JOAN FUSTER: LES ÚLTIMES BARRAQUES

 

...l'alegre barraqueta valenciana

S'amaga entre les flors

(T. Llorente)

    Ja no en queda pràcticament cap. I les poques que queden... N'hi ha algunes, sí d'aspecte afable i animat; però, si us hi fixeu una mica, comprovareu que no són ben bé les “barraques” de sempre. En comptes del «pobre trespol de palla lligada», hi veiem sòlides planxes d’uralita; les portes i les parets revelen també una cautelosa substitució de materials; fins i tot s’hi adverteix un canvi d'estil en la decoració. De fet, només en conserven la forma i l'emblanquinat. Ara: les altres, les escasses que mantenen l'aire més “autèntic”, han esdevingut pura ruïna. Deshabitades i tristes, ni tan sols no aprofiten per a ser ensenyades al foraster curiós. Els encarregats de fomentar el turisme n’han salvat una o dues, que, arreglades molt com cal, serveixen per a una mínima exhibició de pintoresc. No res, en definitiva.

    I és lògic, això. Els llauradors de l’Horta, si vivien en barraques, no era precisament per gust. Aquells edificis, precaris i elementals, no oferien massa garanties: ni de seguretat ni de comoditat. Potser “feien bonic”, enmig dels conreus, vora una sèquia útil, “entre les flors”'. Potser sí. Però la gent no ha vingut al món per a adornar paisatges. Almenys, els nostres camperols no s'hi han resignat. 1 quan van tenir uns duros estalviats, s'afanyaren a enderrocar la “típica” barraca i a construir-s'hi una casa —o una caseta—, normal, com Déu mana: amb maons i amb teules, amb wàter i amb balcons. Uns quants anys de collites ben pagades han acabat amb el folklore arquitectònic de l'horta de València. Els pagesos de la comarca, com ho hauria fet qualsevol persona raonable, han preferit una residència més ferma i més salubre.

    I tanmateix... La barraca “real” ha desaparegut, en efecte. Però, d'alguna manera, en sobreviu l'espectre: la barraca “símbol”. La trobem en els discursos de cerimònia, en els emblemes regionalistoides, en les targetes postals, en els cartells de festes, en la titil·lació lacrimògena d'algun subpoeta urbà, en articles de periòdic, en les cabalgates pseudo-etnogràfiques: en mil llocs increïbles i —ai!— quotidians. La majoria dels veïns de la ciutat de València mai no han vist altres barraques que aquestes: les retòriques, de paraula o d'imatge. 1 la veritat és que el “símbol” tampoc no resulta massa clar. Volia dir que les multituds indígenes no l'entenen del tot. En realitat, resulta ben clar. Però l'equívoc hi predomina. Amb l'agreujant de l'anacronisme, de mes a mes.

    Fou, sens dubte, don Teodor Llorente qui li donà entitat i força. Llorente escriví, el 1883, un poema titulat, justament, “La barraca”. Menéndez Pelayo l'elogià en termes efusius, i figura en totes les antologies de la Renaixença: el paper s'ho mereix, perquè té una ben estimable dignitat literària. Els versos, com era d'esperar, articulen l’estampa idíl·lica de la família rural, laboriosa, feliç, quieta i de bons sentiments. Es una visió gairebé horaciana, d'aquelles que només proporciona la propietat rústica i que la propietat rústica té interès a difondre. La miserable barraca hi és ascendida a la condició de “casal d'humils virtuts i honrats amors”. Els seus estadants haurien d'enorgullir-se'n. “Santa i noble escola del treball!” Als ulls de don Teodor, val “més que els palaus de jaspi i de marbres”, “més que los arcs triomfals i els coliseus”. Els patricis conservadors, impregnats de tendresa agropecuària, van repetir sovint, amb rima o sense, aquestes hipèrboles: volien traduir-les en conviccions. Terratinents com eren —ells i la seva classe—, aspiraven que els treballadors del camp fossin dòcils: que paguessin puntualment l'arrendament de la terra, que s'acontentessin amb el jornal de les frugalitats sistemàtiques, que votessin bé... Són les “humils virtuts” ponderades. Quant als “honrats amors”, tant se valia. La “ideologia” de la casta dominant de València —i, amb variants i matisos, la de tot el País Valencià— s'aferrava a la mistificació mes banal, però també més eficaç, o de més possibilitats d'eficàcia.

    Seria difícil de dir si “La barraca» de Llorente arribà a ser un text popular. Indiscutiblement, fou molt conegut, i degué tenir una transcendència tangible. Sospito que, en certa mesura, don Vicent Blasco Ibáñez va escriure l'altra Barraca, la novel.la, una mica contra el petit mite llorentí. Blasco, republicà, capitost de la petita-burgesia radical de la ciutat, lluità enèrgicament amb les dependències locals de la Restauració: aquestes eren, per a ell la versió immediata de l’"enemic”, i hagué d'envestir-les també en el terreny de les minúcies literàries. Enfront de la falsa “barraca” de Llorente, alçà la imatge exacta, per bé que un pèl truculenta, de la vida amarga, odiosa, sacrificada, de la gent de l'Horta. La novel.la de don Vicent és del 1898: del moment més “revolucionari” de l'autor. A partir d'aleshores, les dues “barraques” es disputaren la innocència col·lectiva de la ciutadania. Si més no, la barraca-símbol passà a ser una qüestió en debat, encara que ni se n'adonessin els mateixos que la manipulaven.

    Però, entre els anys 1917-1919, la societat valenciana va sofrir una crisi important, i el món patriarcal de Llorente —amb molt del que hi havia al darrera— es desplomà, entre més coses. L’”alegre barraqueta”, de retop, hi perdé vigència. Solament continuaren emocionant-s'hi alguns implacables fabricants d'englantines. És clar que, mentrestant, havia esdevingut “tòpic”, i es filtrava per escletxes d'aparença inofensiva; però el tema podia considerar-se liquidat. En tot cas, ho semblava.

    Només ho semblava. Si “el món patriarcal de Llorente” -és una manera de dir-ho -s'havia esfondrat després de la primera guerra europea, la classe dominant més “específica” del país, la gran “propietat rústica”, encara conservava prou. força. I tenia aliats seriosos. La reaparició de la barraca-símbol va vinculada a la recuperació política d'aquest sector social. I amb la barraca, els adminicles que li són inseparables: el vestit de “llauradora amb aspecte de regina”, verbigràcia. La València del marqués de Sotelo en presencià un esclat. Després del 39 ha tornat a reviscolar. Recordo que el mateix 1939 o el 1940, don Vicent Gay, un valencià, catedràtic de Dret Polític, precoç en la defensa del nazisme -publicà a Barcelona, el 1934, una docta exegesi de Hitler-, ja subratllava, damunt les planes d'un diari de València, la contraposició de les “barraques” de Llorente i de Blasco, i assenyalava l oportunitat d'un “retorn” a la imatge llorentina. Don Enric Duran i Tortajada, poc després, començà a editar fascicles de poemes barraquístics, i les Flors Naturals del “Rat Penat” consagraren la tendència. Blasco havia entrat en el purgatori dels silencis oficials. Les alcaldies es reintegraven a mans deis terratinents.

    Ha passat el temps, i no sé fins a quin punt pot afirmar-se que el plantejament sigui distint. Diuen que ara, al País Valencià, i sobretot a València, comença a haver-hi una burgesia “regular”, amb pretensions de dinamisme i disposada a suplantar la vella i estantissa oligarquia dels terratinents. Jo no m'ho acabo de creure. Però, si de cas fos cert això, aqueixa “nova burgesia” -que ja tindria el handicap de ser estranyament “tardana “- quedarà molt condicionada per les connexions agràries... amb la barraca-símbol inclosa.

Sigui com sigui, i dins el mal, sempre és consolador que les barraques de debò s'hagin evaporat, i que els pobladors de l'Horta s’instal·lin en habitacles mes confortables. Fins i tot, potser vindrà un dia en què podrem llegir el poema de Llorente i la novel·la de Blasco sense massa prevencions...

“Notícies del sud”

Tele Estel,  nº 156, 17 octubre 1969