JOAN FUSTER: INQUISICIÓ I CULTURA

Potser la vella polèmica sobre la Inquisició en el món de la cultura no arribarà a apagar-se mai, o mai del tot, si més no. Sempre hi haurà una “inquisició” a punt, en un lloc o altre, i serà inevitable que qualsevol noticia estrictament d’arxiu no ens duga a reflexions excitants.

L’objectivitat erudita més higiènica, més exquisida, no deixarà de veure’s temptada a establir paral·lels o a descobrir coincidències. D’altra banda, els historiadors també es troben obligats a usar adjectius quan escriuen, i, al capdavall, cada adjectiu és un judici. Els qui hem viscut una “censura”, per exemple, com sabríem ser insensibles a situacions del passat que tant s’assemblen a les personalment patides? Els de la banda d’enfront, que van ser “censors” i que volen tornar a ser-ho, no estan justificant la “censura” dia a dia en un discurs reiteratiu, interminable? El problema de la “llibertat” és confús; -ho és més, encara, el de la “llibertat d’expressió”-. El Sant Ofici dels Reis Catòlics va ser molt més que una mordassa, un control ideològic, una simple “censura”. Tots els sants oficis són molt més que això, o són tot això alhora, perquè el mecanisme d’interessos a què responen ho considera inexcusable. Però ací em limite a la qüestió “cultural”, i, concretament, al llibre.

La “història” dels historiadors no s’acaba mai. Si vol ser una representació o una equivalència de la “vida”, allò que en diuen “història total” -a la qual hem d’aspirar, es clar-, ha de resignar-se també a les anècdotes. No sempre són quantificables les vicissituds humanes. Pràcticament, no n’hi ha cap, de quantificable. Les estadístiques sobre la propietat privada o sobre les conseqüències d’una epidèmia, calculades damunt els documents del segle XIV o del XV -i no dic d’abans- són molt o poc fiables? Pitjor serà, o es, el cas de les afliccions socials que no van aconseguir la consignació escrita d’un notari o d’un rector de parròquia o d’un oficial dels reis o dels municipis. La fam, concepte vaguíssim dit siga de passada. Sempre serà una incògnita. I la por? És un altre concepte que invita a l’estupefacció. No hi ha forma de fer estadístiques sobre les pors actuals, immediates, que compartim. La Inquisició espanyola -i “espanyola” en la mesura, eficaç, en què volien que ho fos-  va ser un prodigiós instrument de la por. I la por continua.

S’ha avençat molt, en els últims temps, de cara a l’estudi de la Inquisició espanyola al País Valencià. Els investigadors de la Renaixença, siga per aprensions doctrinàries -eren capellans o senyors inclinats a l’església-, siga per dificultats de fons, a penes n’havien parlat. Ara en sabem ja molta cosa. No tanta, però, com caldria. Sembla que encara hi ha una massa de papers per indagar, i que afecten precisament matèries de cultura: llibres. I això no seria tot. El Sant Ofici actuava també per intimidacions marginals als processos i a les llistes dels índexs. És curiosa la persecució de l’Espill de Jaume Roig: “i aun el texto no se pudo sufrir en este siglo en que se truncó, i de palabra se recogió por los inquisidores”, escrivia el canonge Joan Antoni Maians el 1783. Ara podríem prescindir dels motius que tenien per a sacrificar l’Espill: el fet és que “de palabra se recogió por los inquisidores”. Quants casos en degué haver-hi de similars? I quants més, de crema espontània feta pels mateixos posseïdors dels llibres, aprensius de si era lícit o no de tenir-los? Durant més de tres segles, fora dels arxius, el rastre de la Inquisició se’ns fa borrós, i serà irrecuperable.

Al començament, el rigor dogmàtic i la voracitat econòmica s’adreçaren aplicadament, sobretot, a la minoria hebrea batejada: els “conversos”. Dels voltants de la sinagoga procedia una densa capa de gent dedicada a la mercaderia i als oficis doctes, propícia als tractes del llibre. Víctimes d’aquesta ofensiva van ser, per citar noms coneguts, Lluís Alcanyís i el pare de Joan Lluís Vives. I la Bíblia en llengua vulgar: en el foc de la Inquisició va desaparèixer la traducció de Bonifaci Ferrer. Amb els anys, la Inquisició esmolà la vigilància intel·lectual.

Uns apunts laterals: INQUISICIÓ I CULTURA,

text publicat al catàleg de l’exposició itinerant

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA, 1985.

JOAN FUSTER: ALACANT

 

Alacant és, per definició, “la millor terra del món”. Terra” o “terreta”: la inclinació valenciana pels diminutius ve de lluny, de sor Villena en català i de Vives en llatí. Però això és secundari. Alacant ha estat, fins ara, la ciutat més fina i agradable del País Valencià. No és que fos massa genuïna, ni ho és, però sí encantadora. Perpetua e to de la seva burgesia mercantil –“l’aristocràcia del bacallà”- amb cognoms francesos, italians, no sé si anglesos o irlandesos. No suporta el pes de grans monuments, llevat d’uns castells enjardinats. El millor edifici és la Casa Consistorial, també barroc però sense excessos. Alacant era una ciutat destinada a no ser “excessiva” en res. El turisme ha trencat la regla, i la vella harmonia corre el perill de desfigurar-se. I no solament el turisme. Sigui com sigui, el “passeig” més amistós de tot el País Valencià, entre palmeres i la mar enfront, i una temperatura sempre correcta, i uns bars hospitalaris, és l’Esplanada d’Alacant.

VEURE EL PAÍS VALENCIÀ

 Ed. Destino, Barcelona, 1983, pg. 155

JOAN FUSTER: TRADICIÓ D'AUTORITAT

 S., 23 setembre 63

              En el seu llibre The Spanish Labyrinth, Gerald Brenan encapçala el capítol dedicat a la dictadura del general Primo amb unes paraules de Narváez que trobo particularment il·lustratives. Brenan és agut i ha triat el text amb una precisió admirable. Quan, el 1867, Narváez inicia des del poder un període de repressió reaccionària, es creu obligat a donar-ne explicacions al país i diu: “Ha llegado el momento, para los espanyoles, de ser gobernados de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter”. La frase, en efecte, no pot ser més “típica”: per boca del espadón vuitcentista sembla expressar-se tota una tradició. De fet, els règims de força, que s’han projectat sobre els habitants de l’Estat espanyol d’ençà de principis del XIX, han esgrimit sempre el mateix argument significatiu, la mateixa excusa cohonestadora. Sigui Narváez, sigui Primo, sigui qui sigui, la veu pretoriana ens adverteix, per començar, que hem de ser gobernados: que el nostre destí és ser matèria passiva de l’enigmàtica i àrdua operació de governar. Incapaços de governar-nos pels nostres propis mitjans, l’home del sabre s’ofereix a suplir i remeiar aquesta deficiència. I està disposat a fer-ho, precisament, amb el sabre a la mà. Narváez indica, de seguida, que el procediment compta amb la caució de la més explícita idoneïtat nacional. Per als espanyols, ser governats per un o altre Narváez és ser governats de acuerdo con el espíritu de su historia y con los sentimientos, etc. Mirades les coses amb una mica de serietat, no podríem pas dir que l’afirmació sigui exacta: ni el espíritu de su història ni los sentimientos que forjaron lo mejor de su caràcter no s’han distingit, a la Península Ibèrica, per ser més exclusivament autoritaris o despòtics que en qualsevol altre lloc de la venerable Europa. Però això no té importància. El que sí que en té, en canvi, i Gerald Brenan ho subratlla implícitament, és que els dictadors hispànics s’hagin cregut sempre representants d’una genuïna opció política “nacional”: de l’única opció genuïna, en realitat. Mai no els ha fallat la convicció que la seva manera de governar és la més adequada al “caràcter” del poble i a “l’esperit de la història”. Persuadits d’això han acostumat a obrar amb una curiosa tranquil·litat de consciència, que els ha permès de perpetrar barrabassades genials, de vegades tràgiques, sense sentir-ne remordiments ni recels, La idea formulada per Narváez és, d’altra banda, una concreta invitació a l’exercici de la tirania...

DESTINAT (SOBRETOT) A VALENCIANS

Eliseu Climent, editor, València, febrer 1979 pgs. 54-55