UNA… O NINGUNA

Tot llegint la premsa he recordat un vell acudit: En un grup d’amics es parlava dels viatges que cadascú havia fet a Paris, com eren diverses vegades s’expressaven dient “cinc... o quatre”, “sis… o set” i el darrer va dir: “jo he anat una… o ninguna”.

Segons les estadístiques, una o ninguna són les vegades que dos de cada tres valencians visiten museus, exposicions o galeries d’art al llarg d’un any. Com que jo, i molts dels meus amics hem anat a museus més d’una vegada cada any, i sabem com funcionen les estadístiques, per a mi significa que són moltíssims els valencians que viuen d’esquena a moltes manifestacions relacionades amb la cultura i la civilització. I així els va...

És evident que si van tan pocs, per a què anem a gastar-nos diners en eixes coses? I més en una època de crisi com la que estem patint. Aquest és el bon criteri adoptat per la corporació municipal valenciana presidida por la nostra invicta alcaldessa, que des del passat mes de març no ha concedit el permís d’obres per a una ampliació del Museu de Belles Arts de Sant Pius V, que ja està autoritzada per la Generalitat. Gràcies a aquesta bona política el govern de Zapatero, a punt d’acabar, s’estalviarà quatre milions i mig d’euros, que podrà dedicar a altres assumptes de més rendiment.

Aquest “meninfotisme museístic” tan racial i tan valencià té altres conseqüències: la ignorància més patètica i supina, que els espavilats aprofiten per als seus tripijocs. Us posaré un exemple.

Corrent el risc que alguns em puguen dir vanitós, repetesc que jo visite museus, els d’ací i els d’altres llocs, i he vist amb els meus ullets el grandiós retaule de Sant Jordi que es conserva al Museu Victoria i Albert de Londres (haurem d’agrair la seua miserable venda el segle XIX, perquè pel que es veu, ací l’haurien fet astelles per aprofitar-lo en alguna torrà de xulles)

I perquè dic açò? Perquè des del primer moment vaig veure com les gasten més d’un Capítol, en observar la malintencionada, falsa i rastrera “reproducció” que ara han descobert en la pintura d’una taula, penjada fa molts anys en un local propietat de la Catedral, que passa per ser el lloc on es va fer la primera missa després de l’entrada del rei En Jaume a la ciutat (una altra evident falsificació)

El joc de mans va consistir en col·locar Sant Jordi, vestit amb la creu roja sobre fons blanc, en lloc del rei en Jaume, per amagar que el rei i el seu cavall anaven vestits amb el símbol de la reial senyera, la de les quatre barres sense gens de blau (que per això és reial, no com altres, i ho sent molt!)

Però aquests mistificadors formen part del grupet de valencians que, segons les estadístiques, practiquen aquell meninfotisme museístic i cultural. La seua ignorància no els va deixar caure del burro, no van descobrir que la creu de Sant Jordi figura, juntament amb la reial senyera (i per això sense blau) en la bandera i l’escut de la seua odiada Barcelona.

Ara s’ha descobert la grossera i vil maniobra, però després de tants anys ningú no sap res ni se’n recorda, tots passaven per allí i no miraven, encara que la parafernàlia s’anava acumulant en la coveta... han dit que si faran o deixaran de fer... etc. etc... i en total... si ha passat tant de temps...

Qualsevol altre dia parlarem de més actuacions dels prestidigitadors, a la Catedral i a altres llocs, com que són tan abundants... alces una pedra i te n’ixen tres o quatre, com els escorpins.

I als museus que vaja Rita!