dissabte, 20 de gener del 2024

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: DE «EL GRAN FOC DELS GARBONS» (1958 - 1967)

 

                                                                   

                                                                                                    103

                                                                    Em posareu entre les mans la creu

                                                                    o aquell rosari humil, suat, gastat,

                                                                    d’aquelles hores de tristesa i por,

                                                                    i ja ninguna amenitat. Després

 

                                                                    tancareu el taüt. No vull que em vegen.

                                                                    A l’hora justa vull que a Burjassot,

                                                                    a la parròquia on em batejaren,

                                                                    toquen a mort. M’agradaria, encara,

 

                                                                    que alguna dona del meu poble isqués

                                                                    al carrer inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»

                                                                    i que li donen una breu notícia:

 

                                                                    «És el fill del forner, que feia versos.»

                                                                    Més cultament encara: «El nét major

                                                                     de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.




 

divendres, 22 de setembre del 2023

MARIA IBARS

 


Ana Maria Ibars i Ibars, (València, 29-2-1892 / 9-1-1965) fou mestra i una de les primeres escriptores valencianes del segle XX, també coneguda com a MARIA IBARS.

Nascuda fortuïtament a València, es creia que era dianense i ella així es considerava. Al remat, Dénia va fer-la Filla adoptiva el febrer del 2016.

D’origen humil, els seus pares treballaven al servei d'una de les famílies mes riques de Dénia, que periòdicament feien estades a València, on Maria anà a estudiar Magisteri, allí va coincidir amb Carles Salvador, les idees del qual, sobre la necessitat de renovar l'escola i sobre la supervivència de la llengua nadiua a través de la literatura, van influir decisivament en ella.

Obtingué una plaça a la Font de la Figuera; allí es casà, però el matrimoni no va ser precisament feliç, per la qual cosa va dur una vida independent. Quan els seus dos fills començaren els estudis superiors a València, hi aconseguí un trasllat. La separació matrimonial de fet li va permetre una relativa llibertat per a incorporar-se al món literari valencià. Va mantindre una tertúlia privada a casa seua, on acudien alguns altres escriptors de l'època, com Enric Soler i Godes o Carles Salvador, del qual es va fer alumna de Carles Salvador i obtingué el nomenament de professora el 1936.

Malgrat que la presència pública de la dona experimentà un avanç important per aquells anys, una dona escriptora era encara un element singular. Carles Salvador encoratjà Maria en la seua afició a l'escriptura, revisà i gestionà la publicació, durant els anys 1935 i 1936, dels seus primers modestos escrits al diari Las Provincias, en la secció «De la nostra terra».

Després del parèntesi de la guerra, Maria, catòlica convençuda i de dretes, superà la depuració franquista amb informes favorables i continuà en el magisteri.

Cap a finals dels anys 40, durant les estades de vacances a Dénia, afermada la seua vocació literària, practicà diversos gèneres, poesia, conte i la novel·la, així com incursions en la prosa periodística i el teatre. Durant aquells anys difícils de la postguerra va assumir l'estratègia cultural de Carles Salvador i el seu grup, participant activament a Lo Rat Penat i publicant, amb les ben conegudes limitacions del moment a l'ús públic del català, allà on podien, com a l’editorial Sicània.

La vessant narrativa, representa, sense cap mena de dubte, l'aportació principal de Maria Ibars a les lletres catalanes En aquell moment era quasi exclusiu el model tradicional de la «narrativa popular» d'El Cuento del Dumenche, una literatura de qualitat mínima, d'ortografia i lèxic castellanitzats, que seguia els patrons del vell fulletó.

El 1949, a l’edat de 56 anys donà a conèixer el seu únic recull, Poemes de Penyamar, on predomina el cant al paisatge i un cert to sentimental que també veiem a les seues narracions. Penyalar era el nom de la rota (una casa) que tenia a Dénia, als peus del Montgó. De fet, configurà en les seues obres un univers global sota el lema «A l'ombra del Montgó», amb voluntat de literaturitzar un territori i una societat on encara eren ben vives les tradicions populars, que ella sentia amenaçades i volia «preservar» de la modernització.

Publicà les novel·les Vides planes (1962) recreació de la vida rural a Dénia, i L’últim serf (1965), per aquesta rebé el premi Jocs Florals de València; ambientada en el món obrer dels magatzem de la pansa, incorpora elements propis de la novel·la de caire social.

Entre 1961 i 1967 publicà una sèrie de contes dins la col·lecció Nostres Faulelles.

Va passar els darrers anys de la vida entre Dénia i Madrid, on vivia la seua filla, la coneguda pedagoga Raquel Payá i Ibars.

L’obra de Maria Ibars no va ser innovadora, es troba en una cruïlla entre el romanticisme, el costumisme, i el naturalisme, encara que, amb els seus encerts i les seues mancances, resulta ben rellevant i representativa del difícil període literari de la postguerra. Potser pel seu conservadorisme, no explicità mai per escrit la seua posició respecte del moviment feminista del moment ni de les seues reivindicacions del període republicà, però és evident que la seua és una literatura de dones; cal no  oblidar la seua vivència personal. La perspectiva femenina, el compromís implícit i permanent amb les desiguals condicions de vida de les dones, resulta, potser, un dels aspectes més suggerents i vius de la seua obra.

L’any 1992, amb motiu del centenari del naixement de Maria Ibars, va ser reeditada la major part dels seus escrits, fins i tot es recuperà algun d’inèdit, com una obra teatral relacionada amb un tema religiós popular: Els miracles de Teulada.

El 2015, amb motiu del cinquantenari de la seua mort es van establir a Dénia unes «Rutes literàries Maria Ibars».

L’any 2022, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu ple del 4 de febrer, va declarar el 2024 Any de Maria Ibars, tot considerant l'ús que va fer l'escriptora del paisatge com a tema de la seua producció literària, la perspectiva femenina i el seu compromís amb les desiguals condicions de vida de les dones.

 
                                                                    El Montgó és bon amic,
                                                                    l’amic cordial
                                                                    del naixcut vora d’ell
                                                                    que ama el tossa

                                                                    Rient s’espavila
                                                                    a les primeres llums de l’albada
                                                                    i ens mira seré
                                                                    amb cara fresca per la rosada.
                                                                    La llum l’esvaïx, li xucla els ulls
                                                                    migdiada feta.
 
                                                                    Com a tothom la calma l’obliga
                                                                    a fer becadeta.
                                                                    A hores del capvespre
                                                                    en l’orgia dels focs del ponent,
                                                                    la ciutat, per ell acaronada,
                                                                    riu galantment.
 
                                                                    El Montgó és bon amic,
                                                                    l’amic lleial
                                                                    de qui al cor porta amor
                                                                    al seu tossal
                                                                                        Poemes de Penyamar

L’ÚLTIM SERF
Breus fragments:

A penes les llums virolades de l'alba donaven relleu i color a les coses, s'espavilava la ciutat, més matinera en la "temporada" perquè rar era qui no augmentava les tasques ordinàries amb algun treball de magatzem o conseqüència d'ell, ja que fins les criades preferien perdre les cases en què servien que deixar d'anar a la pansa.

Es feia de dia i els cossos ja refets del cansament enganxaven les antenes del deler en la nova jornada. Pel voltant de les façanes del magatzem, les cavalleries, entumides per la rosada, prenien noves postures que els feen perdre les lleugeres mantes que les protegien; es tombaven recolzant-se i bramulant del plaer de la llibertat; prenien correguda percaçant-se amb atracció sexual, travant-los els peus els arreus solts, o cercant el sac de la palla amb renills goluts. El pacient enganxat a barres, que no es deslliurava perquè les closes no podien amb el pesat carregament, donava més d'una estrebada al carro que fea bambolejar la pomposa tenda, ple del desig de moure's també en el bellugueig matinal. Els esblanquits envelats cabotejaven pesadament pels nombrosos quintars de pansa que portaven des de la sorra penjollosa a l'arc del tendall. Començà el trànsit i hagueren els carreters d'abandonar el jaç fet d'estores al recer del carro més gran, o devallar del més amunt de la càrrega on dormien embotits en la comba de la lona, per arrenglerar els animals vora les ceres i deixar l'entremig sens impediments.

També el magatzem anava obrint els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l’aire acre i fortament carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alè marí. Arribaven els bracers i per les entreobertes portes es ficaven en els penombrosos locals. La brusa de pisana quadrejada i els cabassets del recapte dels que vivien lluny quedaven penjats de qualsevol clau de les parets mestres i les espardenyes de cànem i veta negra eren rellevades per les d’espart que resistien millor l’estrop del treball. L’encarregat, el primer que s’enjovava, el que obria les portes, anava distribuint-los:

—Tu, a la cambra; vosaltres, a la màquina; dos, a les estores, eixos, al selecte; aquells, al rebedor; estos, a encofinar...

Els xiquets, aspirants a futurs bracers, els aprenents del magatzem, agafaven les graneres o rastells i, jugant a treballar, s’afanyaven per deixar propi el gran indret, obrant apressa, mig a fosques, duts pel costum. Tan sols en els racons més endinsats s’encenien a mitja potència algun llum de gas

En quant la claror permetia distingir les panses en les paletes, s’obrien les altes portalades que es veen concorregudes com forats de formiguer. La de «dalt» rebia gent provinent de les Bovetes, Palmars i Marines, suoroses, sempre apressades, amb la impedimenta de berenes, criatures i passejadores; de «baix la mar», del Raset, de la Fontanella, dones lleugeres, fetes a l’activitat marinera, d’airositat que dóna el saber dur un cove en la coroneta ple i equilibrat, regalimant-los pel cabell, d’ulls un tant fixos, fets a escodrinyar llunyanies mediterrànies en espera de les barques, oloroses a peix amb el qual havien trafegat ans d’eixir de casa. Les del Faramull, abillades més arreu pel matí, endormiscades encara perquè la proximitat en què vivien els llevava poc de temps i els permetia passar els descansos en casa i entornar-se per les vesprades. Les de les Rotes, que travessaven la ciutat netes i retocades amb cistellets amanits per fer el mercat aprofitant anades i vingudes...

La de «baix» s’engolia als que venien de les Rotes, amb la faç salitrosa olorant a pols de les barques en carena; als dels Campussos, de cares ennegrides i refrescats per la caminata a vora mar a l’hora en què la brisa es deté per mudar-se, resguardats els criançons de la frescor, a l’acaronament del pit i ple el calcer d’arena; als de les Alqueries, empolsimats els peus de la terra més roja; als de «dalt Dénia», toves elles, remirades, que no pregonen els seus detalls, que són encaixonadores...

L'últim serv: a l'ombra del Montgó (novel·la social)
Il·lustracions d'Antoni Ferrer, fotogravats de Vilaseca. Editorial Sicània, València, 1965.
Ed. Alfons el Magnànim, València,1993.


dissabte, 17 de desembre del 2022

JOAN FUSTER: CONTRA EL NACIONALISME

És curiós d'observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació́ diguem-ne perifèrica, quan algú́ la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests son ben previsibles i no tenen remei, fem sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’Esquerra" i que, sovint, tendeix a escudar-se amb uns o altres principis auto definits com a "internacionalistes". Podríem esperar que el problema tingues, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d'"ideologismes". Però̀ no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè̀ la fauna política de l'interior i les sucursals del litoral —insisteixo: les de l’oposició́— han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada' Es veu que no l'han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el Z, d'aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Nuñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió́. Si en res se'n diferencien es, a tot estirar, per l'aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.

Exactament això̀: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure —no és cap "innocència", en efecte—, aquests senyors es trauen de la mànega l'acusació de "nacionalista" a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: "petit-burgesos", "maniobra de la burgesia tal o tal altra", i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan "nacionalistes", o més! Per una estranya ofuscació́ mental, i moral, s'obliden, no solament de la seva situació́ "nacional", sinó́ també́ del "nacionalisme" epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a traves de la llar i de l'escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d'ells és, de més a més, un nacionalisme preburgès: deriva de les ambicions d'una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció́ històrica, grotesca- ment emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.

Els "nacionalismes" no emergeixen en el buit. Cada "nacionalisme" s'articula com a tal en funció́ d'un altre "nacionalisme": conflictiu amb ell. Seria inimaginable un "nacionalisme" sense un altre enfront. El famós "2 de mayo" —"Oigo, patria, tu aflicción..."— s'erigeix davant els francesos, i allò̀, tan suat, de la "pèrfida Albión", contra l'imperialisme britànic, que disputava a l'imperialisme de Madrid les mars i les terres més rentables. Ben mirat, no eren dues "nacions" que s'hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d'interessos entre uns clans molt nítids. L’estat modern", postmaquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un "nacionalisme" enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L'eterna guerra "franco-prussiana" n'il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un "patriotisme" eficaç̧ per aguantar l'enemistat amb el "patriotisme" de l'altra banda de la frontera. Els grans conceptes "nacionals" a l’ús amb himnes i banderes, son, en última instància, el reflex d'unes lluites entre grups d'interessos geogràficament contraposats. En el XVI, en el XVII, en el mateix XVIII, i fins en el XIX, les "multinacionals" encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.

L'altra projecció́ d'aquests "nacionalismes" es proposava destruir les resistències que, per entendre'ns, podríem designar amb l'adjectiu d’ètniques": àrees socials que s'apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d'història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres "exteriors", han hagut de fer-ne moltes d’interiors" igualment nacionalistes. Confeccionar un "nacionalisme" estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mes- tres d'escola —França no seria França sense els "instituteurs", molta aflicció administrativa, molt "ordeno y mando". El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el "vandalisme" no-arquitectònic és culpa d'aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l'"abé" Gregoire. Gregoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capets. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat "nacionalistament" coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l'Hexàgon.

Al sud dels Pirineus, l'embolic fou una còpia de l'esquema francès, però fracassà la temptativa "unitària". El fet que jo escrigui aquest miserable article n'és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però què s'oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? Maura, La Cierva, Romero-Robledo? Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat "nacionalista" com Déu mana. En canvi, sí que era, i si que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven "la oligarquia semi-feudal castellano-andaluza"... D'ella són tributaris don Carrillo, el Felip Gonzàlez, don Joaquin Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n'hem d'esperar res: no hem d'esperar res del seu "nacionalisme", que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa "objectivament" solidaris de Maeztu, dels Primos, de Onésimo Redondo. O "ells" renuncien al seu "nacionalisme", o els altres haurem de ser "nacionalistes". El circ de l'altre "nacionalisme", amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s'ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sànchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.

Tot "nacionalisme" és "nacionalitis": una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d'esgrimir la "nació" com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de "classe" que s'hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes —incloent-hi els venerables "felipes", amb minúscula, que passaren per la presó—, i els troskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre's del nacionalisme que han mamat de la "classe dominant", el futur començaria a ser fluid. La "soi-disant" oposició "espanyola" hauria de repensar-se el seu "nacionalisme", pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrin i Franco estaven més pròxims que no s'ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix "nacionalisme", i emanat d'unes mateixes fascinacions "ideològiques": procedents de la secular matriu de l'oligarquia... Amb un "nacionalisme" depravadament contorsionat com és el que ens acollona, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada "nacionalisme" en segrega més: més "nacionalismes" eriçats, de rèplica... En un instant d'eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells —"elles"— renunciessin a ser "nacionalistes", i no ens obliguessin a ser "nacionalistes" als altres... Una il·lusió passatgera, oi!...

                                                                                    Diari AVUI, Barcelona, secció "Diàleg", 19/5/1976





 

dimecres, 23 de novembre del 2022

JOAN FUSTER: NOSALTRES ELS VALENCIANS

Uns fragments de la Introducció de Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962: 

(…)

“La gente desta tierra es blanda de suyo”, firmava en 1582, un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè “tenemos a los valencianos por más muelles” que els súbdits del Principat i del Regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: “...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians”, escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. “Blandos”, “muelles”, molls –“molls i folls” deia amargament l’indígena-: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra “blanesa”, la nostra trista, perillosa i pertinaç “blanesa” data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l‘aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntar-se a la seva genealogia, Per això he invocat, abans, les professions del sociòleg i l’historiador. L’instrumental metodològic de què l’un i l’altre disposen seria l’únic apte i, per tant, indispensable, per a arribar, amb la solvència justa, en aquella “introspecció necessària”.

(...)

Es veu que els tècnics indicats, o no  s’hi atreveixen, o bé han patit d’una deplorable i indecorosa miopia “nacional”,

(...)

En la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Una altra cosa puc al·legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït. M’apresso a proclamar-ho: apriorisme o partit pres, o com li vulgueu dir. Entenguem-nos, però: no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà.

(...)

I no caldrà fer-hi trampa. També n’estic persuadit. La veritat -els fets constatables i explícits- un cop delatada esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És “transformar” el que ens interessa.

(...)

“Conéixer-nos”: aquesta era la consigna que Jaume Vicens i Vives inscrivia al front de la seva Notícia de Catalunya. Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel, no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Vicens ens ho reclamava, a valencians i a mallorquins -catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del vell Principat- ens reclamava una contribució complementària al seu tempteig. D’un costat, hauria volgut que diguéssim la nostra paraula sobre allò que a ell el preocupava aleshores: els catalans del Principat i llu “tarannà històric”. D’altra banda, ens proposava de fer, damunt la nostra realitat privativa, una operació semblant a la seva. I encara ens demanava que declaréssim “om ens trobem ancorats en el port de l nostra mentalitat comuna”. Només un altre Vicens i Vives -valencià, mallorquí- hauria pogut correspondre a la triple petició. En certa mesura, ell mateix ja hi responia quant a més d’un aspecte important. Serveixi d’advertiment, doncs: parlant del Principat, Vives ha deixat dites, en la seva Notícia, moltes coses que tenen una vigència perfecta i incontrovertible respecte a tots els Països Catalans. El que hi exposa sobre el pactisme o sobre la inclinació delegacionista, per exemple, i un pila més de notes incidentals, és vàlid també per a valencians i mallorquins. El meu lector farà bé de llegir -si encara no l’ha llegida- Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.

I les hi oferiré, no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals. No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi. Em cenyiré a resseguir les línies generals del “cas valencià”, en la seva faceta més privativa. Tot allò que hi hauria d’ésser marc previ -aquella “mentalitat comuna” unidora, amb la llengua, dels Països Catalans- en quedarà descartat: podria ésser objecte d’un altre llibre, més ampli, distint. Tampoc no hi recolliré la primera suggestió de Vicens: descriure el “cas del Principat” des de l’angle valencià. El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians” , en la nostra restringida configuració, a part i definits. Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los,  ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat. Em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.

Avui, 23 de novembre del 2022, fa cent anys del naixement de Joan Fuster.



  

 

divendres, 28 d’octubre del 2022

JOAN FUSTER: SOBRE ELS MORTS LOCALS

 

Nit, 1-2 novembre (1957)

Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no drang. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l‘orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d’ahir, pels de demà, pels de sempre. L’església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els difunts de tot el poble. Es veu que a Sueca mai no han abundat els dissidents. Al costat del cementiri catòlic, gran, ornamentat, pulcre, existeix un cementiri “civil”, insignificant, on la brossa es multiplica despietadament contra una dotzena de tombes. Entre maçons i suïcides, una dotzena. El nom popular d’aquest local sense creus és el de “cementiri del gerró”, no sé perquè. La nit de Tots Sants no els afecta, els suïcides, ni els maçons. La campana és eclesiàstica per definició. Els drangs es repeteixen, feixucs, diàfans, amb una augusta precisió canònica. Tota la nit. Drangs, no drings: la diferència de vocals resulta curiosa. La “a” dona a l’onomatopeia una severitat de dolor, de mort, de dol. Quan es mor una criatura -un “albat”-, el campaner engega bronzes més lleugers, argentins. L’albat va al cel, sense discussió, perquè és innocent, i si algun pecat tenia, era l’original, ja redimit amb el baptisme: li correspon, doncs, un toc de glòria. La mortaldat infantil, tan combatuda pels metges, té una refracció sonora premeditadament alegre. Però avui les campanes sonen pels adults, pels pecaminosos adults. Són amargues, imprecatives, insistents. “Miserere mei, Domine...” Drang, drang, drang! Imagino la serpentina del gregorià, mal cantat pel cabiscol i pels sagristans. El gregorià ho resisteix tot. És una bona música. La del Dies irae té una força al·lucinant. Potser hi contribueix la lletra, alhora contrita i terrorífica. “Lacrimosa dies illa...” la modulació i la llatinada fan posar la pell de gallina, fins i tot quan les sentim destrossades per la desgana o pel desafinament dels vicaris rurals. A casa, hem encès “minetes”: tantes com difunts tenim -recordats- en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’”animeta”. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts. “Per l’ànima de la tia Presentació... Per l’ànima de la tia Josepa-Maria... Per l’ànima de la meua cosina Maria... Per l’ànima del senyor Llorenç...” ¿Qui fou aquest senyor Llorenç”? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d’evocació. “Per l’ànima de la sogra del meu germà...” Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només “retornen”-si això és retornar- en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan. Els mateixos suïcides, els mateixos maçons, tindran algú que pensi en ells, encara que no sigui per resar-los res. La màgia de les campanes ha de ser difícil d’esquivar. Els carrers deuen estar buits, solitaris. No fa fred, però és com si en fes. Una mica de vent arrossega quatre fulles seques...

Tret d’OBRES COMPLETES, II, DIARI 1952-1960, Edicions 62, Barcelona,1969, (pgs. 308-10)



dimarts, 27 de setembre del 2022

JOAN FUSTER: SUECA

 

(...)

Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-se de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos. De vegades, tanmateix, ens cauen visitants estranys: Don Miguel de Unamuno vingué més d’una vegada a incordiar els indígenes; Ilya Ehremburg recalà per ací en certa ocasió, i jo mateix em vaig trobar un dia pel carrer amb Josep Pla, que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. (...)

              Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una senda a l’Oest, marjal a través, que mena a l Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta  no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d’olivers i un ermitori per als sants Abdó i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa superfície d’arrossars del País Valencià. (...)

              Si és per primavera avançada el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l’estiu, i un olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

                                                                 VIATGE PEL PAÍS VALENCIÀ, OBRES COMPLETES, III                                                                                                                   Edicions 62, 1971, pgs. 115 i 116.










dijous, 8 de setembre del 2022

JOAN FUSTER: ANYS Y ANYS

Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint en compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. “Ells” són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l’Adoración Nocturna i la “terceríssima edat” que s’imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l’analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d’entendre. L’eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol “parlar” amb una “ortografia” de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L’esquerra, que no és massa “esquerra” -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, “todos juntos en unión”. Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…

 El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984

(Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo. Barcelona, Hermes, 1999)