JOAN FUSTER: NOSALTRES ELS VALENCIANS

Uns fragments de la Introducció de Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962: 

(…)

“La gente desta tierra es blanda de suyo”, firmava en 1582, un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè “tenemos a los valencianos por más muelles” que els súbdits del Principat i del Regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: “...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians”, escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. “Blandos”, “muelles”, molls –“molls i folls” deia amargament l’indígena-: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra “blanesa”, la nostra trista, perillosa i pertinaç “blanesa” data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l‘aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntar-se a la seva genealogia, Per això he invocat, abans, les professions del sociòleg i l’historiador. L’instrumental metodològic de què l’un i l’altre disposen seria l’únic apte i, per tant, indispensable, per a arribar, amb la solvència justa, en aquella “introspecció necessària”.

(...)

Es veu que els tècnics indicats, o no  s’hi atreveixen, o bé han patit d’una deplorable i indecorosa miopia “nacional”,

(...)

En la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Una altra cosa puc al·legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït. M’apresso a proclamar-ho: apriorisme o partit pres, o com li vulgueu dir. Entenguem-nos, però: no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà.

(...)

I no caldrà fer-hi trampa. També n’estic persuadit. La veritat -els fets constatables i explícits- un cop delatada esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És “transformar” el que ens interessa.

(...)

“Conéixer-nos”: aquesta era la consigna que Jaume Vicens i Vives inscrivia al front de la seva Notícia de Catalunya. Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel, no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Vicens ens ho reclamava, a valencians i a mallorquins -catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del vell Principat- ens reclamava una contribució complementària al seu tempteig. D’un costat, hauria volgut que diguéssim la nostra paraula sobre allò que a ell el preocupava aleshores: els catalans del Principat i llu “tarannà històric”. D’altra banda, ens proposava de fer, damunt la nostra realitat privativa, una operació semblant a la seva. I encara ens demanava que declaréssim “om ens trobem ancorats en el port de l nostra mentalitat comuna”. Només un altre Vicens i Vives -valencià, mallorquí- hauria pogut correspondre a la triple petició. En certa mesura, ell mateix ja hi responia quant a més d’un aspecte important. Serveixi d’advertiment, doncs: parlant del Principat, Vives ha deixat dites, en la seva Notícia, moltes coses que tenen una vigència perfecta i incontrovertible respecte a tots els Països Catalans. El que hi exposa sobre el pactisme o sobre la inclinació delegacionista, per exemple, i un pila més de notes incidentals, és vàlid també per a valencians i mallorquins. El meu lector farà bé de llegir -si encara no l’ha llegida- Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.

I les hi oferiré, no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals. No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi. Em cenyiré a resseguir les línies generals del “cas valencià”, en la seva faceta més privativa. Tot allò que hi hauria d’ésser marc previ -aquella “mentalitat comuna” unidora, amb la llengua, dels Països Catalans- en quedarà descartat: podria ésser objecte d’un altre llibre, més ampli, distint. Tampoc no hi recolliré la primera suggestió de Vicens: descriure el “cas del Principat” des de l’angle valencià. El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians” , en la nostra restringida configuració, a part i definits. Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los,  ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat. Em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.

Avui, 23 de novembre del 2022, fa cent anys del naixement de Joan Fuster.