Fa unes setmanes, m’invitaren a presenciar una cursa de braus, i vaig acceptar. Era la tercera o la quarta vegada que, en la meva vida, assistia a l’espectacle taurí. Confesso que vaig acudir a la plaça amb poquíssima curiositat. No sóc dels que, “per principi” estic en contra del toreig, però tampoc no he sabut interessar-me mai ien aquesta singular activitat circenca. Ni en aquesta ni en altres, com ara el futbol o la boxa. De fet, l’únic circ que ha arribat a entretenir-me -en la meva infància, d’altra banda- és el circ pur, d’acròbates, domadors i pallassos. Tanmateix, suposava que valdria la pena de renovar-ne l’experiència, i allà vaig anar, a encaixar-me entre la multitud que ocupava les graderies, a l’ombra, en una tarda de primavera encara fresca. Potser no hauria hagut de fer-ho. Als pocs minuts de veure’m aparedat d’”afició” efusiva i discutidora, em vaig adonar que aquell no era el meu lloc. Als toros, com al futbol o a la boxa, s’hi ha d’anar amb un “ànim” especial: amb “passió”, o -si més no- amb una certa “predisposició a l’apassionament”. Si això falla, si hi anem “desanimats”, tot el que s’esdevindrà a l’arena, en el camp o en el ring resultarà literalment incomprensible. Potser aquí resideix la diferència essencial amb el circ dels trapezistes, les feres i els clowns: el circ, circ no demana al seu públic que s’”apassioni”... Sens dubte, no era jo l’únic espectador que es disposava a veure la cursa amb una absoluta fredor, ni de bon tros. De tota manera, hi predominava el material humà excitat o excitable, al llarg i a l’ample -al rodó- de la graonada.
La cerimònia començà als sons d’un pas-doble conegut, en la versió aproximativa d’una xaranga. Per descomptat. Era el de “Pan y toros”. El xim-xim alegre flotà sobre el redol, per uns minuts, com un himne innocent i obvi. Ningú no en feia cas, però semblava insubstituïble. Que és el que passa amb les coses “habituals... “Pan y toros”, Déu meu! “Panem et circenses” en traducció sarsuelera i entranyadament celtibèrica. El vell programa de la Roma oligàrquica i malfardada hi ressuscitava intacte, en plena vigència, a través dels instruments de percussió i de vent d’una dotzena de músics subalterns. La referència erudita posaria pell de gallina a l’observador més escèptic. La veritat és que, en definitiva, “pa i toros” ja gairebé no significa res, en termes estadístics: “pa i futbol”, “pa i corin-tellado”, “pa i televisió” o “pa i sis-cents” en constitueixen equivalents més estesos. Però en l’àmbit anular de la plaça, amb la multitud apinyada i tensa, i anunciat el combat a mort d’un home amb una bèstia brava, la imatge romana del “circ” es feia més immediata. Els compassos del pas-doble hi afegien un aire i un color angoixosament indígenes. En un instant d’ironia, vaig pensar que, en sortir de la cursa, un amic qualsevol vindria a comunicar-me la dimissió de don Eduardo Dato o l’assassinat del senyor Canalejas. Sospito que la majoria dels “aficionats” trobarien molt natural la notícia. Els altres -els del futbol, la tele i el sis-cents-, mutatis mutandis, també.
El xim-xim acompanyà la desfilada de la comitiva: alguacilillos, monosabios, diestros, banderilleros, peons, picadors i tota la resta. La indumentària de les cuadrillas i els seus comparses són, en el fons, un compendi de la història d’Espanya: uns vestits evoquen els Àustries, d’altres evoquen els Borbons. Els tres maestros que protagonitzaven el cartell, uns xicots prims i d’aspecte al·lucinat, se senyaren en emprendre la marxa. La cosa no era pera a menys. Aviat s’enfrontarien amb els seus toros: amb la mort possible, atzarosa i traïdora. En bona lògica, haurien de sortir a l’arena amb el últims sagraments pietosament rebuts. Als maestros seguien els ajudants, i el contrast no deixava de tenir la seva gràcia. Eren ja homes fets, més aviat grassos, rosats de cutis, i amb una cara d’espant preventiu que testificava la seva veterania en les places: l seu costat, els torerets es veien joves, esvelts, lívids i amb faccions abstretes. Els picadors, sobretot, em van sorprendre per la seva corpulència escassament heroica: feixucs, culons, d’un goya caricaturesc. El diestro de pocs anys és qui guanya els duros, segons diuen, perquè exposa la seva vida davant el toro; els altres van a jornal, i per bé que el seu risc és menor, també en corren. Corren el risc, i corren tout curt: cal veure l’agilitat de cames que revelen aquests banderilleros rodanxons i provectes... D’altra banda, l’aspecte de “pares de família” que ofereixen aquests senyors no em va produir una impressió massa patètica...
En
última instància , l ’”encís” de la festa taurina consisteix, tant o més que en
l’habilitat de “jugar” amb el toro, en el perill assumit assumit per aquells
qui s’encaren amb el toro. I aquest “perill” suscita en l’espectador un ai!
Continuat i afectuós. Les Associacions Protectores ‘Animals i de Plantes
sospiren pel “perill” a què el toro hi queda subjecte. Un perill “mortal” de
necessitat, segons el reglament. L’argument de les Protectores manca de ganxo.
Si en comptes d’un toro, la víctima fos una cadernera, un pollet o un cadell
qualsevol, la “lidia” resultaria inconsolablement escandalosa. Però el
brau és un animal enèrgic, voluminós i ben plantat: no desperta tendresa, així,
d’entrada. El torero tampoc. El torero no entendreix el públic, o només
l’entendreix després d’una cornada profunda. El torero adolescent i gràcil fa
pena: pot morir en escena, i el fet suggereix una punta d’elegia. Els banderilleros
i els picadors relativament ancians no commouen; un sospita que els seus fills
estan ja “fora de perill”, adults, casats, buròcrates i beneficiaris de la Seguretat
Social... Ben mirat, ni el torero ni el toro no són l’aspecte fonamentalment
“apassionant” de la cursa. “Apassionen”, sí; però no del tot. Allò que el
públic hi “viu” i “gaudeix” és la seva parcialitat per tal o tal torero...
S’és
del Barcelona o de l’Espanyol, del València o del Levante. S’”és”: amb una
rendició incondicional. En els toros, el veí que compra una entrada i vocifera
durant l’exhibició “és” e tal o tal altre matador. Espera que el seu
ídol faci una bona faena, i s’irrita si aquesta bona faena la realitza
un altre. “Mentirós!”, cridava l’ocupant de la localitat contigua a la
meva, quan el torero que brodava la seva suerte no era sant de la seva
devoció. Ni més ni menys: “Mentider!” Aquella “verònica” perfecta, aquell
“natural”, l’estocada calculada i exacta semblaven una falsedat premeditada i
capciosa, als ulls del partidari d’un altre torero. I quan el torero admirat
entrava n lliça, el gest més inepte era aplaudit amb entusiasme, o disculpat a
costes del toro. Quan el diestro falla, la culpa és del toro, que és un
mal toro... Etcètera, etcètera... I jo, instal·lat en la meva localitat d’ombra
-¿com oblidar la romança d’Españita, en La patria chica dels germans
Quintero?-, em sentia inquiet, excessivament irònic, descoratjat... La funció
no fou massa brillant. Els maestros fracassaren en la seva lluita amb el
toro, i els toros foren mediocres. Els meus amfitrions estaven confusos, i la
gent sortia de la plaça amb senyals de tristesa en el rostre... Vaig comprar un
diari de la tarda, i m’estranyà que en els titulars parlés del Vietnam i de
l’or de Mr. Johnson: Dato i Canalejas hi eren més “adequats”. Els clients del
futbol, de la televisió i del sis-cents estarien, justament, en el mateix
cas...
Publicat a “El Correo Catalán” el 9-4-68
Tret d’OBRES COMPLETES III, Ed. 62,
Barcelona, 1971, pgs. 329-333
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada