dissabte, 20 de juliol del 2024

MARIA IBARS: VIDES PLANES: A L'OMBRA DEL MONTGÓ

 Del capítol I, Amb les primeres llums

(....)

            -Però... açò què és?

-Això deia jo també: què és? En anar a tocar he vist eixe penjoll i no m’he arrimat; m’ha paregut millor cridar-te...

-Ja comprenc perquè lladrava el gos tota la nit; el gosset d’ací baix pareixia enfollit. Des de les tres que estic vestida; i com després no he oït res ja m’havia tranquil·litzat.

Es miraren perplexos, i, en una decisió repentina:

-Vegem, vegem què puga ser.

I l’home despenjà un cabàs nou d’on eixia un drap blanc, fi i embaumat d’espígol i, en obrir-lo, clamaren els dos:

-Verge Divina! Un xiquet! Pobre àngel!

I això era: un xiquet, alterat encara pel tràfec de la naixença, fet una piloteta de carn emporprada, els ulls closos, les mans juntetes com si demanara pietat instintivament, el pelat cabet pres en lleuger trencafront i recolzat en un fardellet de roba blanquíssima que feia ressaltar més la negra acció de l’abandonament; un xiquet era, Déu sabria fill de quins delers i de quin pecat.

La dona el tragué acuradament moguda per la flama maternal que totes porten al cor, se l’acaronà i l’engrunçà suaument.

-Fill meu, innocent criatura, pobre àngel...

El Frare llançava una pedra a les cabres que s’allunyaven massa i, no exent d’emoció, preguntava:

-Què hem de fer?

-Què sé jo... Avisarem les veïnes i entre totes pensarem. Per què m’hauran deixat ací aquesta criatura?

-Potser hi haja algun aclariment dins del cabàs. Tal vegada tinguen confiança amb tu...

Anaren traent la roba: un aixovar humil, dues mudadetes, i amb lletres de calendari enganxades a un paper, aquests mots que ressonaven amb tota la tragèdia del misteri:

«16 agost-Roc. Misericòrdia!»


Vides planes: a l’ombra del Mongó. Ed. Sicània, València, 1960


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ARA EM RECORDE




Ara em recorde
jugant al rotgle,

xiques i xics,
les nits d’estiu:

Joan, Elvira,
-ha mort Marina-

Rossend, Encarna,
el fill d’Eulàlia...

Cúmul de pols,
seria el món

del teu carrer:
l’espargí el vent,

el vent dels anys
-amarg, amarg-

que no perdona
i t’ho retorna

-si es dóna el cas-
trist, estellat,

i sobre un nom
alça el record

d’un veïnat,
i ara tu, en va,

tractes de dir
restituir

l’ordre perdut.
Tot és confús.

Tenaç, treballes
unes paraules,

com el forner
tu li has vist fer

amb la farina
que acaricia

en un pessic
entre dos dits

i dictamina
si és grossa o fina,

i diu, exacte,
el seu llinatge

i si alçarà
o no, el seu pa.

T’agrada el tracte
de les paraules,

breu, cereal,
i endevinar

una família
-Paterna, Llíria,

Benifaraig...-
carrers, corrals,

vinyes, llimeres,
cossis, paneres,

la mar, el riu,
els pobles vius.

Ordenes frases
d’antics llinatges

valencians,
gents a peu pla

de Bonrepòs,
de Rocafort...

Si des de l’horta
veies la posta

llarga del sol,
o aquell llençol

que s’eixugava
prop de l’Almara;

i el vell misteri de
Beniferri,

Que t’ha atret sepre,
i el saps, no inventes,

nucli primari,
originari

de Burjassot,
dolgut, remot,

on vas anar
fa deu mil anys,

creuant les sendes,
les polsegueres,

amb el teu pare,
i tu et cansaves

i ell t’agafava,
t’entronitzava

damunt els muscles
cansats -i augustes-,

i et salpassaven
el cap, les galtes,

tendrors primeres
de les moreres...

¿D’aquest monòleg,
treurà un psicòleg

recòndits tics?
Dies antics

que ara recorde,
pensant en rotlles,

xiques i xics,
d’aquells estius.

Melons d’Alger
aiguats i breus,

esbudellats
d’intimitats,

creuen la nit
amb un llum dins.


Balanç de mar, Obra completa 4, Editorial 3i4, 1978, pg. 143


























divendres, 26 d’abril del 2024

MARIA IBARS: UN BON AMIC: EL MONTGÓ



El Montgó és bon amic
l’amic cordial
del naixcut vora d’ell
que ama el tossal
 
Rient s’espavila
a les primeres llums de l’albada
i ens mira seré
amb cara fresca per la rosada.
La llum l’esvaïx, li xucla els ulls
migdiada feta.
 
Com a tothom la calma l’obliga
a fer becadeta.
A hores del capvespre
en l’orgia dels focs del ponent,
la ciutat, per ell acaronada,
riu galantment.
 
El Montgó és bon amic,
l’amic lleial
de qui al cor porta amor
al seu tossal

                                                                                                                        Poemes de Penyamar

                                                                    

VICENT ANDRÉS ESTELLES: NO ME'N RECORDE A QUI

 

Condecorat per coltells ardentíssims,
un cos d’amor emergeix lentament
car l’esperit grilla, com una ceba,
i no és vençut, encara que el cos caiga.
Dessota el fem conclou obrint-se pas,
alçant-se a moltes primaveres més,
car la raó de tota primavera
està esperant l’abril dessota el fem.
Tan vegetals un sentiment ens torna
que en nostre cos broten milers d’arrels
i no hi ha res on no arribem llavors,
i conectem el cor amb tot el que és
i l’univers comunica amb nosaltres
directament, sense intermediaris.
Tan vegetal em féu l’amor per vos;
tan llargament em vàreu fecundar
amb els desdenys que em féreu aleshores,
donant fortor a la terra i la planta
(a l’esperit, volia dir, i al cos),
que m’haveu tret les arrels de la terra,
com succeeix als amants i les canyes,
i en l’aire sóc, i en l’aire us ame encara,
i us he d’amar des de la meua pols;
car ja us he dit que l’amor veritable
mort no coneix i grilla, com la ceba,
dessota el fem o damunt d’una llosa.

       Recomane Tenebres Obra completa 1, La nit (1953-1956)  pg. 60, Edicions 3i4, 1972                      
                                             
                        
                        








dijous, 28 de març del 2024

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER



                                                                                                                    Homentge a José Martí

Ella tenia una rosa,
un rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
Una rosa de paper

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
Però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
Una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
Ningú no en sabia res.

Però om una consigna,
Circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Balanç de mar, Obra completa 4, Taula parada, pg. 153. Edicions 3i4, 1978,


NOTA: José Martí, (Cuba, 1853-1895) escriptor i periodista, considerat l'iniciador del modernisme literari a Sud-Amèrica i organitzador de la Guerra d'Independència de Cuba. Era fill del valencià Mariano Martí Navarro (1815-1887).
En la plaça del Miracle del Mocadoret es conserva la casa on l'heroi nacional cubà va viure dos anys de la seua infància (dels 4 als 6 anys, del1857 al 1859).




MARIA IBARS (1892-1965) declarada ESCRIPTORA DE L'ANY 2024 per l'AVL: TRAGÈDIA D'UNA ROSA


En el jardí hi ha una rosa
que s'embrinca en el tany dret;
en el jardí hi ha una rosa,
una rosa hi ha només.
 
Papallones li fan ronda;
les abelles, rondineig;
i passa dient-li coses
d'altres jardins el ventet.
 
Al jardí, la trista rosa,
d'altres roses no sap res
i en l'altària de sa angúnia
ha posat tot embelés.
 
De ruixim la nit pasada
li han quallat uns cristalets
i ara al cor sent les ferides
sent les ferides només.
 
Relluïx com pedres fines,
relluïx com or i argent.
...Ningú no sabrà que és morta
portant al cor un turment.
 
                                       Poemes de Penyamar