TIL·LA I HAMBURGUESES

Es trobava incòmoda en la butaca, però la son hi podia més. Amb els ulls enteranyinats feia becaines; semblaven un gest d’assentiment que, en realitat, no practicava amb tanta freqüència.

Dorotea havia sofert una jornada esgotadora, treballant de valent les preceptives hores de funcionària modèlica i aprofitant el descans de l’esmorzar per les gestions urgents en els bancs i botigues més pròximes. En acabar el treball, la visiteta a la mare, després, les compres de queviures, la tintoreria, la farmàcia, etc. etc., seguint el meticulós programa dissenyat per a les primeries de cada mes.

Mentre becava havia anat diluint-se la gloriosa i brillant posta de sol de ple estiu. La cuina, gradualment engolida per la foscor, esdevenia cada cop més un espai indefinible, inestable, quasi aterrador.

No hi era conscient. Ja no pensava. S’escorava perillosament cap al costat esquerre, impel·lit tot el seu cos per la inèrcia de les becades. El braç sobre la taula anava estirant les estovalles i la poca vaixella que reposava a sobre, amb les restes del sopar favorit de Dorotea: til·la i hamburgueses.

El mòbil sonava suau i persistent, reclamant la seua consciència. Alçà cap i cos nerviosament, recuperant la postura inicial. L’agafà en un gest automàtic i precís malgrat la més absoluta foscor.

-Dorotea, Dorotea!

-Si? Qui és?

-Dorotea, ai! Dorotea...!

-Però qui és?

-És que no em coneixes, Dorotea? No estaries dormint...

-Doncs si, estava adormida, per això no t’he conegut. Què passa, Marta?

-Què va a passar, allò pitjor. Que diu que vol vindre.

-Qui, Albert?

           -Clar! Qui havia de ser? Ai Dorotea! Sempre que et necessite et trobe dormint. Si no em pots ajudar, no sé a qui podré acudir.

         -Espera, espera que ja estic recuperada, he dut un dia molt atrafegat. T’escolte, però comença pel principi.

            -Mira, ja saps les coses que està fent Albert, i tinc molta por d’alguna desgràcia. Ara diu que vindrà a parlar amb mi i jo no vull veure’l, perquè tinc por... mira, no puc continuar... No podries vindre a casa, Dorotea? Estic francament mal, necessite ajuda, però per telèfon em resulta tan difícil...

             -Be, ara vaig, però espera una miqueta, no tardaré gens.

Sense obtindre més resposta de la desesperada Marta desconnectà el mòbil.


Ja eren les deu i mitja de la nit i el trànsit de divendres presagiava una bona retenció. Estaria esperant-la, i ella allí, nerviosa d’impotència en ple embussament... potser arribaria massa tard. Com se li hauria acudit triar aquell camí? A més, tota aquesta part de la ciutat on vivia Marta havia quedat a fosques.
Va aparcar el cotxe en doble fila, sense frenar i arrencà a córrer pel carrer enfosquit, però com guiar-se? Realment no coneixia prou bé la zona, era molt despistada i sempre es guiava pels rètols dels establiments, ara invisibles. Intuïtivament anava endinsant-se segons en quins carrers, confiant en encertar aquell on l’esperava Marta.

Pel seu cap rodava el contingut de la conversa. La desesperació de Marta era ben real i ella volia ajudar-la.

Febles llums sortien d’algunes finestres, que eren com a punts de referència, encara que no li facilitaven el camí. Finalment va ser conscient que no havia dirigit malament els seus passos, quan es trobà de sobte a la porta de la casa on vivia Marta.

Panteixant per la correguda temptejà els botons del porter automàtic. A ull, premé el que creia adequat.

         -Però, si no hi ha llum!

Es va fer enrere, cap al mig del carrer, i tan bon punt alçà el cap, observà una densa ombra informe que sortia d’una de les finestres i creixia ràpidament fins a precipitar-se cap avall. Un salt instintiu de Dorotea evità que li colpegés allò tou i pesant que caigué al seu costat fent un soroll somort.

Ho va intuir. Sorpresa i alarmada es va inclinar, allargant la mà per identificar l’objecte caigut. Amb el tacte va sentir aquelles formes arrodonides, toves, tèbies a través dels teixits... Havia arribat irremissiblement tard?

El mòbil sonava i sonava i sonava...

         -Quin horror! Quin malson tan brutal
Va dir Dorotea mentre amb una mà agafava el telèfon i amb l’altra premia el botó del llum.