DEMÒCRATES DE TOTA LA VIDA

Don Francisco i Doña Rita van fer unes sucoses declaracions en la clausura d’una convenció.

Don Francisco es mostrà molest perquè ara els mitjans de comunicació es dediquen a donar cobertura i importància a algunes coses que passen, quan segons ell, no tenen ni categoria. Els mitjans no haurien de parar atenció a allò que alguns estan fent, que no té res a veure amb allò que hem aprés aquests anys, i hem posat em marxa. Després afegí que creu saber les circumstàncies que originaren aquestes coses, (i tant!) però que se les calla. Com és tan discret, es calla les circumstàncies, i moltes altres coses més, com les informacions sobre els expedients de despeses demanades per l’oposició, o les respostes de les rodes de premsa, perquè ha prohibit les preguntes dels mitjans que ara critica. Serà açò el que ell ha après els últims anys i ha posat en pràctica?

També digué que som una democràcia assentada, sòlida i potent, però poc després va proposar a les Corts canviar la llei electoral... Que per cert, eixa és una altra magarrufa.

Per la seua banda, Doña Rita creu que és necessària una regeneració democràtica i enlairar la bandera de la democràcia i la dignitat, però sin atacar el principi de la representativitat perquè segons digué és el principi de la democràcia i altres més magarrufes semblants, com aquesta: la política és una tasca noble i gran al servei dels altres. Només ens falta saber qui considera ella que són els altres, perquè segur que jo no estic en eixa llista.

Obsessionada pels acampats de la plaça, tornà a fer gala del seus superpoders visuals, quan declarà que no es pot imaginar allò que hi ha sota la plaça de l’Ajuntament. (jo pensava que eren les restes del convent de Sant Francesc, però com ella té rajos X als ulls...)

I és que per a demòcrates, ells, que per alguna cosa els han votat. Això va deixar entendre Esa pareja feliz (altre títol cinematogràfic).

Molts demòcrates de tota la vida tenen ben clara l’essència d’allò que entenen per democràcia: cosa d’urnes, “patente de corso”, amb carta blanca durant quatre anys. I als qui no els votaren -l’enemic- ni aigua. Segons la premsa, el dia de constitució de les Corts Don Francisco ni saludà personalment els grups minoritaris en l’hemicicle; només van gaudir d’aquest privilegi el representant del PSOE i la seua conmilitona Doña Rita.

Altres fets recents fan pensar que els demòcrates de tota la vida es posen nerviosos si es parla de democràcia real al carrer, i si això ho fan a la porta de casa, arriben fins al punt de cridar a Superman.

Quan a Madrid, la capital d’Espanya, els espanyols es manifesten massivament en contra de la degradació de la democràcia espanyola, alguns demòcrates de tota la vida, com a espanyols de Espanya que són, potser pensaran que la democràcia espanyola, fins ara plàcidament recolzada sobre el toma i daca del bipartidisme espanyol, l’amiguisme i els privilegis, corre perill de renovació.

Fent política-ficció, imagineu-vos que la Constitució Espanyola introduís en les eleccions espanyoles les llistes obertes, o la prohibició d’incloure a les llistes els espanyols imputats. Per a alguns demòcrates espanyols de tota la vida, les urnes de vots es podrien convertir en urnes de relíquies o de mòmies.