JOAN FUSTER: INQUISICIÓ I CULTURA

Potser la vella polèmica sobre la Inquisició en el món de la cultura no arribarà a apagar-se mai, o mai del tot, si més no. Sempre hi haurà una “inquisició” a punt, en un lloc o altre, i serà inevitable que qualsevol noticia estrictament d’arxiu no ens duga a reflexions excitants.

L’objectivitat erudita més higiènica, més exquisida, no deixarà de veure’s temptada a establir paral·lels o a descobrir coincidències. D’altra banda, els historiadors també es troben obligats a usar adjectius quan escriuen, i, al capdavall, cada adjectiu és un judici. Els qui hem viscut una “censura”, per exemple, com sabríem ser insensibles a situacions del passat que tant s’assemblen a les personalment patides? Els de la banda d’enfront, que van ser “censors” i que volen tornar a ser-ho, no estan justificant la “censura” dia a dia en un discurs reiteratiu, interminable? El problema de la “llibertat” és confús; -ho és més, encara, el de la “llibertat d’expressió”-. El Sant Ofici dels Reis Catòlics va ser molt més que una mordassa, un control ideològic, una simple “censura”. Tots els sants oficis són molt més que això, o són tot això alhora, perquè el mecanisme d’interessos a què responen ho considera inexcusable. Però ací em limite a la qüestió “cultural”, i, concretament, al llibre.

La “història” dels historiadors no s’acaba mai. Si vol ser una representació o una equivalència de la “vida”, allò que en diuen “història total” -a la qual hem d’aspirar, es clar-, ha de resignar-se també a les anècdotes. No sempre són quantificables les vicissituds humanes. Pràcticament, no n’hi ha cap, de quantificable. Les estadístiques sobre la propietat privada o sobre les conseqüències d’una epidèmia, calculades damunt els documents del segle XIV o del XV -i no dic d’abans- són molt o poc fiables? Pitjor serà, o es, el cas de les afliccions socials que no van aconseguir la consignació escrita d’un notari o d’un rector de parròquia o d’un oficial dels reis o dels municipis. La fam, concepte vaguíssim dit siga de passada. Sempre serà una incògnita. I la por? És un altre concepte que invita a l’estupefacció. No hi ha forma de fer estadístiques sobre les pors actuals, immediates, que compartim. La Inquisició espanyola -i “espanyola” en la mesura, eficaç, en què volien que ho fos-  va ser un prodigiós instrument de la por. I la por continua.

S’ha avençat molt, en els últims temps, de cara a l’estudi de la Inquisició espanyola al País Valencià. Els investigadors de la Renaixença, siga per aprensions doctrinàries -eren capellans o senyors inclinats a l’església-, siga per dificultats de fons, a penes n’havien parlat. Ara en sabem ja molta cosa. No tanta, però, com caldria. Sembla que encara hi ha una massa de papers per indagar, i que afecten precisament matèries de cultura: llibres. I això no seria tot. El Sant Ofici actuava també per intimidacions marginals als processos i a les llistes dels índexs. És curiosa la persecució de l’Espill de Jaume Roig: “i aun el texto no se pudo sufrir en este siglo en que se truncó, i de palabra se recogió por los inquisidores”, escrivia el canonge Joan Antoni Maians el 1783. Ara podríem prescindir dels motius que tenien per a sacrificar l’Espill: el fet és que “de palabra se recogió por los inquisidores”. Quants casos en degué haver-hi de similars? I quants més, de crema espontània feta pels mateixos posseïdors dels llibres, aprensius de si era lícit o no de tenir-los? Durant més de tres segles, fora dels arxius, el rastre de la Inquisició se’ns fa borrós, i serà irrecuperable.

Al començament, el rigor dogmàtic i la voracitat econòmica s’adreçaren aplicadament, sobretot, a la minoria hebrea batejada: els “conversos”. Dels voltants de la sinagoga procedia una densa capa de gent dedicada a la mercaderia i als oficis doctes, propícia als tractes del llibre. Víctimes d’aquesta ofensiva van ser, per citar noms coneguts, Lluís Alcanyís i el pare de Joan Lluís Vives. I la Bíblia en llengua vulgar: en el foc de la Inquisició va desaparèixer la traducció de Bonifaci Ferrer. Amb els anys, la Inquisició esmolà la vigilància intel·lectual.

Uns apunts laterals: INQUISICIÓ I CULTURA,

text publicat al catàleg de l’exposició itinerant

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA, 1985.