TRÍPTIC SOBRE EL VIIIC ANIVERSARI DE JAUME I

I – HAPPY BIRTHDAY, JAUME 

M'agrada estrenar aquest bloc reproduint algunes reflexions ja passades d'actualitat -o no- que anotava segons m'arribaven les notícies sobre la commemoració del vuit-cents aniversari del pare de la pàtria -mai millor dit- dels valencians, el Rei Jaume I el Conqueridor. 

Acostumat a l’estil i brillantor dels esdeveniments de referència mundial i mediàtica que aleshores eren cosa corrent, em van sorprendre els primer actes programats: concert i repicada de campanes, desfilades de bandes i de moros i cristians, mascletada, o siga, més o menys, un avançament de les falles a febrer! 

A la Catedral, enlluernadora pels molts focus, pantalles i elements de T.V.V., hi hagué un Te Deum, aplaudit al final pels assistents a l'espectacle. Els braços, eclesiàstic, militar i polític, es van situar en llocs delimitats per tanques bellament folrades de tela roja, que els mantenien aïllats del poble pla, arrecerat en les naus laterals. 

El Consell es reuní en el Museu de Belles Arts, -deixant memòria eterna amb una placa marmòria- i es dedicà a la recuperació de la iconografia històrica (no confondre amb la memòria històrica, que ara fa referència a uns fets concrets) 

I sota el retaule de Joan Sarinyena -pintat per a la capella de la Generalitat, on figura repetidament la neta heràldica del rei En Jaume- El Consell aprovà un projecte de llei sobre el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que el qualificava de “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València que és, així mateix, símbol de grandesa del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica.” Sembla que alguna cosa així també es va incloure en el darrer Estatut d’Autonomia. 

A mi em va semblar molt bé, i trobe molt lògic que en aquelles, i en les actuals circumstàncies, la grandesa del poble valencià estiga simbolitzada per una ruïna. 

Mira per on, tenim “un punt de trobada i unió sentimental de tots els valencians”, del qual supose que es va fer càrrec una fundació creada amb el nom d’Alt Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, i en tindrem un parell, perquè ja existeix una altra, la de Jaume II el Just. Se suposa que ambdues vetllaran per tot allò que calga i més. 

També és molt original i coherent commemorar el rei Jaume I amb referències al Monestir de la Valldigna, fundat pel seu nét Jaume II el Just, al cap i a la fi, tot queda en la família. 

I què fem amb el Monestir del Puig? -aquest sí- creat pel fundador del regne, en les proximitats del qual es conserven encara el lloc i la memòria de la famosa patà així com l’ermita de Sant Jordi, erigida en record de la col·laboració del sant en la victòria de la Batalla del Puig. Però com allí encara es fan els famosos aplecs... 

De moment acabaré amb la gran exposició “Llibres i documents d’un rei”, una part de la qual es va exhibir i -ara sí- en el Monestir del Puig. D’ela es pot dir que combinava tradició i modernitat, perquè es podien veure coses com una recent biografia del rei escrita per Antoni Furió, un colorejable editat per lo Rat Penat, obres d’Arcadi Garcia, de la famosa Amparo Cabanes amb el comissari de l’exposició, els Furs, el llibre dels Feits, l’Aureum Opus... en total una cinquantena de volums i documents, però quasi tots en facsímil, o siga, com en “París-Valencia”. 

II – EL MOLT ALT REI EN JAUME 

Continuant les historietes sobre la commemoració del rei En Jaume, un d'aquells diumenges passava en cotxe pel coentíssim pont de les flors i vaig observar a la meua esquerra, en plena Albereda, com emergia de l’interior d'una gran polseguera, elevant-se majestuós, un helicòpter, negre i brillant; pels voltants hi havia falleretes i grups de persones ben mudades. Sense donar-li més importància a la cosa vaig pensar que es tractaria d’alguna de les exhibicions que tant abunden darrerament a la nostra quasi cosmopolita València. 

Després vaig assabentar-me gràcies a la premsa local que havia assistit de manera involuntària al bateig d’un helicòpter; el titular deia més o menys “Montpeller dóna el nom de Jaume I a un centre cultural i Camps bateja un helicòpter”. Gràcies al text vaig saber que la consellera de Cultura estava molt satisfeta i havia agraït l'assistència dels ciutadans que disfrutaren participant en una de les jornades de l’ambiciós programa d’activitats commemorant l'aniversari de Jaume I. 

Doncs sí, vuit-cents anys després de l’històric i llegendari bateig a Montpeller del nostre pare de la pàtria, es produeix un nou bateig que el commemora. Gràcies a la fina sensibilitat de les autoritats del país s'ha fet material l’abstracte, idealista i habitual tractament que rebia el reial personatge: Molt alt rei En Jaume. A partir d'aquell moment, convertit en helicòpter, volarà més i més alt en el nostre cel tan blau. 

Després vaig assabentar-me que la Generalitat no tenia cap helicòpter, amb la qual cosa a Jaume I el tenien llogat!... O potser sí que era propi, em vaig fer un embolic i ja no sé si la Generalitat era o no propietària de cap helicòpter; però sembla que sí que és segur que hi hagué un contracte milionari –d’euros-, probablement del 2.004, i sí que és ben clar que la contractació es va dur a terme amb l’empresa preferida pel senyor Zaplana en els seus desplaçaments no oficials. 

Com que en aquell contracte hi llogaren sis; cabrà la possibilitat que un d’aquests fos el reial? o tal vegada va ser el que –pintat de blanc- va participar el 21 d’octubre de 2007 a una exhibició aèria en la platja de la Malva-rosa? 

I com aquest tipus de notícies solen produir-se en cascada, més tard vaig saber que alguns membres de la policia autonòmica (de nom, perquè està adscrita a la policia española per voluntat expressa de les nostres benvolgudes autoritats autonòmiques) es queixaven de la poca utilitat del pobret Jaume I, perquè no sabien en què utilitzar-lo. Vaig pensar que podria ser en boniques exhibicions que materialitzaren la molta altura del reial personatge. 

III i final – LA CREU DE JAUME I 

Un vuit-cents aniversari dona per a molt, i si és a València més, gràcies a ell ja vam quedar units sentimentalment tots els valencians en el famós punt de trobada de la Valldigna, però en aquell moment hi havia alguns que es sentien exclosos en determinats actes i protestaven. 

Per exemple, l’Ordre de Cavallers del Centenar de la Ploma no va ser formalment convidada al Te Deum de la Catedral. En el mateix sentit es va pronunciar el Prohom de la Germandat de l’Esquadra dels Ballesters de la Ploma, una filial de la Germandat de Cavallers de Mio Cid. És possible que no foren convidats per evitar la proliferació de plomes en un acte tan seriós. 

Reprenent l’exposició “Llibres i documents d’un rei”, dels faxímils a l’estil de París-Valencia només n’hi havia a la part del Puig, l’altra part, a l’Arxiu del Regne de València, exhibia peces tan interessants com un segell (en cera, no de correus) de Jaume I, el Llibre de Privilegis d’Alzira i el Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi. 

El comissari de l’exposició va dir d’aquest llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, del 1263, que és el primer document escrit en valencià, només tretze anys després de la repoblació d’Alcoi. 

I una altra vegada em vingué l’embolic: què volia dir això? que als repobladors els costà tretze anys d’aprendre el valencià? que quan repoblaren Alcoi eren analfabets i no aprengueren a escriure’l fins a tretze anys més tard? que no els donà la gana escriure’l abans? que no tenien tinta? (que paper sí que n’hi havia, perquè el fabricaven els moros). En fi... 

Una notícia molt interessant va ser la creació de l’alta distinció anomenada creu de Jaume I, en diversos graus: Creu d’Honor, Gran Creu, Creu, més una placa; en dues modalitats: caballeros i señoras (aquesta és opcional, i substitueix la cinta per un floc). A la premsa els dissenys es podien veure en blanc i negre, però informava que els colors eren blau i blanc; roig i groc; blau i groc, respectivament. Dels colors de la cinta i floc no hi havia informació, però segons el dibuix publicat, semblava ser de fons blanc, amb dos pals rojos en forma de creu... de Sant Jordi! 

I em vaig fer un nou embolic: perquè en aquella creu de Jaume I no apareixien per a res les quatre barres del seu escut? seria una mostra més del pensament lògic i subtil tan habitual en les nostres terres per a fugir d’iconografies incòmodes i compromeses? 

Doncs molt bé, van trobat la millor solució, una sola creu per a Jaume i Jordi. Justament igual va fer el falsificador anònim d’una tauleta que falsifica la batalla del Puig del retaule del Centenar de la Ploma. Podeu veure-la en la capelleta exterior de la catedral, on se diu que es celebrà la primera missa després de la conquesta. Porteu una foto de l’original que es troba a Londres i compareu. La pintura original representa en primer terme el rei Jaume I vestit de barres roges i vermelles, igualment va vestit, de dalt a baix, el seu cavall, i en segon terme, Sant Jordi va vestit amb la creu roja sobre fons blanc. La falsificació ha suprimit les barres i ha posat Sant Jordi en primer terme i darrere Jaume I, vestits els dos amb la creu del segon. 

Per cert que, si mal no recorde, la creu de Sant Jordi forma part de l’heràldica de... Barcelona! 

Jo em consolava pensant que el nostre pare de la pàtria duria calladament aquesta nova creu, perquè la seua mòmia, allà a Poblet, va passat per molts esdeveniments degradants. És una sort que ja no puga parlar. 

Em pregunte si es regiraria incòmoda en la seua tomba sagrada o donades les circumstàncies no acabaria aprenent a ballar la Dansa Macabra. 

Millor serà, doncs, no recordar més la seua commemoració i esperar al pròxim segle.