Quin calvari reserva el màxim oficiant de les corts als seus acòlits?
Substituirà el nom de palau pel de convent?
Convertirà l’hemicicle en capella i els escons en reclinatoris?
Canviarà el nom de les sessions pel d’oficis?
Caldrà demanar la paraula amb un “avemaria”?
Obligarà l’oposició a presentar les seues inoportunes propostes agenollats?
Castigarà les insubordinacions amb els braços en creu?
El restaurant servirà exclusivament peix cada divendres?
Passarà a dir-se Breviari el butlletí oficial de les Corts?
Caldrà el Nihil Obstat per a les seues publicacions?
Promocionarà la fama d’oradors d’alguns diputats?
Acabarà tot com el Rosari de l’Aurora?
La veritat és que a mi això de la llibertat religiosa em sembla molt bé en democràcia; com alguns diuen: a cadascú lo que siga seu i l’encens per a Déu (1), o també que a Déu no es pot enganyar.
Per tant, veuria acceptable que qualsevol diputat situara al seu escó un Buda, una Isis, un Mercuri, inclús una Venus (decentment vestida, clar) o qualsevol altre déu dels que habiten als cels.
Animeu-vos, que al qui muda Déu li ajuda, expresseu sense prejudicis les vostres preferències i obtindreu recompensa, no oblideu que a qui Déu li dóna la cabreta també li dóna l’herbeta.
Animeu-vos, que al qui muda Déu li ajuda, expresseu sense prejudicis les vostres preferències i obtindreu recompensa, no oblideu que a qui Déu li dóna la cabreta també li dóna l’herbeta.
P.S. He trobat un vídeo interessant que, amb lleugeres modificacions, pot servir de model per a les pròximes constitucions de les Corts:
(1) Hi ha una altra versió que no ve al cas: a cadascú lo que siga seu i robar a qui es puga.
Vicent, m'ha agradat molt aquesta
ResponEliminaa qui Déu li dóna la cabreta també li dóna l’herbeta.
i per cert, el teu altre blog, un luxe :)
M'alegre que hages trobat suggerent l'assumpte de la cabreta que menja l'herbeta i que t'agrade el neu bloc. Això m'ajuda a seguir.
ResponEliminaUna lletania fantàstica. Ens l'haurem d'ensenyar?
ResponEliminaVaig a copiar-te-la.
D.
Igual hem d'acabar passant pel confesonari...
ResponEliminaLes propostes m'han agradat molt sobretot perquè en contingut i en forma em recorden els preceptes del catecisme que alhora em produïen fervor i estupor. T'he de dir que el primer dia, una vegada coneguda la notícia de l'elecció del personatge i embestit el palau, per terra i per mar, per colles d'indignats, ja começaren a sentir-se pregàries i lletanies per passadissos, despatxos i recambrons. Hi ha qui les deia en llatí, uns altres en llengües postconciliars i els més agosarats fins tot cantaven la salve del císter. Alguns diuen que eren cants d'alegria, uns altres que es tractava de conjurs qui sap si recordant els autos de fe que es feien a la plaça de Sant Llorenç…., però jo crec que tot plegat no eren més que planys i gemecs semblants als dels hebreus que s'enyoraven d'Egipte i maleïen la seua sort per no poder menjar cebes ja mai més.
ResponElimina