dimecres, 23 de novembre de 2022

JOAN FUSTER: NOSALTRES ELS VALENCIANS

Uns fragments de la Introducció de Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962: 

(…)

“La gente desta tierra es blanda de suyo”, firmava en 1582, un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè “tenemos a los valencianos por más muelles” que els súbdits del Principat i del Regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: “...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians”, escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. “Blandos”, “muelles”, molls –“molls i folls” deia amargament l’indígena-: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra “blanesa”, la nostra trista, perillosa i pertinaç “blanesa” data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l‘aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntar-se a la seva genealogia, Per això he invocat, abans, les professions del sociòleg i l’historiador. L’instrumental metodològic de què l’un i l’altre disposen seria l’únic apte i, per tant, indispensable, per a arribar, amb la solvència justa, en aquella “introspecció necessària”.

(...)

Es veu que els tècnics indicats, o no  s’hi atreveixen, o bé han patit d’una deplorable i indecorosa miopia “nacional”,

(...)

En la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Una altra cosa puc al·legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït. M’apresso a proclamar-ho: apriorisme o partit pres, o com li vulgueu dir. Entenguem-nos, però: no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà.

(...)

I no caldrà fer-hi trampa. També n’estic persuadit. La veritat -els fets constatables i explícits- un cop delatada esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És “transformar” el que ens interessa.

(...)

“Conéixer-nos”: aquesta era la consigna que Jaume Vicens i Vives inscrivia al front de la seva Notícia de Catalunya. Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel, no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Vicens ens ho reclamava, a valencians i a mallorquins -catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del vell Principat- ens reclamava una contribució complementària al seu tempteig. D’un costat, hauria volgut que diguéssim la nostra paraula sobre allò que a ell el preocupava aleshores: els catalans del Principat i llu “tarannà històric”. D’altra banda, ens proposava de fer, damunt la nostra realitat privativa, una operació semblant a la seva. I encara ens demanava que declaréssim “om ens trobem ancorats en el port de l nostra mentalitat comuna”. Només un altre Vicens i Vives -valencià, mallorquí- hauria pogut correspondre a la triple petició. En certa mesura, ell mateix ja hi responia quant a més d’un aspecte important. Serveixi d’advertiment, doncs: parlant del Principat, Vives ha deixat dites, en la seva Notícia, moltes coses que tenen una vigència perfecta i incontrovertible respecte a tots els Països Catalans. El que hi exposa sobre el pactisme o sobre la inclinació delegacionista, per exemple, i un pila més de notes incidentals, és vàlid també per a valencians i mallorquins. El meu lector farà bé de llegir -si encara no l’ha llegida- Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.

I les hi oferiré, no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals. No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi. Em cenyiré a resseguir les línies generals del “cas valencià”, en la seva faceta més privativa. Tot allò que hi hauria d’ésser marc previ -aquella “mentalitat comuna” unidora, amb la llengua, dels Països Catalans- en quedarà descartat: podria ésser objecte d’un altre llibre, més ampli, distint. Tampoc no hi recolliré la primera suggestió de Vicens: descriure el “cas del Principat” des de l’angle valencià. El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians” , en la nostra restringida configuració, a part i definits. Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los,  ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat. Em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.

Avui, 23 de novembre del 2022, fa cent anys del naixement de Joan Fuster.



  

 

divendres, 28 d’octubre de 2022

JOAN FUSTER: SOBRE ELS MORTS LOCALS

 

Nit, 1-2 novembre (1957)

Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no drang. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l‘orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d’ahir, pels de demà, pels de sempre. L’església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els difunts de tot el poble. Es veu que a Sueca mai no han abundat els dissidents. Al costat del cementiri catòlic, gran, ornamentat, pulcre, existeix un cementiri “civil”, insignificant, on la brossa es multiplica despietadament contra una dotzena de tombes. Entre maçons i suïcides, una dotzena. El nom popular d’aquest local sense creus és el de “cementiri del gerró”, no sé perquè. La nit de Tots Sants no els afecta, els suïcides, ni els maçons. La campana és eclesiàstica per definició. Els drangs es repeteixen, feixucs, diàfans, amb una augusta precisió canònica. Tota la nit. Drangs, no drings: la diferència de vocals resulta curiosa. La “a” dona a l’onomatopeia una severitat de dolor, de mort, de dol. Quan es mor una criatura -un “albat”-, el campaner engega bronzes més lleugers, argentins. L’albat va al cel, sense discussió, perquè és innocent, i si algun pecat tenia, era l’original, ja redimit amb el baptisme: li correspon, doncs, un toc de glòria. La mortaldat infantil, tan combatuda pels metges, té una refracció sonora premeditadament alegre. Però avui les campanes sonen pels adults, pels pecaminosos adults. Són amargues, imprecatives, insistents. “Miserere mei, Domine...” Drang, drang, drang! Imagino la serpentina del gregorià, mal cantat pel cabiscol i pels sagristans. El gregorià ho resisteix tot. És una bona música. La del Dies irae té una força al·lucinant. Potser hi contribueix la lletra, alhora contrita i terrorífica. “Lacrimosa dies illa...” la modulació i la llatinada fan posar la pell de gallina, fins i tot quan les sentim destrossades per la desgana o pel desafinament dels vicaris rurals. A casa, hem encès “minetes”: tantes com difunts tenim -recordats- en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’”animeta”. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts. “Per l’ànima de la tia Presentació... Per l’ànima de la tia Josepa-Maria... Per l’ànima de la meua cosina Maria... Per l’ànima del senyor Llorenç...” ¿Qui fou aquest senyor Llorenç”? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d’evocació. “Per l’ànima de la sogra del meu germà...” Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només “retornen”-si això és retornar- en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan. Els mateixos suïcides, els mateixos maçons, tindran algú que pensi en ells, encara que no sigui per resar-los res. La màgia de les campanes ha de ser difícil d’esquivar. Els carrers deuen estar buits, solitaris. No fa fred, però és com si en fes. Una mica de vent arrossega quatre fulles seques...

Tret d’OBRES COMPLETES, II, DIARI 1952-1960, Edicions 62, Barcelona,1969, (pgs. 308-10)



dimarts, 27 de setembre de 2022

JOAN FUSTER: SUECA

 

(...)

Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-se de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos. De vegades, tanmateix, ens cauen visitants estranys: Don Miguel de Unamuno vingué més d’una vegada a incordiar els indígenes; Ilya Ehremburg recalà per ací en certa ocasió, i jo mateix em vaig trobar un dia pel carrer amb Josep Pla, que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. (...)

              Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una senda a l’Oest, marjal a través, que mena a l Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta  no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d’olivers i un ermitori per als sants Abdó i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa superfície d’arrossars del País Valencià. (...)

              Si és per primavera avançada el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l’estiu, i un olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

                                                                 VIATGE PEL PAÍS VALENCIÀ, OBRES COMPLETES, III                                                                                                                   Edicions 62, 1971, pgs. 115 i 116.










dijous, 8 de setembre de 2022

JOAN FUSTER: ANYS Y ANYS

Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint en compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. “Ells” són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l’Adoración Nocturna i la “terceríssima edat” que s’imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l’analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d’entendre. L’eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol “parlar” amb una “ortografia” de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L’esquerra, que no és massa “esquerra” -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, “todos juntos en unión”. Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…

 El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984

(Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo. Barcelona, Hermes, 1999)




divendres, 15 de juliol de 2022

JOAN FUSTER: EL NACIONALISME

23 d’abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulis que s’acontenten a repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d’entrar, ara, en conjectures sobre si s’ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes d’ésser-ne la causa n’és l’efecte, i callant sobretot que molt sovint hi ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. Siga com siga, allò que importa —o que m’importa— és, només, destacar la campanya verbal desencadenada contra ell, i unànime entre sectors i heterogenis i contradictoris del món que vivim. El fenomen presenta facetes d’estupenda suggestió. En l’antinacionalisme actual coincideixen, efectivament, els europeistes de professió, els figurins cosmopolites i els afiliats a les Internacionals més o menys vives. Cadascú, com és lògic, hi diu la seua, té el seu propi argument, fa la seua acusació particular. L’europeista a l’ús, home que sobtadament ha descobert els avantatges de la pau, li reprotxa la bel·licositat, el caràcter agressiu, la virulència provocadora de conflictes. El cosmopolita, animal d’encantadores displicències, sibarita del desdeny, el troba localista, tancat, díscol als criteris i a les fórmules que passen per universals. I el revolucionari, no cal dir-ho, li retrau la tara de burgès. Tots tres concorden, des de llur superioritat, a qualificar el nacionalisme d’anacrònic i superat.

Fóra idiota de negar la veritat d’aquestes incriminacions: el nacionalisme —el nacionalisme dels països europeus— ha estat positivament bel·licós, localista i burgès. Ho ha estat: no tant, però, com ens voldrien fer creure els seus detractors. I encara, essent-ho, hauríem d’aclarir fins a quin punt això era inevitable, per fatalitat històrica, i fins a quin punt es tracta de vicis corregibles o d’adherències circumstancials. En tant, doncs, que reacció contra aquells tres defectes, la repulsa, vinga d’on vinga, serà justa. Només que s’hi corre el perill que insinua la frase alemanya: per llançar l’aigua bruta de la tina, ens exposem a llançar l’infant que hi rentàvem —perquè no tot és aigua bruta, en el nacionalisme. Bé. Tampoc no és açò el que ara em preocupa. El que jo voldria comentar en aquesta nota, i subratllar-ho, és la maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d’aqueix sentiment, a vegades sentimentalisme, malaltís, que és l’exacerbació patriòtica. Però, en major mesura, l’antinacionalisme que veiem estendre’s al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans al contrari, sembla no ésser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l’astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seua subsistència o en la seua expansió. Darrere l’antinacionalisme de l’europeista, del cosmopolita i del revolucionari, segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. Conscientment o inconscientment —això és un altre problema. El fet a destacar és aquest: que, en un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.

Ho podem comprovar cada dia. En la petita i atribolada àrea on es belluguen els europeistes, per exemple, veiem amb massa freqüència que, quan un francès blasma el nacionalisme, no pensa en el nacionalisme en si, sinó en el nacionalisme alemany, sense adonar-se —posem-nos en el millor dels casos— que ell, en fer el blasme, no abdica del seu nacionalisme, i que el fa, precisament, perquè continua essent nacionalista. Supose que, si hi ha algun alemany decidit a confessar-se antinacionalista, es mourà per una inquietud semblant respecte a França. L’esquema es repeteix en gent d’altres contrades. D’altra banda, en moltes publicacions europeistes —italianes, franceses, alemanyes— trobem mal dissimulada, i sovint candorosament exposada, la intenció de llurs redactors de presentar els projectes d’unió continental com una oportunitat d’hegemonia per a l’Estat —o la nació— a què pertanyen. Aquests antinacionalistes formularis coneixen per experiència la força estimulant que per als pobles és el nacionalisme: i tot i conservant-la per a si, tractarien de suprimir-la o d’adormir-la en el possible rival. I no sols això: fa de mal creure l’antinacionalisme d’un francès quan aparenta mostrar-se inofensiu davant Alemanya, però al mateix temps opera com un nacionalisme vulgar i opressor, amb les pitjors armes estatals, contra les reivindicacions bretones o algerines. La resistència italiana a resoldre la qüestió de l’Alt Adigi no s’adiu amb les protestes d’antinacionalisme que profereixen les patums europeistes de la península veïna. Els exemples podrien multiplicar-se en aquest i en d’altres sentits. El nacionalisme continua funcionant perfectament, i no ens hem pas d’enganyar, ni deixar enganyar, per les seues abjuracions externes i declamatòries.

El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar —es tracta sempre de nacions importants—, estenen el privilegi a d’altres països igualment grans; però la resta del món, que no entra per definició en el clan de la cosmòpoli preestablerta, és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada. Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se patriota de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal —problemes, estils, ànsies—, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d’universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es propose de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s’irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional. En establir-se, fa uns anys, la —per altra banda ineficaç— llei que admetia a França l’ensenyament de les llengües «regionals», un grapat d’intel·lectuals il·lustres va protestar-ne en nom de la universalitat de l’idioma oficial: per a ells, és clar, l’important no era la possible universalitat que els provençals, els bascs o els gascons poguessen assolir a través de llurs parles respectives; l’important era només el nacionalisme lingüístic francès. I no diguem ja dels casos estrafolaris: com el de Julien Benda1, que es pensava —o es pensa: no sé si és viu o és mort— que la universalitat coincidia exactament i exclusiva amb les fronteres nacionals de la seua pàtria (i fins i tot, a vegades, amb les fronteres intel·lectuals de la seua pròpia ideologia). Els simulacres dels cosmopolites tampoc no enganyen a ningú.

Pel que fa al revolucionari, la motivació és prou més complexa. La identitat entre nacionalisme i burgesia té una arrel històrica evident: la consciència nacional, i sobretot la seua actualització política, es produeixen a tot arreu, almenys a Europa, sota l’ègida de la burgesia. L’ús del nacionalisme com a excitant bèl·lic, també, ha estat cosa de les oligarquies dominants, que així han disposat d’un ressort emotiu per arrossegar les multituds al sacrifici, tapant amb la bandera uns objectius estrictament classistes. No vull ni tan sols excloure la possibilitat que el mateix sentiment nacionalista fos aprofitat, en alguna ocasió, per sofisticar, aigualir o desviar la consciència de classe del proletariat. Fins ací, doncs, els fets més o menys discutibles: els fets que jo m’avindria a acceptar com a certs. Per un altre costat, hi ha el plantejament de la situació política última: com que l’antagonisme de les grans potències actuals queda vinculat a l’antagonisme capitalista-socialista, sembla que per a la tàctica de la revolució, per al triomf dels seus propòsits, convé que l’Estat avui oficialment revolucionari siga fort i s’impose com a tal Estat, i compense i obstaculitze l’expansió dels Estats contrarevolucionaris. Partint d’això, qualsevol nacionalisme polític —o cultural— que vulga resistir-se enfront de les exigències de l’Estat soviètic, fa el joc, ni que siga per omissió, als propòsits de la burgesia. Doncs, si més no, amb aquest abast, hi ha nacionalismes que encara continuen essent burgesos. I no solament en el pla internacional o interestatal: per retornar a l’exemple francès, és previsible que si els comunistes bretons tinguessen l’aspiració d’erigir-se en Partit nacional a part del P. C. francès, la jerarquia superior del comunisme no ho consentiria, al·legant, naturalment, raons d’eficàcia, i acusant aquells de «vel·leïtats» nacionalistes, burgeses per tant. Res de tot això, en abstracte, no seria reprovable, si no amagàs així mateix uns interessos nacionalistes sota la capa internacionalista. S’ha vist de seguida que la influència de l’URSS en els països que anomenen satèl·lits va prou més enllà d’aparèixer-hi com a poble capdavanter del socialisme: ha esdevingut, com no podia ésser d’altra manera, una modalitat d’imperialisme polític, econòmic i, el que és més delicat, cultural. Potser les informacions que en tenim, de font tendenciosa, ho exageren. Però el risc és innegable. I la hipòtesi francesa, novament, ens el confirmarà: el P. C. de França, deliberadament o no, i en aquest punt, opera com qualsevol dels altres partits burgesos, unitaris, oriünds dels jacobins; la seua propaganda parla en francès i de la nació —i la pàtria— francesa, del poble francès, de la cultura francesa, amb les mateixes intencions amb què ho fan els redactors deRivarol2. La condemna, per part dels comunistes, de tot intent de rectificar això en benefici dels drets polítics i culturals de les minories no franceses de França, és inevitable: condemna que, en l’esquema comunista, no té altre qualificatiu que «burgès». I no hi ha dubte que, en aquesta actitud, hi trobem la perduració d’un tret específicament burgès, com és l’unitarisme de l’Estat nacional: amb textos del propi Lenin ho podríem corroborar…

Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar que en les posicions antinacionalistes subsisteix i dura el nacionalisme, amb els seus defectes característics. L’antinacionalisme avui en voga a penes cobreix la bel·licositat, l’esperit localista i el fons burgès, clàssics en els nacionalismes de la preguerra. Potser la bel·licositat, ara, ha esdevingut sorda i, a força de pactes mal girbats i a repèl, malda per derivar a camins incruents; o s’esmerça contra nacionalismes colonials o inermes. Potser el localisme, en prendre substància en una extensió geogràfica o en una demografia més amples, o fins i tot en una tradició més eminent, es disfressa d’innocència, es presenta amb fesomia d’universalitat justificada, es fa més capciós. Potser la «burgesia», en açò, és, no tant una desigualtat entre els individus, com una desigualtat entre els pobles (que implicarà, també, la desigualtat entre individus), i més que l’explotació de l’home per l’home, l’explotació d’un poble per l’altre. Però la bel·licositat, el localisme i la burgesia hi són, diguen el que vulguen els mateixos antinacionalistes. Ben mirat, no hi hem guanyat res. Si tot això fos confessat, no tindria un aire tan infame ni tan oprobiós. La política ha estat, en tots els temps, l’art de dominar, uns homes als altres, uns països als altres, i no ens hem d’escandalitzar, ni ens escandalitzaríem, perquè continue essent-ho. El nacionalisme d’abans era franc, quasi cavalleresc a còpia de franquesa, i no s’amagava de proclamar-se agressiu, exclusivista, i imperial o classista. Ni enfront de l’enemic —del nacionalisme enemic—, ni enfront de la víctima —del nacionalisme que, no arribant a enemic, es queda en víctima—, no fingia. I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè els hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I llur antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme de llurs compatriotes, sinó més aviat dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials.

De tota manera, preferiria eludir qualsevol comentari que pogués suposar una valoració —disvaloració— ètica del fet pseudoantinacionalista, perquè sempre se’m podria discutir la licitud dels principis en què gosaria basar-la. Serà més pràctic enjudiciar-lo amb vista a les seues repercussions efectives, en l’ordre polític i en el psicològic. Car jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme —gran o petit— deixe d’ésser nacionalisme, si els nacionalismes que el volten, i que per impuls espontani —per ésser nacionalismes— li són hostils, no deixen d’ésser nacionalismes simultàniament. Mal pot esperar un francès que els alemanys es desprenguen de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell segueix essent nacionalista, i per tant germanòfob. Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimesquen contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se’ls seus, els coerciona o combat. Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l’altura de la seua exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endenyar-ne el complex d’inferioritat. En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat —a vegades necessitat biològica, d’instint de conservació— d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar d’ésser-ho…

Tret d’Indagacions possibles, dietari íntim de gener a desembre del 1956. Editorial Raixa, Mallorca, 1958.



 


dijous, 30 de juny de 2022

JOAN FUSTER: INQUISICIÓ I CULTURA

Potser la vella polèmica sobre la Inquisició en el món de la cultura no arribarà a apagar-se mai, o mai del tot, si més no. Sempre hi haurà una “inquisició” a punt, en un lloc o altre, i serà inevitable que qualsevol noticia estrictament d’arxiu no ens duga a reflexions excitants.

L’objectivitat erudita més higiènica, més exquisida, no deixarà de veure’s temptada a establir paral·lels o a descobrir coincidències. D’altra banda, els historiadors també es troben obligats a usar adjectius quan escriuen, i, al capdavall, cada adjectiu és un judici. Els qui hem viscut una “censura”, per exemple, com sabríem ser insensibles a situacions del passat que tant s’assemblen a les personalment patides? Els de la banda d’enfront, que van ser “censors” i que volen tornar a ser-ho, no estan justificant la “censura” dia a dia en un discurs reiteratiu, interminable? El problema de la “llibertat” és confús; -ho és més, encara, el de la “llibertat d’expressió”-. El Sant Ofici dels Reis Catòlics va ser molt més que una mordassa, un control ideològic, una simple “censura”. Tots els sants oficis són molt més que això, o són tot això alhora, perquè el mecanisme d’interessos a què responen ho considera inexcusable. Però ací em limite a la qüestió “cultural”, i, concretament, al llibre.

La “història” dels historiadors no s’acaba mai. Si vol ser una representació o una equivalència de la “vida”, allò que en diuen “història total” -a la qual hem d’aspirar, es clar-, ha de resignar-se també a les anècdotes. No sempre són quantificables les vicissituds humanes. Pràcticament, no n’hi ha cap, de quantificable. Les estadístiques sobre la propietat privada o sobre les conseqüències d’una epidèmia, calculades damunt els documents del segle XIV o del XV -i no dic d’abans- són molt o poc fiables? Pitjor serà, o es, el cas de les afliccions socials que no van aconseguir la consignació escrita d’un notari o d’un rector de parròquia o d’un oficial dels reis o dels municipis. La fam, concepte vaguíssim dit siga de passada. Sempre serà una incògnita. I la por? És un altre concepte que invita a l’estupefacció. No hi ha forma de fer estadístiques sobre les pors actuals, immediates, que compartim. La Inquisició espanyola -i “espanyola” en la mesura, eficaç, en què volien que ho fos-  va ser un prodigiós instrument de la por. I la por continua.

S’ha avençat molt, en els últims temps, de cara a l’estudi de la Inquisició espanyola al País Valencià. Els investigadors de la Renaixença, siga per aprensions doctrinàries -eren capellans o senyors inclinats a l’església-, siga per dificultats de fons, a penes n’havien parlat. Ara en sabem ja molta cosa. No tanta, però, com caldria. Sembla que encara hi ha una massa de papers per indagar, i que afecten precisament matèries de cultura: llibres. I això no seria tot. El Sant Ofici actuava també per intimidacions marginals als processos i a les llistes dels índexs. És curiosa la persecució de l’Espill de Jaume Roig: “i aun el texto no se pudo sufrir en este siglo en que se truncó, i de palabra se recogió por los inquisidores”, escrivia el canonge Joan Antoni Maians el 1783. Ara podríem prescindir dels motius que tenien per a sacrificar l’Espill: el fet és que “de palabra se recogió por los inquisidores”. Quants casos en degué haver-hi de similars? I quants més, de crema espontània feta pels mateixos posseïdors dels llibres, aprensius de si era lícit o no de tenir-los? Durant més de tres segles, fora dels arxius, el rastre de la Inquisició se’ns fa borrós, i serà irrecuperable.

Al començament, el rigor dogmàtic i la voracitat econòmica s’adreçaren aplicadament, sobretot, a la minoria hebrea batejada: els “conversos”. Dels voltants de la sinagoga procedia una densa capa de gent dedicada a la mercaderia i als oficis doctes, propícia als tractes del llibre. Víctimes d’aquesta ofensiva van ser, per citar noms coneguts, Lluís Alcanyís i el pare de Joan Lluís Vives. I la Bíblia en llengua vulgar: en el foc de la Inquisició va desaparèixer la traducció de Bonifaci Ferrer. Amb els anys, la Inquisició esmolà la vigilància intel·lectual.


Uns apunts laterals: INQUISICIÓ I CULTURA,

text publicat al catàleg de l’exposició itinerant

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA, 1985.





dilluns, 20 de juny de 2022

JOAN FUSTER: ALACANT

 

Alacant és, per definició, “la millor terra del món”. Terra” o “terreta”: la inclinació valenciana pels diminutius ve de lluny, de sor Villena en català i de Vives en llatí. Però això és secundari. Alacant ha estat, fins ara, la ciutat més fina i agradable del País Valencià. No és que fos massa genuïna, ni ho és, però sí encantadora. Perpetua e to de la seva burgesia mercantil –“l’aristocràcia del bacallà”- amb cognoms francesos, italians, no sé si anglesos o irlandesos. No suporta el pes de grans monuments, llevat d’uns castells enjardinats. El millor edifici és la Casa Consistorial, també barroc però sense excessos. Alacant era una ciutat destinada a no ser “excessiva” en res. El turisme ha trencat la regla, i la vella harmonia corre el perill de desfigurar-se. I no solament el turisme. Sigui com sigui, el “passeig” més amistós de tot el País Valencià, entre palmeres i la mar enfront, i una temperatura sempre correcta, i uns bars hospitalaris, és l’Esplanada d’Alacant.

VEURE EL PAÍS VALENCIÀ
 Ed. Destino, Barcelona, 1983, pg. 155