Nit, 1-2 novembre (1957)
Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no drang. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l‘orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d’ahir, pels de demà, pels de sempre. L’església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els difunts de tot el poble. Es veu que a Sueca mai no han abundat els dissidents. Al costat del cementiri catòlic, gran, ornamentat, pulcre, existeix un cementiri “civil”, insignificant, on la brossa es multiplica despietadament contra una dotzena de tombes. Entre maçons i suïcides, una dotzena. El nom popular d’aquest local sense creus és el de “cementiri del gerró”, no sé perquè. La nit de Tots Sants no els afecta, els suïcides, ni els maçons. La campana és eclesiàstica per definició. Els drangs es repeteixen, feixucs, diàfans, amb una augusta precisió canònica. Tota la nit. Drangs, no drings: la diferència de vocals resulta curiosa. La “a” dona a l’onomatopeia una severitat de dolor, de mort, de dol. Quan es mor una criatura -un “albat”-, el campaner engega bronzes més lleugers, argentins. L’albat va al cel, sense discussió, perquè és innocent, i si algun pecat tenia, era l’original, ja redimit amb el baptisme: li correspon, doncs, un toc de glòria. La mortaldat infantil, tan combatuda pels metges, té una refracció sonora premeditadament alegre. Però avui les campanes sonen pels adults, pels pecaminosos adults. Són amargues, imprecatives, insistents. “Miserere mei, Domine...” Drang, drang, drang! Imagino la serpentina del gregorià, mal cantat pel cabiscol i pels sagristans. El gregorià ho resisteix tot. És una bona música. La del Dies irae té una força al·lucinant. Potser hi contribueix la lletra, alhora contrita i terrorífica. “Lacrimosa dies illa...” la modulació i la llatinada fan posar la pell de gallina, fins i tot quan les sentim destrossades per la desgana o pel desafinament dels vicaris rurals. A casa, hem encès “minetes”: tantes com difunts tenim -recordats- en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’”animeta”. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts. “Per l’ànima de la tia Presentació... Per l’ànima de la tia Josepa-Maria... Per l’ànima de la meua cosina Maria... Per l’ànima del senyor Llorenç...” ¿Qui fou aquest senyor Llorenç”? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d’evocació. “Per l’ànima de la sogra del meu germà...” Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només “retornen”-si això és retornar- en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan. Els mateixos suïcides, els mateixos maçons, tindran algú que pensi en ells, encara que no sigui per resar-los res. La màgia de les campanes ha de ser difícil d’esquivar. Els carrers deuen estar buits, solitaris. No fa fred, però és com si en fes. Una mica de vent arrossega quatre fulles seques...
Tret d’OBRES COMPLETES, II, DIARI 1952-1960, Edicions 62, Barcelona,1969, (pgs. 308-10)
Bon record
ResponElimina