El maig del 1955 naixia l’Editorial SICANIA, (El nom fa
referència a un hipotètic riu o zona semi fabulosa, que, segons sembla, era
prop de l’Albufera i al voltant dels rius Xúquer i Magre) Va ser promoguda i
dirigida per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, amb l’objectiu d’editar llibres en
valencià en ple franquisme; aquesta finalitat li proporcionà nombrosos
problemes amb la censura. Publicà 52 volums en diverses col·leccions i
finalment desaparegué l’any 1971.
L’any 1962 va publicar l’obra d’Enric Soler i Godes «Els
valencians pintats per ells mateix», amb gravats de l’edició publicada a
València el 1859 de «Los valencianos pintados por si mismos, Obra de Interés y
Lujo Escrita por Distinguidos Escritores». A l’Encetament informa que el llibre
de Soler i Godes no és precisament una traducció d’aquest i el defineix com a
«estudi crític, amé no obstant, de l’obra original el qual títol tradueix».
Ací teniu una breu mostra del seu contingut:
La peixcatera
La peixcatera és un tipus de vora mar, però distint a cada
poble mariner. La nostra peixcatera, que porta l’herència àrab com a bona
valenciana, que parla aquest llenguatge breu i sentenciós d’origen llemosí, és
una «dona d’edat madura o incerta per la seua fesomia coberta d’arrugues, de
mitjana estatura, o més bé alta que baixa, prima com una tonyina i seca en els
seus moviments i paraules; si a d’açò afegim un geni no molt plaent i actiu».
El seu tratge, fora de l’indispensable mantell al cap que és el costum, i els
peus nus, que són el millor senyal, la demés roba va aparellada a les
necessitats i a la netedat de la
interessada.
La vida de la peixcatera és ben atrafegada. S’alça tot l’any
abans d’amanèixer, apanya la casa i almorsa ràpidament una ceba o tomata crua o
algun peix del dia abans amb una pataqueta, i surt cap a la vora de la mar amb
una safata sota l’aixella baix del braç i un pes de molt poca confiança.
Arribada la barca de volantí o palangre -peixca d’hams que
dóna generalment poc peix però gras- totes les peixcateres que tenen dret a ell
s’arroglen agenollades a una que va fent les pesades i repartint-les
equitativament adobant aquesta escena un seguit de paraules molt descarades o
discussions interminables.
Si el que hi ha que repartir-se és una bolitxada, no
acudeixen allí més que les peixcateres pobres, per a emportar-se una safata
d’aladroc o de sardineta coberta amb un drap banyat i anar amb el mocador al
cap agafades les puntes entre les dents pels soleiats i encesos carrers del
Canyamelar i Cabanyal, cridant envers totes les alqueries i ficant-se per totes
les barraques mentre ofereix a crits: Pagell, vol? Molt grossos. Aladroc!
De vegades si en el seu camí no ha pogut vendre tot el que
portava, llavors va al mercadet del mateix Cabanyal i allí, en el seu
lloc crida, regateja i ven, si pot, fins el darrer peix.
A l’estiu, que el negoci va malament, la peixcatera lloga la
seua barraca a quansevol família no molt rica de València que vol seguir la
moda i es fa la il·lusió que estiueja com els rics. Si és a l’hivern i la
peixca abunda perquè és del bou, la nostra peixcatera, ella sola, si té
suficients reserves econòmiques o junt amb altres, «agafa una tartana pel seu
compte, nuga al darrere els cistells del peix amb draps banyats i amb aire
conquistador i el mocador caigut sobre el coll mamprèn apressa el camí de
València» que allí l’espera una parròquia segura i una venda profitosa.
Quan discuteix i regateja amb alguna compradora brama perquè
no tot són ganàncies; hi ha pel camí un entropessó com és la Porta de la Mar on
li regiren fins les butxaques, fent-li pagar lo manco quatre quinzets per
arrova de peix, i després que haja descarregat surtirà el municipal demanant
dèneu diners per a poder vendre en tranquil·litat.
La peixcateria ha segut de sempre un lloc de molta gresca,
ja que la peixcatera té la llengua molt solta; ven a crits i igual li diu una peladilla
a una possible compradora, com un disbarat «generalment acompanyat d’un
moviment d’asseveració particular, que consisteix en colpejar una de les seues
mans oberta amb l’alta tancada». No hi ha dia que no hi haja una baralla o
altra que acaben amb insult i llàgrimes, que han donat lloc a la dita
valenciana que diu: Plora el mateix que una peixcatera.
Si la venda ha segut profitosa, ho celebren abans
d’entornar-se’n al Grau, passant per una orxateria a prendre’s un gotet
d’orxata, una quíquera de xocolate amb una ensaïmada per a sucar. Aquest costum
ha donat origen a un altre refrà: El pesar de la peixcatera: Pastilla,
bollet i got de quinzet.
Després, unes a peu i altres amb tartana se’n tornen parlant
a crits, com de costum al seu Cabanyal o Canyamelar. Així va passant els dies
la peixcatera, sempre pobra i mal abillada, oferint alguna missa o ciri a la
Verge del Rosari per a que salve el seu
marit quan està a la mar, o esperant el dia de la Mare de Déu d’Agost per a
posar-se la mantellina i el tratge nou i estovar-se i lluir una mica encara que
siga un dia a l’any.
El granerer
El granerer és un tipus que als cent anys encara perdura. Ha
canviat molt poc la manera de vestir i el seu ofici no ha avançat res. Usa per
al seu treball els mateixos materials i ferramentes que els seus avantpassats,
puix l’ofici s’hereta i amb ell els costums. L’únic que ha canviat és el preu
de les graneres.
Fon En Cristòfol Pasqual i Genís qui feu la descripció del
granerer; poeta fàcil es llançà a fer-la en vers, i com qui no fa res, va
escriure 250 versos, que en açò de la rima i el ritme, els romàntics del segle
passat no en tenien mai prou.
El granerer era i és un tipus popular per excel·lència. Fill
de granerer, naixia amb l’ofici i amb l’ofici moria. El seu gènere tenia venda
segura i era de fàcil fabricació. Natura li donava amb abundància els
materials: canyes, fulles de margalló, cordell d’espart; i una sola ferramenta, una petita podadora o
ganivet corbat.
No necessitava a casa magatzem, aparadors, ni màquina.
Assegut a terra o en una cadira menuda de corda, les mans llestes per a tallar
la canya i nugar les fulles de margalló, en un esternut feia una granera o una
destaraninyadora.
Torrent és la pàtria del bon xocolate i de les millors
graneres; d’allí en sortien carretades per a tota Espanya i en especial per a
Madrid. La granera és element indispensable per a la llar i per això perdura
l’ofici. De bon matí, el granerer ficava al cabàs els materials necessaris per
a la seua fabricació, i amb mitja dotzena de graneres al muscle, mamprenia
viatge cap a València -passant per Alaquàs i Xirivella o creuant a Patraix i Vistabella-
passada la porta de Quart o la de Sant Vicent, començava el seu matiner i
alegre pregó.
-Granerer! Qui vol graneres!
I si no un carrer, a un altre, sempre hi havia feina. Una
minyona o una ama de casa el cridava des del el balcó i a crits s’arreglava el
tracte; o bé era granera nova, o de dalt estant li amollaven la granera vella
per a que li mudara la palma.
Quan la dona baixava ja estava el granerer ficat a la feina.
Tallava el cordell, llevava les quatre fulles de margalló que quedaven, posava
noves, canviava el cordell i en un bufit granera nova. A cobrar i a seguir la
ruta pels carrers de la ciutat. A mig dia pegava un mos en quansevol taverna,
es feia mig barral de vi, i després d’una cigarreta fumada entre galet i
conversa, per la vesprada acabava de fer la volta que tenia marcada i en
acabant altra vegada, desfent el camí per Quart, per Xirivella o per Mislata
cap a Torrent.
El granerer de llavors era inconfundible; portava un barret
d’ales amples, un pantaló de chin, espardenyes, i les canyes i el cabàs a l’esquena acabaven de
significar-lo.
Pasqual i Genís va descriure-lo així:
El granerer, obscuro y viejo tipo
cuyo origen se pierde en las edades,
jamàs se presentó al daguerrotipo
del pintor de las grandes sociedades.
Y es que el pobre a mi ver no sufrió el hipo
de brillar como artista en las ciudades,
antes humide, listo y consecuente
limpia a todo español desde Torrente.
Quasi que tots els granerers vivien al barri de l‘Ampujarra,
nom que es donava al termini dels sis carrers de Torrent. Pels volts de 1859
encara podien comptar-se vora cinquanta granerers oficials, entre els qui eren
famosos els cognoms d’Alberic, Verdet, Mora i Marsilla. El 6 de gener de 1851
els granerers de Torrent varen crear una Societat de socors per a cas de
malalties.
I per a finar donarem ací el famós conte dels granerers, que
pot no haver passat mai o ésser veritat.
Fa molts anys coincidiren dos granerers camí de València,
cosa prou corrent llavors. A l’entrar a la ciutat, el que anava al davant
començà a cridar:
-Granerer! Graneres a quinzet!
I el de darrer retrucava:
-Granerer! Graneres a tres aguiletes
El pregó es repetí vàries vegades. Al fi s’aturà el de
davant en un carreró desert i quan arribà l’altre li preguntà una mica sorprès:
-Com és possibles que vengues les graneres a tres gallets,
si jo per a vendre-les a quinzet tinc de furtar les canyes i els margallons?
L’altre se’l mirà de cua d’ull i li replicà:
-És que jo ja les furte fetes!
El formatger
Tres fesomies – Ama, la llet! – Formatgets! – Al plat o a
la mà – A la boca de bades – Busca qui t’ha pegat – Dones, brull!
El formatger és dels tipus que als cent anys encara
s’aguanten, perquè a hores d’ara va pels carrers de la ciutat venent mató o
llet quallada en uns petits motlles.
Si abans era vulgar i corrent, si era cosa de tots els dies
oir cridar de quan en quan allò de Formatger! Ara també s’ou el mateix crit,
però no en l’abundància de llavors.
El formatger, segons el poeta que va pintar-lo en la seua
millor època, va dir que tenia tres fesomies, que era un Jano corregit i
augmentat; així és que podia veure-se’l pel carrer al dia amb tres aspectes
distints, que ara anem a explicar:
Primer aspecte
El formatger valencià a l’alba ja estava fora del llit i i fora de la
llar; com vivia pels voltants de la ciutat a casa tenia un espaiós corral on
guardava el ramat de cabres. Agafava la vara i les mesures i ja el teníem fent
el repàs al matí pels carrers. Ací munyia mig litre, allí un quart i sempre
portant al davant les mansoies cabres, alguna d’elles amb la campaneta penjada
al coll que avisava del seu pas.
Era aquesta l’hora del veritable negoci; tenia una parròquia
feta però havia també la compradora ocasional. El formatger era llavors un
venedor de llet; mentre munyia de genolls a terra tenia una amical conversa amb
la compradora. Plena la mesura a vessar de blanca i escumosa llet l’abocava al
pitxer que li allargava la criada, i de vegades seguia munyint i mesurant per a
la matinera parròquia que feia rotgle i conversa al seu voltant.
Després, a cobrar i a seguir el camí de tots el dies, i feta
la volta cap a casa on acabava de munyir i amb la llet sobrant feia el mató o
quallada i el brull que eren les seues matèries de negoci.
Segon aspecte
A migdia el formatger ja tornava a ésser al carrer, però una
mica més habillat: portava una jaqueta i un gorro blanc; enganxada pel braç
dret i aguantada per una corretja que li creuava el pit pel muscle esquerre
portava un cistell pla que prèviament havia omplit de motlles dels que
vulgarment encara ara es diuen formatgets; però que és llet quallada; també del
muscle esquerre o de la mà duia penjant una bossa de malla per a posar els
motlles buits.
Aquest si que era el veritable formatget. Venia la mateixa
mercaderia del matí però amb una altra forma. Ara si que cridava allò de:
Formatgets! Matoooons!
Amb aquest aspecte era més simpàtic, més viu; caminava més
apressa i sols s’aturava per a llançar el seu crit. La seua parròquia era la
gent menuda, però de vegades sortia una criada amb un plat o una safata;
llavors el formatger s’acostava cap a la mossa, es passava la cistella de braç
i amb dos dits agafava un motlle i amb una ràpida sacsada de mà deixava caure
sobre el plat els formatgets demanats.
Si el comprador era un xiquet, aquest allargava la mà plana i
al damunt d’ella li deixava el blanc mató que d’una xuclada s’engolia el menut.
També era cosa corrent llavors, que al davant del formatger es plantàs un
monyicot amb la boca oberta. El nostre home en aquest cas ja sabia el que tenia
de fer, agafava un motlle i li llançava el contingut a la boca; si encertava,
el formatge era debades, però si anava al nas, a un ull o qualsevol part de la
cara, aquests eren a doble preu si el menut no arrencava a córrer amb la cara
xorrosa de quallada.
Tercer aspecte
Cap a les dos de la
vesprada el formatger tornava a casa, allí deixava el cistell amb la
mercaderia sobrant i la bossa dels motlles; dinava tranquil·lament i a mitja
vesprada, agafava una font de Manises o d’Alcora, l’encaramullava de brull, li
clavava al centre un ganivet i al carrer altra vegada per a cridar de quan en
quan:
Dones, brull!
I així fins que es feia de nit.
Els temps moderns han arraconat el lleter, però l’home que
ven formatgets encara va pels carrers, i al mercat, a les parades de formatge
es pot vore el plat o la safata de l’acarrossat brull.
