TORNARÀ A TVE. LA BRUTAL "FIESTA NACIONAL"

Pío García-Escudero, portaveu del PP al Senat, ho va anunciar pocs dies abans del 20 de novembre: els toros tornaran a emetre's per Televisión Española. Sembla una mesura immediata, un cop Mariano Rajoy accedesca al poder.

La retransmissió dels toros es va suprimir per l’elevat cost econòmic que suposava i, encara més, pel compliment de l’horari infantil. Segons estableix el llibre d’estil de RTVE “no s’emetran curses de braus pel seu horari, generalment coincident amb l’horari protegit o d’especial protecció per a la infància”.

García-Escudero justificava la decisió afirmant que “sempre han donat suport que la protecció, foment i difusió de la Fiesta Nacional tinga un tractament especial als mitjans de comunicació, especialment a TVE”.

És a dir, que als membres del PP com Don Pio i Don Mariano els agrada protagonitzar les animalades de la seua Fiesta nacional, per això volen protegir i difondre les essències de l’espíritu nacional, no siga que es disolguen els valors que fonamenten el patriotismo español i vagen augmentant les persones civilitzades que no suporten el brutal, el sangonós sacrifici d’un animal per tal que disfruten uns altres. Continuant amb el símil animal, a mi això em sembla un patriotisme de galliner.

Potser també volen accelerar subtilment la pèrdua d’audiència de TVE a favor de les televisions privades. Entre açò, el comiat als periodistes intel·ligents que va anunciar no fa molt un “apessebrat” bocamoll i les aparicions letals de Mariano, en quatre dies la liquiden.

TREMOLEU!

0 a 1 ?

BOCAMOLLS era el títol d’un comentari que pensava dedicar a mis queridos amigos Mínguez, Rocío i González Pons, que ja fan mèrits, ja! Havia preparat el començament amb aquestes frases de ressonàncies bíbliques: “Per les seues obres els coneixereu” va dir Jesus, però se li oblidà afegir “i per les seues paraules als del PP”...

Però l'actualitat em supera, aquest comentari ja ha quedat obsolet per les posteriors notícies, i si no jutgeu vosaltres aquestes perles pescades en les aigües procel·loses de la més rabiosa actualitat:

A una candidata a senadora mallorquina de cuyo nombre no quiero ni acordarme se li'n va la bola i penja amb tot el morro al seu muro, prèvia aplicació del Photoshop, una imatge de la pròxima ex ministra de l’exèrcit, i la fa ensenyar pitrera. La tal foto era de quan anà a informar-se sobre la mort de dos soldats en acte de servei. Tot molt edificant.

Més edificant encara és la graciosa petició que ha fet el Papa de Roma per tal que siga prohibida la pornografia en Internet... I jo em pregunte: perquè no prohibeix ell el hard core de viu en viu en esglésies i convents?

Una altra de ben bona és la que han muntat tots els prestigiosos -i també els altres- mitjans de comunicació a l’entorn d’un debat entre dos dels caps de llista, candidats a deixar-nos en conill amb l’excusa de la crisi. Era talment un partit de futbol i així ho van dir els espavilats periodistes, que acabà, segons enquestes al minut, 0 a 1.

No puc opinar, perquè durant el temps que durà el partit dels partits, vaig preferir sintonitzar una TV no sé si imparcial, però que oferia un graciós programa dels Simpson, amb molta més càrrega filosòfica i moral que el debat de debats, és a dir, l’únic debat.

Malgrat tot, m’han arribat interessants informacions i detalls morbosos que han esbandit els eximis periodistes de la Meseta: les vegades que cadascú va mirar els papers, el color de les corbates, la marca de les sabates, o si es parlava en futur, en passat o en plusquamperfet, fins i tot han comptat i classificat el nombre exacte de paraules que cadascú va proferir.

Aquest espectacle mediàtic és un muntatge de prestidigitació enlluernador, que mostra dues úniques possibilitats i amaga a l’elector totes les altres que existeixen per a triar; el distreu d’estudiar altres propostes, d’intentar integrar sensibilitats i esforços plurals. I aquesta oportunitat es nega en favor d’una democràcia supra majoritària, instal·lada en la rutina del blanc o negre. Tenen raó els indignats: on estan els matisos, on és la democràcia real i participativa en aquest assumpte?

Parafrasejant George Orwell: alguns demòcrates són més demòcrates que altres demòcrates. És un joc de dos únics partits que es troben còmodes assignant-se les majories absolutes, ara A, després B, després A després B... practiquen el joc del toma y daca, del repartiment ben equilibrat, hoy por ti y mañana por mi, perquè al remat tot queda en casa. Els dos es van posar d’acord sense problemes en una reforma constitucional exprés i puntual, però es neguen a una revisió per a introduir aspectes més participatius.

Va ser una sessió de circ, amb els espectadors embadalits, els dos protagonistes van practicar els seus jocs de mans, prometent fer allò que no van fer o bé ocultant l’autèntic programa de tijera y tijera, pero no por mi casa, per tal d’aconseguir que els voten per la cara o per la marca registrada, que després ja faran allò que vulguen, perquè ja em direu, una vegada haja triomfat el de torn, què quedarà de les seues paraules, paraules i més paraules...

Un d’ells es va declarar no nacionalista en una entrevista recent, però després va assistir als actes per a commemorar la fiesta del día nacional. Si fos més coherent hauria de celebrar el día de la fiesta no nacional.

L’altre, que té molt poc a dir, fa ús de les seues muletillas preferides: España / españoles. Heu provat a contar les vegades que apareixen aquestes paraules a qualsevol del seus discursos? Però españolas ja no li ix tant, no sé perquè serà, ni vull fer indagacions.

En resum: aprofitant aquell títol que tenia preparat, BOCAMOLLS els dos!

Com ja els tinc ben vista la pateta, fa temps que he decidit ben decidit el meu vot. Us assegure que no serà per a cap d’aquests dos senyors tan bocamolls que ens unflen a paraules, paraules i més paraules.

En la meua humil opinió, i vist des de la nostra perspectiva valenciana, el resultat del partit entre els partits ha estat d’EMPAT A ZERO.

UNA… O NINGUNA

Tot llegint la premsa he recordat un vell acudit: En un grup d’amics es parlava dels viatges que cadascú havia fet a Paris, com eren diverses vegades s’expressaven dient “cinc... o quatre”, “sis… o set” i el darrer va dir: “jo he anat una… o ninguna”.

Segons les estadístiques, una o ninguna són les vegades que dos de cada tres valencians visiten museus, exposicions o galeries d’art al llarg d’un any. Com que jo, i molts dels meus amics hem anat a museus més d’una vegada cada any, i sabem com funcionen les estadístiques, per a mi significa que són moltíssims els valencians que viuen d’esquena a moltes manifestacions relacionades amb la cultura i la civilització. I així els va...

És evident que si van tan pocs, per a què anem a gastar-nos diners en eixes coses? I més en una època de crisi com la que estem patint. Aquest és el bon criteri adoptat per la corporació municipal valenciana presidida por la nostra invicta alcaldessa, que des del passat mes de març no ha concedit el permís d’obres per a una ampliació del Museu de Belles Arts de Sant Pius V, que ja està autoritzada per la Generalitat. Gràcies a aquesta bona política el govern de Zapatero, a punt d’acabar, s’estalviarà quatre milions i mig d’euros, que podrà dedicar a altres assumptes de més rendiment.

Aquest “meninfotisme museístic” tan racial i tan valencià té altres conseqüències: la ignorància més patètica i supina, que els espavilats aprofiten per als seus tripijocs. Us posaré un exemple.

Corrent el risc que alguns em puguen dir vanitós, repetesc que jo visite museus, els d’ací i els d’altres llocs, i he vist amb els meus ullets el grandiós retaule de Sant Jordi que es conserva al Museu Victoria i Albert de Londres (haurem d’agrair la seua miserable venda el segle XIX, perquè pel que es veu, ací l’haurien fet astelles per aprofitar-lo en alguna torrà de xulles)

I perquè dic açò? Perquè des del primer moment vaig veure com les gasten més d’un Capítol, en observar la malintencionada, falsa i rastrera “reproducció” que ara han descobert en la pintura d’una taula, penjada fa molts anys en un local propietat de la Catedral, que passa per ser el lloc on es va fer la primera missa després de l’entrada del rei En Jaume a la ciutat (una altra evident falsificació)

El joc de mans va consistir en col·locar Sant Jordi, vestit amb la creu roja sobre fons blanc, en lloc del rei en Jaume, per amagar que el rei i el seu cavall anaven vestits amb el símbol de la reial senyera, la de les quatre barres sense gens de blau (que per això és reial, no com altres, i ho sent molt!)

Però aquests mistificadors formen part del grupet de valencians que, segons les estadístiques, practiquen aquell meninfotisme museístic i cultural. La seua ignorància no els va deixar caure del burro, no van descobrir que la creu de Sant Jordi figura, juntament amb la reial senyera (i per això sense blau) en la bandera i l’escut de la seua odiada Barcelona.

Ara s’ha descobert la grossera i vil maniobra, però després de tants anys ningú no sap res ni se’n recorda, tots passaven per allí i no miraven, encara que la parafernàlia s’anava acumulant en la coveta... han dit que si faran o deixaran de fer... etc. etc... i en total... si ha passat tant de temps...

Qualsevol altre dia parlarem de més actuacions dels prestidigitadors, a la Catedral i a altres llocs, com que són tan abundants... alces una pedra i te n’ixen tres o quatre, com els escorpins.

I als museus que vaja Rita!

ROCIO VA DE ROMERIA o L’ATREVIMENT DE LA IGNORÀNCIA

ROCIO CASANOVA és una apessebrada de Canal Nou, que cobra com a tertuliana en el programa “Bon dia Comunitat Valenciana” i ho fa gràcies als seus mèrits personals: ser familiar d’un alt càrrec de la Generalitat.

Sembla que, acostumada com està a la seguretat de menjar del pessebre, no es preocupa per documentar-se i va al recte, com si anara de romeria, solta la llengua amb la facilitat i l’atreviment que origina la ignorància.

Aquesta ignorància, privada de reflexió, fa que els seus comentaris puguen arribar a ofendre greument molts ciutadans, als quals desprècia, agredeix i intenta humiliar, encara que de vegades només arribe a aconseguir d’ells un sentiment de vergonya perquè en ple segle XXI encara queden a València éssers que diguen coses com aquesta:

Me irrita un poco, me cabrea y me da también un poco de pena que estén tan empecinados con el tema del valenciano.

Justament el mateix em passa a mi en llegir a la premsa les seues expressions imperialistes, dominadores, exclusivistes i contràries a l’esperit i finalitat del mitjà en el qual parlava, que per cert, estic pagant amb els meus impostos, cosa que inclou el sou que ella cobra por ser vos quien sois.

Però va seguir soltant la llengua:

Porqué siguen ustedes tan empecinados con el tema del valenciano? Cuando digo ustedes me refiero a los políticos, cuando en el resto de Europa nos llevan por delante.

Què vol dir Ustedes són los políticos? Tots els polítics? Què vol dir Europa nos llevan por delante? Està relacionat amb la tracció mecànica o el transport?

Desconeixent els resultats reals, els estudis i les estadístiques, la seua atrevida ignorància la fa anar tan lluny com per a dir que els xiquets d’ara:

Van a ser, son una generación que ya lo somos nosotros, donde no somos competitivos en el resto del mundo por una tontería.

Evidentment és per una tonteria, la seua. Si ella fora competitiva no estaria menjant del pessebre i els contribuents ens estalviaríem els diners malgastats en mantenir-la.

La seua ignorància és tan vasta que abarca tots els camps i la fa, com es diu vulgarment, pixar fora de test; ací teniu una mostra del que va dir amb motiu del judici a Berlusconi per haver mantingut relacions sexuals amb una menor, a la qual:

Nadie le puso un puñal en el pecho para irse con Berlusconi, y nunca dijo que era menor de edad.

Per arrematar la faena, que sembla de rejoneo, va:

Romper una lanza a favor, no ya por Berlusconi, sino por cualquier señor que tenga relaciones sexuales con una señorita de este tipo.

I continuarà així (dissortadament)

VALÈNCIA, JARDÍ DE FLORS?

Sembla que sí, almenys sempre s’ha dit, i recentment he pogut llegir a la premsa dues coses relacionades amb tan bella metàfora.

Un paradigma d’aquest jardí de flors és l’anomenat oficialment puente de las Flores, una poètica, delicada i fina iniciativa personal de la nostra alcaldessa.

El tal pont fou inaugurat l’any 2002 i periòdicament renova el seu repertori: ara que comença a aproximar-se el Nadal, s’omplirà amb flors de Pasqua; cap a la meitat de gener, ja esquifides, seran substituïdes pel ciclamen, que resistirà fins a les primeres calors; aleshores florirà de murcianes, que com són més resistents, aguantaran fins a una nova proximitat del Nadal.

I així es farà de nou amb les 10.500 plantes i les corresponents jardineres, acomplint un cicle sempre renovat i immutable, como la vida misma, amb crisi i sense crisi, perquè cada canvi de la decoració només costa 90.000,- eurets de no res (encara que convindria afegir altres despeses per hores de treball, reposicions de les plantes trencades, mortes o furtades, i alguns altres incidents, com la desertització del pont que dugueren a terme els civilitzats afeccionats de l’Athletic de Bilbao amb ocasió de la passada copa de no-sé-què).

Segons diu la premsa, les floretes li resulten a la ciutat per uns 494.000,- euros anuals, i sumant el temps transcorregut des de la seua inauguració, les cícliques florides ja sumen uns 4.500.000,- €. Però què és això per a una ciutat com la nostra, que va de evento en evento i ha d’estar ben guapa per als seus visitants, mantenint la seua categoria de punta de llança europea-mundial?

La premsa diu que la despesa del pont és aproximadament igual per metre quadrat que la del jardí romàntic de Monforte, però no patiu, que per aquesta banda podem estalviar-nos uns dinerets quan el jardí acabe de morir-se, asfixiat pels murs de ciment de l’aparcament soterrani, ingeniosament situat allí per l’edil d’Urbanisme, gràcies a no haver obtingut el preceptiu informe de la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura.

Com la cosa ja està feta, si és que els possibles malfactors són jutjats i condemnats (que vés a saber, perquè estan ben protegits i quasi blindados) però l’aparcament  a ben segur que no desapareixerà, què pot passar amb l’històric jardí, creat per Juan Bautista Romero, Marqués de San Juan, allà per l’any 1849 i declarat monument l’any 1941? De moment ja està cerrado por obras.

Arribat el cas i si al remat acaba morint-se, propose, continuant amb les ingeniositats, que se retiren les estàtues, es guarden en un magatzem i s’aprofite el local per a fer un altre aparcament, que són molt necessaris.

I per a estalviar en el pont de les flors també propose una alternativa: posar-les de plàstic, com als cementeris.

Per acabar aquesta mostra de despropòsits, tan abundants a la nostra ciutat, com ja sabeu que en totes les historietes sempre hi ha els bons i els dolents, els que guanyen i els que perden, us faig la darrera proposta: el joc de descobrir qui són els que protagonitzen en aquestes tristes històries els respectius papers.

València, jardí de flors?; o solar d’aparcaments?

Addenda: Acabat el present text m’assabente que l’alcaldessa, que llig la premsa i tiene cintura (metafòricament) ha decidit prescindir de les flors de Pasqua per a estalviar una miqueta; més hauria estalviat si hagués fet el pont d’una altra manera, que no assegurés una despesa fixa i constant per al municipi, que per a altres representa bonics i interminables ingressos.

ELOGI DEL PARTENÓ

Passada la mandra estival, vull comentar la notícia que, molt amablement, m’envià fa temps una   amiga,  però de fet es comenta per ella mateixa, si li afegim altres petites notes relacionades, i ja ho veureu en acabar, si seguiu llegint. 

La notícia tenia el seu origen en un elogi del Partenó: 

“Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia” 

que en llenguatge modernitzat vol dir això, que el castell d’Atenes (L’Acròpoli d’Atenes, el conjunt arquitectònic, amb el Partenó inclòs, que corona el turó) és la joia més rica del món. 

Aquesta expressió és del nostre rei Pere el Cerimoniós, que estava molt orgullós de ser propietari d’aquella joia arquitectònica de castell; a més a més va afegir que era tal, que ni tots els reis cristians del món podrien construir-ne cap altre semblant. 

I tot açò malgrat que El Cerimoniós, que era Duc d’Atenes i Neopàtria, no va ser mai a Grècia i per tant no va veure l’Acròpoli. Les informacions li van arribar dels almogàvers que l’havien conquistada per a la seua corona. Els quals, per altra banda, van convertir el Partenó, que aleshores encara estava complet, en església de Santa Maria. 

La mencionada frase, datada l'onze de setembre de 1380, es considera un dels primers testimonis del món occidental sobre la bellesa de l’Acròpoli, anterior inclús al ple humanisme i el renaixement. 

Ara arribem a la notícia: des del 21 del passat mes de març, els milers de turistes que passen per l'estratègic lloc de la porta Beulé, al peu dels Propileus, veuran una placa de la pedra habitual en l'Acròpoli, marbre blanc del Pendeli, en la qual podran llegir l'elogi del rei Pere esculpit en quatre idiomes: català, castellà, anglès i grec. 

Ara venen un parell de comentaris. Els endevineu? 

La pròpia notícia és el millor comentari que, una vegada més, constata la freqüència de fets tan semblants com les dues o tres anècdotes que jo mateix he patit fa molt pocs dies i que ara podria explicar. Donada la similitud, aprofitaré com a primer comentari  el final dels textos que m’envia la meua bona amiga: 

“Visito la placa, i dues senyores que se'm situen al darrere exclamen: 

¡Qué vergüenza, primero en catalán! 

Em giro, dic a les dones que és lògic i normal en qualsevol traducció que l'original vagi al davant, però em donen l'esquena i se'n van agafades del bracet sense escoltar-me. Com que en l'estona que han estat darrere meu no és possible que hagin pogut llegir la placa sencera i menys fer-se càrrec que la inscripció de dalt és en català, jo estic convençut que aquestes dones són unes agents de l'anticatalanisme reclutades entre aquelles antigues operadores de la Telefónica de veu despectiva i d'espinguet amb la missió de fer la murga a tothom que s'aturi davant la placa posada per l'Instituto Cervantes i el Ministeri d'Exteriors espanyol” (Manuel Cuyàs, Vints i Nous, El Punt, 5 i 7 de maig de 2011). 

I continuant l'aprofitament, el segon comentari serà el fet per Carles Viñals Casado, de Sant Vicent del Raspeig, a un dels dos articles de la cita anterior: 

“No fa gaires anys una senyora que es disposava a visitar el Monestir de Poblet s'adreçà enfurismada a l'empleat de recepció refregant-li pels nassos un fullet descriptiu del monument. ¿Qué vergüenza es ésta? -cridava- ¿Es que sólo tienen folletos en catalán? L'empleat li demanà el fullet, se'l mirà breument i l'hi retornà, dient-li: Por supuesto, señora, tenemos folletos en catalán, pero el que usted ha cogido está en holandés; de todas maneras, también los tenemos en castellano...”