UN CARDENAL ÉS UN BLAU

Per si algú no ho sabia, un cardenal, segons i com, també pot ser un blau per als valencians, i no canta missa ni res. Aquesta és la primera idea que em va vindre al cap en assabentar-me de la mort del Cardenal Garcia Gasco (sense accent, please!).

També em van cridar l’atenció el lloc i circumstàncies de tan lamentable pèrdua: a Roma, quan esperava la cerimònia de la accelerada beatificació de Joan Pau II, el papa mediàtic; en el dia que la seua ex diòcesi celebra la festivitat de Sant Vicent, escenificant els seus miracles en la llengua que el nostre pastor espiritual sempre ens va negar, i en estranya coincidència amb l’assassinat de Ben Laden, això em va fer imaginar que potser les dues ànimes, de l’arquebisbe i del terrorista, es creuarien de camí cap al seu respectiu Paradís.

Encuriosit, vaig llegir diversos articles sobre la repercussió local de l’esdeveniment i vaig assabentar-me que en arribar el seu fèretre les banderes del Palau onejaven a mitja asta i el cel llagrimejava.

Però el fet que em va colpir és que a l’interior de la Catedral es va produir un moment molt emocionant, quan els centenars de feligresos que assistien a la cerimònia matutina van irrompre en una càlida ovació, secundats per les autoritats polítiques, civils i militars presents. I açò a petició de l’orador sagrat, un frare dominic de l’orde de San Vicent, que va interrompre la seua oratòria, supose que en castellà, demanant tal “homenatge” al difunt.

I una altra volta em venien les cabòries: Picar de mans dins de l’església? Igual que en el teatre i en els toros? Doncs si, és un fet que ja es va produir en un Te Deum a la mateixa Catedral, i que es pot comprovar també en altres actes religiosos com les processons. Vaig arribar a pensar que és un signe més dels temps, de la modernització dels costums al voltant de tan vella institució, i no vull dir-li aggiornamento perquè aquesta paraula, quan jo era jove, tenia altres connotacions en els ja passats temps del Concili Vaticà II, que desmuntà de manera minuciosa el recentment beatificat.

No totes les necrològiques que he llegit eren encomiàstiques i tampoc no és cosa de perdre el temps bastint ara una tediosa biografia. Una entre altres coses em crida l’atenció: malgrat que el seu regne no era d’aquest món es va dedicar a inscriure en el Registre de la Propietat totes les ermites i ermitetes vagants que trobà a la diòcesi. Així, doncs, deixem per a un altre moment quina és la traducció del mot que més li quadraria.