De cara
a un cel tibant, fina, segura,
reclinada en la calma i el silenci,
vius, oh Sueca, el teu secret ingenu
d’àmfora i roda
Assetjant-te
amb ses teles, amb constàncies,
prova l’aire la teua procedència
de l’ala o d’una mà corprenedora,
coses altíssimes.
Car si
el temps posa el seu rovell insigne
sobre altres terres, per a tu té en canvi
el mirament previst d’una carícia
i et deixa alçada
Alçada,
nua, igual a tu mateixa,
el temps inquietant et pensa i pasa.
Pels teus terrats governa, i t’imagina,
un goig immòbil.
¿Què pot
la pedra vana i memorable,
què poden els castells o la llegenda
contra la llum, la carn i la fragància
sempre novelles?
A tu,
ciutat vestida d’alegria,
correspon perdurar sense girar-te.
Cada matí t’enceta i tu l’acceptes
com si fos únic.
I així
ha de ser. Perquè als teus peus s’acosta,
no tan a prop que et vença o tan llunyana
que a penes siga un nom gastat de mite,
l’aigua solemne.
Aigua
solemne, mar d’empenta jove,
tranquil·lament perfecta, sal i glòria:
a les nits, entre fulles que descansen,
l’escoltes créixer.
Gent de
la seua riba, tots nosaltres
som antics per naixença i no sabríem
fer de la nostra activitat un ritu
ni una enyorança.
L’altra
aigua que et serveix, les pures sèquies
i el riu abraçador, busca la terra,
la teua terra, i la cobreix, i exalta
son fons de mare.
Oh quina
forma greu de nuviances!
Mira’n el guany: t’afermen els arrossos,
el taronger massís, les canyes lliures,
blats i baladres.
Terra
indicible, germinal presència,
obsequiada de treball i límits.
Ella tampoc no sap com és la fúria
del temps possible.
Heus ací
que uns fragments de senzillesa
componen tot l’espai que necessites.
L’assentiment de Déu t’uneix al càntic
en dòcil pacte.
Entre
debats de carros i colomes,
ara ets per als sentits, per a la vida.
Un dia moblaràs nostra memòria
amb tàcits préstecs.
Aleshores,
com un conhort diàfan,
t’usarem per tornar a ser de veres.
Dins l’ombra ens obriràs ta simetria
de món que espera
reclinada en la calma i el silenci,
vius, oh Sueca, el teu secret ingenu
d’àmfora i roda
prova l’aire la teua procedència
de l’ala o d’una mà corprenedora,
coses altíssimes.
sobre altres terres, per a tu té en canvi
el mirament previst d’una carícia
i et deixa alçada
el temps inquietant et pensa i pasa.
Pels teus terrats governa, i t’imagina,
un goig immòbil.
què poden els castells o la llegenda
contra la llum, la carn i la fragància
sempre novelles?
correspon perdurar sense girar-te.
Cada matí t’enceta i tu l’acceptes
com si fos únic.
no tan a prop que et vença o tan llunyana
que a penes siga un nom gastat de mite,
l’aigua solemne.
tranquil·lament perfecta, sal i glòria:
a les nits, entre fulles que descansen,
l’escoltes créixer.
som antics per naixença i no sabríem
fer de la nostra activitat un ritu
ni una enyorança.
i el riu abraçador, busca la terra,
la teua terra, i la cobreix, i exalta
son fons de mare.
Mira’n el guany: t’afermen els arrossos,
el taronger massís, les canyes lliures,
blats i baladres.
obsequiada de treball i límits.
Ella tampoc no sap com és la fúria
del temps possible.
componen tot l’espai que necessites.
L’assentiment de Déu t’uneix al càntic
en dòcil pacte.
ara ets per als sentits, per a la vida.
Un dia moblaràs nostra memòria
amb tàcits préstecs.
t’usarem per tornar a ser de veres.
Dins l’ombra ens obriràs ta simetria
de món que espera
Terra en
la boca, pgs. 15 a 17, Ed. Barcino, 1953.