Santiago Rusiñol va visitar Eivissa l’any 1901. en el text que reproduïm opinà sobre les eleccions a Eivissa del seu temps. (el reproduïm del llibre Des de les Illes, editat i prologat per Margarida Casacuberta (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999):
Els habitants
d’aquesta ciutat d’Eivissa, com solen ésser els habitants de totes les illes
habitades, són gent que fan el seu fet, sense crits i sense exaltaments. Es
lleven, van a la seva feina, dinen i tornen, i a dormir. A no ésser per les
tres dotzenes de ciutadans que hi ha a tot arreu que els hi agrada retirar
tard, en essent a les deu del vespre no es veuria una sola ànima, en aquests
carrers argentats. [...]
Però ve que un jorn es
fan eleccions, i aquests homes tan reposats comencen a anar d’un lloc a
l’altre; comença a animar-se el cafè; es veuen passar electorers com rates
emmetzinades; es veuen passar volant, perseguits com conills de bosc, i lo que
abans era un estany, així que arriba el mestral del jorn d’haver d’anar a
votar, sembla una illa que trontolli com terra esperitada.
Les eleccions, a tot
arreu, porten el seu bullit i el seu tràngol. Per això les fan: «Per a moure
les masses». I per a moure aquestes masses tots els pobles tenen enginys, que
uns cops no són lícits i altres... tampoc; però, siga com vulga, constitueixen
la llibertat de l’elector, i l’elector, lliure com és, es deixa influir o es
retreu segons l’atractiu de l’enginy amb què els hi fan els mirallets aquells
que els tenen de fer feliços.
Aquí a Eivissa,
aquesta força, aquest enginy, o aquests mirallets, els tenen les... ensaïmades.
Sempre havíem tingut
l’ensaïmada per una pasta inofensiva, plàcida, honesta i recatada; una pasta
que tenia el do de no fer bé ni fer mal; una cosa flonja i tova, que no portava
malícia; però aquí hem vist, amb admiració, que aquesta tal ensaïmada té una
força d’impulsió, un convenciment polític que, rieu-vos de les rodes, vots de
difunts i altres eines de què es valen els redemptors, al costat d’aquestes
butllofes, fetes amb sucre i amb farina!
Aquí, el qui vol ésser
diputat, ho té d’ésser a cops d’ensaïmada. El cop de pedra balear de què parla
Plini, o bé Estrabó, s’ha tornat cop d’ensaïmada. El candidat que no es
presenta amb quinze o vint mil ensaïmades i no les reparteix als vots, i a les
famílies dels vots, i als difunts dels que tenen vot, ja pot donar l’acta per
perduda. Sense ensaïmada no és ningú. L’home que està desensaïmat, que no
tracti d’anar a les Corts. Podrà ésser un home digníssim, però mai representarà
el seu poble.
Aquí, els forners
quatre jorns abans encenen els forns com a inferns, i hi fiquen pasta, i vinga
més pasta, i quan n’han cuit unes quantes mils omplen carros i carretons i surt
el carregament per als poblets, amb els electorers al darrere per a vigilar
aquell mannà que els hi té de dar la victòria.
L’ensaïmada, pel camí,
s’asseca, és clar que s’asseca; però l’elector no mira prim. L’elector, lo que
vol, és que n’hi hagin. Les dipositen en els col·legis, les fan vigilar com a
presos, i així que arriba el moment patriòtic i solemnial d’anar el ciutadà a
la lluita per a defensar els drets de l’home, obren les portes als votants, i,
davant d’aquella muntanya de rodonetes daurades, s’obren els vots com flors d’abril
i els pobles, entendrits, sempre guanyen.
Hi ha votant que
votaria fins al moment d’indigestió; ventrells com urnes electorals, on hi
poden arribar a cabre una dotzena de pastes, de conviccions per arrelar, però
que acaben per arrelar-se; homes-dipòsits que, al menjar-les, és lo mateix que
si combreguessin amb la idea del que les paga.
I lo cert és que
aquell que indigesta ho fa pel bé de l’indigestat. La benaurança dels súbdits
no sempre es pot haver a les bones. S’ha d’afavorir l’elector, encara que siga
atipant-lo un jorn. Que mengi i voti, o que mengi i calli, si vol ésser feliç
com desitja, i el pagès va tan cansat que, si li reparteixen programes, acaba
per dir: «Atipa’m, avui, i lo del demà ja en parlarem», i amb la papereta a
l’esquerra i l’ensaïmada a la dreta, compleix i menja d’un sol trago.
L’ensaïmada, doncs, és
l’amulet que recomanem als candidats de pertot on hi hagi eleccions. Aquí, a
Eivissa, les ensaïmades han vençut els conservadors, els liberals, els cabdills
i tothom qui ha volgut donar ordres. De fora els deien «Voteu fulano», i els
d’aquí, cop d’ensaïmada!
Aquí es pot dir, d’un
diputat, «Ha guanyat per deu ensaïmades». Les ensaïmades són trumfos.
I aquí tenim com una
pasta tan flonja i tan inofensiva pot influir en l’esdevenidor de tota una
diputació, i a voltes de tot un poble.
