serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,
[i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
Vicent Andrés Estellés
Quan enguany ( per 2013), passada la mitjanit del 19 de
març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es
compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses
per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès
ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o
víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de
març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça
major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració
de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat
em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat
encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja
havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia
la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y
ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que
se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he
localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar
divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un
llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és
el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire
gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer.
Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan
innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se
disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano».
Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric,
és reinterpretada per Las Provincias:«El escritor suecano considera que ‘las
falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del
escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se
encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las
fiestas josefinas y a sus participantes».
Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que
s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció
fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles
del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de
ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta
funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els
pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció.
Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund,
que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No
s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre
els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal
“resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en
algun conciliàbul edilici».
El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la
majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a
falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa.
Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les
festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions,
el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i
Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat
l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en
«Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien
incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar
“ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada
més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu
concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament
inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular:
«La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per
això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben
compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de
qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema
d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I
aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les
crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una
miopia cívica tan escandalosa».
Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers
les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit
l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa
fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts
articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris
interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper
per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió
internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de
vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de
temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si
ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot” que em
dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics,
són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil
angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats
la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una
altra vegada serà…».
Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben
poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot
té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí
entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense
cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava
necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany.
És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li
encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors
tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.
La campanya, ben impulsada per les forces vives més
reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local
—i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego
Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els
fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va
acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem
aconseguit de tancar.
Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal
que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser
bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica
més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú
no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui
les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a
mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del
mestre.
Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I
NOTA: He tret aquest interessant tex d'Internet.