NI EL TELÈGRAF!

Recentment he llegit una notícia que m’ha resultat particularment interessant. Es tracta d’una disposició de la direcció general de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i Esports que declara BIC les torres de telegrafia òptica de la línia Madrid-València. una mesura de protecció que ha produït l'alta en el registre de Béns d'Interès Cultural de les torres de telegrafia òptica pertanyents a la línia Madrid-València, que permetien la comunicació entre “la capital i la perifèria del país” (sic. País, en aquest cas, evidentment, no és el Valencià). i ha remès al Ministeri de Cultura una sol·licitud perquè siguen registrades també en l'Inventari General del Patrimoni Històric. 

Torre de telègraf òptic

Patrimoni ha remès també als Ajuntaments de Villargordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Xiva, Godelleta i Torrent on hi ha una torre per cada municipi, -llevat de Requena on es van construir tres per les dificultats orogràfiques del terreny- una carta en la qual adverteix de la prohibició de realitzar obres en els edificis o en la zona d'afecció. Així com la realització d'un pla de protecció que serà supervisat i aprovat per la direcció general 

Amb aquesta mesura l'administració valenciana vol concedir la màxima protecció possible a aquests edificis fortificats que a mitjan segle XIX van revolucionar la comunicació postal. 

Si bé no durà molt, perquè ben aviat va ser substituïda per la telegrafia elèctrica, l'òptica va suposar una gran revolució en el seu temps. La línia Madrid-València va començar a construir-se el 1848 i un any després va entrar en servei permetent que un missatge arribés de la primera a l'última torre en 30 minuts. La línia Madrid-València estava coberta per 30 torres. La primera en l'edifici de l'Aduana en la Porta del Sol de Madrid i l'última en el convent de Sant Francesc de València, situat en el lloc que ara ocupa la Plaça de l'Ajuntament, fins que va ser derrocat el 1891. 

No havia sentit parlar de la telegrafia òptica, però la cosa és ben senzilla: una sèrie de senyals fetes amb un aparell que podia situar una mena de discos en diverses posicions, que es corresponien amb un codi, que eren llegides i transmeses de torre en torre successivament. 

Era una època de conflicte entre els borbons, isabelins i carlistes, per això l’estat pretenia dotar-se d’un instrument per al manteniment de l’orde, segons deia el real Decret que va establir la seua implantació: 

Decidido el gobierno de S.M. a procurar por cuantos medios estén a su alcance el afianzamiento del orden público, tan necesario para que los pueblos puedan disfrutar de una administración paternal y previsora... 

Telègraf òptic restaurat

 Els missatges s'enviaven xifrats segons un llibre de codis, en possessió del Comandant de Línia, que era l'únic autoritzat a la codificació. Els operadors desconeixien la naturalesa del missatge i simplement es limitaven repetir el que veien en la torre anterior, perquè fóra copiat per la posterior. Les condicions de treball eren especialment dures. La dotació d’una estació telegràfica era de tres o quatre persones. Durant la jornada laboral, de sol a sol, mentre haguera llum suficient, havien de mirar regularment a les torres anterior i posterior de la línia per a comprovar si alguna d'elles es trobava en posició d'atenció. No cal dir que les condicions atmosfèriques, com la boira, pluja, etc., podien dificultar la transmissió dels missatges. Totes les torres de telègrafs tenen les mateixes característiques. E eren essencialment de mamposteria i rajola, de planta quadrangular de 6,15 metres de costat en la base i dos pisos que arriben a una altura de 8,5 metres. Estan fortificades, les parets tenen un grossor de 95 centímetres en la base. En la primera planta, a nivell del sòl, per cada costat apareixen dos, tres o quatre finestretes que devien ser espitlleres per a la defensa de la torre. L’accés a la torre era per una porta situada a quatre metres d'altura, i per mitjà d'una escala de fusta que es retirava i guardava en l'interior, així la torre quedava inaccessible des de l'exterior. En aquesta planta havia una finestra en els altres tres costats i en la tercera planta havia una finestra en cada costat, idèntiques a les de la planta inferior. Des d'aquesta tercera planta es manipulaven els controls del telègraf el complex sistema de senyals situat en la terrassa.

No he pogut satisfer completament la meua curiositat perquè la notícia també informa que han quedat fora d'aquesta mesura de protecció les torres del telègraf òptic de la línia València-Barcelona, amb dues torres en la província de València (el Puig i Sagunt) i cinc a Castelló (Almenara, Castelló, Benicàssim, Santa Magdalena de Polpís i Vinaròs).

 Em pregunte si les raons restrictives no seran els habituals fantasmes de l’autoridad competente, a la qual li entra urticària mental i desbarra ipso facto en sentir quins noms.

 Aquesta abandonament de protecció d’un sistema de comunicació tan antic i obsolet formarà part de la mateixa campanya que ens ha privat de veure TV3? 

Haurem de dir allò de Quosque tandem abutere...?

PECAT MORTAL?

La meua habitual proveïdora de curioses notícies “beates” no para, i no és culpa d’ella, és que son inesgotables!

No fa molt me n’ha enviat un parell, una és que el Vaticà ha declarat venerable Monsenyor José María García Lahiguera, fent un pas endavant en el procés, actualment no molt llarg en el temps, que passa per la beatificació i pot culminar, mitjançant algun milacret, amb la declaració de santedat.

Jo pense que aquest arquebisbe, llevat dels cercles eclesiàstics, no va deixar molta memòria a la ciutat, no sé si a altres llocs. Era molt més popular l’ anterior, Marcelino Olaechea -el de la Tómbola, creador del Banco de Nuestra Senyora de los Desamparados- que té un monument i tot, però tant se val. La notícia continua assegurant que els valencians estem de sort, perquè en una data encara no determinada, també seran beatificades a l'engrós, totes en un grapat, dotze monges assassinades en diferents llocs de la diòcesi de València, entre el 9 d’agost i el 9 de desembre de 1936. D’alguns religiosos bascos no hi ha cap notícia, serà perquè cal distingir entre màrtirs i executats.

L’altra notícia ha tornat a deixar-me sense circulació sanguínia, perquè aquesta senyora és una font de sorpreses cada vegada més espectaculars, com això que diu ara que només cobrarà un sou...

Però no va per aquest cantó, està relacionada amb la seua actuació estel·lar el dia del Corpus. No contenta amb haver lliurat de l’arna la seua mantellina, va combregar en pecat mortal!

I no ho dic jo, que ni coneixia la seua situació espiritual ni m’importa, ho diu un grup de sacerdots que volen protestar davant el seu arquebisbe, perquè li va donar l’hòstia, si bé no ha quedat clar fins a quin punt coneixia la seua molt irregular i asimètrica situació matrimonial. Potser no tenia bona informació, o es va pensar que no calia obtenir-la, cosa que si va fer el sacerdot valencià José Polo, i gràcies a això els negà la comunió a tres homosexuals i un divorciat el passat 6 d’abril.

En fi, sempre hi ha hagut classes, així a la terra com al cel.

UNA PROFECIA

Encara no em trobe el pols, perquè continue trasbalsat des que vaig veure recentment una imatge de la Cospedala, en el seu primer acte oficial com a presidenta d'autonomia: anava abillada amb teja y mantilla!

La meua primera reacció ha estat mirar la data del diari, però no, no em trobava en els anys quaranta ni havia caigut en el pou del temps.

Immediatament vaig pensar que la tal imatge era d'una indecència insuperable i de les més terribles que havia vist en una llarga temporada, però no vaig saber si classificar-la com a d'horror polític-ideològic, com a gore confessional o com a pornografia espiritual. Cal afegir que el Bono anava processionant amb  ella, supose que amb ciri i tot!

Primer va ser el Cotino amb la creueta, ara la Cospedala, d'Española Eterna. Si la cosa segueix així, us profetitze que, quan Mariano prenga el poder, ho farà vestit de torero i  mostrant paquete (de mesures econòmiques)

DEMÒCRATES DE TOTA LA VIDA

Don Francisco i Doña Rita van fer unes sucoses declaracions en la clausura d’una convenció.

Don Francisco es mostrà molest perquè ara els mitjans de comunicació es dediquen a donar cobertura i importància a algunes coses que passen, quan segons ell, no tenen ni categoria. Els mitjans no haurien de parar atenció a allò que alguns estan fent, que no té res a veure amb allò que hem aprés aquests anys, i hem posat em marxa. Després afegí que creu saber les circumstàncies que originaren aquestes coses, (i tant!) però que se les calla. Com és tan discret, es calla les circumstàncies, i moltes altres coses més, com les informacions sobre els expedients de despeses demanades per l’oposició, o les respostes de les rodes de premsa, perquè ha prohibit les preguntes dels mitjans que ara critica. Serà açò el que ell ha après els últims anys i ha posat en pràctica?

També digué que som una democràcia assentada, sòlida i potent, però poc després va proposar a les Corts canviar la llei electoral... Que per cert, eixa és una altra magarrufa.

Per la seua banda, Doña Rita creu que és necessària una regeneració democràtica i enlairar la bandera de la democràcia i la dignitat, però sin atacar el principi de la representativitat perquè segons digué és el principi de la democràcia i altres més magarrufes semblants, com aquesta: la política és una tasca noble i gran al servei dels altres. Només ens falta saber qui considera ella que són els altres, perquè segur que jo no estic en eixa llista.

Obsessionada pels acampats de la plaça, tornà a fer gala del seus superpoders visuals, quan declarà que no es pot imaginar allò que hi ha sota la plaça de l’Ajuntament. (jo pensava que eren les restes del convent de Sant Francesc, però com ella té rajos X als ulls...)

I és que per a demòcrates, ells, que per alguna cosa els han votat. Això va deixar entendre Esa pareja feliz (altre títol cinematogràfic).

Molts demòcrates de tota la vida tenen ben clara l’essència d’allò que entenen per democràcia: cosa d’urnes, “patente de corso”, amb carta blanca durant quatre anys. I als qui no els votaren -l’enemic- ni aigua. Segons la premsa, el dia de constitució de les Corts Don Francisco ni saludà personalment els grups minoritaris en l’hemicicle; només van gaudir d’aquest privilegi el representant del PSOE i la seua conmilitona Doña Rita.

Altres fets recents fan pensar que els demòcrates de tota la vida es posen nerviosos si es parla de democràcia real al carrer, i si això ho fan a la porta de casa, arriben fins al punt de cridar a Superman.

Quan a Madrid, la capital d’Espanya, els espanyols es manifesten massivament en contra de la degradació de la democràcia espanyola, alguns demòcrates de tota la vida, com a espanyols de Espanya que són, potser pensaran que la democràcia espanyola, fins ara plàcidament recolzada sobre el toma i daca del bipartidisme espanyol, l’amiguisme i els privilegis, corre perill de renovació.

Fent política-ficció, imagineu-vos que la Constitució Espanyola introduís en les eleccions espanyoles les llistes obertes, o la prohibició d’incloure a les llistes els espanyols imputats. Per a alguns demòcrates espanyols de tota la vida, les urnes de vots es podrien convertir en urnes de relíquies o de mòmies.

AGUDESA VISUAL

Si jutjarem per la seua trajectòria, tothom acceptaria que la nostra eterna alcaldessa és hàbil, llesta, i té molta vista. Molta i llarga, no li caldran binocles per al teatre o l’òpera, si és que hi va. Açò ho vaig pensar en llegir a la premsa les seues declaracions, si és cert que realment va dir tot això, clar.

Va dir que está viendo lo que hay detrás del 15-M, ja hem direu si no és agudesa, em recorda una antiga pel·lícula de ciència ficció que, en español, duia per títol El hombre con rayos X en los ojos.

Com són correligionàries i a més tenen els despatxos estratègicament situats, doña Rita experimenta allò que li passava a doña Espe, però com la nostra té més agudesa visual, pot veure des del seu balcó com són infringides totes les ordenances municipals i les lleis; ella mateixa ha comprovat que es produeix una situació raríssima, estan tots els envelats, plàstics, cordes i bicicletes nugats a elements històrics com arbres, etc. etc. Açò li crea un problema de consciència, un dilema: com multar a quien ate la bici a un árbol, si en la plaza se incumplen las ordenanzas?

Per altra banda, la seua agudesa visual li permet assegurar que no veu que els acampats de la plaça mostren els valors morals que defensa l’autor del llibre Indignats. I ha afegit que ho sap de molt bona tinta, perquè té un informe de la policia del qual es desprèn que els acampats de la plaça són vells coneguts dels seus escortes, de zonas donde están los okupas (quines companyies freqüenten els seus escortes?) També es desprèn de l’informe que en la plaça del 15 de maig (perdó, de l’Ajuntament) no és tan sols que la gent fuma marihuana, sinó que també estan cultivant-la: dues plantes. La premsa deia que la senyora alcaldessa feia aquestes declaracions mostrant-se alucinada, cal suposar que aquest va ser el moment més oportú per a tal estat d’ànim.

Jo no posaria la mà al foc, però en l’hortet ecològic que tenen muntat en uns quants testos xicotets, jo només vaig arribar a distingir algunes tomateres, i a més a més, quasi totes sense fruit menjable, però com jo no tinc tanta vista...

Per tal d’afegir a les seues declaracions algun aspecte positiu es va declarar contenta per l’exemplar actuació de la policia el dissabte, durant el plenari de constitució de l’ajuntament, va actuar amb molt bona organització, formant bastantes cordones policiales, o siga, recordons. Açò va permetre controlar-ho tot i limitar l’activitat dels manifestants a la cridòria continuada, sense que pogueren aproximar-se als regidors electes, evitant així els successos del dia de constitució de les Corts, on es produïren actes tan lamentables com les imprecacions a l’ex president socialista Lerma.

Segons les seues darreres manifestacions se les han caído mucho las caretas i s’ha preguntat ella mateixa quién está detrás i quién paga todo esto.

Pense que si les màscares caigueren, no sé si molt o poc, però totes, caldria augmentar el servei municipal de neteja per a no provocar caigudes als vianants, i pel que fa a qui està darrere i qui finança, jo crec que tinc clar qui no ho ha fet: el Bigotes!

QUINA CREU, SENYOR, QUINA CREU!

Quin calvari reserva el màxim oficiant de les corts als seus acòlits?

Substituirà el nom de palau pel de convent?

Convertirà l’hemicicle en capella i els escons en reclinatoris?

Canviarà el nom de les sessions pel d’oficis?

Caldrà demanar la paraula amb un “avemaria”?

Obligarà l’oposició a presentar les seues inoportunes propostes agenollats?

Castigarà les insubordinacions amb els braços en creu?

El restaurant servirà exclusivament peix cada divendres?

Passarà a dir-se Breviari el butlletí oficial de les Corts?

Caldrà el Nihil Obstat per a les seues publicacions?

Promocionarà la fama d’oradors d’alguns diputats?

Acabarà tot com el Rosari de l’Aurora?

La veritat és que a mi això de la llibertat religiosa em sembla molt bé en democràcia; com alguns diuen: a cadascú lo que siga seu i l’encens per a Déu (1), o també que a Déu no es pot enganyar. 

Per tant, veuria acceptable que qualsevol diputat situara al seu escó un Buda, una Isis, un Mercuri, inclús una Venus (decentment vestida, clar) o qualsevol altre déu dels que habiten als cels.


Animeu-vos, que al qui muda Déu li ajuda, expresseu sense prejudicis les vostres preferències i obtindreu recompensa, no oblideu que a qui Déu li dóna la cabreta també li dóna l’herbeta.

P.S. He trobat un vídeo interessant que, amb lleugeres modificacions, pot servir de model per a les pròximes constitucions de les Corts:

http://www.flixxy.com/royal-wedding-entrance-dance.htm

(1) Hi ha una altra versió que no ve al cas: a cadascú lo que siga seu i robar a qui es puga.

DEMOCRACIA NO HAY MÁS QUE UNA

Y a ti te encontré en… la plaza del Sol.

Aquesta paròdia d’una cançó española sintetitza, poc més o menys, això que digué doña Espe, una senyora molt llesta. Com ella és veïna del kilòmetre zero, li molestava la presència de la joventut inquieta, que sojornava als peus del seu balcó en reivindicació pública d’una democràcia real i efectiva, i no de les magarrufes a què ens té acostumats un elevat nombre de membres de la classe política, de la qual ella n’és un de ben rellevant.

Com és tan llesta, pensava que ens engoliriem les seues estupideses com si foren píndoles medicinals, i es quedà tan tranquil·la després de dir que en temps de Franco la democràcia era qualificada d’orgànica i en temps dels comunistes diabòlics se li aplicava allò de popular (casualment...), però que la democràcia no necessita adjectius. Això ho dirà ella, tan acostumada a mentir. Jo estic convençut que la democràcia, com qualsevol altra circumstància humana, admet diferents qualificatius, segons com s’entenga i es practique.

Altres reaccions que també admeten qualificatius són la dèria higiènica i peremptòria del Conseller senyor Felip Puig per desinfectar la plaça de Catalunya. Aquest senyor també té idees ben brillants. Ara vol col·locar càmeres en els cascos dels mossos d’esquadra, per tal de poder demostrar les malifetes que perpetren els ciutadans quan estan rebent les seues bastonades!

I ja no diguem de les idees del senyor Rouco Varela, que diu més o menys que els que protesten ho fan perquè tenen problemes amb l'ànima. Açò palesa el seu afany per dominar, no ja els cossos amb el control i regulació estricta de l’activitat sexual, sinó també les ànimes desencaminades i desorientades, i és que com el seu càrrec, en el fons, és el de pastor d’ànimes, ens vol tractar com si nosaltres fórem borregos.

Aquesta basca sí que pot admetre molts qualificatius, però són tan grossos que més val estalviar-los i passar a altres assumptes de més importància.