La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable
propensió a prendre partits extrems quan se li n’ofereix la menor oportunitat.
I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es pot organitzar l’antagonisme és
mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès les falles: els
valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla
ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que
encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no
discutir, polemitzar, sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy
que revele, sobre l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat
sobre «totes» les falles, sobre les falles com a fenomen ciutadà. No diré que
existesquen dues banderies —naturalment, una a favor i l’altra en contra,
inconciliables— multitudinàries, com algunes pomposes capitals les tenen amb
dos equips de futbol rivals, o com més d’un dels nostres pobles les tenen a
propòsit de les seues bandes de música. Però les banderies en qüestió hi són,
vehements i tossudes, per al que vostès vulguen manar.
El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui
estan a favor. Perfectament lògic. Al cap i a la fi, són moltes les falles que
es construeixen cada any, i per tant també han de ser molts el ciutadans que,
per estar ficats en la cosa —en tal cosa—, militen del costat de les simpaties
de la típica festa. Aquests senyors no es limiten a proclamar la bondat de les falles,
argüint el que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici, com a hobby o com
a espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi és que les
falles constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són,
diuen, el gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè, ja se
sap, la nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei
que qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià»
amb «faller». Reconeguem, de passada, que si això no és així, estem en camí que
ho siga, amb tot el risc pejoratiu que suposa.
De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos.
Les raons per les quals miren amb indignat recel les falles no són massa
clares. En ocasions els mou un —fins a cert punt justificat— temor als excessos
de la grolleria col·lectiva (de la qual, en realitat, les falles no són causa
ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua actitud una queixa d’índole
cultural: ells, els detractors, contemplen, desesperats, com, per al solaç
precipitat d’uns pocs dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»— una
respectabilíssima quantitat de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és
evident que les empreses més serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria
absolutament sòrdida. Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres,
quantes beques, quants quartets en la major, podrien pagar-se amb aqueixos
diners! D’aquesta manera, es reivindica l’art «bo» enfront de l’art «faller».
Convinguem que tal actitud no deu resultar molt còmoda: els qui l’adopten, es
veuen obligats a compaginar gestos tan contradictoris com l’esquinçament de
vestidures i el desdeny olímpic.
Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té
encara poca tradició. Fa sols vint anys, les falles encara conservaven alguns
trets del seu modest caràcter original: hi perdurava, més que ara, el batec
directe dels nostres barris vells, i no s’havien desbordat sobre camps i
ambicions que els són totalment aliens. Però les falles han prosperat, han
crescut, potser fins al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera és el
que ha trasbalsat els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han
enlluernat davant el volum i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten
d’enorgullir-se’n, com de qualsevol altre timbre de glòria insigne de la
ciutat. Els altres, en gest recíproc, s’irriten, i, de creure’ls, les
«comissions» s’haurien de convertir en sàvies i barbudes Juntes Veïnals per al
Foment de la Poesia i les Belles Arts. I un, modestament, pensa que ni tant ni
tan poc.
L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader
escàndol farisaic. Per què horroritzar-se que la ciutat faça cremar, en la nit
de Sant Josep, uns quants milions de pessetes, després de dissipar-ne alguns més
en pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics? També aquestes cendres tenen la
seua significació amagada. Es conta que, en alguns països, els colliters de vi
acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels seus sucs. Es
tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella li
ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als
penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar
la dilapidació fallera és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant
dels nostres conciutadans. Perquè, en el pressupost de tota república ben
organitzada, cal que existesca l’apartat lúdic i l’apartat cultural. Hem de
reconèixer que els valencians som mesquins per a aquest darrer. Ara: allò que
resulta inadmissible és de pretendre suplir aquesta deficiència a base de la
consignació per al joc.
Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de
sobres. Que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles.
L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més
que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Calfaire la part du feu, que
diuen els francesos: donar al foc allò que és del foc. Però també importa
—importa tant com les altres coses— donar a la resta allò que li pertoca. Hi ha
unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la improvisació, el sarcasme
hàbil, la brillantor momentània, la mateixa disposició a «cremar». Tanmateix,
existeix igualment el perill que aquestes virtuts, en desplaçar-se fora de
l’àmbit faller, es transformen en vicis, i en vicis capitals. En altres, en la
majoria de les esferes ciutadanes, són les virtuts contràries —la preparació
afanyosa, la seriositat, la discreció metòdica, la continuïtat— les que
convenen i fructifiquen. Tinguem-ho en compte, i no ens despistem. Les falles
són un parèntesi, i un parèntesi excepcional. No tot són flors i violes.
Combustible per a
falles , Edit. Garbí, 1967. Reeditat per Editorial Bromera el 1992
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada