ELOGI DEL PARTENÓ

Passada la mandra estival, vull comentar la notícia que, molt amablement, m’envià fa temps una   amiga,  però de fet es comenta per ella mateixa, si li afegim altres petites notes relacionades, i ja ho veureu en acabar, si seguiu llegint. 

La notícia tenia el seu origen en un elogi del Partenó: 

“Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia” 

que en llenguatge modernitzat vol dir això, que el castell d’Atenes (L’Acròpoli d’Atenes, el conjunt arquitectònic, amb el Partenó inclòs, que corona el turó) és la joia més rica del món. 

Aquesta expressió és del nostre rei Pere el Cerimoniós, que estava molt orgullós de ser propietari d’aquella joia arquitectònica de castell; a més a més va afegir que era tal, que ni tots els reis cristians del món podrien construir-ne cap altre semblant. 

I tot açò malgrat que El Cerimoniós, que era Duc d’Atenes i Neopàtria, no va ser mai a Grècia i per tant no va veure l’Acròpoli. Les informacions li van arribar dels almogàvers que l’havien conquistada per a la seua corona. Els quals, per altra banda, van convertir el Partenó, que aleshores encara estava complet, en església de Santa Maria. 

La mencionada frase, datada l'onze de setembre de 1380, es considera un dels primers testimonis del món occidental sobre la bellesa de l’Acròpoli, anterior inclús al ple humanisme i el renaixement. 

Ara arribem a la notícia: des del 21 del passat mes de març, els milers de turistes que passen per l'estratègic lloc de la porta Beulé, al peu dels Propileus, veuran una placa de la pedra habitual en l'Acròpoli, marbre blanc del Pendeli, en la qual podran llegir l'elogi del rei Pere esculpit en quatre idiomes: català, castellà, anglès i grec. 

Ara venen un parell de comentaris. Els endevineu? 

La pròpia notícia és el millor comentari que, una vegada més, constata la freqüència de fets tan semblants com les dues o tres anècdotes que jo mateix he patit fa molt pocs dies i que ara podria explicar. Donada la similitud, aprofitaré com a primer comentari  el final dels textos que m’envia la meua bona amiga: 

“Visito la placa, i dues senyores que se'm situen al darrere exclamen: 

¡Qué vergüenza, primero en catalán! 

Em giro, dic a les dones que és lògic i normal en qualsevol traducció que l'original vagi al davant, però em donen l'esquena i se'n van agafades del bracet sense escoltar-me. Com que en l'estona que han estat darrere meu no és possible que hagin pogut llegir la placa sencera i menys fer-se càrrec que la inscripció de dalt és en català, jo estic convençut que aquestes dones són unes agents de l'anticatalanisme reclutades entre aquelles antigues operadores de la Telefónica de veu despectiva i d'espinguet amb la missió de fer la murga a tothom que s'aturi davant la placa posada per l'Instituto Cervantes i el Ministeri d'Exteriors espanyol” (Manuel Cuyàs, Vints i Nous, El Punt, 5 i 7 de maig de 2011). 

I continuant l'aprofitament, el segon comentari serà el fet per Carles Viñals Casado, de Sant Vicent del Raspeig, a un dels dos articles de la cita anterior: 

“No fa gaires anys una senyora que es disposava a visitar el Monestir de Poblet s'adreçà enfurismada a l'empleat de recepció refregant-li pels nassos un fullet descriptiu del monument. ¿Qué vergüenza es ésta? -cridava- ¿Es que sólo tienen folletos en catalán? L'empleat li demanà el fullet, se'l mirà breument i l'hi retornà, dient-li: Por supuesto, señora, tenemos folletos en catalán, pero el que usted ha cogido está en holandés; de todas maneras, también los tenemos en castellano...”