alt Adigi no s’adiu amb les protestes d’antinacionalisme que profereixen les patums europeistes de la península veïna. Els exemples podrien multiplicar-se en aquest i en d’altres sentits. El nacionalisme continua funcionant perfectament, i no ens hem pas d’enganyar, ni deixar enganyar, per les seues abjuracions externes i declamatòries.

El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar —es tracta sempre de nacions importants—, estenen el privilegi a d’altres països igualment grans; però la resta del món, que no entra per definició en el clan de la cosmòpoli preestablerta, és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada. Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se patriota de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal —problemes, estils, ànsies—, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d’universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es propose de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s’irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional. En establir-se, fa uns anys, la —per altra banda ineficaç— llei que admetia a França l’ensenyament de les llengües «regionals», un grapat d’intel·lectuals il·lustres va protestar-ne en nom de la universalitat de l’idioma oficial: per a ells, és clar, l’important no era la possible universalitat que els provençals, els bascs o els gascons poguessen assolir a través de llurs parles respectives; l’important era només el nacionalisme lingüístic francès. I no diguem ja dels casos estrafolaris: com el de Julien Benda1, que es pensava —o es pensa: no sé si és viu o és mort— que la universalitat coincidia exactament i exclusiva amb les fronteres nacionals de la seua pàtria (i fins i tot, a vegades, amb les fronteres intel·lectuals de la seua pròpia ideologia). Els simulacres dels cosmopolites tampoc no enganyen a ningú.

Pel que fa al revolucionari, la motivació és prou més complexa. La identitat entre nacionalisme i burgesia té una arrel històrica evident: la consciència nacional, i sobretot la seua actualització política, es produeixen a tot arreu, almenys a Europa, sota l’ègida de la burgesia. L’ús del nacionalisme com a excitant bèl·lic, també, ha estat cosa de les oligarquies dominants, que així han disposat d’un ressort emotiu per arrossegar les multituds al sacrifici, tapant amb la bandera uns objectius estrictament classistes. No vull ni tan sols excloure la possibilitat que el mateix sentiment nacionalista fos aprofitat, en alguna ocasió, per sofisticar, aigualir o desviar la consciència de classe del proletariat. Fins ací, doncs, els fets més o menys discutibles: els fets que jo m’avindria a acceptar com a certs. Per un altre costat, hi ha el plantejament de la situació política última: com que l’antagonisme de les grans potències actuals queda vinculat a l’antagonisme capitalista-socialista, sembla que per a la tàctica de la revolució, per al triomf dels seus propòsits, convé que l’Estat avui oficialment revolucionari siga fort i s’impose com a tal Estat, i compense i obstaculitze l’expansió dels Estats contrarevolucionaris. Partint d’això, qualsevol nacionalisme polític —o cultural— que vulga resistir-se enfront de les exigències de l’Estat soviètic, fa el joc, ni que siga per omissió, als propòsits de la burgesia. Doncs, si més no, amb aquest abast, hi ha nacionalismes que encara continuen essent burgesos. I no solament en el pla internacional o interestatal: per retornar a l’exemple francès, és previsible que si els comunistes bretons tinguessen l’aspiració d’erigir-se en Partit nacional a part del P. C. francès, la jerarquia superior del comunisme no ho consentiria, al·legant, naturalment, raons d’eficàcia, i acusant aquells de «vel·leïtats» nacionalistes, burgeses per tant. Res de tot això, en abstracte, no seria reprovable, si no amagàs així mateix uns interessos nacionalistes sota la capa internacionalista. S’ha vist de seguida que la influència de l’URSS en els països que anomenen satèl·lits va prou més enllà d’aparèixer-hi com a poble capdavanter del socialisme: ha esdevingut, com no podia ésser d’altra manera, una modalitat d’imperialisme polític, econòmic i, el que és més delicat, cultural. Potser les informacions que en tenim, de font tendenciosa, ho exageren. Però el risc és innegable. I la hipòtesi francesa, novament, ens el confirmarà: el P. C. de França, deliberadament o no, i en aquest punt, opera com qualsevol dels altres partits burgesos, unitaris, oriünds dels jacobins; la seua propaganda parla en francès i de la nació —i la pàtria— francesa, del poble francès, de la cultura francesa, amb les mateixes intencions amb què ho fan els redactors deRivarol2. La condemna, per part dels comunistes, de tot intent de rectificar això en benefici dels drets polítics i culturals de les minories no franceses de França, és inevitable: condemna que, en l’esquema comunista, no té altre qualificatiu que «burgès». I no hi ha dubte que, en aquesta actitud, hi trobem la perduració d’un tret específicament burgès, com és l’unitarisme de l’Estat nacional: amb textos del propi Lenin ho podríem corroborar…

Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar que en les posicions antinacionalistes subsisteix i dura el nacionalisme, amb els seus defectes característics. L’antinacionalisme avui en voga a penes cobreix la bel·licositat, l’esperit localista i el fons burgès, clàssics en els nacionalismes de la preguerra. Potser la bel·licositat, ara, ha esdevingut sorda i, a força de pactes mal girbats i a repèl, malda per derivar a camins incruents; o s’esmerça contra nacionalismes colonials o inermes. Potser el localisme, en prendre substància en una extensió geogràfica o en una demografia més amples, o fins i tot en una tradició més eminent, es disfressa d’innocència, es presenta amb fesomia d’universalitat justificada, es fa més capciós. Potser la «burgesia», en açò, és, no tant una desigualtat entre els individus, com una desigualtat entre els pobles (que implicarà, també, la desigualtat entre individus), i més que l’explotació de l’home per l’home, l’explotació d’un poble per l’altre. Però la bel·licositat, el localisme i la burgesia hi són, diguen el que vulguen els mateixos antinacionalistes. Ben mirat, no hi hem guanyat res. Si tot això fos confessat, no tindria un aire tan infame ni tan oprobiós. La política ha estat, en tots els temps, l’art de dominar, uns homes als altres, uns països als altres, i no ens hem d’escandalitzar, ni ens escandalitzaríem, perquè continue essent-ho. El nacionalisme d’abans era franc, quasi cavalleresc a còpia de franquesa, i no s’amagava de proclamar-se agressiu, exclusivista, i imperial o classista. Ni enfront de l’enemic —del nacionalisme enemic—, ni enfront de la víctima —del nacionalisme que, no arribant a enemic, es queda en víctima—, no fingia. I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè els hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I llur antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme de llurs compatriotes, sinó més aviat dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials.

De tota manera, preferiria eludir qualsevol comentari que pogués suposar una valoració —disvaloració— ètica del fet pseudoantinacionalista, perquè sempre se’m podria discutir la licitud dels principis en què gosaria basar-la. Serà més pràctic enjudiciar-lo amb vista a les seues repercussions efectives, en l’ordre polític i en el psicològic. Car jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme —gran o petit— deixe d’ésser nacionalisme, si els nacionalismes que el volten, i que per impuls espontani —per ésser nacionalismes— li són hostils, no deixen d’ésser nacionalismes simultàniament. Mal pot esperar un francès que els alemanys es desprenguen de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell segueix essent nacionalista, i per tant germanòfob. Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimesquen contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se’ls seus, els coerciona o combat. Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l’altura de la seua exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endenyar-ne el complex d’inferioritat. En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat —a vegades necessitat biològica, d’instint de conservació— d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar d’ésser-ho…

Tret d’Indagacions possibles, dietari íntim de gener a desembre del 1956. Editorial Raixa, Mallorca, 1958.

 

JOAN FUSTER: INQUISICIÓ I CULTURA

Potser la vella polèmica sobre la Inquisició en el món de la cultura no arribarà a apagar-se mai, o mai del tot, si més no. Sempre hi haurà una “inquisició” a punt, en un lloc o altre, i serà inevitable que qualsevol noticia estrictament d’arxiu no ens duga a reflexions excitants.

L’objectivitat erudita més higiènica, més exquisida, no deixarà de veure’s temptada a establir paral·lels o a descobrir coincidències. D’altra banda, els historiadors també es troben obligats a usar adjectius quan escriuen, i, al capdavall, cada adjectiu és un judici. Els qui hem viscut una “censura”, per exemple, com sabríem ser insensibles a situacions del passat que tant s’assemblen a les personalment patides? Els de la banda d’enfront, que van ser “censors” i que volen tornar a ser-ho, no estan justificant la “censura” dia a dia en un discurs reiteratiu, interminable? El problema de la “llibertat” és confús; -ho és més, encara, el de la “llibertat d’expressió”-. El Sant Ofici dels Reis Catòlics va ser molt més que una mordassa, un control ideològic, una simple “censura”. Tots els sants oficis són molt més que això, o són tot això alhora, perquè el mecanisme d’interessos a què responen ho considera inexcusable. Però ací em limite a la qüestió “cultural”, i, concretament, al llibre.

La “història” dels historiadors no s’acaba mai. Si vol ser una representació o una equivalència de la “vida”, allò que en diuen “història total” -a la qual hem d’aspirar, es clar-, ha de resignar-se també a les anècdotes. No sempre són quantificables les vicissituds humanes. Pràcticament, no n’hi ha cap, de quantificable. Les estadístiques sobre la propietat privada o sobre les conseqüències d’una epidèmia, calculades damunt els documents del segle XIV o del XV -i no dic d’abans- són molt o poc fiables? Pitjor serà, o es, el cas de les afliccions socials que no van aconseguir la consignació escrita d’un notari o d’un rector de parròquia o d’un oficial dels reis o dels municipis. La fam, concepte vaguíssim dit siga de passada. Sempre serà una incògnita. I la por? És un altre concepte que invita a l’estupefacció. No hi ha forma de fer estadístiques sobre les pors actuals, immediates, que compartim. La Inquisició espanyola -i “espanyola” en la mesura, eficaç, en què volien que ho fos-  va ser un prodigiós instrument de la por. I la por continua.

S’ha avençat molt, en els últims temps, de cara a l’estudi de la Inquisició espanyola al País Valencià. Els investigadors de la Renaixença, siga per aprensions doctrinàries -eren capellans o senyors inclinats a l’església-, siga per dificultats de fons, a penes n’havien parlat. Ara en sabem ja molta cosa. No tanta, però, com caldria. Sembla que encara hi ha una massa de papers per indagar, i que afecten precisament matèries de cultura: llibres. I això no seria tot. El Sant Ofici actuava també per intimidacions marginals als processos i a les llistes dels índexs. És curiosa la persecució de l’Espill de Jaume Roig: “i aun el texto no se pudo sufrir en este siglo en que se truncó, i de palabra se recogió por los inquisidores”, escrivia el canonge Joan Antoni Maians el 1783. Ara podríem prescindir dels motius que tenien per a sacrificar l’Espill: el fet és que “de palabra se recogió por los inquisidores”. Quants casos en degué haver-hi de similars? I quants més, de crema espontània feta pels mateixos posseïdors dels llibres, aprensius de si era lícit o no de tenir-los? Durant més de tres segles, fora dels arxius, el rastre de la Inquisició se’ns fa borrós, i serà irrecuperable.

Al començament, el rigor dogmàtic i la voracitat econòmica s’adreçaren aplicadament, sobretot, a la minoria hebrea batejada: els “conversos”. Dels voltants de la sinagoga procedia una densa capa de gent dedicada a la mercaderia i als oficis doctes, propícia als tractes del llibre. Víctimes d’aquesta ofensiva van ser, per citar noms coneguts, Lluís Alcanyís i el pare de Joan Lluís Vives. I la Bíblia en llengua vulgar: en el foc de la Inquisició va desaparèixer la traducció de Bonifaci Ferrer. Amb els anys, la Inquisició esmolà la vigilància intel·lectual.

Uns apunts laterals: INQUISICIÓ I CULTURA,

text publicat al catàleg de l’exposició itinerant

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA, 1985.

JOAN FUSTER: ALACANT

 

Alacant és, per definició, “la millor terra del món”. Terra” o “terreta”: la inclinació valenciana pels diminutius ve de lluny, de sor Villena en català i de Vives en llatí. Però això és secundari. Alacant ha estat, fins ara, la ciutat més fina i agradable del País Valencià. No és que fos massa genuïna, ni ho és, però sí encantadora. Perpetua e to de la seva burgesia mercantil –“l’aristocràcia del bacallà”- amb cognoms francesos, italians, no sé si anglesos o irlandesos. No suporta el pes de grans monuments, llevat d’uns castells enjardinats. El millor edifici és la Casa Consistorial, també barroc però sense excessos. Alacant era una ciutat destinada a no ser “excessiva” en res. El turisme ha trencat la regla, i la vella harmonia corre el perill de desfigurar-se. I no solament el turisme. Sigui com sigui, el “passeig” més amistós de tot el País Valencià, entre palmeres i la mar enfront, i una temperatura sempre correcta, i uns bars hospitalaris, és l’Esplanada d’Alacant.

VEURE EL PAÍS VALENCIÀ

 Ed. Destino, Barcelona, 1983, pg. 155

JOAN FUSTER: TRADICIÓ D'AUTORITAT

 S., 23 setembre 63

              En el seu llibre The Spanish Labyrinth, Gerald Brenan encapçala el capítol dedicat a la dictadura del general Primo amb unes paraules de Narváez que trobo particularment il·lustratives. Brenan és agut i ha triat el text amb una precisió admirable. Quan, el 1867, Narváez inicia des del poder un període de repressió reaccionària, es creu obligat a donar-ne explicacions al país i diu: “Ha llegado el momento, para los espanyoles, de ser gobernados de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter”. La frase, en efecte, no pot ser més “típica”: per boca del espadón vuitcentista sembla expressar-se tota una tradició. De fet, els règims de força, que s’han projectat sobre els habitants de l’Estat espanyol d’ençà de principis del XIX, han esgrimit sempre el mateix argument significatiu, la mateixa excusa cohonestadora. Sigui Narváez, sigui Primo, sigui qui sigui, la veu pretoriana ens adverteix, per començar, que hem de ser gobernados: que el nostre destí és ser matèria passiva de l’enigmàtica i àrdua operació de governar. Incapaços de governar-nos pels nostres propis mitjans, l’home del sabre s’ofereix a suplir i remeiar aquesta deficiència. I està disposat a fer-ho, precisament, amb el sabre a la mà. Narváez indica, de seguida, que el procediment compta amb la caució de la més explícita idoneïtat nacional. Per als espanyols, ser governats per un o altre Narváez és ser governats de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos, etc. Mirades les coses amb una mica de serietat, no podríem pas dir que l’afirmació sigui exacta: ni el espíritu de su història ni los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter no s’han distingit, a la Península Ibèrica, per ser més exclusivament autoritaris o despòtics que en qualsevol altre lloc de la venerable Europa. Però això no té importància. El que sí que en té, en canvi, i Gerald Brenan ho subratlla implícitament, és que els dictadors hispànics s’hagin cregut sempre representants d’una genuïna opció política “nacional”: de l’única opció genuïna, en realitat. Mai no els ha fallat la convicció que la seva manera de governar és la més adequada al “caràcter” del poble i a “l’esperit de la història”. Persuadits d’això han acostumat a obrar amb una curiosa tranquil·litat de consciència, que els ha permès de perpetrar barrabassades genials, de vegades tràgiques, sense sentir-ne remordiments ni recels, La idea formulada per Narváez és, d’altra banda, una concreta invitació a l’exercici de la tirania...

DESTINAT (SOBRETOT) A VALENCIANS

Eliseu Climent, editor, València, febrer 1979 pgs. 54-55

JOAN FUSTER: TOROS A CASTELLÓ DE LA PLANA

 Fa unes setmanes, m’invitaren a presenciar una cursa de braus, i vaig acceptar. Era la tercera o la quarta vegada que, en la meva vida, assistia a l’espectacle taurí. Confesso que vaig acudir a la plaça amb poquíssima curiositat. No sóc dels que, “per principi” estic en contra del toreig, però tampoc no he sabut interessar-me mai ien aquesta singular activitat circenca. Ni en aquesta ni en altres, com ara el futbol o la boxa. De fet, l’únic circ que ha arribat a entretenir-me -en la meva infància, d’altra banda- és el circ pur, d’acròbates, domadors i pallassos. Tanmateix, suposava que valdria la pena de renovar-ne l’experiència, i allà vaig anar, a encaixar-me entre la multitud que ocupava les graderies, a l’ombra, en una tarda de primavera encara fresca. Potser no hauria hagut de fer-ho. Als pocs minuts de veure’m aparedat d’”afició” efusiva i discutidora, em vaig adonar que aquell no era el meu lloc. Als toros, com al futbol o a la boxa, s’hi ha d’anar amb un “ànim” especial: amb “passió”, o -si més no- amb una certa “predisposició a l’apassionament”. Si això falla, si hi anem “desanimats”, tot el que s’esdevindrà a l’arena, en el camp o en el ring resultarà literalment incomprensible. Potser aquí resideix la diferència essencial amb el circ dels trapezistes, les feres i els clowns: el circ, circ no demana al seu públic que s’”apassioni”... Sens dubte, no era jo l’únic espectador que es disposava a veure la cursa amb una absoluta fredor, ni de bon tros. De tota manera, hi predominava el material humà excitat o excitable, al llarg i a l’ample -al rodó- de la graonada.

La cerimònia començà als sons d’un pas-doble conegut, en la versió aproximativa d’una xaranga. Per descomptat. Era el de “Pan y toros”. El xim-xim alegre flotà sobre el redol, per uns minuts, com un himne innocent i obvi. Ningú no en feia cas, però semblava insubstituïble. Que és el que passa amb les coses “habituals... “Pan y toros”, Déu meu! “Panem et circenses” en traducció sarsuelera i entranyadament celtibèrica. El vell programa de la Roma oligàrquica i malfardada hi ressuscitava intacte, en plena vigència, a través dels instruments de percussió i de vent d’una dotzena de músics subalterns. La referència erudita posaria pell de gallina a l’observador més escèptic. La veritat és que, en definitiva, “pa i toros” ja gairebé no significa res, en termes estadístics: “pa i futbol”, “pa i corin-tellado”, “pa i televisió” o “pa i sis-cents” en constitueixen equivalents més estesos. Però en l’àmbit anular de la plaça, amb la multitud apinyada i tensa, i anunciat el combat a mort d’un home amb una bèstia brava, la imatge romana del “circ” es feia més immediata. Els compassos del pas-doble hi afegien un aire i un color angoixosament indígenes. En un instant d’ironia, vaig pensar que, en sortir de la cursa, un amic qualsevol vindria a comunicar-me la dimissió de don Eduardo Dato o l’assassinat del senyor Canalejas. Sospito que la majoria dels “aficionats” trobarien molt natural la notícia. Els altres -els del futbol, la tele i el sis-cents-, mutatis mutandis, també.

El xim-xim acompanyà la desfilada de la comitiva: alguacilillos, monosabios, diestros, banderilleros, peons, picadors i tota la resta. La indumentària de les cuadrillas i els seus comparses són, en el fons, un compendi de la història d’Espanya: uns vestits evoquen els Àustries, d’altres evoquen els Borbons. Els tres maestros que protagonitzaven el cartell, uns xicots prims i d’aspecte al·lucinat, se senyaren en emprendre la marxa. La cosa no era pera a menys. Aviat s’enfrontarien amb els seus toros: amb la mort possible, atzarosa i traïdora. En bona lògica, haurien de sortir a l’arena amb el últims sagraments pietosament rebuts. Als maestros seguien els ajudants, i el contrast no deixava de tenir la seva gràcia. Eren ja homes fets, més aviat grassos, rosats de cutis, i amb una cara d’espant preventiu que testificava la seva veterania en les places: l seu costat, els torerets es veien joves, esvelts, lívids i amb faccions abstretes. Els picadors, sobretot, em van sorprendre per la seva corpulència escassament heroica: feixucs, culons, d’un goya caricaturesc. El diestro de pocs anys és qui guanya els duros, segons diuen, perquè exposa la seva vida davant el toro; els altres van a jornal, i per bé que el seu risc és menor, també en corren. Corren el risc, i corren tout curt: cal veure l’agilitat de cames que revelen aquests banderilleros rodanxons i provectes... D’altra banda, l’aspecte de “pares de família” que ofereixen aquests senyors no em va produir una impressió massa patètica...

En última instància , l ’”encís” de la festa taurina consisteix, tant o més que en l’habilitat de “jugar” amb el toro, en el perill assumit assumit per aquells qui s’encaren amb el toro. I aquest “perill” suscita en l’espectador un ai! Continuat i afectuós. Les Associacions Protectores ‘Animals i de Plantes sospiren pel “perill” a què el toro hi queda subjecte. Un perill “mortal” de necessitat, segons el reglament. L’argument de les Protectores manca de ganxo. Si en comptes d’un toro, la víctima fos una cadernera, un pollet o un cadell qualsevol, la “lidia” resultaria inconsolablement escandalosa. Però el brau és un animal enèrgic, voluminós i ben plantat: no desperta tendresa, així, d’entrada. El torero tampoc. El torero no entendreix el públic, o només l’entendreix després d’una cornada profunda. El torero adolescent i gràcil fa pena: pot morir en escena, i el fet suggereix una punta d’elegia. Els banderilleros i els picadors relativament ancians no commouen; un sospita que els seus fills estan ja “fora de perill”, adults, casats, buròcrates i beneficiaris de la Seguretat Social... Ben mirat, ni el torero ni el toro no són l’aspecte fonamentalment “apassionant” de la cursa. “Apassionen”, sí; però no del tot. Allò que el públic hi “viu” i “gaudeix” és la seva parcialitat per tal o tal torero...

S’és del Barcelona o de l’Espanyol, del València o del Levante. S’”és”: amb una rendició incondicional. En els toros, el veí que compra una entrada i vocifera durant l’exhibició “és” e tal o tal altre matador. Espera que el seu ídol faci una bona faena, i s’irrita si aquesta bona faena la realitza un altre. “Mentirós!”, cridava l’ocupant de la localitat contigua a la meva, quan el torero que brodava la seva suerte no era sant de la seva devoció. Ni més ni menys: “Mentider!” Aquella “verònica” perfecta, aquell “natural”, l’estocada calculada i exacta semblaven una falsedat premeditada i capciosa, als ulls del partidari d’un altre torero. I quan el torero admirat entrava n lliça, el gest més inepte era aplaudit amb entusiasme, o disculpat a costes del toro. Quan el diestro falla, la culpa és del toro, que és un mal toro... Etcètera, etcètera... I jo, instal·lat en la meva localitat d’ombra -¿com oblidar la romança d’Españita, en La patria chica dels germans Quintero?-, em sentia inquiet, excessivament irònic, descoratjat... La funció no fou massa brillant. Els maestros fracassaren en la seva lluita amb el toro, i els toros foren mediocres. Els meus amfitrions estaven confusos, i la gent sortia de la plaça amb senyals de tristesa en el rostre... Vaig comprar un diari de la tarda, i m’estranyà que en els titulars parlés del Vietnam i de l’or de Mr. Johnson: Dato i Canalejas hi eren més “adequats”. Els clients del futbol, de la televisió i del sis-cents estarien, justament, en el mateix cas...

Publicat a “El Correo Catalán” el 9-4-68

Tret d’OBRES COMPLETES III, Ed. 62, Barcelona, 1971, pgs. 329-333

JOAN FUSTER: PROS I CONTRES DE LES FALLES

La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable propensió a prendre partits extrems quan se li n’ofereix la menor oportunitat. I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es pot organitzar l’antagonisme és mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès les falles: els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no discutir, polemitzar, sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy que revele, sobre l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat sobre «totes» les falles, sobre les falles com a fenomen ciutadà. No diré que existesquen dues banderies —naturalment, una a favor i l’altra en contra, inconciliables— multitudinàries, com algunes pomposes capitals les tenen amb dos equips de futbol rivals, o com més d’un dels nostres pobles les tenen a propòsit de les seues bandes de música. Però les banderies en qüestió hi són, vehements i tossudes, per al que vostès vulguen manar.

El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui estan a favor. Perfectament lògic. Al cap i a la fi, són moltes les falles que es construeixen cada any, i per tant també han de ser molts el ciutadans que, per estar ficats en la cosa —en tal cosa—, militen del costat de les simpaties de la típica festa. Aquests senyors no es limiten a proclamar la bondat de les falles, argüint el que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici, com a hobby o com a espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi és que les falles constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són, diuen, el gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè, ja se sap, la nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei que qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià» amb «faller». Reconeguem, de passada, que si això no és així, estem en camí que ho siga, amb tot el risc pejoratiu que suposa.

De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos. Les raons per les quals miren amb indignat recel les falles no són massa clares. En ocasions els mou un —fins a cert punt justificat— temor als excessos de la grolleria col·lectiva (de la qual, en realitat, les falles no són causa ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua actitud una queixa d’índole cultural: ells, els detractors, contemplen, desesperats, com, per al solaç precipitat d’uns pocs dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»— una respectabilíssima quantitat de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és evident que les empreses més serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria absolutament sòrdida. Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres, quantes beques, quants quartets en la major, podrien pagar-se amb aqueixos diners! D’aquesta manera, es reivindica l’art «bo» enfront de l’art «faller». Convinguem que tal actitud no deu resultar molt còmoda: els qui l’adopten, es veuen obligats a compaginar gestos tan contradictoris com l’esquinçament de vestidures i el desdeny olímpic.

Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té encara poca tradició. Fa sols vint anys, les falles encara conservaven alguns trets del seu modest caràcter original: hi perdurava, més que ara, el batec directe dels nostres barris vells, i no s’havien desbordat sobre camps i ambicions que els són totalment aliens. Però les falles han prosperat, han crescut, potser fins al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera és el que ha trasbalsat els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han enlluernat davant el volum i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten d’enorgullir-se’n, com de qualsevol altre timbre de glòria insigne de la ciutat. Els altres, en gest recíproc, s’irriten, i, de creure’ls, les «comissions» s’haurien de convertir en sàvies i barbudes Juntes Veïnals per al Foment de la Poesia i les Belles Arts. I un, modestament, pensa que ni tant ni tan poc.

L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader escàndol farisaic. Per què horroritzar-se que la ciutat faça cremar, en la nit de Sant Josep, uns quants milions de pessetes, després de dissipar-ne alguns més en pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics? També aquestes cendres tenen la seua significació amagada. Es conta que, en alguns països, els colliters de vi acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels seus sucs. Es tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella li ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar la dilapidació fallera és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant dels nostres conciutadans. Perquè, en el pressupost de tota república ben organitzada, cal que existesca l’apartat lúdic i l’apartat cultural. Hem de reconèixer que els valencians som mesquins per a aquest darrer. Ara: allò que resulta inadmissible és de pretendre suplir aquesta deficiència a base de la consignació per al joc.

Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de sobres. Que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Calfaire la part du feu, que diuen els francesos: donar al foc allò que és del foc. Però també importa —importa tant com les altres coses— donar a la resta allò que li pertoca. Hi ha unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la improvisació, el sarcasme hàbil, la brillantor momentània, la mateixa disposició a «cremar». Tanmateix, existeix igualment el perill que aquestes virtuts, en desplaçar-se fora de l’àmbit faller, es transformen en vicis, i en vicis capitals. En altres, en la majoria de les esferes ciutadanes, són les virtuts contràries —la preparació afanyosa, la seriositat, la discreció metòdica, la continuïtat— les que convenen i fructifiquen. Tinguem-ho en compte, i no ens despistem. Les falles són un parèntesi, i un parèntesi excepcional. No tot són flors i violes.                                                                                                                                             

Combustible per a falles , Edit. Garbí, 1967. Reeditat per Editorial Bromera el 1992

JOAN FUSTER: PLAGI

 

Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.» Trobo aquestes paraules en un vell paper de Josep Pla (Revista de Catalunya, IV (1927), 570). Pla, segons la fama, ha estat sempre un gran defensor del plagi, i fins i tot –si hem de creure alguns dels seus crítics i determinades semiconfessions d’ell mateix– un gran practicant del plagi. No n’hi ha per tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió «originalista» que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època. De tota manera, frases com les citades exposen idees molt assenyades sobre el problema. Idees que, no cal dir-ho, han escandalitzat discretament aquelles honorables persones que s’inscriuen en el ram de la ploma amb il·lusions sacerdotals. És ben comprensible que l’escriptor empordanès reaccioni així davant la qüestió del plagi: en la seva concepció de la literatura, exempta de manies transcendents, l’escrúpol de copiar no passa de ser una histèrica «collonada». Dues raons, potser, constitueixen el fons de la justificació que Pla dóna al plagi: una, històrica –«els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva»–; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que «entre tots ho fem tot». D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…

Tanmateix, el text reportat al principi d’aquesta nota té un dring insinuant, que hauríem de prendre en compte. El plagiari, diu Pla, és un escriptor que «trenca les lleis de la cavalleria comercial». ¿No serà això, en realitat, una de les causes més vives de la repugnància al plagi que predomina en les literatures modernes? No l’única, evidentment. Factors i circumstàncies intrínsecs a l’evolució cultural contemporània vindrien a coincidir-hi. L’accentuació progressiva de l’individualisme, que Europa contempla a partir del Renaixement, ha afectat profundament la moral professional de l’home de lletres. Sempre, sens dubte, l’obra literària ha estat o ha tendit a ser «creació personal», treball irreductiblement expressiu de l’home que el fa. Però també no sempre això s’ha manifestat o ha tendit a manifestar-se de la mateixa manera ni amb idèntica intensitat. L’ofici d’escriure ha tingut, al llarg de la història, molt diverses i divergents implicacions socials, i resulta d’un anacronisme notori suposar que l’actitud «literària» d’Horaci era igual a la d’un Víctor Hugo, la d’un Kafka similar a la d’un goliard o un trobador, la d’un piadós hagiògraf medieval comparable a la d’un Rimbaud. En contrast amb els hàbits intel·lectuals de l’Edat Mitjana, el Renaixement –parlo en general, és clar– introdueix un sentit nou de valoració de la personalitat, que s’aguditza en el cas de l’escriptor laic. El poeta, el narrador, el filòsof, ja no es limiten a fer «una» obra –que sovint podia circular com anònima, vàlida per ella mateixa–, sinó que aspiren a fer la «seva» obra: una obra que porti l’empremta singularíssima del seu autor, inconfusible amb qualsevol obra de qualsevol altre autor. L’aspiració a l’«originalitat» s’accentuarà amb el temps: el Romanticisme subjectivista, primer, l’etapa fin-de-siècle, després, l’eufòria anàrquica dels «ismes», finalment, marquen successives embranzides en aquella direcció. El procés de l’individualisme en el camp de la cultura ha de relacionar-se necessàriament amb un procés paral·lel que es consuma en l’ordre de les realitats econòmiques –socioeconòmiques– del nostre món. La trajectòria seguida per la burgesia en els darrers sis-cents anys prou que ho il·lustra. L’individualisme econòmic, que constitueix la força renovadora d’aquesta classe en el seu període ascendent, havia de traduir-se en un «altre» individualisme, artístic, literari, filosòfic, i així fou. En una primera etapa, des d’Erasme a Voltaire, des de Montaigne o Descartes a Diderot, la ideologia burgesa mena un generós combat alliberador, preparatori del 1789. Del Romanticisme fins avui, en el món occidental, les arts, les lletres i el pensament han continuat reflectint els avatars –crisis i contradiccions– que la classe dirigent imposa al conjunt de cos social. L’intel·lectual, submís o rebel, tant hi fa, queda atrapat en l’engranatge del sistema. L’«originalitat», la pruïja d’«originalitat», podria ser analitzada sota aquesta llum. Però Josep Pla apuntava a una altra motivació, parcialment lligada a això que vinc dient, i ja restringida al mecanisme propi de la labor literària en un veritable context mercantil.

Perquè, també a partir del Renaixement, la professió de l’escriptor comença a «aburgesar-se». La invenció de la impremta i l’eixamplament de les minories lectores alteren l’estatut del literat. L’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé à la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat. Durant molt de temps, podríem dir que fins als nostres dies, aquestes formes de «manutenció» de l’intel·lectual perduren encara amb una certa vigència: les famílies benestants segueixen nodrint els seus rebrots lletraferits; el mecenatge adopta asèptics procediments de beques, subvencions, borses d’estudi o de viatge, premis; l’adscripció al clericat és substituïda per la càtedra, el periodisme, la feina editorial; i els bohemis, sacrificats o divertits, no han desaparegut del mapa. Ara: a pesar d’això, l’escriptor «modern» –i més com més avança el temps– depèn del públic. Depèn d’un públic extens i difús, que té accés a la seva obra per mediació de la compra i de la lectura. I els seus ingressos –part dels seus ingressos, en tot cas– i el seu prestigi, li provenen de la venda i de la propagació dels seus llibres. Hi ha un «mercat» de la literatura, el qual, ni pel seu volum ni per la seva complexió, no admet de ser equiparat amb cap situació històrico-cultural anterior. El literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una «clientela». I se li encomana l’ètica burgesa del mercat. El plagi, aleshores, es presenta com un truc innoble. En primer lloc, conculca aquelles «lleis» de què parlava Pla, reguladores del «joc net» i dins les quals els escriptors haurien de disputar-se l’admiració i els diners dels «clients». De més a més, el plagiari ofereix una mercaderia sofisticada. El comprador adquireix tal llibre perquè és de tal autor: hom el defraudaria, si el llibre fos «copiat» d’altri. I el plagi, sobretot, és un «robatori»: el plagiari s’apropia indecorosament dels béns intel·lectuals del proïsme.

La idea plagi-robatori, més que res, impressiona la bona fe dels indoctes i dels ingenus. Faré observar, de seguida, que el fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s’arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendhal o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres. El ressentiment dels rivals del poeta romà trobava una agradable oportunitat d’esplaiar-se en la caça dels furta vergiliana; el ressentiment dels pigmeus de la ploma actuals busca sortida, de vegades, en operacions d’aquesta mena. Però això mateix hauria de posar-nos en guàrdia respecte al fons del problema. La tèrbola alegria que acompanya la denúncia d’un plagi ja desqualifica moralment el gest. I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal –i tants més!– han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys «pecaminós» del que ens imaginem? Algú –un plagiari, sens dubte– ha dit que el plagi és un «robatori» que s’excusa amb l’«assassinat»: quan el «lladre» supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada. Shakespeare, plagiari, no minva en la nostra admiració: aquells qui ell va plagiar resten oblidats, i potser només els recordem justament perquè Shakespeare els va fer l’honor de plagiar-los. De fet, ens empassem molts plagis sense adonar-nos-en. I no ens en podem pas queixar, si hem de ser francs.

No obstant això, cal remarcar que, en algunes èpoques, el plagi era un costum intel·lectual admès i consagrat. Cada escriptor prenia d’un altre allò que millor li semblava, sovint literalment en llargs passatges, i ho encastava en la seva pròpia obra, amb la major naturalitat i, és clar, sense citar-ne la procedència. Els historiadors de la literatura, que detecten aquests «lladronicis», solen qualificar-los púdicament de «manlleus». Els especialistes en papers medievals hi troben matèria abundant per a investigacions de policia literària. El plagi, doncs, ha gaudit, si no de l’assentiment general, sí de la impunitat més respectable, en el passat. Per què? Podríem creure que llavors – l’Edat Mitjana, per exemple– l’escriptor jugava amb avantatge: culte dins una societat que no ho era tant, tenia al seu abast uns textos que desconeixien els seus lectors, de manera que pràcticament podia donar garsa per perdiu i fer passar per seves unes pàgines que els altres ignoraven que fossin d’altri. És ben possible que aquest factor contribuís a l’exercici del plagi: potser sí. Però l’escriptor plagiari no podia evitar que algun col·lega seu, tan versat com ell en textos aliens, constatés la còpia flagrant. I si el plagiari s’exposava a aquest risc és perquè no hi veia cap conseqüència vergonyosa. Sembla, doncs, que més aviat hauríem d’atribuir la indiferència pel plagi a uns altres motius. L’escriptor medieval treballava mogut per la vanitat o per un desig d’eficàcia social: feia versos o componia llibres per guanyar-se una petita gloriola o per defensar i escampar una doctrina. El fi de la seva obra no era –com vol de la seva l’escriptor d’avui– «expressar-se» ell mateix: era crear-la de tal forma que fos «admirable» o «convincent» per al públic a què la destinava. És indiscutible que, proposant-se això, el fet de plagiar l’obra d’altri mancava d’importància, i fins i tot, de vegades, semblava aconsellable o necessari. Ningú no considerava que les idees i les paraules que les formulaven fossin «propietat» de l’escriptor que les havia inventades. Si aquest ho havia fet «bé», no valia la pena d’esmenar-li la plana: bastava reproduir-lo al peu de la lletra. «Je prens mon bien où je le trouve», deia encara Rabelais. I els lectors ho acceptaven.

La moderna preocupació per l’«originalitat» vindria a disculpar paradoxalment el plagi, vista des d’un cert angle. Pla creu que l’«originalitat» és «merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani». Potser ni pedanteria ni desordre: però sí una tortura inútil. La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. No s’enganyava el tètric i avorrit Eclesiasta. Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»? L’experiència personal de cada escriptor demostra que, fins i tot quan més segur es creu d’haver arribat a una realització estètica o teòrica pels seus sols mitjans, Adam posant nom a les coses, Colom descobrint continents incògnits, sempre està en el perill de trobar-se amb algú que se li ha avançat en això mateix. No és insòlit que un poeta adverteixi un dia, en la lectura d’un poeta anterior, imatges, frases, versos sencers, que ell havia escrit, rigorós ignorant del precedent. No hi ha hagut plagi: hi ha hagut una simple coincidència. Aquestes coincidències –ben freqüents, molt més freqüents en el camp de les idees– solen ser descoratjadores per a aquell qui les «sofreix»: un es pensava ser «original», i resulta que podria ser titllat de «plagiari», tot i que el plagi era impossible. No hi ha cap escriptor, per «original» que sigui, al qual no se li puguin endossar «precursors». Aquest és un fet inevitable i fatal. I això hauria d’induir-nos a ser més indulgents amb el plagi deliberat.

Objectivament, no ens faltarien arguments per defensar, no ja la licitud, sinó també la utilitat del plagi. Un d’ells, el més seriós, fóra el que argüeix el propi Pla: l’antiprimarisme. Cal fer allò que fa «tot home culte en trobar-se amb una ploma en la mà»: «continuar», «prosseguir», «deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social». L’escriptor abandona qualsevol ambició versàtil i infantil d’«inventar la pólvora». Un treballador més en la tradició de treballadors que fa créixer un tema dins una literatura, ell assumeix el llegat dels qui l’han antecedit i, amb una modèstia alegre i innocent, es limita a afegir-hi allò que bonament pot: la seva aportació de novetat. Mínima o grossa, aquesta ofrena se sedimenta sobre els guanys i les aportacions anteriors. El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra. Si tot ha estat ben fet, honestament fet, no hi haurà res a dir. Perquè l’acumulació cultural, en si, és indefectiblement un esforç de depuració, de suma, de rectificacions successives. Segons Pla, el «primarisme» dels «originals» aboca sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal «continuar»: només la «continuïtat» és profitosa…

I, posats a parlar per parlar, encara seria factible una altra irònica propugnació del plagi. Hi ha molta gent que escriu. El públic consumeix molta «literatura», i cada dia ha d’haver-hi més proveïdors de substància llegible. Obsessionats per l’«originalitat», la majoria dels escriptors malden per donar a la seva clientela papers dolorosíssimament segregats des de la seva «personalitat». En bloc, aquesta producció és una pura bestiesa. Des d’un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals. Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes d’ineptituds imprevistes. André Gide, que no era inclinat als optimismes idiotes, ho puntualitzà: «Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir.» La tediosa displicència de l’Eclesiasta –nihil novum sub sole– hi queda redimida. Cal tornar-ho a dir tot, perquè «ningú no escolta». Els «originals» de totes passades, il·lusos, no seran sinó una anècdota contraproduent. Més val un «plagiari» positiu que no un «original» superflu. Un dels secrets de la didàctica és la repetició, i si atribuïm a la literatura una funció activadora i responsable, no desdenyarem aquest recurs.

La contrapartida és imaginable. Per a plagiar, per a plagiar «bé», cal molt de talent. Potser per això, tant com per qualsevol altra raó, no es produeix avui el plagi a gran escala. Plagiar, a aquestes altures, és una operació aproximadament tan difícil com inventar –inventar «bé»– pel propi compte. Es necessita un tacte especial per a saber escollir un passatge digne de ser plagiat. No tothom el té. El «bon plagi» només es justifica per la seva utilitat. Convé «repetir», és clar: però segons què. Sempre he pensat que el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que sigui una redundància. Matiso ara: el pitjor del plagi és que sigui o pugui ser una redundància sense valor. De més a més, la «repetició» no serà mai «escoltada» si es redueix a pura i taxativa «repetició». Una «repetició» és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i fragant. El plagiari ha de «dissimular» que plagia, posat que vulgui ser acceptat pels seus lectors. No hi ha cap «plagiari» decidit que confessi els seus plagis. Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts. El plagiari defuig la menció dels seus materials bàsics; però, com que vol fer-los passar per seus, ha d’assimilar-se’ls i d’augmentar-los, a fi que la «repetició» tingui un atractiu particular. I en aquest punt –crec jo–, «plagi» i «originalitat» es reuneixen i s’acorden. L’important dels «plagis» de Stendhal és que els llocs plagiats semblen ser un Stendhal autèntic. Des del moment que Stendhal aconsegueix que la «confusió» s’acompleixi, el «plagi» queda cohonestat. Cal el geni d’un Stendhal, la intel·ligència d’un Stendhal, perquè això sigui factible. No, no és senzill de «plagiar»…

Diccionari per a ociosos (1964)