Rodant els mots he trobat uns textos relacionats. Són coses una mica antigues, però que encara conserven gràcia i frescor, cosa que va bé per a l'estiu.
El primer, CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL, és de Josep Pla, escrit als anys 1970/71, quan ell tenia 74, anys. El segon, adjunt al primer, és molt curt i va escriure-lo Joan Solà cap al 1999. El tercer, AGOST: EL CUL, és de Joan Francesc Mira, anterior a l'any 1987. He anotat els enllaços d'on els tret.
CAP A LA CIVILITZACIÓ DEL CUL
Josep Pla:
EL CÈLEBRE NATURALISTA BUFFON, en la seva coneguda
«Descripció de l'home», escriví les següents paraules, que deixarem en francès,
per a més fidelitat: «Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du
tronc, n'appartienent qu'à l'espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes n'a
des fesses. Ce que l'on prend pour cette partie, ce sont leurs cuisses.
Perfecte. No hi ha res, em sembla, a replicar.
Així, doncs, les anques dels homes i de les dones —el que
amb el seu permís anomenarem el cul— són un privilegi de l'espècie humana. Cap
altre animal no pot disposar d'una cosa semblant. És un privilegi? És probable.
És un fet, però, que, d'aquestes coses, durant molts anys, ningú no en gosava
parlar —i encara menys subratllar-ho. Quan jo era jove —i total tinc, en aquest
moment, 74 anys— imperava sobre les anques una reserva absoluta, total. Passava
una cosa curiosa: quan una dona o un home té un privilegi o es pensa que el té,
el sol manifestar d'una manera o altra —el sol ensenyar. De vegades
—generalment— aquest privilegi és una pura il·lusió de l'esperit, una simple
ficció personal. No hi fa res. Tant si el privilegi és real com si és una pura,
vaga, abstracció, es manifestava. El privilegi de tenir anques era una
excepció: es feia tot el que convenia per ocultar-les.
Tot sembla indicar, però, que les coses han sofert un gran
canvi. Avui, és possible de llegir en els diaris, molt sovint, frases com
aquesta: «La moda vestimentària dels nostres dies —ara ens trobem en els anys
1970-1971— ens porta fatalment a aquesta constatació: mai, el que se'n diu mai,
la part posterior de l'ésser humà no havia estat posada en evidència com en els
nostres dies, ni per mitjans més sàviament concertats i combinats». Parlant en
general, la frase és absolutament certa. Tothom se n'havia adonat. Si utilitzo,
ara, els diaris com a mitjà d'informació és perquè hi ha molta gent que, a
pesar de veure les coses amb els seus propis ulls, no les creuen si el diari no
ho porta —si no ho llegeixen en un paper de diari.
Hem passat d'una determinada situació a la situació
contrària, d'una manera inqüestionable. La situació a què hem arribat permet
d'afirmar que el darrera de les persones de sexe femení, sobretot, ha arribat a
un prestigi absolutament considerable. Anys enrera, aquest prestigi també
existia. L'objectivitat m'obliga, en aquest moment, a demanar als meus lectors
que eliminin, encara que només sigui un moment, la tendència a la hipocresia
sistemàtica. Sí. El prestigi era real. Succeïa, però, que hom feia tots els
possibles per no fer remarcar el privilegi de què parlàvem fa un moment. Per
altra part, la convenció social normal exigia de no parlar-ne. I, així, el
privilegi quedava ofegat. Però no ens hem pas d'enganyar: el prestigi ha
existit sempre. I, si existia, alguna raó devia tenir. No se'n parlava. Ja n'hi
havia prou! S'havia posat una convenció agradable per a tothom sobre un estat
de naturalesa més aviat horripilant. Això és la civilització. La civilització
no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens doni la
gana. Consisteix a no caure mai en la realitat bruta i elemental —a fer o
deixar de fer les coses que la societat exigeix o rebutja d'una manera
indiscutible i sense compliments.
Hem passat, doncs, d'una banda a l'altra. No voldria pas dir
que tothom s'hagi decidit pel desplaçament i hagi fet el moviment pendular. No.
La discreció sembla encara prou vasta. Ara, ens equivocaríem si exageràvem la
realitat. En aquest moment, l'ostentació femenina, sobre un panorama humà que
va dels set als setanta-set anys, és molt voluminosa. La particularitat
anatòmica dels éssers humans té molta visibilitat. Llegeixo que un escriptor
polonès de molta anomenada, Gombrowicz, pretén, en un assaig molt documentat,
que hem entrat en la civilització del cul. Si aquesta afirmació hagués estat exaltada
pels representants de la moralitat professional no hauria pas tingut gaire
valor. Vaig veient, però, que l'exalten i la difonen moltes persones a les
quals la moralitat fa horror. Jo també ho crec. La gent es passa de rosca. En
fa un gra massa. Extrema excessivament determinades particularitats.
Les persones que creuen que la societat que tenim davant és
sobretot una societat d'estiu, inseparable de la calor i, en definitiva, del
clima del Mediterrani, tenen raó des d'un punt de vista superficial. A l'estiu,
a les platges i a les piscines, s'hi concentra una quantitat desorbitada de
gent, una gran densitat de carn humana, pràcticament despullada. El resultat,
però, no és pas gaire brillant. Potser mai no havia estat possible de
contemplar una quantitat concentrada de monstres fenomenals, horribles, com en
aquestes canícules mediterrànies. És impressionant. El resultat d'aquesta
contemplació és contraproduent. Objectivament parlant, la bellesa, el que
s'anomena la bellesa, no té gairebé mai res a veure amb el cos humà. La bellesa
és cosa de les estàtues. Hi ha noies adolescents —algunes— d'una gran bellesa,
perfectament ben construïdes, admirables. Però la bellesa femenina dura dues o
tres primaveres i s'ha acabat. La decepció que produeixen aquests espectacles
incita l'espectador a entrar en un narcisisme, en una indiferència marcada.
La densitat del cul arriba a embafar i produeix una crítica
que, probablement perquè és tan fàcil, tendeix a un cinisme inhumà. Cinisme
que, en definitiva, no és més que una manifestació d'ignorància i d'una
descortesia intolerable. El món és tal com és i no en tenim d'altre; els homes
i les dones som el que som, no tenim altra forma que la que presentem. La no
acceptació d'aquests fets és un símptoma d'energumenisme excessiu. Practicar la
comprensió humana no és pas fàcil. Cal haver superat l'infantilisme i els
capricis personals. La moneda corrent és el grotesc, i no en podem utilitzar
d'altra. La comprensió humana implica l'acceptació del grotesc a cada instant. De
vegades és difícil d'entrar-hi. El sentit de l'humor ho pot lubrificar. Aquest
sentit ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de
bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer. I això és
el que passa, a l'estiu, en aquests topants tan animats per la presència de
tants de monstres per metre quadrat, com tothom pot veure.
A l'hivern és diferent. La cosa és més picant, perquè tot és
més individual. Les dones, a Europa, no poden anar vestides contra el clima,
que, en aquest continent, és més aviat fred. I, així, les dones, quan arriba el
mal temps, es vesteixen, però ho fan —aquests últims temps— amb escletxes a
través de les quals és possible d'observar nuditats extremament vives. Per
altra part, en aquests temps, no es produeix l'embafament que, d'una manera
indefectible, ocasionen les grans aglomeracions. El sentit, però, és el mateix,
tot i que es mantingui en un terreny més individual i confidencial. Sigui com
sigui, la cosa no té dubte: és a l'estiu que la situació agafa un aspecte
visible i inqüestionable.
La frase de Gombrowicz —em sap greu que el nom de
l'assagista no sigui més lligat a la llatinitat, perquè, ara que vivim un
moment de cosmopolitisme cultural, els noms remots fan un efecte estrany i, com
a màxim, indiferent— ha donat origen a molta elucubració. Els escriptors
normals de llengua francesa han dit davant una possible civilització del cul:
quan el cul puja, el cap baixa. És el que resulta de l'observació del que els
francesos en diuen la culbute, i que nosaltres en diem el capgirell, que no és
res més que una pujada del cul i una baixada del cap. És la definició del
Littré: cul par dessus la tête: culbute. Molt bé. La realitat és aquesta.
Ara, d'aquesta definició els elements diríem immobilistes o classicistes
n'han tret algunes conseqüències. Diuen aquests senyors que les anques humanes
formen part del concret, del precís i de l'anecdòtic i que la civilització és
inseparable d'una visió més llarga, més vaga i més futura de les realitats
immediates. És una afirmació molt ben girada, sempre que es tingui en compte la
seva immensa tristesa. Llevat d'una petita minoria extremament narcisista, la
generalitat dels homes vol una anca, i no els poden treure d'ací. Hi ha
l'instint irreparable i brut, malgrat els resultats sempre deceptius. La chair
est triste —hélas! —escriví Verlaine. Però tornem a començar. És una cosa que
no s'acaba mai i que durarà mentre hi hagi homes i dones sobre la terra. Per
altra part, la cosa és antiga, antiquíssima: forma part de la vaguetat del món
—probablement és l'única cosa concreta de la vaguetat del món. Ara diuen que,
en el sector estètic, l'exhibició substitueix l'estil i el pensament. És molt
possible. Ara jo voldria saber quina relació té l'estètica amb la vida, més
enllà de les ínfimes i honorables minories. Aquestes minories poden fer, fan,
algunes coses. Tot està dominat per les masses envaïdores. Ho repeteixo: tot
està dominat per les masses envaïdores. Volen viure bé: volen que els wàters
funcionin, que hi hagi gas a les cuines, que hi hagi aigua corrent, amb els
aparells electrodomèstics corresponents. Tot això està molt bé, però no crec
que hagi canviat la nostra civilització per res. Ha accentuat la civilització
burgesa. Ha demostrat que ningú no vol ésser pobre, sinó ric. Tothom vol entrar
en la societat de consum: cada dia —en aquesta postguerra la cosa és més
evident— la gent consumeix més. És degut, probablement, al retard que portem. Però,
a part el retard, hi ha encara una tendència més profunda: Catalunya és un país
en què la gent vol ésser rica. Els observadors afirmen que hi ha pobles per als
quals la riquesa o la pobresa és indiferent. No ho he cregut mai. Jo crec que
tothom vol ésser ric i que els pobles que no poden arribar-hi és perquè no
poden resoldre el problema —per la raó que sigui —per la pobresa intrínseca del
país o perquè estan endogalats per un sistema social que els ho impedeix.
Jo no crec en un canvi de civilització en el món occidental
—si no és que es produeixi una catàstrofe immensa. El diagnòstic de Gombrowicz
és divertit; però, de la seva formulació, no se'n dedueix res de particular. Es
tracta d'una manipulació comercial d'una amplada considerable. Dirigit per una
banda d'hàbils aventurers, d'aventurers dedicats no pas a la creació, sinó a la
vulgarització, hom ha transformat el sistema clàssic de vestir, imperant en
aquests últims decennis, utilitzant consideracions eròtico-històriques lligades
amb la tendència present, en un exhibicionisme picant i provocatiu. La
característica més viva d'aquest moviment no és més que una: la rendibilitat. El
que s'anomena l'art nou ha adoptat una posició contra el capitalisme, contra la
indústria i el comerç, però, en definitiva, aquest art s'ha convertit en la
forma més rendible del capitalisme, de la indústria i del comerç. El fet no és
pas inèdit. Des que existeix alguna forma del comerç, lliure, vull dir de la
burgesia, l'absorció existí sempre. Ara, el que passa en els nostres dies,
potser, en la vida normal, no havia existit mai.
La gent demana una llibertat d'expressió. El fet és arcaic.
Sempre ha estat així. En aquest moment, la forma d'expressió
ha estat la que tenim davant els ulls a cada instant. En altres moments, les
formes d'expressió havien estat més acceptades per gairebé tothom. La llibertat
d'avui reivindica, per als qui l'exerceixen, el dret il·limitat d'ésser ells
mateixos deixant purament als altres el deure de reconèixer-ho, facin el que
facin. En la cultura de masses, tot és col·lectiu. És un missatge casernari, de
ramat. Les seves expressions són gregàries. En aquestes expressions, rarament,
s'hi troba un pensament, un estil —és a dir, una forma. Tota forma implica un
allunyament de la matèria bruta. Ara hem arribat a la matèria bruta, a la
desintegració total de la forma. I aquesta obra ha estat feta i la fan grups
d'aventurers que solen anomenar-se «grups culturals», constantment
protestataris però interessats purament en la rendibilitat. La protesta és
antiburgesa, anticapitalista, però —només pensen en la rendibilitat. La
rendibilitat ha passat a ésser l'obsessió, l'ideal general. I, com sempre, el
capitalisme, la burgesia, per indiferència o per impotència, ha callat. D'aquest
cantó tot es va aigualint i desvirtuant.
És molt curiós el que passa: hi ha avui grans empreses,
considerables negocis, que obtenen grans profits de l'obsessió sensual, de la
confusió mental, de la vulgaritat, de la subversió de determinats principis
essencials. Mai no s'havia treballat, en aquests aspectes, amb una amplitud
econòmica semblant. Les dones han seguit, és clar. Quan una cosa es posa de
moda per les dones, s'hi tiren d'una manera cega, ràpida i des del nord de
Noruega al Cap de Bona Esperança. Les dones tenen un instint de caserna, de
ramat. Accepten o deixen una cosa amb la més gran facilitat, sense pensar-s'hi,
en virtut del mimetisme més mecànic. D'ençà de l'existència de la massivitat,
el fet s'ha accentuat. Aquests moviments vastíssims i gregaris, ¿han augmentat
el gust, han fet més plausible la vida, l'han més o menys ennoblida? I ara! Hi
ha algunes, poques, escassíssimes dones agradables a la vista. La immensa
majoria són una monstruositat —igual que els homes, és clar. Però tot això és
igual. Les dones, com l'alimentació, són cada dia més susceptibles de crear
rendibilitat.
I a aquests extrems hem arribat, sobretot ara a l'estiu, en
aquests topants.
[Les Hores]
Joan Solà:
El dia 2 de desembre 1999, en la seva col·laboració del
dijous a l'Avui, el professor Joan Solà afirmava el següent, que, directament o
indirectament, sembla relacionat amb la citació de Buffon que fa Josep Pla en
aquest text.
No cal
que els digui per què, però el cas és que remenant coses del metre, he anat a
raure al cul (el salvo honor, com en deien al segle passat; o «amb perdó», que
ens van ensenyar a dir de petits), i en trobo aquesta definició en un bon
diccionari especialitzat: "Part inferoposterior del tronc sobre la qual
descansa el cos quan hom seu". La primera reacció és de sorpresa:
¿aleshores un cavall, un conill, un moixó, un peix no tenen cul? Vinga:
diccionaris de sinònims. Hi apareix anca i gropa, però no sembla que ni l'una
paraula ni l'altra siguin exactament això: mirin diccionaris.
AGOST: EL CUL
Joan F. Mira:
Rellegint Les hores, de Josep Pla, trobe una citació preciosa de Buffon:
«Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc,
n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a de
fesses.» Aquells il·lustrats i enciclopedistes del XVIII van fer descobriments
ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que ho compartim tot amb la
resta dels mamífers, absolutament tot, tret del cul. El cul és privilegi exclusiu
dels humans, marca distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els
ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, és una saludable lliçó de modèstia.
Ara bé, s’estranyava el senyor Pla, escrivint l’any 71, que
un tal privilegi, durant segles i segles ignorat, amagat, objecte de
discretíssim silenci, fóra de sobte exhibit públicament i visiblement posat en
evidència. ¿És que anem cap a unacivilització del cul?, es pregunta
passablement horroritzat. Li resulta, pel que diu, profundament desagradable
que la moda marque la forma de les anques, o que la gent —les dones— les
ensenyen lliurement a la platja. A mi, però, em sembla perfecte, de primera: si
tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista i encara
més al tacte, ¿per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar?
I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. El
cul és privilegi de l’espècie, sí, però més privilegi de les dones que dels
homes. Les anques femenines són —¡ai, ja hi tornem!— més redones, abundoses i
plenes que les anques virils. I juraria que hi ha molts més homes atrets per un
cul de dona que dones per un cul masculí. Qui sap si és per això que, ara
mateix, quan les adolescents es posen brevíssims biquinis o banyadors que fan
ben manifesta la creixent generositat humana del seu darrere, els xicots de la
mateixa edat van per la platja amb uns amples saragüells fins als genolls. És
que en matèria d’atributs carnals, per poc que ens hi parem a pensar, tot es
complica.
Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i
Quatre, 1987), pàg. 275-276