NI EL TELÈGRAF!

Recentment he llegit una notícia que m’ha resultat particularment interessant. Es tracta d’una disposició de la direcció general de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i Esports que declara BIC les torres de telegrafia òptica de la línia Madrid-València. una mesura de protecció que ha produït l'alta en el registre de Béns d'Interès Cultural de les torres de telegrafia òptica pertanyents a la línia Madrid-València, que permetien la comunicació entre “la capital i la perifèria del país” (sic. País, en aquest cas, evidentment, no és el Valencià). i ha remès al Ministeri de Cultura una sol·licitud perquè siguen registrades també en l'Inventari General del Patrimoni Històric. 

Torre de telègraf òptic

Patrimoni ha remès també als Ajuntaments de Villargordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Xiva, Godelleta i Torrent on hi ha una torre per cada municipi, -llevat de Requena on es van construir tres per les dificultats orogràfiques del terreny- una carta en la qual adverteix de la prohibició de realitzar obres en els edificis o en la zona d'afecció. Així com la realització d'un pla de protecció que serà supervisat i aprovat per la direcció general 

Amb aquesta mesura l'administració valenciana vol concedir la màxima protecció possible a aquests edificis fortificats que a mitjan segle XIX van revolucionar la comunicació postal. 

Si bé no durà molt, perquè ben aviat va ser substituïda per la telegrafia elèctrica, l'òptica va suposar una gran revolució en el seu temps. La línia Madrid-València va començar a construir-se el 1848 i un any després va entrar en servei permetent que un missatge arribés de la primera a l'última torre en 30 minuts. La línia Madrid-València estava coberta per 30 torres. La primera en l'edifici de l'Aduana en la Porta del Sol de Madrid i l'última en el convent de Sant Francesc de València, situat en el lloc que ara ocupa la Plaça de l'Ajuntament, fins que va ser derrocat el 1891. 

No havia sentit parlar de la telegrafia òptica, però la cosa és ben senzilla: una sèrie de senyals fetes amb un aparell que podia situar una mena de discos en diverses posicions, que es corresponien amb un codi, que eren llegides i transmeses de torre en torre successivament. 

Era una època de conflicte entre els borbons, isabelins i carlistes, per això l’estat pretenia dotar-se d’un instrument per al manteniment de l’orde, segons deia el real Decret que va establir la seua implantació: 

Decidido el gobierno de S.M. a procurar por cuantos medios estén a su alcance el afianzamiento del orden público, tan necesario para que los pueblos puedan disfrutar de una administración paternal y previsora... 

Telègraf òptic restaurat

 Els missatges s'enviaven xifrats segons un llibre de codis, en possessió del Comandant de Línia, que era l'únic autoritzat a la codificació. Els operadors desconeixien la naturalesa del missatge i simplement es limitaven repetir el que veien en la torre anterior, perquè fóra copiat per la posterior. Les condicions de treball eren especialment dures. La dotació d’una estació telegràfica era de tres o quatre persones. Durant la jornada laboral, de sol a sol, mentre haguera llum suficient, havien de mirar regularment a les torres anterior i posterior de la línia per a comprovar si alguna d'elles es trobava en posició d'atenció. No cal dir que les condicions atmosfèriques, com la boira, pluja, etc., podien dificultar la transmissió dels missatges. Totes les torres de telègrafs tenen les mateixes característiques. E eren essencialment de mamposteria i rajola, de planta quadrangular de 6,15 metres de costat en la base i dos pisos que arriben a una altura de 8,5 metres. Estan fortificades, les parets tenen un grossor de 95 centímetres en la base. En la primera planta, a nivell del sòl, per cada costat apareixen dos, tres o quatre finestretes que devien ser espitlleres per a la defensa de la torre. L’accés a la torre era per una porta situada a quatre metres d'altura, i per mitjà d'una escala de fusta que es retirava i guardava en l'interior, així la torre quedava inaccessible des de l'exterior. En aquesta planta havia una finestra en els altres tres costats i en la tercera planta havia una finestra en cada costat, idèntiques a les de la planta inferior. Des d'aquesta tercera planta es manipulaven els controls del telègraf el complex sistema de senyals situat en la terrassa.

No he pogut satisfer completament la meua curiositat perquè la notícia també informa que han quedat fora d'aquesta mesura de protecció les torres del telègraf òptic de la línia València-Barcelona, amb dues torres en la província de València (el Puig i Sagunt) i cinc a Castelló (Almenara, Castelló, Benicàssim, Santa Magdalena de Polpís i Vinaròs).

 Em pregunte si les raons restrictives no seran els habituals fantasmes de l’autoridad competente, a la qual li entra urticària mental i desbarra ipso facto en sentir quins noms.

 Aquesta abandonament de protecció d’un sistema de comunicació tan antic i obsolet formarà part de la mateixa campanya que ens ha privat de veure TV3? 

Haurem de dir allò de Quosque tandem abutere...?