SOBRE UNA FAMA ANTIGA DELS VALENCIANS

El present text, SOBRE UNA FAMA ANTIGA DELS VALENCIANS, és de JOAN FUSTER.  L'he trobat copiat al meu arxiu però no sé quan ni amb quin motiu el vaig guardar.  Tampoc no sé si copiant-lo, introduiria alguna incorrecció en les nombroses cites en diversos idiomes, que van sense traducció però són prou entenedores pel context. Espere que el disfruteu: 

   

LA CIUTAT

“In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città”, escrivia Matteo Bandello: ho havia sentit dir a molts “mercadanti genovesi” que havien conegut la València rica i vitalíssima de finals del XV i principis del XVI. I no era el frare novel·lista l'únic escriptor italià que va deixar-nos constància d'una extrema reputació de galanteria, indiscutiblement ben guanyada pels valencians, en el món europeu del Renaixement. Benedetto Croce i Arturo Farinelli han publicat un bon nombre de testimoniatges literaris que reflecteixen, si més no, la picant satisfacció dels nostres veïns d'ultramar -subjectes, aleshores, a la mateixa fama- en trobar a València l'espectacle d'un altre llibertinatge col·lectiu. Potser arribarien a creure que els italians exageraven: atribuint-nos uns costums relaxats, no solament es trobarien consolats de llur propi relaxament, sinó que encara es venjarien per la calúmnia de la nostra presència dominadora en llur país. Però això serien explicacions massa inconsistents. Car les insinuacions i les denúncies provinents d'Itàlia es completen amb d'altres que podríem espigolar en les novel·les i els llibres de viatges, en els drames i els poemes, d'autors de les més diverses parts d'Europa: portuguesos, flamencs, castellans, tudescos i francesos, als quals no sempre cabria adjudicar un ressentiment previ envers els catalans, ni una situació moral -o immoral, si voleu- semblant a la nostra.

Os jardins de Valença de Aragão em que o amor vive e reina, onde floresce, por onde tantas rebuçadas vão...,

diu Saa de Miranda.

“L'admirable bourdeau” de València, que Antonie de Lalaign, senyor de Montigny, descriu en 1501, era cèlebre per tot arreu: Menéndez Pelayo senyala com és al·ludit, indefectiblement, en la majoria, en la totalitat de les Celestinas que seguiren la del batxiller Rojas. “Más ganaba yo”, afirma un personatge de La lozana andaluza, “que puta que fuese en aquel tiempo, que por excelencia me llevaron al publique de Valencia...”. Els documents conservats confirmen, en efecte, que tot això que els forasters descobrien a la nostra ciutat, i que havia esdevingut un tòpic turístic i literari a l'Europa renaixentista, era cert: tot això i moltes coses més. Fóra oportú recordar, com a exemple, l'abundància de disposicions municipals en matèria sumptuària, limitant el luxe en el vestir i en les festes familiars dels valencians del XV. Fins i tot podríem referir-nos a l'extensió per convents i monestirs -d'”espluga e niu de vicis e pecats”, en qualifiquen un els Jurats, l'any 1414- d'aquella exultant disbauxa. No cal dir que un judici purità estaria, ací, fora de lloc. Ni significa que, contemporàniament, no hi haguessen valencians tocats de puritanisme. Però sempre haurem de reconèixer que el to general d'aquell moment de la vida valenciana -un segle llarg, almenys- ve donat per la desenfrenada alegria sensual. Era l'època del màxim esplendor material i intel·lectual del País Valencià, i València, gran ciutat com mai més no tornaria a ésser-ho, podia i volia abocar-se a fruir-lo, i s'hi 1liurava sense límits ni prevencions. Si els valencians d'aquell temps haguessen conegut les opinions i les censures que corrien, sobre llur conducta i llur ciutat, pels 1libres europeus, no haurien sabut desmentir-les: és més, crec que se n'haurien enorgullit i s'hi haurien complagut. Ignore si algú ha explorat la literatura escrita a València entre el XV i el XVI per esbrinar, exactament, quina consciència tenien els valencians de llur prestigi eròtic. L'atzar de la lectura em permet d'aportar ací alguns textos curiosos, que fan un bon subratllat, corroborador, dels textos aliens. De tota manera, una bona part de la literatura originària de València, pertanyent al període esmentat, participa del clima lliure, descarat i escandalós en què es movia la nostra societat. Des del Tirant fins al que Miquel i Planas titula Cançoner satíric valencià, les obres a citar serien de les més interessants de les lletres catalanes medievals. I encara algunes, com el Llibre de les dones, que naixen d'una pruïja moralitzadora, coincideixen, de retop, a confirmar allò que les altres delaten.

ELS VALENCIANS

Una de les conseqüències de l'ambient 1licenciós d'aquella valenciana “tardor de l'Edat mitjana”, és l'aparició de l'home valencià convertit, si val l'expressió, en heroi eròtic. Res no podia ésser tan propici perquè es perfilàs, fins i tot amb una derivació caricaturesca, la figura d'un “hom de fembres” particularment espontani i quasi com exigit per les circumstàncies. Ja ben entrat el XVI, Venturino da Fabriano descrivia els cavallers valencians vestits “con ogni sorta di lindezza e ornamento, ben spesso piuttosto muliebre che virile”. Aquesta afectació en l'abillament no era nova -més aviat devia acompanyar l'opulència econòmica i cortesana de la ciutat, al llarg del XV-, i venia a afegir-se al gust pels perfums i els afaits. Una cançó carnavalesca del temps de Lorenzo el Magnífic comença esmentant els valencians:

Siam galanti di Valenza

qui per paggi capitati,

d'amor già presi e legati

delle dame di Fiorenza...

Secondo i nostri costumi

useremo ancor con voi;

usseletti, olii e profumi,

donne belle, abbiam con noi...,

i deixa explícit el port exterior d'aquell tipus d'expert amorós. El seu capteniment era proverbial: l'Ariosto, en Orlando Furioso, diu d'un dels seus personatges que

tutto ne' gesti era amoroso, come

fosse in Valenza a servir donne avvezzo,

i l'Aretino fa una referència burlesca a tot això en dos noms que, per ells mateixos, resulten admirablement reveladors: Don Cirimonia di Moncada i el Signor Lindezza de Valenza. És clar, i en el pitjor dels casos, també la ironia ve a ésser un homenatge à rebours a les qualitats atractives dels valencians. No hi ha dubte que aquells avantpassats nostres eren refinats en llur tàctica: cal suposar, a més, que sabien doblar llur apetit amb la millor de les fantasies. La propensió amorosa, si hem de creure encara els italians, era universal entre els hòmens de la València daurada: vull dir que l'edat no els eximia, per avançada que fos, de la destresa amatòria. “Plerique Valentini cives”, afirma l'humanista Pontano, “tum senes tum iuvenes, amoribus dediti ac delitiis”. I m'incline a calcular que, si eren irresistibles, era principalment per gosadia: les dones se sentirien atretes, tant com per l'elegància o per la seducció de les maneres, per l'embranzida incontinent. Jaume Roig, en el Llibre de les dones, ens conta una graciosa historieta, en la qual trobem especificada la idea que els valencians tenien d'ells mateixos com a tals herois eròtics. Una monja tempta impúdicament el seu metge -una escena pareguda, però amb una altra mena de protagonistes, hi ha als Ragionamenti de l'Aretino-, i com que el bon home resistia a la provocació, ella expressa el seu menyspreu dient:

Vós Josef sou,

l'egipcià;

valencià

fósseu cuidava.

Oposar l'home valencià al cast Josep de la Bíblia resulta tan significatiu, que no necessita comentaris. Un altre fragment literari que convé aportar és de l'austeríssim -a estones- cavaller Ausiàs March:

Doncs, ¿què farà qui Amor no l'acull

de son hostal, per ésser grosser vell?

Valencià de tal cas no s'apell.

Ja queda mencionada l'observació de Giovanni Pontano, feta a propòsit d'un tal Carrascio de València que, a vuitanta anys, passejava Nàpols tocant la trompa i cantant els seus amors. La senectud, segons sembla, no dispensava els valencians de l'exercici amorós: o si no, “valencià de tal cas no s'apell”. Sens dubte, el destí final d'aquest heroi galant és -com hauria dit el meu paisà Bernat i Baldoví- “l'agüelo Pollastre”: el vell verd. Però, fos com fos, els poetes del País Valencià, en el pas del XV al XVI, es van prendre molt seriosament el problema de les perspectives amoroses dels vells.

LES VALENCIANES

“Au regard des dames”, anotava el flamenc Lalaign, “elles sont les plus belles et plus gorgiases et mignones que on sçace”. “Le donne de Valenza”, afegeix Fabriano, “sono più belle dall'altre sinora viste in Spagna, e più invernisate o lisciate e liberissime nella vita loro”.

Toda jardín de placeres

y deleites abastada,

de damas lindas, hermosas,

en el mundo muy loada...

Llegim en un romanç d'Alonso de Proaza, al Cancionero General. Si la bellesa de les valencianes queda sempre proclamada en primer lloc, també ho és, de seguida, la lleugeresa que les caracteritza. Era natural. El crèdit galant de què gaudien la ciutat i l'home valencians, a València i fora de València, només es podia explicar a expenses del bon nom i de la bona fama -per dir-ho en termes consuetudinaris- de la dona valenciana. És massa evident que la 1licència dels costums no pot anar a càrrec dels barons exclusivament. Àdhuc comptem amb fabulós al·legat contra les dones en general, i contra les valencianes, si bé es mira, en particular -l'acció del 1libre passa, en bons trossos, a València-: l'Espill, de Jaume Roig, en el qual es tracta de transferir totes les culpes del desori moral a les dones. Ja sé que el poema del metge valencià respon a una constant de misogínia, comuna a tota Europa durant un temps. Però ni això, ni la irritació moralitzant del poeta que l'indueix a la visió pessimista, no lleva significació a l'obra. La història, la petita història local, ens confirma la veritat de la narració de mestre Jaume, si no en els detalls, en la tònica. Potser només se li podria reprotxar allò que amaga: més que misogin -i ho és tant!-, Roig se'ns apareix andròfil. Exagera, però no quan malparla de les dones, sinó quan calla dels hòmens, els quals pinta dotats d'una virtut o d'un candor difícils de creure. És Matteo Bandello qui precisa l'expertesa amorosa de les dones valencianes, valent-se sempre de les notícies d'aquells “mercadanti genovesi”. Són, diu, “bellisime e vaghe” i saben jovialment “invescar gli uomini”. Si per casualitat cau en llurs mans “qualque giovine non troppo esperto”, elles l'espavilen de tal manera “che le siciliane non sono di loro migliori ne più scaltrite barbiere”. I a propòsit d'això, Benedetto Croce -de qui obtinc la informació italiana- recorda que la Fiacumetta de l'Orlando, que enganyava tan gentilment Giocondo i el rei Astolfo, era, precisament, filla d'un hostaler “che tenea albergo al porto di Valenza”. Però, sense arribar a l'extrem una mica dur del Bandello -cal suposar que els mercaders genovesos freqüentarien una mena bastant concreta de dones, en llurs estades a València-, trobem en el Tirant una versió “respectable” de les mateixes virtuts. És l'únic passatge de la nostra gran novel·la quatrecentista que parla de la pàtria dels seus autors. Passatge, per cert, ben pintoresc i carregat d'un eufòric entusiasme local, quant a la ponderació de la terra, i paradoxalment de mal auguri respecte del futur de la ciutat. Però venint al cas: “la gent qui és d'allí natural”, escriu Joanot Martorell, “molt bona e pacífica e de bona condició”; i agrega que les valencianes, en concret, “són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món”. I sí, Martorell confirma que sabien “invescar gli uomini”: “ab llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens”. Efectivament, el cavaller novel·lista pensa en unes dames distintes a les dels mercaders de Gènova. Tanmateix, el sentit últim és bastant afí. I en aquell escenari virolat, de la València que encetava el Renaixement, les dones es mouen potser “plenes de seny”, però també endutes per la joia de viure, amigues del plaer i de la vanitat. Europa, a la seua manera, les admirava.

JOAN FUSTER. (tret de Textos d’exili, pàg. 126-130)