(...)
Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de
carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants,
un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-se de llarg amb tota
tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem
igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos. De vegades,
tanmateix, ens cauen visitants estranys: Don Miguel de Unamuno vingué més d’una
vegada a incordiar els indígenes; Ilya Ehremburg recalà per ací en certa
ocasió, i jo mateix em vaig trobar un dia pel carrer amb Josep Pla, que venia
del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a
Palafrugell. (...)
Als
mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una
senda a l’Oest, marjal a través, que mena a l Muntanyeta dels Sants. La
Muntanyeta no és sinó un cimadal
insignificant, adornat amb mitja dotzena d’olivers i un ermitori per als sants
Abdó i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es
pot contemplar la més gran i més profitosa superfície d’arrossars del País
Valencià. (...)
Si és per
primavera avançada el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta
llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima
dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes
disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les
plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de
l’estiu, i un olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire
càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda
en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de
variacions sobre el mateix paisatge.
