JOAN FUSTER: PROS I CONTRES DE LES FALLES

La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable propensió a prendre partits extrems quan se li n’ofereix la menor oportunitat. I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es pot organitzar l’antagonisme és mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès les falles: els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no discutir, polemitzar, sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy que revele, sobre l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat sobre «totes» les falles, sobre les falles com a fenomen ciutadà. No diré que existesquen dues banderies —naturalment, una a favor i l’altra en contra, inconciliables— multitudinàries, com algunes pomposes capitals les tenen amb dos equips de futbol rivals, o com més d’un dels nostres pobles les tenen a propòsit de les seues bandes de música. Però les banderies en qüestió hi són, vehements i tossudes, per al que vostès vulguen manar.

El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui estan a favor. Perfectament lògic. Al cap i a la fi, són moltes les falles que es construeixen cada any, i per tant també han de ser molts el ciutadans que, per estar ficats en la cosa —en tal cosa—, militen del costat de les simpaties de la típica festa. Aquests senyors no es limiten a proclamar la bondat de les falles, argüint el que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici, com a hobby o com a espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi és que les falles constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són, diuen, el gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè, ja se sap, la nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei que qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià» amb «faller». Reconeguem, de passada, que si això no és així, estem en camí que ho siga, amb tot el risc pejoratiu que suposa.

De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos. Les raons per les quals miren amb indignat recel les falles no són massa clares. En ocasions els mou un —fins a cert punt justificat— temor als excessos de la grolleria col·lectiva (de la qual, en realitat, les falles no són causa ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua actitud una queixa d’índole cultural: ells, els detractors, contemplen, desesperats, com, per al solaç precipitat d’uns pocs dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»— una respectabilíssima quantitat de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és evident que les empreses més serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria absolutament sòrdida. Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres, quantes beques, quants quartets en la major, podrien pagar-se amb aqueixos diners! D’aquesta manera, es reivindica l’art «bo» enfront de l’art «faller». Convinguem que tal actitud no deu resultar molt còmoda: els qui l’adopten, es veuen obligats a compaginar gestos tan contradictoris com l’esquinçament de vestidures i el desdeny olímpic.

Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té encara poca tradició. Fa sols vint anys, les falles encara conservaven alguns trets del seu modest caràcter original: hi perdurava, més que ara, el batec directe dels nostres barris vells, i no s’havien desbordat sobre camps i ambicions que els són totalment aliens. Però les falles han prosperat, han crescut, potser fins al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera és el que ha trasbalsat els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han enlluernat davant el volum i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten d’enorgullir-se’n, com de qualsevol altre timbre de glòria insigne de la ciutat. Els altres, en gest recíproc, s’irriten, i, de creure’ls, les «comissions» s’haurien de convertir en sàvies i barbudes Juntes Veïnals per al Foment de la Poesia i les Belles Arts. I un, modestament, pensa que ni tant ni tan poc.

L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader escàndol farisaic. Per què horroritzar-se que la ciutat faça cremar, en la nit de Sant Josep, uns quants milions de pessetes, després de dissipar-ne alguns més en pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics? També aquestes cendres tenen la seua significació amagada. Es conta que, en alguns països, els colliters de vi acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels seus sucs. Es tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella li ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar la dilapidació fallera és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant dels nostres conciutadans. Perquè, en el pressupost de tota república ben organitzada, cal que existesca l’apartat lúdic i l’apartat cultural. Hem de reconèixer que els valencians som mesquins per a aquest darrer. Ara: allò que resulta inadmissible és de pretendre suplir aquesta deficiència a base de la consignació per al joc.

Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de sobres. Que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Calfaire la part du feu, que diuen els francesos: donar al foc allò que és del foc. Però també importa —importa tant com les altres coses— donar a la resta allò que li pertoca. Hi ha unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la improvisació, el sarcasme hàbil, la brillantor momentània, la mateixa disposició a «cremar». Tanmateix, existeix igualment el perill que aquestes virtuts, en desplaçar-se fora de l’àmbit faller, es transformen en vicis, i en vicis capitals. En altres, en la majoria de les esferes ciutadanes, són les virtuts contràries —la preparació afanyosa, la seriositat, la discreció metòdica, la continuïtat— les que convenen i fructifiquen. Tinguem-ho en compte, i no ens despistem. Les falles són un parèntesi, i un parèntesi excepcional. No tot són flors i violes.                                                                                                                                             

Combustible per a falles , Edit. Garbí, 1967. Reeditat per Editorial Bromera el 1992

JOAN FUSTER: PLAGI

 

Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.» Trobo aquestes paraules en un vell paper de Josep Pla (Revista de Catalunya, IV (1927), 570). Pla, segons la fama, ha estat sempre un gran defensor del plagi, i fins i tot –si hem de creure alguns dels seus crítics i determinades semiconfessions d’ell mateix– un gran practicant del plagi. No n’hi ha per tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió «originalista» que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època. De tota manera, frases com les citades exposen idees molt assenyades sobre el problema. Idees que, no cal dir-ho, han escandalitzat discretament aquelles honorables persones que s’inscriuen en el ram de la ploma amb il·lusions sacerdotals. És ben comprensible que l’escriptor empordanès reaccioni així davant la qüestió del plagi: en la seva concepció de la literatura, exempta de manies transcendents, l’escrúpol de copiar no passa de ser una histèrica «collonada». Dues raons, potser, constitueixen el fons de la justificació que Pla dóna al plagi: una, històrica –«els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva»–; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que «entre tots ho fem tot». D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…

Tanmateix, el text reportat al principi d’aquesta nota té un dring insinuant, que hauríem de prendre en compte. El plagiari, diu Pla, és un escriptor que «trenca les lleis de la cavalleria comercial». ¿No serà això, en realitat, una de les causes més vives de la repugnància al plagi que predomina en les literatures modernes? No l’única, evidentment. Factors i circumstàncies intrínsecs a l’evolució cultural contemporània vindrien a coincidir-hi. L’accentuació progressiva de l’individualisme, que Europa contempla a partir del Renaixement, ha afectat profundament la moral professional de l’home de lletres. Sempre, sens dubte, l’obra literària ha estat o ha tendit a ser «creació personal», treball irreductiblement expressiu de l’home que el fa. Però també no sempre això s’ha manifestat o ha tendit a manifestar-se de la mateixa manera ni amb idèntica intensitat. L’ofici d’escriure ha tingut, al llarg de la història, molt diverses i divergents implicacions socials, i resulta d’un anacronisme notori suposar que l’actitud «literària» d’Horaci era igual a la d’un Víctor Hugo, la d’un Kafka similar a la d’un goliard o un trobador, la d’un piadós hagiògraf medieval comparable a la d’un Rimbaud. En contrast amb els hàbits intel·lectuals de l’Edat Mitjana, el Renaixement –parlo en general, és clar– introdueix un sentit nou de valoració de la personalitat, que s’aguditza en el cas de l’escriptor laic. El poeta, el narrador, el filòsof, ja no es limiten a fer «una» obra –que sovint podia circular com anònima, vàlida per ella mateixa–, sinó que aspiren a fer la «seva» obra: una obra que porti l’empremta singularíssima del seu autor, inconfusible amb qualsevol obra de qualsevol altre autor. L’aspiració a l’«originalitat» s’accentuarà amb el temps: el Romanticisme subjectivista, primer, l’etapa fin-de-siècle, després, l’eufòria anàrquica dels «ismes», finalment, marquen successives embranzides en aquella direcció. El procés de l’individualisme en el camp de la cultura ha de relacionar-se necessàriament amb un procés paral·lel que es consuma en l’ordre de les realitats econòmiques –socioeconòmiques– del nostre món. La trajectòria seguida per la burgesia en els darrers sis-cents anys prou que ho il·lustra. L’individualisme econòmic, que constitueix la força renovadora d’aquesta classe en el seu període ascendent, havia de traduir-se en un «altre» individualisme, artístic, literari, filosòfic, i així fou. En una primera etapa, des d’Erasme a Voltaire, des de Montaigne o Descartes a Diderot, la ideologia burgesa mena un generós combat alliberador, preparatori del 1789. Del Romanticisme fins avui, en el món occidental, les arts, les lletres i el pensament han continuat reflectint els avatars –crisis i contradiccions– que la classe dirigent imposa al conjunt de cos social. L’intel·lectual, submís o rebel, tant hi fa, queda atrapat en l’engranatge del sistema. L’«originalitat», la pruïja d’«originalitat», podria ser analitzada sota aquesta llum. Però Josep Pla apuntava a una altra motivació, parcialment lligada a això que vinc dient, i ja restringida al mecanisme propi de la labor literària en un veritable context mercantil.

Perquè, també a partir del Renaixement, la professió de l’escriptor comença a «aburgesar-se». La invenció de la impremta i l’eixamplament de les minories lectores alteren l’estatut del literat. L’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé à la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat. Durant molt de temps, podríem dir que fins als nostres dies, aquestes formes de «manutenció» de l’intel·lectual perduren encara amb una certa vigència: les famílies benestants segueixen nodrint els seus rebrots lletraferits; el mecenatge adopta asèptics procediments de beques, subvencions, borses d’estudi o de viatge, premis; l’adscripció al clericat és substituïda per la càtedra, el periodisme, la feina editorial; i els bohemis, sacrificats o divertits, no han desaparegut del mapa. Ara: a pesar d’això, l’escriptor «modern» –i més com més avança el temps– depèn del públic. Depèn d’un públic extens i difús, que té accés a la seva obra per mediació de la compra i de la lectura. I els seus ingressos –part dels seus ingressos, en tot cas– i el seu prestigi, li provenen de la venda i de la propagació dels seus llibres. Hi ha un «mercat» de la literatura, el qual, ni pel seu volum ni per la seva complexió, no admet de ser equiparat amb cap situació històrico-cultural anterior. El literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una «clientela». I se li encomana l’ètica burgesa del mercat. El plagi, aleshores, es presenta com un truc innoble. En primer lloc, conculca aquelles «lleis» de què parlava Pla, reguladores del «joc net» i dins les quals els escriptors haurien de disputar-se l’admiració i els diners dels «clients». De més a més, el plagiari ofereix una mercaderia sofisticada. El comprador adquireix tal llibre perquè és de tal autor: hom el defraudaria, si el llibre fos «copiat» d’altri. I el plagi, sobretot, és un «robatori»: el plagiari s’apropia indecorosament dels béns intel·lectuals del proïsme.

La idea plagi-robatori, més que res, impressiona la bona fe dels indoctes i dels ingenus. Faré observar, de seguida, que el fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s’arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendhal o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres. El ressentiment dels rivals del poeta romà trobava una agradable oportunitat d’esplaiar-se en la caça dels furta vergiliana; el ressentiment dels pigmeus de la ploma actuals busca sortida, de vegades, en operacions d’aquesta mena. Però això mateix hauria de posar-nos en guàrdia respecte al fons del problema. La tèrbola alegria que acompanya la denúncia d’un plagi ja desqualifica moralment el gest. I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal –i tants més!– han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys «pecaminós» del que ens imaginem? Algú –un plagiari, sens dubte– ha dit que el plagi és un «robatori» que s’excusa amb l’«assassinat»: quan el «lladre» supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada. Shakespeare, plagiari, no minva en la nostra admiració: aquells qui ell va plagiar resten oblidats, i potser només els recordem justament perquè Shakespeare els va fer l’honor de plagiar-los. De fet, ens empassem molts plagis sense adonar-nos-en. I no ens en podem pas queixar, si hem de ser francs.

No obstant això, cal remarcar que, en algunes èpoques, el plagi era un costum intel·lectual admès i consagrat. Cada escriptor prenia d’un altre allò que millor li semblava, sovint literalment en llargs passatges, i ho encastava en la seva pròpia obra, amb la major naturalitat i, és clar, sense citar-ne la procedència. Els historiadors de la literatura, que detecten aquests «lladronicis», solen qualificar-los púdicament de «manlleus». Els especialistes en papers medievals hi troben matèria abundant per a investigacions de policia literària. El plagi, doncs, ha gaudit, si no de l’assentiment general, sí de la impunitat més respectable, en el passat. Per què? Podríem creure que llavors – l’Edat Mitjana, per exemple– l’escriptor jugava amb avantatge: culte dins una societat que no ho era tant, tenia al seu abast uns textos que desconeixien els seus lectors, de manera que pràcticament podia donar garsa per perdiu i fer passar per seves unes pàgines que els altres ignoraven que fossin d’altri. És ben possible que aquest factor contribuís a l’exercici del plagi: potser sí. Però l’escriptor plagiari no podia evitar que algun col·lega seu, tan versat com ell en textos aliens, constatés la còpia flagrant. I si el plagiari s’exposava a aquest risc és perquè no hi veia cap conseqüència vergonyosa. Sembla, doncs, que més aviat hauríem d’atribuir la indiferència pel plagi a uns altres motius. L’escriptor medieval treballava mogut per la vanitat o per un desig d’eficàcia social: feia versos o componia llibres per guanyar-se una petita gloriola o per defensar i escampar una doctrina. El fi de la seva obra no era –com vol de la seva l’escriptor d’avui– «expressar-se» ell mateix: era crear-la de tal forma que fos «admirable» o «convincent» per al públic a què la destinava. És indiscutible que, proposant-se això, el fet de plagiar l’obra d’altri mancava d’importància, i fins i tot, de vegades, semblava aconsellable o necessari. Ningú no considerava que les idees i les paraules que les formulaven fossin «propietat» de l’escriptor que les havia inventades. Si aquest ho havia fet «bé», no valia la pena d’esmenar-li la plana: bastava reproduir-lo al peu de la lletra. «Je prens mon bien où je le trouve», deia encara Rabelais. I els lectors ho acceptaven.

La moderna preocupació per l’«originalitat» vindria a disculpar paradoxalment el plagi, vista des d’un cert angle. Pla creu que l’«originalitat» és «merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani». Potser ni pedanteria ni desordre: però sí una tortura inútil. La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. No s’enganyava el tètric i avorrit Eclesiasta. Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»? L’experiència personal de cada escriptor demostra que, fins i tot quan més segur es creu d’haver arribat a una realització estètica o teòrica pels seus sols mitjans, Adam posant nom a les coses, Colom descobrint continents incògnits, sempre està en el perill de trobar-se amb algú que se li ha avançat en això mateix. No és insòlit que un poeta adverteixi un dia, en la lectura d’un poeta anterior, imatges, frases, versos sencers, que ell havia escrit, rigorós ignorant del precedent. No hi ha hagut plagi: hi ha hagut una simple coincidència. Aquestes coincidències –ben freqüents, molt més freqüents en el camp de les idees– solen ser descoratjadores per a aquell qui les «sofreix»: un es pensava ser «original», i resulta que podria ser titllat de «plagiari», tot i que el plagi era impossible. No hi ha cap escriptor, per «original» que sigui, al qual no se li puguin endossar «precursors». Aquest és un fet inevitable i fatal. I això hauria d’induir-nos a ser més indulgents amb el plagi deliberat.

Objectivament, no ens faltarien arguments per defensar, no ja la licitud, sinó també la utilitat del plagi. Un d’ells, el més seriós, fóra el que argüeix el propi Pla: l’antiprimarisme. Cal fer allò que fa «tot home culte en trobar-se amb una ploma en la mà»: «continuar», «prosseguir», «deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social». L’escriptor abandona qualsevol ambició versàtil i infantil d’«inventar la pólvora». Un treballador més en la tradició de treballadors que fa créixer un tema dins una literatura, ell assumeix el llegat dels qui l’han antecedit i, amb una modèstia alegre i innocent, es limita a afegir-hi allò que bonament pot: la seva aportació de novetat. Mínima o grossa, aquesta ofrena se sedimenta sobre els guanys i les aportacions anteriors. El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra. Si tot ha estat ben fet, honestament fet, no hi haurà res a dir. Perquè l’acumulació cultural, en si, és indefectiblement un esforç de depuració, de suma, de rectificacions successives. Segons Pla, el «primarisme» dels «originals» aboca sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal «continuar»: només la «continuïtat» és profitosa…

I, posats a parlar per parlar, encara seria factible una altra irònica propugnació del plagi. Hi ha molta gent que escriu. El públic consumeix molta «literatura», i cada dia ha d’haver-hi més proveïdors de substància llegible. Obsessionats per l’«originalitat», la majoria dels escriptors malden per donar a la seva clientela papers dolorosíssimament segregats des de la seva «personalitat». En bloc, aquesta producció és una pura bestiesa. Des d’un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals. Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes d’ineptituds imprevistes. André Gide, que no era inclinat als optimismes idiotes, ho puntualitzà: «Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir.» La tediosa displicència de l’Eclesiasta –nihil novum sub sole– hi queda redimida. Cal tornar-ho a dir tot, perquè «ningú no escolta». Els «originals» de totes passades, il·lusos, no seran sinó una anècdota contraproduent. Més val un «plagiari» positiu que no un «original» superflu. Un dels secrets de la didàctica és la repetició, i si atribuïm a la literatura una funció activadora i responsable, no desdenyarem aquest recurs.

La contrapartida és imaginable. Per a plagiar, per a plagiar «bé», cal molt de talent. Potser per això, tant com per qualsevol altra raó, no es produeix avui el plagi a gran escala. Plagiar, a aquestes altures, és una operació aproximadament tan difícil com inventar –inventar «bé»– pel propi compte. Es necessita un tacte especial per a saber escollir un passatge digne de ser plagiat. No tothom el té. El «bon plagi» només es justifica per la seva utilitat. Convé «repetir», és clar: però segons què. Sempre he pensat que el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que sigui una redundància. Matiso ara: el pitjor del plagi és que sigui o pugui ser una redundància sense valor. De més a més, la «repetició» no serà mai «escoltada» si es redueix a pura i taxativa «repetició». Una «repetició» és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i fragant. El plagiari ha de «dissimular» que plagia, posat que vulgui ser acceptat pels seus lectors. No hi ha cap «plagiari» decidit que confessi els seus plagis. Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts. El plagiari defuig la menció dels seus materials bàsics; però, com que vol fer-los passar per seus, ha d’assimilar-se’ls i d’augmentar-los, a fi que la «repetició» tingui un atractiu particular. I en aquest punt –crec jo–, «plagi» i «originalitat» es reuneixen i s’acorden. L’important dels «plagis» de Stendhal és que els llocs plagiats semblen ser un Stendhal autèntic. Des del moment que Stendhal aconsegueix que la «confusió» s’acompleixi, el «plagi» queda cohonestat. Cal el geni d’un Stendhal, la intel·ligència d’un Stendhal, perquè això sigui factible. No, no és senzill de «plagiar»…

Diccionari per a ociosos (1964)

JOAN FUSTER: EL PENYAGOLOSA, LES USERES I ELS PELEGRINS

El Penyagolosa

... És el pic més alt del País Valencià: 1813 metres sobre el nivell del mar. I això de Penyagolosa s’ha prestat a entretingudes i febrils interpretacions etimològiques: des de “penya-golosa” igual a “penya colossal”, fins a això de “golosa” pres al peu de la lletra, en la seva aparença castellana, tot suposant que ho és molt per als botànics per la seva riquesa en espècies vegetals (encara que, en tal cas, els “golosos” serien els botànics, i la penya, “golosina”). La veritat és que, quant a colossal , indiscutiblement ho és.

Convé situar-se, per veure’l en el seu millor escorç, en els Miradors o a Peñagolosilla. El penya-segat creix, robust i rígid, des d’un gros cim escarpat. La seua massa ciclòpia, tallada verticalment com un mur, s’alça amb una majestuositat que gairebé valdria la pena de qualificar de cosmogònica. La creuen estrats horitzontals, ocres, grisos, grocs, rogencs. Els núvols s’apoderen amb freqüència del seu cim i semblen prolongar-lo més cap amunt encara. La impressió que produeix és esbalaïdora. Si més no, me la produeix a mi, que sóc home poc il·lustrat en matèria de muntanyes frenètiques: el meu costum és el litoral baix i sense bonys, i el fet de trobar-me així, tan propera i tan domèstica, aquesta ingent corpulència rocosa, és un esdeveniment estupefactiu. De tota manera, i fins i tot prescindint d’aquestes relativitats personals –que, és clar, no importaran massa al lector-, Penyagolosa és un espectacle d’incontestable magnificència.

Caldria pujar al cim. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala de’un pessebre de saló. M’ho asseguren i ho crec: jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteix de comprovar-ho per mi mateix. Més m’estimo de passejar pels voltants, aturar-me en aquest o en aquell altre pujol per apreciar-los en la seua dilatada bellesa. Penyagolosa és lloc de boscos: un dels pocs amb espessor seriosa i frondosa que hi ha al País Valencià. Els seus declivis s’entapissen de potent arbreda, de vegades tan atapeïda i aclaparada de maleses que fa difícil el seu recorregut. I els botànics, efectivament, hi tenen la seua “llaminadura”.

Viatge pel País Valencià, Obres Completes, III volum, pgs. 115 i 116. Edicions 62, 1971

Les Useres

Les Useres és un poblat que fa bonic a través d’una fotografia ben pensada. No sé què en pensaran els qui l’habiten, que no deuen ser moltes famílies.

L’estructura tortuosa dels carrers i l’alta fixació de l’església indueix a pensar en una herència , poc rectificada, dels “moros”. Però arran de la conquesta, o Reconquesta, les Useres seria repoblada de cristians, i molt cristians, perquè si avui se’n parla és, precisament, per una tradició insòlita, que té els seus orígens en una fe extremada en els designis de la Providència divina, i que el clero local haurà alimentat en termes convincents. És l’episodi dels “pelegrins”. Els camps de què, millor o pitjor -més aviat pitjor-, es nodreixen demanen pluja. I “ad petendam pluviam” els veïns organitzen, cada any, una romeria al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, llunyà, i més que llunyà, d’accés esquerp. La comunitat delega en dotze “pelegrins” la reclamació piadosa. Són dotze individus que es conjuren a fatigar-se a peu per les muntanyes durant tres o quatre dies, amb espardenyes o sense, i carregats de rosaris, i entonant pregàries...

Els Pelegrins

Els “pelegrins” de les Useres, triats i preparats, es deixen créixer unes barbes penitencials, es vesteixen -o es disfressen- amb teles amargues, es cofen amb ”sombreros” vuitcentistes, i es pengen al coll una considerable quantitat d’amulets. Uns acompanyants canten antífones en llatí. Fan dejunis i abstinències, segons un ritual calculat. Si després de tot això, plou o no plou a les Useres, és indiferent. Hi tornaran l’any vinent. Conten que la romeria no ha estat mai interrompuda: ni tan sols durant els temps de la Guerra d’Espanya, quan manaven els “rojos”. I diu que els dotze protagonistes, en un acte secret que celebren a Sant Joan de Penyagolosa, es comprometen al perdó mutu, oblidant enemistats i emulacions. I potser per això, en les elecions municipals, a les Useres sempre guanyen les dretes.

Veure el País Valencià, Edicions Destino, 1983.

 

JOAN FUSTER: DEL DICCIONARI PER A OCIOSOS

 

...

Diners

              No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

Idees

              Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.

Mentir

              Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.

 

Morir

              Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

 

Silenci

              Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

Temps

              Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

Zero

              ¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

 

Diccionari per a ociosos
Barcelona, A. C., 1964

 

 

JOAN FUSTER: L’ORATÒRIA DE SANT VICENT FERRER

(fragment)

(...) Si l'oratòria és realment un gènere literari -cosa que ignoro i que, per altra part, no m'importa-, no hi ha dubte que es tracta d'un gènere literari de tràgica fungibilitat: els oradors famosos de tots els temps estan condemnats a no poder-se justificar la fama sinó d'una manera deficient, a través de la lletra morta, quan la millor zona del seu geni, és a dir, allò que feia que la seva paraula vibrés i contagiés la seva vibració a un públic, es perd sense remei en el remolí fugaç de l'instant. Avui no comprenem, com no sigui a força d'imaginació, que les arengues dels cabdills antics poguessin commoure i arravatar els auditoris: en llegim la versió escrita, en les velles cròniques, i a penes descobrim en ella cap senyal de la passió palpitant que engendrava el prodigi. Ni tan sols en els sermonaris vicentins no ho aconseguim apreciar del tot. A pesar que no són, com ben sovint s'esdevé amb els reports oratoris d'altres segles, un transsumpte sec i rígid dels sermons predicats, sinó per contra, atentes reproduccions literals, tampoc no arriben a satisfer-nos. El lector actual sap, perquè la història li ho diu, que Vicent Ferrer agità la cristiandat del seu temps, la trasbalsà i deixondí, amb el sol recurs del seu verb: però en enfrontar-se amb els sermons tal com ens han arribat, hom se'n sent decebut, o si més no, perplex. Molts que havien pogut escoltar sant Vicent i després llegiren els seus sermons -conta el biògraf dels Acta Sanctorum- asseguraven que amb prou feines si hi trobaven una ombra d'allò que ressonà en la boca del predicador. La diferència entre l'audició i la lectura devia ser encara més forta que no la que nosaltres notem entre la lectura i la fama. I és que la ploma dels reportadors, àgil i tot, es veia incapaç de capturar res que no fos la carcassa dels mots. Els sermons que ara llegim, foren dits. La veu del dominicà -com la veu de qualsevol orador- hi era essencial: la veu i el gest. Cabria afirmar que dels sermons vicentins -i passeu-me la comparança, una mica extravagant i vulgar, però per això mateix no extemporània en parlar de sant Vicent- només tenim la partitura, una partitura que solament podria ser interpretada per un instrument ja desaparegut. La interpretació única -vinguem ara al símil del teatre- és el que ens manca, i recordem que el predicador valencià era un histrió inimitable. Si volem encercar l'abast de la seva oratòria, ni que sigui a consciència del propòsit impossible, haurem de suplir d'alguna manera aquella absència absoluta.

Pensem com són d'importants, per a l'eficàcia persuasiva d'un discurs, els trucs vocals. El to, les inflexions i les pauses, els trànsits bruscos del crit al murmuri confident, la imprecació estentòria, i tota mena de jocs practicables amb la paraula dita, són components tan decisius d'una oratòria com el seu mateix sentit lògic. En la de fra Vicent Ferrer, això ho era, encara, en un grau potser superior al contingut conceptual. En els Sermons, on la destresa del scriptor ho deixa al descobert, trobem una gran quantitat de passatges que demanen un recitat pròdig en aquells expedients. El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies -paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana-, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges.

(1) “...E a tos fills e filles, deus-los nodrir bé en temor de Déu, e ensenyar-los que no juren de Déu, ni diguen falsia, e que sàpien lo Credo, lo Pater noster, la Ave Maria; a tres anys que haja, la mare deu dir axí, amorant: "Mon fillet, veus ací raïmet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Ave Maria"; e pren- li les cametes axí, e agenollar-lo: "Ara di, mon fillet; `Ave Maria'". Ell respondrà agudetament: "Aave Maria"...”

Aquest “Ave Maria”, amb les dues as que consigna el reportador, seria pronunciat contrafent la dicció infantil, “agudetament”. El dominic valencià sabia que la seva habilitat mimètica impressionava l'auditori, tant pel que tenia de gràfic, com perquè es prestava a l'esplai divertit. I més encara quan censurava els costums -els mals costums- dels seus contemporanis: llavors, en els diàlegs fingits, la intenció paròdica es mescla amb els apòstrofes i els sarcasmes igualment accentuats pel relleu fònic:

“no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí: "Pater noster" a la una mànega, e "xa xa xa, Marieta, posa l'olla! Pater noster": ¡o, que bella oració!; e, quan vos botonau: "Ave Maria, ¡eee!, gràcia plena, xa xa xa": no val res; altres paternostres de llançol, ni val ni nou. E vosaltres, dones, ¿com feu oració? "Senyor, quan me lligue e m’estire les celles, e prenc lo mirall": "Ave Marie, xa xa xa"; no val res tampoc...”

L'efecte devia ser fulminant; amb la burla, la reprensió es fa més incisiva.

Fra Vicent no dubta ni davant l'ús de l'onomatopeia, ans s'hi complau, posat en aquest camí. Els malabarismes histriònics que feia amb la veu troben camp indefinit en la imitació de sons naturals, i el scriptor anota prou reveladorament els mots inventats que, d'alguna manera, representen el soroll confús proferit pel sant. Aqueix “xa xa xa”, denotant les paraules de la pregària mastegades sense atenció, és un dels més reiterats en els sermons. “Xam xam, so d'aram” era l'expressió amb què el frare escarnia la mala lliçó que del breviari feien els capellans de l'època: “ja los prèveres no diuen matines, sinó matines blanques al sol eixit, o roges de vespre; e si les diuen abans dia, peresosament e endormiscada et confuse: xam xam, so d'aram”; “quan un prèvere pensa la mala vida que ha tenguda, primo: Tants anys ha que jo sóc prèvere, e encara no he dit bé mon ofici devotament, ni les paraules distinctes, mas xam xam, so de aram...”; “després, de vosaltres, preveres, que hajats diligència en dir bé vostre ofici distinctament, no "xam xam, so de aram" “per "xam xam" de un vers dos mots ne fan”. El barboteig indiscernible d'un mut que tracta de fer-se entendre es converteix, en l'escrit del reportador, en “mu! mu!” unes vegades, “me! me! mee! unes altres; el buf, en “bu...u...u..”; la riallada, en “hahaha”; en “rum rum" la xerrameca de les dones xafarderes. Les onomatopeies de mestre Vicent no es limiten a sons més o menys humans: el cop dels condemnats a l'infern, quan cauen dins les suposades calderes, fa un eufònic “xof!”; les campanetes dringuen “tinch tinch”); i el martiri d'un sant rostit a les graelles, té un sorprenent realisme en la descripció ajudada d'aquests borborigmes significatius:

"Després, prengueren unes forques de ferro, e ab aquelles giraven-lo, ara a l’un costat, adés al altre, e així com lo giraven, la carn, "chii, chii", e rajava lo greix axí com la pell se trencava".

El tint dramàtic del passatge demostra que el predicador seria un virtuós de l'onomatopeia, perquè havia de ser una mica difícil d'evitar-hi el perill d'una contraproduent comicitat. En canvi, en moltes ocasions, fra Vicent no en desdenya l'efecte hilarant. Un bon grup d'onomatopeies registrades en les reportacions copien brams, udols, refils, escataineigs i tota mena de crits animals, i pel context endevinem el propòsit grotesc que l'hi induïa: “...¿e com viviu així com a bèsties? Un ase, quan veu la somera, tantost corre: "Haaaic!" Mas l'home no deu ésser així com l'ase...”

Encara ací, allò que el predicador vol desacreditar es revesteix de mofa en ser apariat amb un ridícul tret zoològic:

“Jactància és dir: "Yo dejune tants dies la semana, o vist cilici", e semblants paraules. E a tals pren-los com a la gallina que, quan haurà post los ous, crida: "ca ca ca", e no pot callar fins que li hauran llevat l'ou.”

Hem d'afegir-hi, demés, en aquest petit catàleg d'expedients verbals, l'allargament de les síl.labes tòniques d'alguns mots, que marcava un punt culminant del paràgraf: “Coom! Hòomens, doones! Aaahaha! Ahahay! Aay!”. El reportador, per indicar-ho per escrit, repeteix les vocals, probablement en proporció a la intensitat amb què foren pronunciades: “Oo! Ooo!, Ee! Eee!”.

Al costat de tot això, i completant-ho, hi havia en l'oratòria vicentina un altre factor extern, lligat a l'actuació personal del predicador, que tampoc no recullen les reportacions: la mímica. Quan Vicent Ferrer predicava, ho feia, tant com amb les paraules, amb els gestos. L'eloqüència de les seves mans, de la seva cara, de les seves actituds totes, no menys generosa que la de la seva boca, reforçava el sentit i la plasticitat del que deia. Frases com

”...mes podeu pensar quina devia ésser aquella contricció que per lo cor devia rompre; deia axí: "Do... Do... Doomine!", plorant, ab paraules trencades”,

no solament ens les imaginem pronunciades amb un dolor ostensible en la veu -aqueix “Do... Do... Doomine!”, trèmul, panteixant, lamentació agònica-, sinó també reflectint-lo en les faccions i en els moviments del cos: només així, el gest compungit acompanyant la paraula desolada, la interpretació seria perfecta. Són molts els passatges en els quals els sermonaris delaten la col·laboració de la mímica. Algunes vegades, un “així” la fa ben clara:

“...e llavors, cada cristià onsevulla que siga deu pregar agenollat en terra, no en porta ni en pedrís, així com fan alguns que fiquen los genolls, l’ú així..”;

d'altres, el significat del text l'exigeix:

“Ara com? La supèrbia ha algun plaer, que, quan l'home és ben vestit, s’unfla en si, oo!, e aquell plaer ha. "Oo, jo sóc de gran llinatge!", etc.”

El vanitós que s'estarrufa de la seva nissaga, l'encarnaria sant Vicent, en el moment de parlar per ell, amb un escarafall ampul·lós. Sempre que, amb la decisió de fustigar-los, estrafà derisòriament els vicis i els defectes de la gent, l'orador devia gesticular de manera exagerada per fer riure l'auditori:

“Si ací hagués dos camins, l’ú sens perill, e l'altre tot perillós, di, bon home: si tu meties lo fill en lo camí perillós, donant-lo a ocasió que el maten, ¿no series traidor? Certaments, sí. Doncs, així fan ara los pares e mares a sos fills, per la mala vida que els ensenyen. Di, bon home: ¿has tu algun fill? "Ara ha sis anys, o set, o XII. anys". E què li dius ara? "Mon fill, porta al costat dret aquesta dagueta, e si algú te diu `bif', tu di-li `baf'; mostra, mon fill de qui éts, e si et dien mala paraula, torna-la-li tantost". E vosaltres, dones, a vostres filles, ¿què els ensenyeu? Haa! "Ara vet, ma filla, així te afaitaràs; veges, pren així lo mirall, e aquest pelet tira'l axí. E no veus tu que no hi està bé? E, ma filla, així ballaràs, de costadet, e així faràs aquesta volta". La mare se fa alcavota de la filla; e aquest camí, ¿on va? A infern, e tu i ella.”

Els consells del pare i de la mare tindrien una versió bigarrada i feliç. Sense buscar-hi ja cap derivació còmica, també els apòlegs i les històries de sants que mestre Vicent contava, i en els quals el diàleg té un espai preponderant, rebien un tracte semblant. No és, doncs, solament el braceig expressiu, habitual, necessari en tota peroració, allò que sant Vicent posava en la seva: cal pensar, més aviat, en una complexa varietat de jocs que no hi ha més remei que qualificar de teatrals. La multitud encaixava l'espectacle admiradament. Adreçant-se alhora als ulls i a les orelles del bon poble, el dominicà aconseguia un resultat viu i embadalidor. Els seus oients posseïen, justament, la mena d'esperit susceptible d'impressionar-se amb aquella fogosa barreja de crits i postures, de sàtira i admonició, de rondalles i invectives, que era, en suma, l'oratòria vicentina.

Ens podríem preguntar si en fra Vicent es donava la clàssica paradoxa del comediant, que no s'ha de commoure -o no li cal commoure's- per tal de commoure l'espectador. En principi, sembla que commovia amb la seva pròpia commoció. Ell era un típic home de l'Edat Mitjana declinant, com els homes del seu auditori; vibrava amb els mateixos estímuls, en compartia les propensions, el pathos. Ho prova, si més no, la facilitat amb què tendia al plor. L'última Edat Mitjana fou un temps particularment ploraner: tothom hi tenia les llàgrimes a punt, en qualsevol moment; les llàgrimes eren gairebé rituals, tant en les vehemències religioses com en les profanes. Mestre Vicent en vessava moltes quan deia missa, sobretot en consagrar l'hòstia: plorar era per a ell una tal voluptat, que reprimia les llàgrimes a disgust. Les llàgrimes acudien igualment als seus ulls en molts instants dels seus sermons, remarcant així, com amb la mímica i les artèries vocals, l'emoció dolorosa d'allò que estava dient. Predicador i auditori solien plorar plegats, i el sermó s'interrompia per donar lloc a la serenitat de l'un i dels altres. Fins a quin extrem tot això era sincer en mestre Vicent, no ho sabríem escatir. Però és cert que hi havia alguna cosa més que la simple reacció espontània, sentimental, davant els fets o les idees contemplats, provocadors del plor. Perquè el sant preconitzava les llàgrimes deliberades:

“Vosaltres, predicadors, eleveu los ulls e mireu que la gent és inclinada a penitència: lo predicar ha nom "sembrar" quant és a la obra..., e és segar quant es fan deixar pecats... Si van corporalment per lo món, devem anar predicant e plorant, escampant la llavor; gran fet és, com aquell que sembra, rega...”

Deliberades, ja que són imprescindibles per a l'eficàcia de la predicació i el predicador ha de refermar amb elles allò que comunica i proclama. No fingides, potser, però sí, repeteixo, deliberades. Plorar, encara, és una “bona obra”, com portar cilici, dejunar o assotar-se “vetlar gran part de la nit plorant”. Sigui com sigui, el fet és que les llàgrimes eren, també, una dimensió de l'oratòria del valencià, que havíem d'anotar ací. En realitat, aquesta faceta a penes es patentitza en els sermonaris, almenys en la part publicada. Difícilment hi reconeixerem els passatges que promovien unes consternacions tan esclatants. Trossos patètics, n'hi ha, en efecte; llegits, però, no arriben a justificar el vessament de llàgrimes. És tot el contrari del que s'esdevé amb aquells altres on sant Vicent volia suscitar la rialla dels oients o captivar-ne l'atenció. La virtut còmica i la narrativa del frare han passat a les reportacions amb una notable exactitud. Tanmateix, les llàgrimes hi eren. Potser el scriptor no s'interessava tant a ser fidel en aquestes ocasions; potser era particularment inepte per a elles. Una explicació millor fóra que, en definitiva, la gent de l'Edat Mitjana, afeccionada a plorar, plorava per qualsevol cosa, i no li calien incentius massa aguts: donada la sensibilitat actual per al plor, ben diferent, nosaltres no acabem de veure-hi clar. En última instància, també el reportador, emocionat com la resta de l'auditori, podria haver descurat la seva tasca en les estones de plor col.lectiu. Al lloc corresponent al sermó de divendres sant, en la Quaresma, hi ha una nota que diu: “Die ueneris sancta non ualui scribere sermonem propter fletum” (2). Això, probablement, bé que en menor escala, li passaria, més d'una vegada. (...)

Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina

Revista Valenciana de Filología, tom. IV, núms. 2-4 (abril-desembre 1954)

(1) Els textos antics han estat lleugerament modificats per a facilitar-ne la lectura.

(2) Traducció nostra: Divendres sant no he pogut escriure ni una paraula a causa del plor.

JOAN FUSTER: LES ÚLTIMES BARRAQUES

 

...l'alegre barraqueta valenciana

S'amaga entre les flors

(T. Llorente)

    Ja no en queda pràcticament cap. I les poques que queden... N'hi ha algunes, sí d'aspecte afable i animat; però, si us hi fixeu una mica, comprovareu que no són ben bé les “barraques” de sempre. En comptes del «pobre trespol de palla lligada», hi veiem sòlides planxes d’uralita; les portes i les parets revelen també una cautelosa substitució de materials; fins i tot s’hi adverteix un canvi d'estil en la decoració. De fet, només en conserven la forma i l'emblanquinat. Ara: les altres, les escasses que mantenen l'aire més “autèntic”, han esdevingut pura ruïna. Deshabitades i tristes, ni tan sols no aprofiten per a ser ensenyades al foraster curiós. Els encarregats de fomentar el turisme n’han salvat una o dues, que, arreglades molt com cal, serveixen per a una mínima exhibició de pintoresc. No res, en definitiva.

    I és lògic, això. Els llauradors de l’Horta, si vivien en barraques, no era precisament per gust. Aquells edificis, precaris i elementals, no oferien massa garanties: ni de seguretat ni de comoditat. Potser “feien bonic”, enmig dels conreus, vora una sèquia útil, “entre les flors”'. Potser sí. Però la gent no ha vingut al món per a adornar paisatges. Almenys, els nostres camperols no s'hi han resignat. 1 quan van tenir uns duros estalviats, s'afanyaren a enderrocar la “típica” barraca i a construir-s'hi una casa —o una caseta—, normal, com Déu mana: amb maons i amb teules, amb wàter i amb balcons. Uns quants anys de collites ben pagades han acabat amb el folklore arquitectònic de l'horta de València. Els pagesos de la comarca, com ho hauria fet qualsevol persona raonable, han preferit una residència més ferma i més salubre.

    I tanmateix... La barraca “real” ha desaparegut, en efecte. Però, d'alguna manera, en sobreviu l'espectre: la barraca “símbol”. La trobem en els discursos de cerimònia, en els emblemes regionalistoides, en les targetes postals, en els cartells de festes, en la titil·lació lacrimògena d'algun subpoeta urbà, en articles de periòdic, en les cabalgates pseudo-etnogràfiques: en mil llocs increïbles i —ai!— quotidians. La majoria dels veïns de la ciutat de València mai no han vist altres barraques que aquestes: les retòriques, de paraula o d'imatge. 1 la veritat és que el “símbol” tampoc no resulta massa clar. Volia dir que les multituds indígenes no l'entenen del tot. En realitat, resulta ben clar. Però l'equívoc hi predomina. Amb l'agreujant de l'anacronisme, de mes a mes.

    Fou, sens dubte, don Teodor Llorente qui li donà entitat i força. Llorente escriví, el 1883, un poema titulat, justament, “La barraca”. Menéndez Pelayo l'elogià en termes efusius, i figura en totes les antologies de la Renaixença: el paper s'ho mereix, perquè té una ben estimable dignitat literària. Els versos, com era d'esperar, articulen l’estampa idíl·lica de la família rural, laboriosa, feliç, quieta i de bons sentiments. Es una visió gairebé horaciana, d'aquelles que només proporciona la propietat rústica i que la propietat rústica té interès a difondre. La miserable barraca hi és ascendida a la condició de “casal d'humils virtuts i honrats amors”. Els seus estadants haurien d'enorgullir-se'n. “Santa i noble escola del treball!” Als ulls de don Teodor, val “més que els palaus de jaspi i de marbres”, “més que los arcs triomfals i els coliseus”. Els patricis conservadors, impregnats de tendresa agropecuària, van repetir sovint, amb rima o sense, aquestes hipèrboles: volien traduir-les en conviccions. Terratinents com eren —ells i la seva classe—, aspiraven que els treballadors del camp fossin dòcils: que paguessin puntualment l'arrendament de la terra, que s'acontentessin amb el jornal de les frugalitats sistemàtiques, que votessin bé... Són les “humils virtuts” ponderades. Quant als “honrats amors”, tant se valia. La “ideologia” de la casta dominant de València —i, amb variants i matisos, la de tot el País Valencià— s'aferrava a la mistificació mes banal, però també més eficaç, o de més possibilitats d'eficàcia.

    Seria difícil de dir si “La barraca» de Llorente arribà a ser un text popular. Indiscutiblement, fou molt conegut, i degué tenir una transcendència tangible. Sospito que, en certa mesura, don Vicent Blasco Ibáñez va escriure l'altra Barraca, la novel.la, una mica contra el petit mite llorentí. Blasco, republicà, capitost de la petita-burgesia radical de la ciutat, lluità enèrgicament amb les dependències locals de la Restauració: aquestes eren, per a ell la versió immediata de l’"enemic”, i hagué d'envestir-les també en el terreny de les minúcies literàries. Enfront de la falsa “barraca” de Llorente, alçà la imatge exacta, per bé que un pèl truculenta, de la vida amarga, odiosa, sacrificada, de la gent de l'Horta. La novel.la de don Vicent és del 1898: del moment més “revolucionari” de l'autor. A partir d'aleshores, les dues “barraques” es disputaren la innocència col·lectiva de la ciutadania. Si més no, la barraca-símbol passà a ser una qüestió en debat, encara que ni se n'adonessin els mateixos que la manipulaven.

    Però, entre els anys 1917-1919, la societat valenciana va sofrir una crisi important, i el món patriarcal de Llorente —amb molt del que hi havia al darrera— es desplomà, entre més coses. L’”alegre barraqueta”, de retop, hi perdé vigència. Solament continuaren emocionant-s'hi alguns implacables fabricants d'englantines. És clar que, mentrestant, havia esdevingut “tòpic”, i es filtrava per escletxes d'aparença inofensiva; però el tema podia considerar-se liquidat. En tot cas, ho semblava.

    Només ho semblava. Si “el món patriarcal de Llorente” -és una manera de dir-ho -s'havia esfondrat després de la primera guerra europea, la classe dominant més “específica” del país, la gran “propietat rústica”, encara conservava prou. força. I tenia aliats seriosos. La reaparició de la barraca-símbol va vinculada a la recuperació política d'aquest sector social. I amb la barraca, els adminicles que li són inseparables: el vestit de “llauradora amb aspecte de regina”, verbigràcia. La València del marqués de Sotelo en presencià un esclat. Després del 39 ha tornat a reviscolar. Recordo que el mateix 1939 o el 1940, don Vicent Gay, un valencià, catedràtic de Dret Polític, precoç en la defensa del nazisme -publicà a Barcelona, el 1934, una docta exegesi de Hitler-, ja subratllava, damunt les planes d'un diari de València, la contraposició de les “barraques” de Llorente i de Blasco, i assenyalava l oportunitat d'un “retorn” a la imatge llorentina. Don Enric Duran i Tortajada, poc després, començà a editar fascicles de poemes barraquístics, i les Flors Naturals del “Rat Penat” consagraren la tendència. Blasco havia entrat en el purgatori dels silencis oficials. Les alcaldies es reintegraven a mans deis terratinents.

    Ha passat el temps, i no sé fins a quin punt pot afirmar-se que el plantejament sigui distint. Diuen que ara, al País Valencià, i sobretot a València, comença a haver-hi una burgesia “regular”, amb pretensions de dinamisme i disposada a suplantar la vella i estantissa oligarquia dels terratinents. Jo no m'ho acabo de creure. Però, si de cas fos cert això, aqueixa “nova burgesia” -que ja tindria el handicap de ser estranyament “tardana “- quedarà molt condicionada per les connexions agràries... amb la barraca-símbol inclosa.

Sigui com sigui, i dins el mal, sempre és consolador que les barraques de debò s'hagin evaporat, i que els pobladors de l'Horta s’instal·lin en habitacles mes confortables. Fins i tot, potser vindrà un dia en què podrem llegir el poema de Llorente i la novel·la de Blasco sense massa prevencions...

“Notícies del sud”

Tele Estel,  nº 156, 17 octubre 1969

JOAN FUSTER: ESTROFES PER AL MEU POBLE

De cara a un cel tibant, fina, segura,
reclinada en la calma i el silenci,
vius, oh Sueca, el teu secret ingenu
          d’àmfora i roda
 
Assetjant-te amb ses teles, amb constàncies,
prova l’aire la teua procedència
de l’ala o d’una mà corprenedora,
          coses altíssimes.
 
Car si el temps posa el seu rovell insigne
sobre altres terres, per a tu té en canvi
el mirament previst d’una carícia
      i et deixa alçada
 
Alçada, nua, igual a tu mateixa,
el temps inquietant et pensa i pasa.
Pels teus terrats governa, i t’imagina,
          un goig immòbil.
 
¿Què pot la pedra vana i memorable,
què poden els castells o la llegenda
contra la llum, la carn i la fragància
          sempre novelles?
 
A tu, ciutat vestida d’alegria,
correspon perdurar sense girar-te.
Cada matí t’enceta i tu l’acceptes
          com si fos únic.
 
I així ha de ser. Perquè als teus peus s’acosta,
no tan a prop que et vença o tan llunyana
que a penes siga un nom gastat de mite,
          l’aigua solemne.
 
Aigua solemne, mar d’empenta jove,
tranquil·lament perfecta, sal i glòria:
a les nits, entre fulles que descansen,
          l’escoltes créixer.
 
Gent de la seua riba, tots nosaltres
som antics per naixença i no sabríem
fer de la nostra activitat un ritu
          ni una enyorança.
 
L’altra aigua que et serveix, les pures sèquies
i el riu abraçador, busca la terra,
la teua terra, i la cobreix, i exalta
          son fons de mare.
 
Oh quina forma greu de nuviances!
Mira’n el guany: t’afermen els arrossos,
el taronger massís, les canyes lliures,
          blats i baladres.
 
Terra indicible, germinal presència,
obsequiada de treball i límits.
Ella tampoc no sap com és la fúria
          del temps possible.
 
Heus ací que uns fragments de senzillesa
componen tot l’espai que necessites.
L’assentiment de Déu t’uneix al càntic
          en dòcil pacte.
 
Entre debats de carros i colomes,
ara ets per als sentits, per a la vida.
Un dia moblaràs nostra memòria
             amb tàcits préstecs.
 
Aleshores, com un conhort diàfan,
t’usarem per tornar a ser de veres.
Dins l’ombra ens obriràs ta simetria
          de món que espera
 

Terra en la boca, pgs. 15 a 17, Ed. Barcino, 1953.