dimarts, 27 de setembre de 2022

JOAN FUSTER: SUECA

 

(...)

Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-se de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos. De vegades, tanmateix, ens cauen visitants estranys: Don Miguel de Unamuno vingué més d’una vegada a incordiar els indígenes; Ilya Ehremburg recalà per ací en certa ocasió, i jo mateix em vaig trobar un dia pel carrer amb Josep Pla, que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. (...)

              Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una senda a l’Oest, marjal a través, que mena a l Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta  no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d’olivers i un ermitori per als sants Abdó i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa superfície d’arrossars del País Valencià. (...)

              Si és per primavera avançada el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l’estiu, i un olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

                                                                 VIATGE PEL PAÍS VALENCIÀ, OBRES COMPLETES, III                                                                                                                   Edicions 62, 1971, pgs. 115 i 116.










dijous, 8 de setembre de 2022

JOAN FUSTER: ANYS Y ANYS

Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint en compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. “Ells” són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l’Adoración Nocturna i la “terceríssima edat” que s’imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l’analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d’entendre. L’eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol “parlar” amb una “ortografia” de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L’esquerra, que no és massa “esquerra” -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, “todos juntos en unión”. Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…

 El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984

(Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo. Barcelona, Hermes, 1999)




divendres, 15 de juliol de 2022

JOAN FUSTER: EL NACIONALISME

23 d’abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulis que s’acontenten a repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d’entrar, ara, en conjectures sobre si s’ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes d’ésser-ne la causa n’és l’efecte, i callant sobretot que molt sovint hi ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. Siga com siga, allò que importa —o que m’importa— és, només, destacar la campanya verbal desencadenada contra ell, i unànime entre sectors i heterogenis i contradictoris del món que vivim. El fenomen presenta facetes d’estupenda suggestió. En l’antinacionalisme actual coincideixen, efectivament, els europeistes de professió, els figurins cosmopolites i els afiliats a les Internacionals més o menys vives. Cadascú, com és lògic, hi diu la seua, té el seu propi argument, fa la seua acusació particular. L’europeista a l’ús, home que sobtadament ha descobert els avantatges de la pau, li reprotxa la bel·licositat, el caràcter agressiu, la virulència provocadora de conflictes. El cosmopolita, animal d’encantadores displicències, sibarita del desdeny, el troba localista, tancat, díscol als criteris i a les fórmules que passen per universals. I el revolucionari, no cal dir-ho, li retrau la tara de burgès. Tots tres concorden, des de llur superioritat, a qualificar el nacionalisme d’anacrònic i superat.

Fóra idiota de negar la veritat d’aquestes incriminacions: el nacionalisme —el nacionalisme dels països europeus— ha estat positivament bel·licós, localista i burgès. Ho ha estat: no tant, però, com ens voldrien fer creure els seus detractors. I encara, essent-ho, hauríem d’aclarir fins a quin punt això era inevitable, per fatalitat històrica, i fins a quin punt es tracta de vicis corregibles o d’adherències circumstancials. En tant, doncs, que reacció contra aquells tres defectes, la repulsa, vinga d’on vinga, serà justa. Només que s’hi corre el perill que insinua la frase alemanya: per llançar l’aigua bruta de la tina, ens exposem a llançar l’infant que hi rentàvem —perquè no tot és aigua bruta, en el nacionalisme. Bé. Tampoc no és açò el que ara em preocupa. El que jo voldria comentar en aquesta nota, i subratllar-ho, és la maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d’aqueix sentiment, a vegades sentimentalisme, malaltís, que és l’exacerbació patriòtica. Però, en major mesura, l’antinacionalisme que veiem estendre’s al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans al contrari, sembla no ésser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l’astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seua subsistència o en la seua expansió. Darrere l’antinacionalisme de l’europeista, del cosmopolita i del revolucionari, segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. Conscientment o inconscientment —això és un altre problema. El fet a destacar és aquest: que, en un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.

Ho podem comprovar cada dia. En la petita i atribolada àrea on es belluguen els europeistes, per exemple, veiem amb massa freqüència que, quan un francès blasma el nacionalisme, no pensa en el nacionalisme en si, sinó en el nacionalisme alemany, sense adonar-se —posem-nos en el millor dels casos— que ell, en fer el blasme, no abdica del seu nacionalisme, i que el fa, precisament, perquè continua essent nacionalista. Supose que, si hi ha algun alemany decidit a confessar-se antinacionalista, es mourà per una inquietud semblant respecte a França. L’esquema es repeteix en gent d’altres contrades. D’altra banda, en moltes publicacions europeistes —italianes, franceses, alemanyes— trobem mal dissimulada, i sovint candorosament exposada, la intenció de llurs redactors de presentar els projectes d’unió continental com una oportunitat d’hegemonia per a l’Estat —o la nació— a què pertanyen. Aquests antinacionalistes formularis coneixen per experiència la força estimulant que per als pobles és el nacionalisme: i tot i conservant-la per a si, tractarien de suprimir-la o d’adormir-la en el possible rival. I no sols això: fa de mal creure l’antinacionalisme d’un francès quan aparenta mostrar-se inofensiu davant Alemanya, però al mateix temps opera com un nacionalisme vulgar i opressor, amb les pitjors armes estatals, contra les reivindicacions bretones o algerines. La resistència italiana a resoldre la qüestió de l’Alt Adigi no s’adiu amb les protestes d’antinacionalisme que profereixen les patums europeistes de la península veïna. Els exemples podrien multiplicar-se en aquest i en d’altres sentits. El nacionalisme continua funcionant perfectament, i no ens hem pas d’enganyar, ni deixar enganyar, per les seues abjuracions externes i declamatòries.

El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar —es tracta sempre de nacions importants—, estenen el privilegi a d’altres països igualment grans; però la resta del món, que no entra per definició en el clan de la cosmòpoli preestablerta, és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada. Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se patriota de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal —problemes, estils, ànsies—, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d’universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es propose de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s’irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional. En establir-se, fa uns anys, la —per altra banda ineficaç— llei que admetia a França l’ensenyament de les llengües «regionals», un grapat d’intel·lectuals il·lustres va protestar-ne en nom de la universalitat de l’idioma oficial: per a ells, és clar, l’important no era la possible universalitat que els provençals, els bascs o els gascons poguessen assolir a través de llurs parles respectives; l’important era només el nacionalisme lingüístic francès. I no diguem ja dels casos estrafolaris: com el de Julien Benda1, que es pensava —o es pensa: no sé si és viu o és mort— que la universalitat coincidia exactament i exclusiva amb les fronteres nacionals de la seua pàtria (i fins i tot, a vegades, amb les fronteres intel·lectuals de la seua pròpia ideologia). Els simulacres dels cosmopolites tampoc no enganyen a ningú.

Pel que fa al revolucionari, la motivació és prou més complexa. La identitat entre nacionalisme i burgesia té una arrel històrica evident: la consciència nacional, i sobretot la seua actualització política, es produeixen a tot arreu, almenys a Europa, sota l’ègida de la burgesia. L’ús del nacionalisme com a excitant bèl·lic, també, ha estat cosa de les oligarquies dominants, que així han disposat d’un ressort emotiu per arrossegar les multituds al sacrifici, tapant amb la bandera uns objectius estrictament classistes. No vull ni tan sols excloure la possibilitat que el mateix sentiment nacionalista fos aprofitat, en alguna ocasió, per sofisticar, aigualir o desviar la consciència de classe del proletariat. Fins ací, doncs, els fets més o menys discutibles: els fets que jo m’avindria a acceptar com a certs. Per un altre costat, hi ha el plantejament de la situació política última: com que l’antagonisme de les grans potències actuals queda vinculat a l’antagonisme capitalista-socialista, sembla que per a la tàctica de la revolució, per al triomf dels seus propòsits, convé que l’Estat avui oficialment revolucionari siga fort i s’impose com a tal Estat, i compense i obstaculitze l’expansió dels Estats contrarevolucionaris. Partint d’això, qualsevol nacionalisme polític —o cultural— que vulga resistir-se enfront de les exigències de l’Estat soviètic, fa el joc, ni que siga per omissió, als propòsits de la burgesia. Doncs, si més no, amb aquest abast, hi ha nacionalismes que encara continuen essent burgesos. I no solament en el pla internacional o interestatal: per retornar a l’exemple francès, és previsible que si els comunistes bretons tinguessen l’aspiració d’erigir-se en Partit nacional a part del P. C. francès, la jerarquia superior del comunisme no ho consentiria, al·legant, naturalment, raons d’eficàcia, i acusant aquells de «vel·leïtats» nacionalistes, burgeses per tant. Res de tot això, en abstracte, no seria reprovable, si no amagàs així mateix uns interessos nacionalistes sota la capa internacionalista. S’ha vist de seguida que la influència de l’URSS en els països que anomenen satèl·lits va prou més enllà d’aparèixer-hi com a poble capdavanter del socialisme: ha esdevingut, com no podia ésser d’altra manera, una modalitat d’imperialisme polític, econòmic i, el que és més delicat, cultural. Potser les informacions que en tenim, de font tendenciosa, ho exageren. Però el risc és innegable. I la hipòtesi francesa, novament, ens el confirmarà: el P. C. de França, deliberadament o no, i en aquest punt, opera com qualsevol dels altres partits burgesos, unitaris, oriünds dels jacobins; la seua propaganda parla en francès i de la nació —i la pàtria— francesa, del poble francès, de la cultura francesa, amb les mateixes intencions amb què ho fan els redactors deRivarol2. La condemna, per part dels comunistes, de tot intent de rectificar això en benefici dels drets polítics i culturals de les minories no franceses de França, és inevitable: condemna que, en l’esquema comunista, no té altre qualificatiu que «burgès». I no hi ha dubte que, en aquesta actitud, hi trobem la perduració d’un tret específicament burgès, com és l’unitarisme de l’Estat nacional: amb textos del propi Lenin ho podríem corroborar…

Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar que en les posicions antinacionalistes subsisteix i dura el nacionalisme, amb els seus defectes característics. L’antinacionalisme avui en voga a penes cobreix la bel·licositat, l’esperit localista i el fons burgès, clàssics en els nacionalismes de la preguerra. Potser la bel·licositat, ara, ha esdevingut sorda i, a força de pactes mal girbats i a repèl, malda per derivar a camins incruents; o s’esmerça contra nacionalismes colonials o inermes. Potser el localisme, en prendre substància en una extensió geogràfica o en una demografia més amples, o fins i tot en una tradició més eminent, es disfressa d’innocència, es presenta amb fesomia d’universalitat justificada, es fa més capciós. Potser la «burgesia», en açò, és, no tant una desigualtat entre els individus, com una desigualtat entre els pobles (que implicarà, també, la desigualtat entre individus), i més que l’explotació de l’home per l’home, l’explotació d’un poble per l’altre. Però la bel·licositat, el localisme i la burgesia hi són, diguen el que vulguen els mateixos antinacionalistes. Ben mirat, no hi hem guanyat res. Si tot això fos confessat, no tindria un aire tan infame ni tan oprobiós. La política ha estat, en tots els temps, l’art de dominar, uns homes als altres, uns països als altres, i no ens hem d’escandalitzar, ni ens escandalitzaríem, perquè continue essent-ho. El nacionalisme d’abans era franc, quasi cavalleresc a còpia de franquesa, i no s’amagava de proclamar-se agressiu, exclusivista, i imperial o classista. Ni enfront de l’enemic —del nacionalisme enemic—, ni enfront de la víctima —del nacionalisme que, no arribant a enemic, es queda en víctima—, no fingia. I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè els hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I llur antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme de llurs compatriotes, sinó més aviat dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials.

De tota manera, preferiria eludir qualsevol comentari que pogués suposar una valoració —disvaloració— ètica del fet pseudoantinacionalista, perquè sempre se’m podria discutir la licitud dels principis en què gosaria basar-la. Serà més pràctic enjudiciar-lo amb vista a les seues repercussions efectives, en l’ordre polític i en el psicològic. Car jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme —gran o petit— deixe d’ésser nacionalisme, si els nacionalismes que el volten, i que per impuls espontani —per ésser nacionalismes— li són hostils, no deixen d’ésser nacionalismes simultàniament. Mal pot esperar un francès que els alemanys es desprenguen de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell segueix essent nacionalista, i per tant germanòfob. Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimesquen contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se’ls seus, els coerciona o combat. Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l’altura de la seua exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endenyar-ne el complex d’inferioritat. En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat —a vegades necessitat biològica, d’instint de conservació— d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar d’ésser-ho…

Tret d’Indagacions possibles, dietari íntim de gener a desembre del 1956. Editorial Raixa, Mallorca, 1958.



 


dijous, 30 de juny de 2022

JOAN FUSTER: INQUISICIÓ I CULTURA

Potser la vella polèmica sobre la Inquisició en el món de la cultura no arribarà a apagar-se mai, o mai del tot, si més no. Sempre hi haurà una “inquisició” a punt, en un lloc o altre, i serà inevitable que qualsevol noticia estrictament d’arxiu no ens duga a reflexions excitants.

L’objectivitat erudita més higiènica, més exquisida, no deixarà de veure’s temptada a establir paral·lels o a descobrir coincidències. D’altra banda, els historiadors també es troben obligats a usar adjectius quan escriuen, i, al capdavall, cada adjectiu és un judici. Els qui hem viscut una “censura”, per exemple, com sabríem ser insensibles a situacions del passat que tant s’assemblen a les personalment patides? Els de la banda d’enfront, que van ser “censors” i que volen tornar a ser-ho, no estan justificant la “censura” dia a dia en un discurs reiteratiu, interminable? El problema de la “llibertat” és confús; -ho és més, encara, el de la “llibertat d’expressió”-. El Sant Ofici dels Reis Catòlics va ser molt més que una mordassa, un control ideològic, una simple “censura”. Tots els sants oficis són molt més que això, o són tot això alhora, perquè el mecanisme d’interessos a què responen ho considera inexcusable. Però ací em limite a la qüestió “cultural”, i, concretament, al llibre.

La “història” dels historiadors no s’acaba mai. Si vol ser una representació o una equivalència de la “vida”, allò que en diuen “història total” -a la qual hem d’aspirar, es clar-, ha de resignar-se també a les anècdotes. No sempre són quantificables les vicissituds humanes. Pràcticament, no n’hi ha cap, de quantificable. Les estadístiques sobre la propietat privada o sobre les conseqüències d’una epidèmia, calculades damunt els documents del segle XIV o del XV -i no dic d’abans- són molt o poc fiables? Pitjor serà, o es, el cas de les afliccions socials que no van aconseguir la consignació escrita d’un notari o d’un rector de parròquia o d’un oficial dels reis o dels municipis. La fam, concepte vaguíssim dit siga de passada. Sempre serà una incògnita. I la por? És un altre concepte que invita a l’estupefacció. No hi ha forma de fer estadístiques sobre les pors actuals, immediates, que compartim. La Inquisició espanyola -i “espanyola” en la mesura, eficaç, en què volien que ho fos-  va ser un prodigiós instrument de la por. I la por continua.

S’ha avençat molt, en els últims temps, de cara a l’estudi de la Inquisició espanyola al País Valencià. Els investigadors de la Renaixença, siga per aprensions doctrinàries -eren capellans o senyors inclinats a l’església-, siga per dificultats de fons, a penes n’havien parlat. Ara en sabem ja molta cosa. No tanta, però, com caldria. Sembla que encara hi ha una massa de papers per indagar, i que afecten precisament matèries de cultura: llibres. I això no seria tot. El Sant Ofici actuava també per intimidacions marginals als processos i a les llistes dels índexs. És curiosa la persecució de l’Espill de Jaume Roig: “i aun el texto no se pudo sufrir en este siglo en que se truncó, i de palabra se recogió por los inquisidores”, escrivia el canonge Joan Antoni Maians el 1783. Ara podríem prescindir dels motius que tenien per a sacrificar l’Espill: el fet és que “de palabra se recogió por los inquisidores”. Quants casos en degué haver-hi de similars? I quants més, de crema espontània feta pels mateixos posseïdors dels llibres, aprensius de si era lícit o no de tenir-los? Durant més de tres segles, fora dels arxius, el rastre de la Inquisició se’ns fa borrós, i serà irrecuperable.

Al començament, el rigor dogmàtic i la voracitat econòmica s’adreçaren aplicadament, sobretot, a la minoria hebrea batejada: els “conversos”. Dels voltants de la sinagoga procedia una densa capa de gent dedicada a la mercaderia i als oficis doctes, propícia als tractes del llibre. Víctimes d’aquesta ofensiva van ser, per citar noms coneguts, Lluís Alcanyís i el pare de Joan Lluís Vives. I la Bíblia en llengua vulgar: en el foc de la Inquisició va desaparèixer la traducció de Bonifaci Ferrer. Amb els anys, la Inquisició esmolà la vigilància intel·lectual.


Uns apunts laterals: INQUISICIÓ I CULTURA,

text publicat al catàleg de l’exposició itinerant

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA, 1985.





dilluns, 20 de juny de 2022

JOAN FUSTER: ALACANT

 

Alacant és, per definició, “la millor terra del món”. Terra” o “terreta”: la inclinació valenciana pels diminutius ve de lluny, de sor Villena en català i de Vives en llatí. Però això és secundari. Alacant ha estat, fins ara, la ciutat més fina i agradable del País Valencià. No és que fos massa genuïna, ni ho és, però sí encantadora. Perpetua e to de la seva burgesia mercantil –“l’aristocràcia del bacallà”- amb cognoms francesos, italians, no sé si anglesos o irlandesos. No suporta el pes de grans monuments, llevat d’uns castells enjardinats. El millor edifici és la Casa Consistorial, també barroc però sense excessos. Alacant era una ciutat destinada a no ser “excessiva” en res. El turisme ha trencat la regla, i la vella harmonia corre el perill de desfigurar-se. I no solament el turisme. Sigui com sigui, el “passeig” més amistós de tot el País Valencià, entre palmeres i la mar enfront, i una temperatura sempre correcta, i uns bars hospitalaris, és l’Esplanada d’Alacant.

VEURE EL PAÍS VALENCIÀ
 Ed. Destino, Barcelona, 1983, pg. 155



JOAN FUSTER: TRADICIÓ D'AUTORITAT

 S., 23 setembre 63

              En el seu llibre The Spanish Labyrinth, Gerald Brenan encapçala el capítol dedicat a la dictadura del general Primo amb unes paraules de Narváez que trobo particularment il·lustratives. Brenan és agut i ha triat el text amb una precisió admirable. Quan, el 1867, Narváez inicia des del poder un període de repressió reaccionària, es creu obligat a donar-ne explicacions al país i diu: “Ha llegado el momento, para los espanyoles, de ser gobernados de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter”. La frase, en efecte, no pot ser més “típica”: per boca del espadón vuitcentista sembla expressar-se tota una tradició. De fet, els règims de força, que s’han projectat sobre els habitants de l’Estat espanyol d’ençà de principis del XIX, han esgrimit sempre el mateix argument significatiu, la mateixa excusa cohonestadora. Sigui Narváez, sigui Primo, sigui qui sigui, la veu pretoriana ens adverteix, per començar, que hem de ser gobernados: que el nostre destí és ser matèria passiva de l’enigmàtica i àrdua operació de governar. Incapaços de governar-nos pels nostres propis mitjans, l’home del sabre s’ofereix a suplir i remeiar aquesta deficiència. I està disposat a fer-ho, precisament, amb el sabre a la mà. Narváez indica, de seguida, que el procediment compta amb la caució de la més explícita idoneïtat nacional. Per als espanyols, ser governats per un o altre Narváez és ser governats de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos, etc. Mirades les coses amb una mica de serietat, no podríem pas dir que l’afirmació sigui exacta: ni el espíritu de su història ni los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter no s’han distingit, a la Península Ibèrica, per ser més exclusivament autoritaris o despòtics que en qualsevol altre lloc de la venerable Europa. Però això no té importància. El que sí que en té, en canvi, i Gerald Brenan ho subratlla implícitament, és que els dictadors hispànics s’hagin cregut sempre representants d’una genuïna opció política “nacional”: de l’única opció genuïna, en realitat. Mai no els ha fallat la convicció que la seva manera de governar és la més adequada al “caràcter” del poble i a “l’esperit de la història”. Persuadits d’això han acostumat a obrar amb una curiosa tranquil·litat de consciència, que els ha permès de perpetrar barrabassades genials, de vegades tràgiques, sense sentir-ne remordiments ni recels, La idea formulada per Narváez és, d’altra banda, una concreta invitació a l’exercici de la tirania...

DESTINAT (SOBRETOT) A VALENCIANS
Eliseu Climent, editor, València, febrer 1979 pgs. 54-55





dijous, 26 de maig de 2022

JOAN FUSTER: TOROS A CASTELLÓ DE LA PLANA

 Fa unes setmanes, m’invitaren a presenciar una cursa de braus, i vaig acceptar. Era la tercera o la quarta vegada que, en la meva vida, assistia a l’espectacle taurí. Confesso que vaig acudir a la plaça amb poquíssima curiositat. No sóc dels que, “per principi” estic en contra del toreig, però tampoc no he sabut interessar-me mai ien aquesta singular activitat circenca. Ni en aquesta ni en altres, com ara el futbol o la boxa. De fet, l’únic circ que ha arribat a entretenir-me -en la meva infància, d’altra banda- és el circ pur, d’acròbates, domadors i pallassos. Tanmateix, suposava que valdria la pena de renovar-ne l’experiència, i allà vaig anar, a encaixar-me entre la multitud que ocupava les graderies, a l’ombra, en una tarda de primavera encara fresca. Potser no hauria hagut de fer-ho. Als pocs minuts de veure’m aparedat d’”afició” efusiva i discutidora, em vaig adonar que aquell no era el meu lloc. Als toros, com al futbol o a la boxa, s’hi ha d’anar amb un “ànim” especial: amb “passió”, o -si més no- amb una certa “predisposició a l’apassionament”. Si això falla, si hi anem “desanimats”, tot el que s’esdevindrà a l’arena, en el camp o en el ring resultarà literalment incomprensible. Potser aquí resideix la diferència essencial amb el circ dels trapezistes, les feres i els clowns: el circ, circ no demana al seu públic que s’”apassioni”... Sens dubte, no era jo l’únic espectador que es disposava a veure la cursa amb una absoluta fredor, ni de bon tros. De tota manera, hi predominava el material humà excitat o excitable, al llarg i a l’ample -al rodó- de la graonada.

La cerimònia començà als sons d’un pas-doble conegut, en la versió aproximativa d’una xaranga. Per descomptat. Era el de “Pan y toros”. El xim-xim alegre flotà sobre el redol, per uns minuts, com un himne innocent i obvi. Ningú no en feia cas, però semblava insubstituïble. Que és el que passa amb les coses “habituals... “Pan y toros”, Déu meu! “Panem et circenses” en traducció sarsuelera i entranyadament celtibèrica. El vell programa de la Roma oligàrquica i malfardada hi ressuscitava intacte, en plena vigència, a través dels instruments de percussió i de vent d’una dotzena de músics subalterns. La referència erudita posaria pell de gallina a l’observador més escèptic. La veritat és que, en definitiva, “pa i toros” ja gairebé no significa res, en termes estadístics: “pa i futbol”, “pa i corin-tellado”, “pa i televisió” o “pa i sis-cents” en constitueixen equivalents més estesos. Però en l’àmbit anular de la plaça, amb la multitud apinyada i tensa, i anunciat el combat a mort d’un home amb una bèstia brava, la imatge romana del “circ” es feia més immediata. Els compassos del pas-doble hi afegien un aire i un color angoixosament indígenes. En un instant d’ironia, vaig pensar que, en sortir de la cursa, un amic qualsevol vindria a comunicar-me la dimissió de don Eduardo Dato o l’assassinat del senyor Canalejas. Sospito que la majoria dels “aficionats” trobarien molt natural la notícia. Els altres -els del futbol, la tele i el sis-cents-, mutatis mutandis, també.

El xim-xim acompanyà la desfilada de la comitiva: alguacilillos, monosabios, diestros, banderilleros, peons, picadors i tota la resta. La indumentària de les cuadrillas i els seus comparses són, en el fons, un compendi de la història d’Espanya: uns vestits evoquen els Àustries, d’altres evoquen els Borbons. Els tres maestros que protagonitzaven el cartell, uns xicots prims i d’aspecte al·lucinat, se senyaren en emprendre la marxa. La cosa no era pera a menys. Aviat s’enfrontarien amb els seus toros: amb la mort possible, atzarosa i traïdora. En bona lògica, haurien de sortir a l’arena amb el últims sagraments pietosament rebuts. Als maestros seguien els ajudants, i el contrast no deixava de tenir la seva gràcia. Eren ja homes fets, més aviat grassos, rosats de cutis, i amb una cara d’espant preventiu que testificava la seva veterania en les places: l seu costat, els torerets es veien joves, esvelts, lívids i amb faccions abstretes. Els picadors, sobretot, em van sorprendre per la seva corpulència escassament heroica: feixucs, culons, d’un goya caricaturesc. El diestro de pocs anys és qui guanya els duros, segons diuen, perquè exposa la seva vida davant el toro; els altres van a jornal, i per bé que el seu risc és menor, també en corren. Corren el risc, i corren tout curt: cal veure l’agilitat de cames que revelen aquests banderilleros rodanxons i provectes... D’altra banda, l’aspecte de “pares de família” que ofereixen aquests senyors no em va produir una impressió massa patètica...

En última instància , l ’”encís” de la festa taurina consisteix, tant o més que en l’habilitat de “jugar” amb el toro, en el perill assumit assumit per aquells qui s’encaren amb el toro. I aquest “perill” suscita en l’espectador un ai! Continuat i afectuós. Les Associacions Protectores ‘Animals i de Plantes sospiren pel “perill” a què el toro hi queda subjecte. Un perill “mortal” de necessitat, segons el reglament. L’argument de les Protectores manca de ganxo. Si en comptes d’un toro, la víctima fos una cadernera, un pollet o un cadell qualsevol, la “lidia” resultaria inconsolablement escandalosa. Però el brau és un animal enèrgic, voluminós i ben plantat: no desperta tendresa, així, d’entrada. El torero tampoc. El torero no entendreix el públic, o només l’entendreix després d’una cornada profunda. El torero adolescent i gràcil fa pena: pot morir en escena, i el fet suggereix una punta d’elegia. Els banderilleros i els picadors relativament ancians no commouen; un sospita que els seus fills estan ja “fora de perill”, adults, casats, buròcrates i beneficiaris de la Seguretat Social... Ben mirat, ni el torero ni el toro no són l’aspecte fonamentalment “apassionant” de la cursa. “Apassionen”, sí; però no del tot. Allò que el públic hi “viu” i “gaudeix” és la seva parcialitat per tal o tal torero...

S’és del Barcelona o de l’Espanyol, del València o del Levante. S’”és”: amb una rendició incondicional. En els toros, el veí que compra una entrada i vocifera durant l’exhibició “és” e tal o tal altre matador. Espera que el seu ídol faci una bona faena, i s’irrita si aquesta bona faena la realitza un altre. “Mentirós!”, cridava l’ocupant de la localitat contigua a la meva, quan el torero que brodava la seva suerte no era sant de la seva devoció. Ni més ni menys: “Mentider!” Aquella “verònica” perfecta, aquell “natural”, l’estocada calculada i exacta semblaven una falsedat premeditada i capciosa, als ulls del partidari d’un altre torero. I quan el torero admirat entrava n lliça, el gest més inepte era aplaudit amb entusiasme, o disculpat a costes del toro. Quan el diestro falla, la culpa és del toro, que és un mal toro... Etcètera, etcètera... I jo, instal·lat en la meva localitat d’ombra -¿com oblidar la romança d’Españita, en La patria chica dels germans Quintero?-, em sentia inquiet, excessivament irònic, descoratjat... La funció no fou massa brillant. Els maestros fracassaren en la seva lluita amb el toro, i els toros foren mediocres. Els meus amfitrions estaven confusos, i la gent sortia de la plaça amb senyals de tristesa en el rostre... Vaig comprar un diari de la tarda, i m’estranyà que en els titulars parlés del Vietnam i de l’or de Mr. Johnson: Dato i Canalejas hi eren més “adequats”. Els clients del futbol, de la televisió i del sis-cents estarien, justament, en el mateix cas...

Publicat a “El Correo Catalán” el 9-4-68

Tret d’OBRES COMPLETES III, Ed. 62, Barcelona, 1971, pgs. 329-333